27 de desembre 2009

Palau Robert

Els Jardins del Palau Robert són un cas ben singular a Barcelona. Per tal que us feu una idea d’aquesta singularitat, només cal dir que es tracta dels únics jardins de Barcelona on no veureu mai un gos. No hi ha res com un senyor amb uniforme i porra per despertar el civisme dels nostres conciutadans.

La tranquil·litat, sumada a la riquesa botànica del lloc, fa d’aquest espai de dimensions tan reduïdes un lloc prou interessant per a l’observació d’ocells. D’acord, no hi trobem cap espècie que s’allunyi d’allò que podem esperar a Barcelona, però els ocells que hi veiem es mostren força confiats.
Un dia per setmana em veig obligat a dinar fora de casa; aleshores, m’instal·lo en un banc i, mentre menjo les sobres de la setmana, paro l’ull i l’orella a veure què es presenta. L’únic que està assegurat és un torticoli i una indigestió. A més, divendres dia 18 d’aquest més se’m van presentar les bestioles següents –cito en ordre d’aparició:

-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus). Hi ha tres nius amb molta activitat.
-Pit-roig (Erithacus rubecula). Com a mínim n’hi hivernen tres individus.
-Merla (Turdus merula). Hi són molt abundants.
-Gavià argentat (Larus Michaellis). El trobem en els edificis veïns.

-Colom (Columba livia).
-Cotxa fumada (Phoenicurus Ochruros).
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala).
-Estornell (Sturnus vulgaris).
Altres ocells hi són habituals, com el Pardal (Passer domesticus), la Mallerenga carbonera (Parus major) o el Xoriguer (Falco tinnunculus). Però vint minuts no donen per a gaire més.

Merla amb fulleta a la cara que espatlla la foto.

08 de desembre 2009

Temps de censos (II)

Del 20 de novembre al 6 de desembre sense transició. Sort que em prenc el SOCC com una obligació, perquè si no fos així, ja no sortiria a observar ocells.

L’itinerari i, especialment, els seus inconvenients, ja estan explicats. Em limitaré, doncs, a comentar el més destacable que m’ha deparat el primer cens d’hivernants. Com a valoració general, la sensació és que aquest itinerari cada cop fa més honor al seu nom i només trobo ocells més que comuns o exòtics.


Aquest cop m’han dut de cap els núvols d’estornells. Es queda un amb la sensació que hauria pogut comptar millor.
També alguna cosa va espantar les Gralles i un grupet considerable va fer acte de presència per pujar l’estadística.

D’altra banda, he incorporat dues noves espècies al transecte: la Mallerenga emplomallada i el Rossinyol bord. La primera ja l’hi havia detectada, només que mai s’havia dignat creuar-se en el meu camí. L’altra sembla que aquest any és més abundant a la zona.
Segueixen sense donar senyals de vida Caderneres i Verdums.
I les fotos són de la zona, del dia i de les espècies trobades, però no del moment. Com la vegada anterior, la llista deixo que la consulteu al SIOC quan aparegui.

25 de novembre 2009

Cara al sol... crepuscular

He tornat una altra vegada al Zoo, però aquesta vegada amb un alicient afegit: per primera vegada en molts mesos hi he pogut anar sense nens.


Era divendres a la tarda, a l’hora en què els grups escolars comencen a desfilar i en el recinte només hi queden el personal, quatre italians i uns altres tants russos. És a dir, un moment relativament tranquil, encara que amb poca estona de sol per endavant. Després d’un dinar interromput per una Cuereta torrentera, un Tallarol capnegre i uns quants Pit-roigs, em vaig disposar a recórrer les instal·lacions amb la il·lusió d’observar l’onada de Rossinyols bords i el grupet de Nandayus Nenday que, segons m’havia comentat el Josep Garcia, apareixia cap al tard.


Dels Rossinyols bords ni tan sols en vaig sentir el cant característic durant una bona estona. Per contra, Mosquiters i Pit-roigs es prodigaven com bolets.
Apostat en el zoo infantil, esperava esdeveniments tot observant la davallada del sol i els fenòmens que l’acompanyen. Les Gavines rialleres es retiren al mar a passar la nit; Coloms, Gralles, Cotorres de tota mena i especialment Estornells semblen situar-se de cara a l’última llum en un intent d’atrapar-ne l’escalfor per passar la nit. La cridòria és monumental.


