31 de març 2009

...avesque multiplicentur super terram

Com que ahir disposava d’un parell d’horetes matinals, vaig decidir anar al Zoo de Barcelona, que en dia laborable sempre pot ser interessant. La meva intenció era veure els Lloros del Senegal en vista a fer una sèrie de monogràfics sobre psitàcids –aquí en el bloc, res d’envergadura, no us penséssiu. Ara bé, un cop allà sempre es procura observar alguna cosa curiosa i llegir alguna medalleta de cotorra.
Vaig poder comprovar que, alguns més que altres, tots els ocells, engabiats o no, estaven concentrats en tasques de reproducció. Els Paons obrien la cua sense les interferències molestes dels objectius dels “domingueros” (jo crec que alguns deuen tenir àlbums de fotos dedicats exclusivament a Paons amb la cua oberta). Els Estruços també estaven de parada nupcial, però no em vaig quedar a veure el final per culpa de l’article de Delibes de Castro al diari Público sobre el penis de les aus, i això que aquest home sol agradar-me.
Pel que fa a la fauna que més interessa a l’aficionat als ocells urbans, alguns com els Bernats pescaires ja alimentaven la seva pollada i esperaven pacientment als recintes d’altres animals a veure si arreplegaven alguna cosa. Llàstima que hagin desinstal·lat aquella plataforma d’observació dels nius; me’n puc imaginar perfectament la causa. Altres anaven més endarrerits i, o bé estaven enfeinats amb les copulacions, com ara els Estornells, o adecentaven els nius, com les Cotorretes de pit gris o les Aratingues de cap blau. També hi havia els que defensaven el seu territori o provaven d’impressionar les femelles; era el cas de les Mallerengues i els Gafarrons.
Però hi ha una sèrie d’ocells, com els Coloms, que mai se sap exactament què fan. N’hi ha tants que, quan uns han acabat la feina, els altres tot just la comencen. Les Gralles també van despertar el meu interès, però el seu moment de glòria encara no ha arribat.
I uns Gavians argentats que encara no havien arribat a la seva maduresa, com que sabien que això de la reproducció encara no anava amb ells, esperaven sobre la xarxa instal·lada per un projecte d’anellament científic. Segurament seran els primers a lluir unes boniques anelles de PVC.
Aquí va la llista, que és el que solen esperar els ornitòlegs seriosos:
Esplugabous (Bubulcus ibis).
Martinet blanc (Egretta garzetta).
Bernat pescaire (Ardea cinerea).
Gavià argentat (Larus Michaellis).
Colom (Columba livia).
Tudó (Columba palumbus).
Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri).
Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus).
Aratinga de cap blau (Aratinga acuticaudata).
Aratinga mitrada (Aratinga mitrata).
Cuereta blanca (Motacilla alba).
Pit-roig (Erithacus rubecula).
Merla (Turdus merula).
Mallerenga blava (Parus caeruleus).
Mallerenga carbonera (Parus major).
Garsa (Pica pica).
Gralla (Corvus monedula).
Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
Pardal comú (Passer domesticus).

22 de març 2009

Diversions dominicals

Ja he comentat en un post anterior que això de tenir fills porta a fer coses que d’altra manera no es farien. Aquest diumenge tocava Festa de l’aigua. Però aquells a qui ens tiren els ocells no podem deixar de ser el que som ni quan les convencions socials ens ho exigeixen. Així, doncs, aprofitant que l’autobús ens ha deixat a l’estàtua de Colom perquè a Via Laietana hi havia una mani, he fet quatre observacions gairebé insignificants.


Per començar, les Gavines vulgars, tan abundants durant l’hivern al pont del Maremàgnum, havien desaparegut totalment. El seu lloc l’ocupava una parella d’Ànecs collverds. Potser resulta estrany, però és la primera vegada que els hi veig. I més estrany encara: ningú els tirava ni pa ni cap d’aquestes bombes de colesterol que es solen consumir els diumenges. Ara, fixem-nos en la burilla que flota al costat de la femella.

Seguint pel Moll de la Fusta, he comprovat que els Corbs marins grossos que solen assecar les seves plomes a