De sobte, m’arriben els xiscles d’uns psitàcids que em resulten desconeguts. Són els Nandayus Nenday, amb la seva màscara negra inconfusible. Després d’uns moviments d’aproximació se sumen a la cerimònia d’adoració del sol. Les contemplo una bona estona –jo, d’esquena al sol, ja que puc escollir-, les afegeixo a la meva llista personal i vaig fent cap a la sortida.
Vaig aturant-me a comprovar si les Cotorres porten medalles i, en cert moment, d’entre unes canyes, a la gàbia de les mones aranya, sorgeix finalment un Rossinyol bord.
Amb la satisfacció d’haver acomplert objectius, em vaig retirant, que ja tanquen. M’aturo un moment a observar un conflicte territorial entre Cotorres de Kramer i Lloros del Senegal del que semblen sortir airosos els últims. Després ja em retiro.
Pel Parc de la Ciutadella encara tinc temps de sentir unes Aratingues mitrades, però el dia ja no dóna més de sí. Us presento el llistat.
-Corb marí gros (Phalacrocorax carbo): un exemplar sobrevola el Zoo a gran altura.
-Esplugabous (Bubulcus ibis).
-Martinet blanc (Egretta garzetta).
-Bernat pescaire (Ardea cinerea).
-Ànec collverd (Anas platyrhynchos).
-Gavina riallera (Larus ridibundus)
-Gavià argentat (Larus Michaellis)
-Colom (Columba livia)
-Tudó (Columba palumbus)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata).
-Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus).
-Nandayus Nenday.
-Cuereta torrentera (Motacilla cinerea).
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Pit-roig (Erithacus rubecula).
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros).
-Merla (Turdus merula).
-Rossinyol bord (Cettia Cetti).
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala).
-Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla): probablement; no es va deixar veure gaire.
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybyta).
-Mallerenga blava (Parus caeruleus).
-Mallerenga carbonera (Parus major).
-Raspinell (Certhia brachydactyla).
-Garsa (Pica pica).
-Gralla (Corvus monedula).
-Estornell (Sturnus vulgaris).
-Pardal (Passer domesticus).
Per cert, on són els fringíl·lids?

08 de novembre 2009

Ex minima magnus scintilla nascitur ignis

Aquest cop no vull escriure sobre ocells urbans, estrictament. M’ha cridat l’atenció aquesta notícia que publicava El Periódico de Catalunya. Llegim-la.
Una metàfora d’alguna cosa que se m’escapa? Una bonica lliçó sobre els límits de la ciència? O senzillament algú no ha fet bé la seva feina?
Sigui com sigui, sabem que l’ocell n’ha sortit il·lès, però en desconeixem l’espècie. Jo, després de rumiar molt sobre les dimensions que havia de tenir el tros de baguette per immovilitzar un artilugi d’aquesta envergadura, he atribuït arbitràriament la gesta a una garsa. Ha influït en la decisió el fet que en aquest moment disposés d’una foto per il·lustrar aquesta entrada.

04 de novembre 2009

Notes fenològiques

Fa tant de temps que no surto expressament a observar ocells que fins i tot he perdut la meva llibreta d’anotacions. Suposo que deu ser sota alguna pila de llibres; només em cal saber sota quina d’elles. Així, publicaré les anotacions en el bloc directament. Ben mirat, és un sistema de recordar les observacions tan vàlid com qualsevol altre. Ara bé, això de no sortir en aquesta època de l’any llinda la tragèdia.
Reprenent temàtiques de l’últim post, la Gavina riallera del Mercat de Sant Antoni ja no està sola. Els efectius, sense arribar a les quantitats de ple hivern, han augmentat malgrat el tancament de l’edifici històric. Les parades ja no hi són, però aquella fortor que sembla venir de la botiga d’Esautomàtix i Yelosubmarin costarà de marxar.
Continuant, afegiré que vaig sentir els Ballesters per última vegada diumenge 18 d’octubre. Ja veurem què troben els que tornin, si les fantasies del senyor Laporta prosperen.
Passant a altres coses, divendres 23 un Xoriguer sobrevolava la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb passeig de Gràcia.

A més, diumenge 25 em vaig retrobar amb la meva estimada 387 al Parc Joan Miró. És tota una supervivent! I el mateix diumenge al mateix lloc també se’m va mostrar la primera Cotxa fumada de l’any. Un parell d’hores més tard un altre exemplar picotejava entre les plantes d’un test en un balcó de l’Eixample.


Per acabar, si bé la meva última visita al Zoo no em va deparar gaires sorpreses –el retorn de les Cotxes fumades, l’arribada de Pit-roigs hivernants, la presència d’una bona munió de Gavines rialleres- almenys sí que vaig poder presenciar una estampa prou bonica: el vol en formació laxa d’un estol de Corbs marins.

18 d’octubre 2009

Eheu!

Encara hauré d’esperar per anar a observar ocells a la ciutat. Em refereixo a sortides ad hoc i en solitari. Els contactes més interessants han estat amb un grup de Ballesters que els dies 6 i 7 cap a les 10 del matí volaven a poca alçada pels jardins de la Maternitat –i probablement continuen fent-ho. Segurament pertanyen a la colònia del Camp Nou. Mal assumpte, si el vostre futur depèn del Senyor dels Reguerons!


Aquesta vegada publicar una foto de pèssima qualitat no em fa vergonya. En part és perquè el costum ja me l’ha feta perdre, però sobretot perquè a La Vanguardia titllaven l’espècie de “impossible de fotografiar.” Consegüentment, aquesta foto, presa en condicions poc favorables a través de la finestra tancada d’una habitació de la Maternitat, podria ser pitjor.

05 d’octubre 2009

Dies avium MMIX

Els Coloms domèstics són com una metàfora de la vida d’observador d’ocells urbans, sobretot quan només sortim de casa per anar a la feina: els nostres dies són grisos amb moments negres; els colors vius solen acabar en monyons, com les potes d’aquest ocell tan vilipendiat.


En aquestes dues setmanes que porto sense actualitzar el bloc, doncs, hi ha hagut algun d’aquests moments de color. El dia 22 de setembre, per exemple, un Falcó pelegrí va sobrevolar l’interior d’illa dels Tres Tombs. I el dia 25 em va semblar veure la primera Gavina riallera sobre la teulada del Mercat de Sant Antoni. El 29 el seu lament inconfusible (insisteixo: per què l’anomenen riallera?) em va corroborar la seva presència. Ja veurem si hi serà per gaire temps: el dia 12 d’octubre ja serà tancat fins que s'acabi la reforma de l'edifici.
Els Ballesters encara es deixen sentir al vespre, però ja no es veuen, gairebé. I avui, al Zoo, que he visitat amb motiu del Dia mundial dels ocells, he sentit finalment el Rossinyol bord.


Parlant de Dia dels ocells, he pogut tenir la criatura entretinguda una estona pintant pingüins mentre escoltava un Pit-roig, sentia les Aratingues mitrades i llegia alguna medalleta de Cotorreta de pit gris. Poca cosa, com de costum.

20 de setembre 2009

Larus vespertinus

Aquesta setmana no hi ha hagut novetats destacables. Només he pogut comprovar que el Poble Sec segueix sent un dels llocs preferits de l’Oreneta cuablanca, encara que sembla més difícil veure’n exemplars que fa uns anys. Un grupet d’unes cinc volava aquests dies per la mena d’abocador en què s’ha convertit la plaça de les Naves.
D’altra banda, dijous dia 16 uns 60 Ballesters –potser hi havia algun Falciot entre ells- es van deixar sentir i veure cap a les 8 del vespre per sobre de l’interior d’illa dels Tres Tombs. Sens dubte aquest fenòmen està relacionat amb la migració. El dia següent els podia comptar amb els dits d’una mà.

I l’altre, dissabte, no hi era per comprovar com anava la cosa. Al vespre em trobava pel port, i duia la càmera per fer alguna foto amb què il·lustrar aquesta entrada, encara que no tinguin res a veure amb el que he explicat. Tampoc és que expliqui gaire cosa.


(Oreneta cuablanca, Delichon urbicum; Ballester, Apus melba; Falciot, Apus sp.; Gavià argentat, Larus Michaellis)

09 de setembre 2009

Els psitàcids i jo (III)

Quin agost tan avorrit. Potser m’he estat massa temps tancat a casa i aquest és el problema, però la veritat és que el poc que surto sóc incapaç de veure res. Només els Ballesters animen una mica els capvespres de l’Eixample, però als interiors d’illa per on em moc, ni Pardals es veuen. Bon moment, per tant, per liquidar la qüestió dels Psitàcids.


Ja us vaig comentar que cobreixo un itinerari SOCC des de la porta del Zoo del Parc de la Ciutadella fins a Travessera de Gràcia, com també que a les seves dues primeres seccions les Cotorres em porten de cap. Les que s’enduen la palma són dues espècies d’Aratinga: la mitrada i la de màscara roja. El principal problema no és tant comptar-les com diferenciar-les, perquè s’assemblen molt entre sí. De fet totes dues són verdes amb una quantitat variable de vermell al cap i a altres parts del cos. Les diferències són ben subtils: els trets distintius més fiables, amb binocles a la mà, són les espatlles vermelles, no sempre visibles, i un dibuix de cara més definit en el cas de la de màscara roja. Així, és molt probable que en alguna ocasió les hagi confós.
Si bé a l’estiu l’Aratinga mitrada sol estar-se força quieteta en els seus terrenys de cria del Zoo-carrer Wellington, a l’hivern recorren la ciutat a la recerca de lledons i altres fruits. En aquest mateix bloc ja hi havien aparegut fotos d’aquestes cotorres a carrers de l’Eixample. En aquesta foto podeu observar les destrosses que fan en les tipuanes.



La de màscara roja és de distribució més restringida.
M’ha passat alguna vegada que, tot comptant individus d’Aratinga mitrada, me n’ha aparegut alguna de cap blau. Aquesta Aratinga es caracteritza per tenir el cap blau. Sóc conscient que aquesta afirmació sembla una perogrullada, però si repassem els noms dels ocells ens adonarem que les coses no són sempre tan evidents. Quin tant per cent de blau hi ha en una Mallerenga blava? I de gris en un Còlit gris? Per què les denominacions angleses Blackbird o Blackcap ignoren joves i femelles? I l’etcètera és llarg.





Però tornem a l’Aratinga de cap blau. Un cop més, la trobem a la Ciutadella i al Zoo, criant en els forats dels plàtans, i no em consta que facin desplaçaments gaire llargs.
Altres Psitàcids són menys comuns però també són presents a la nostra ciutat. Me n’he trobat algun que, de moment, no té més interès que el d’una anècdota –i entenc que una situació deixa de ser anecdòtica quan el lloro nidifica. El primer ni tan sols sé de quina espècie era perquè encara no m’interessaven especialment els ocells. Es va aturar en un arbre de davant del meu balcó davant de la desesperació d’un veí que presenciava impotent com li volaven 120.000 de les antigues pessetes. I un parell de Lloros de corona groga se’m van creuar, com no, en el transcurs d’un SOCC. No n’he tornat a veure des d’aquell dia.

Per acabar, el dia , en el Zoo, em va sorprendre una sèrie de crits desconeguts. Com que els Estornells aquell dia estaven pletòrics en un principi els vaig atribuir la rècula d’esgarips, però una veueta em deia que investigués més. Finalment, se’m va mostrar un lloro de cap gris, zona ventral groga i dors verd. Era un Yuyu o Lloro del Senegal. Tampoc li vaig parar atenció fins que uns mesos més tard, la revista del Zoo Club publicava la notícia de la seva nidificació, que en temps posteriors ha estat regular. I, de moment, això és tot. Confiem no haver d’ampliar la llista en molt de temps.
(Aratinga mitrada, Aratinga mitrata; Aratinga de màscara roja, Aratinga erythrogenys; Aratinga de cap blau, Aratinga acuticaudata; Lloro del Senegal, Poicephalus Senegalus; Lloro de corona groga, Amazona ochrocephala)

27 d’agost 2009

Jovenalla

La setmana ha portat poques sorpreses. El més curiós, des del punt de vista d’un ocellaire, s’ha vist des del balcó de casa. La vintena aproximada de Ballesters es segueix deixant veure o sentir cap al vespre. Vaja, com que no fallen, m’imagino que sempre són els mateixos. Les Cotorretes de pit gris s’han proposat no deixar una sola fulla al lledoner de davant de casa, i alguna fins i tot gosa presentar-se amb la medalla a la vista perquè després la puguin identificar. El més sorprenent, però, va ser una Oreneta vulgar que va passar resseguint els edificis d’anada i, per si no l’havia vista bé, de tornada.
I com que el mes d’agost ja s’acaba, no hi ha ocellet nascut aquest any que no voli.


D’aquest Pardal que volava pels Jardins de la Maternitat se n’hauria pogut fer una bona foto. Per cert, la resta de l’any és un bon lloc per observar-hi ocells.




El Bernat pescaire, la Gralla i la Merla s’estaven pel Zoo el dia 19.


(Ballester, Apus melba; Cotorreta de pit gris, Myiopsitta monachus; Oreneta vulgar, Hirundo rustica; Pardal comú, Passer domesticus; Bernat pescaire, Ardea cinerea; Gralla, Corvus monedula; Merla, Turdus merula)

22 d’agost 2009

Els psitàcids i jo (II).La cotorra de Kramer

No sé si és gaire apropiat dedicar un post a la meva relació amb les Cotorres de Kramer (Psittacula Krameri) perquè, en certa manera, és gairebé nul·la. Però, si em seguiu, ja deveu haver notat que me les enginyo molt bé per escriure ratlles sobre no-res. Comencem, doncs.
Fa un parell de setmanes comentava que, en un principi, no em prenia la molèstia de considerar les cotorres. I en l’entrada anterior lamentava haver estat incapaç de trobar-ne per fer-los una fotografia mínimament decent. Ara ja en tinc unes quantes. Elles van fer tots els possibles perquè n’aconseguís una bona fotografia, però el que veieu aquí és tot el que he pogut obtenir. Com podeu observar, una d’elles té DNI. I és que la Cotorra de Kramer és la segona espècie de psitàcid més abundant a Barcelona.


La seva identificació és força senzilla, si la comparem amb les altres espècies naturalitzades de la ciutat: fixeu-vos en el collaret –el natural, no l’artificial,- el color del bec i el dels ulls. A més, els sons que emeten no es poden confondre amb els de les altres cotorres.


És una de les altres espècies que em porten de cap quan faig el SOCC del passeig de Sant Joan, perquè nidifiquen en forats de plàtans del Zoo de Barcelona i del parc de la Ciutadella i, a primera hora del matí, fan volades amunt i avall d’aquí al passeig Lluís Companys i del passeig Lluís Companys a casa, amb la qual cosa els comptatges acaben sent estimacions aproximades. El vespre també és bona hora per observar-les; l’escàndol que armen és impressionant.

Una altra zona de la ciutat on es poden veure és Montjuïc, especialment els voltants del museu d’Arqueologia. Aquí us recomano que, a menys que busqueu emocions més fortes, demostreu que les vostres intencions són purament ornitiològiques portant els binocles a la vista i mantenint la mirada alçada, sense intercanviar somriures amb els jovenets que volten per allà.

16 d’agost 2009

Varia (III)

Com que no he aconseguit una foto mínimament decent de Cotorres de Kramer, endarreriré una miqueta la segona divagació sobre psitàcids. En el seu lloc faré una cosa que em costa una mica definir.
En primer lloc, a principis de setmana uns quants medis de comunicació –no oblidem que ens trobem a ple agost- tornaven a un tema que ja comença a avorrir una mica: el de les plagues urbanes. Com sempre, els Coloms, amb la complicitat dels “alimentadors” (tenen nom i tot), s’enduen la palma. Per cert, totes les plagues urbanes, segons les fonts consultades, són animals.


Passant a un altre tema, Quique Carballal reproduïa al seu bloc, Ocells del Barcelonès i rodalies, un article molt interessant de Xavier Larruy (L'Independent, 24/7/09) sobre la situació de la desembocadura del Besòs. Us recomano que cliqueu sobre l’enllaç.
I divendres 14, El Periódico de Catalunya atorgava a Imma Mayol una fletxeta verda cap amunt per haver recuperat els jardins del Teatre Grec. No recordo que en cap moment se li atorgués una de vermella per haver-ne tolerat el deteriorament.


Pel que fa a mi, no he estat del tot inactiu. No us marejaré amb més històries sobre el que és l’ornitologia amb fills. Senzillament us passo un llistat d’observacions realitzades en diferents parcs barcelonins –a mig rendiment, evidentment. El número indicarà el parc o àrea en què s’han observat les espècies.
1. Interiors d’illa de l’Eixample/Mercat de St. Antoni.
2. Parc Joan Miró. (11/8/09)
3. Jardins de Joan Brossa (Montjuïc) (13/8/09)
4. Zoo de Barcelona (15/8/09)
Heus aquí les espècies:
-Bernat pescaire (Ardea cinerea). (4)
-Martinet blanc (Egretta garzetta). (4)
-Esplugabous (Bubulcus ibis). (4)
-Ànec collverd (Anas platyrhynchos). (4) Aquí mai sé si em trobo davant d’un exemplar domèstic o no.
-Gavià argentat de potes grogues (Larus Michaellis). A totes bandes; a l’Eixample sobretot hi ha hagut exemplars d’aquest any.
-Gavina riallera (Larus ridibundus). (4) Potser fa massa que no vaig al zoo, però és la primera que veig un cop passada l’època de nidificació.


-Colom (Columba livia) (Arreu)
-Tudó (Columba palumbus) (3, 4)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto) (2, 3, 4)
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata) (4)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) (4)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus) (Arreu; he anotat una medalla)
-Ballester (Apus melba) El dia 10, un grup de 20 sobrevolava el mercat de St. Antoni; el dia 15, un exemplar solitari.
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica) (3,4)
-Oreneta cuablanca (Delichon urbica). (3)
-Pit-roig (Erithacus rubecula) (4)
-Merla (Turdus merula) (2, 3, 4)
-Raspinell (Certhia brachydactyla) (2, 3, 4)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) (2)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus) (3)
-Mallerenga carbonera (Parus major) (3)



-Garsa (Pica pica) (2, 3, 4)
-Gralla (Corvus monedula) (4)
-Pardal comú (Passer domesticus) (Arreu)


09 d’agost 2009

Varia (II) In memoriam

És obligat començar la pàgina d’aquesta setmana recordant Jordi Sabater Pi. Com tothom ja sap, la primatologia és el camp en què més ha destacat i pel qual més se’l coneix, és a dir, una matèria que no té res a veure amb aquest bloc. Ara bé, curiosament la primera notícia que vaig tenir de l’expansió del Gavià argentat per Barcelona la dec a ell, encara que indirectament. Tot i així, m’agradaria fer-li un petit homenatge; els qui hem rebut la notícia de la seva mort per TV3 ens hem endut la sensació que, amb alguna excepció, els qui haurien d’haver entonat un panegíric mínimament decent o bé estan de vacances, o bé consultaven la Wikipèdia per esbrinar qui era aquest personatge. El cas és que fins i tot han considerat innecessari interrompre les vacances dels funcionaris que gestionen les claus dels salons i salonets del Palau de la Generalitat o de l’Ajuntament. En conseqüència, s’ha hagut d’instal·lar la seva capella ardent a Sancho de Ávila; aquí no tanquen mai. Saben els apòstols de la “Marca Barcelona” el que, sense voler-ho, Sabater Pi va fer per la ciutat? Per la ciència, m’imagino que els importa un rave –picant, que és més exòtic.



Passem a un altre tema sense sortir del Zoo. A l'Auscat, el Joan Carles Fernández-Ordóñez feia referència a un reportatge sobre la colònia de Bernats pescaires del Zoo de Barcelona. És una bona mostra de com es pot fer bon periodisme en un mitjà no especialitzat quan les fonts consultades són bones. En aquest cas, el periodista ha acudit a Josep García, i es nota. Aquí teniu l'enllaç.

Per acabar, com que a alguns encara els queden unes setmanetes de vacances, recomanaré una lectura de dues tardes. Es tracta de Guia dels ocells de l’Àfrica Oriental, de Nicholas Drayson. De la resta de la traducció no en puc dir res, però el títol català és més fidel a l’original –i, al meu parer, més encertat- que el castellà, Un baile en Nairobi. L’argument de la novel·la no el podia concebre ningú més que un anglès, encara que en totes les biografies s’insisteix en el fet que viu a Austràlia des de fa anys: dos antics companys d’estudis es retroben quan acaben de deixar enrere la mitjana edat. Tots dos pretenen la mateixa dona i volen convidar-la al ball d’un prestigiós club, així que decideixen que l’acompanyarà aquell que en un termini determinat compti més espècies d’ocells diferents.


En un principi sembla una novel·la d’humor carregada de tòpics, però a mesura que l’anem llegint adquireix profunditat –tampoc massa, no us penseu. En resum, quan acabem hem passat una bona estona; la novel·la no té més pretensions. I com que no disposo de cap foto d’ocells africans –o sí, però la tinc en diapositiva i em fa mandra escanejar-la- us regalo un Milà negre fotografiat a la Sentiu de Sió; a la novel·la es cita.

31 de juliol 2009

Els Psitàcids i jo (I). La Cotorreta de pit gris

No tinc intenció de parlar de Laporta, la Ciutat del Soci o com coi l’acabin anomenant ni les ZEPA del delta del Llobregat. No és estrictament tema d’un bloc sobre ocells de Barcelona, encara que, citant l’ex-president Núñez en una de les seves intervencions més glorioses, Barcelona sigui “la ciutat que porta el nom del nostre club”. Entre parèntesis, el gran mèrit d’aquestes paraules és que es van pronunciar en presència de l’aleshores alcalde Joan Clos, i no deixa de sorprendre que algú sigui capaç de superar-lo en el terreny de les declaracions afortunades. O era premeditat? Tornem a la qüestió del principi i aparquem-la. Senzillament diguem que, parcel·la a parcel·la, ens estan deixant sense espais naturals, encara que ens vulguin fer creure el contrari.


Polla del Barça engabiada.



Avui jo tenia la intenció d’escriure alguna coseta sobre la meva relació amb els psitàcids –la ciutadania s’hi sol referir com a cotorres o lloros. A diferència de la majoria d’espècies d’ocells urbans, les cotorres no passen desapercebudes. L’atracció que desperten en moltes persones és, de fet, la causa de la seva proliferació a la ciutat. L’origen de la població urbana està en els exemplars escapats i abandonats.
Jo volia començar per les Cotorretes de pit gris, també conegudes amb el nom de Cotorres argentines (Myiopsitta monachus). Aquesta és l’espècie més abundant a la ciutat, però ha aparegut més tard a les guies d’identificació per la senzilla raó que no era tan comuna als països amb més tradició de birdwatching. Com que quan jo m’iniciava en l’observació d’ocells considerava que una cotorra no mereixia cap mena d’atenció i no me les mirava dues vegades, fins i tot les apuntava com a Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) a la llibreta d’observacions.

Més endavant em van començar a interessar. No és que em faci gràcia que s’hagi convertit en un veí massa comú i sorollós, però he de reconèixer que no em cansa contemplar-les. Fins i tot fa uns anys vaig respondre a una crida del Jordi Domènech demanant voluntaris per col·laborar en un estudi. La meva aportació va consistir a passar unes horetes assegut en un banc del Parc de la Ciutadella observant un forat –una galeria d’un niu- controlant entrades i sortides. El resultat va ser cap entrada i cap sortida. La vida del naturalista aficionat és així. Les conclusions, però, estan publicades al volum 20 de la Revista catalana d’ornitologia (“Population size of the Monk Parakeet Myiopsitta Monachus in Catalonia”), i hi apareix el meu nom mal escrit en els agraïments –anomenaven el que vaig fer “field assistance”-. De fet, m’ha costat molt que el meu nom s’escrigués correctament en les publicacions del mundillo.
Després, m’he anat mirant les seves volades, observant els llocs cada vegada més capritxosos on instal·len els seus voluminosos nius, i vaig arribar a fer un plànol de la seva ubicació en el Zoo.
Finalment, en el decurs del darrer SOCC d’hivernants se’m va acudir llegir les medalletes que porten alguns exemplars de Cotorreta de pit gris -algunes Cotorres de Kramer també- per enviar-les a l’ICO. Allà em van adreçar al Museu de Ciències Naturals, i des d’aleshores vaig pel món llegint medalletes. Gairebé sempre les trobo pels mateixos llocs –Parc de la Ciutadella, Zoo, Passeig Lluís Companys-, i de vegades m’envien historials més llargs que el del Vaquilla, encara que poc estimulants, gairebé humans: neixen, es deixen marcar, mengen sense allunyar-se gaire de casa i... bé, encara no he recuperat cap medalleta d’un exemplar mort.
Però els dos últims contactes han estat pel meu barri, l’Esquerra de l’Eixample, fet que resulta més estimulant. Per exemple, una de les cotorres havia estat marcada quan criava en una palmera de la Diagonal, i jo la vaig detectar en tres ocasions al Parc Joan Miró. No sé per quins tràngols ha passat, però caminava coixa amb una ala caiguda. Potser serà el primer cadàver que aixecaré. Ara bé, de moment pot ser un indici més de l’adaptabilitat i l’expansió de l’espècie.

20 de juliol 2009

Audentes fortuna iuvat



Encara que estiguem en període vacacional no em puc queixar gaire. L’estiu no sol ser massa bona època per sortir a observar ocells, i si a això se li afegeix un marrec donant guerra constantment, els dies poden ser ben poc fructífers. Però insisteixo, la cosa no ha anat malament del tot.
Dimecres dia 15 vam assistir amb el meu fill a una activitat al Jardí Botànic, que sempre és un dels llocs bons per als ocells. Encara que no em pogués concentrar en els ocells, sí que anava parant l’orella i llençant mirades al meu voltant per si hi havia alguna cosa interessant, i aquesta és la llista:



-Gavià argentat (Larus Michaellis). Cap al tard, volaven en estols prou abundants cap als penya-segats de Montjuïc.
-Colom (Columba livia).
-Tudó (Columba palumbus).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri). Dos exemplars van sobrevolar el jardí a gran alçària.
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus). En aquest jardí se les sent més que no se les veu.
-Puput (Upupa epops).
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica). Unes quantes es remullaven a l’estany. Premi per a qui les trobi a la foto.



-Oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Vaig estar content de retrobar-les; cada dia en veig menys.
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla). Abundant; suposo que les niuades d’aquest any han estat generoses.
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Garsa (Pica pica).
-Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Pardal xarrec (Passer montanus).
-Cadernera (Carduelis carduelis).
Ben segur que la llista queda curta, però insisteixo, l’objectiu de la sortida era un altre.


Pel que fa a dijous 16, vaig aprofitar dues horetes lliures per anar al Parc Joan Miró a veure si trobava la Cotorreta de pit gris amb medalla que citava en el post anterior i que se’m mostrava esquiva. Aquest cop, malgrat tractar-se d’hores intempestives (les quatre de la tarda conviden més a fer una migdiada que a passejar-se sota el sol estival), la sort em va ser propícia, i sense haver d’esperar-me gaire. Ben aviat va passar volant per sobre del meu cap. Vaig seguir-la cap al lloc on considerava que s’aturaria i allà era, coixejant i arrosegant la seva ala dreta enmig d’uns coloms que picotejaven el terra. M’hi vaig apropar amb els binocles i, finalment, després d’una setmana de persecució, em va permetre que li llegís el número de la medalla; que em permetés que la fotografiés ja hauria estat massa deferència. Després fins i tot em va permetre fer un tomb pel parc buscant altres ocells que detallo aquí sota.
-Gavià argentat (Larus Michaellis).
-Colom (Columba livia).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Ballester (Apus melba)
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Merla (Turdus merula).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla).
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Mallerenga emplomallada (Parus cristatus).


-Raspinell (Certhia brachydactyla). La foto està moguda, però del dret; es tracta d’una branca.
-Garsa (Pica pica).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Gafarró (Serinus serinus). Un altre premi per a qui el vegi.


Ens hauria de cridar l’atenció un detall: a cap de les dues llistes hi apareix el Falciot negre (Apus apus). Bé, és molt fàcil determinar la data en què es veu el primer ocell d’un any després de la migració, però l’últim ja és més pelut. M’he adonat que, aquesta última setmana, només he vist falciots al vespre, i avui només un. És clar que encara se’n deixaran veure molts, però la seva cridòria ja no forma part dels sons que ens acompanyen durant uns mesos a la ciutat.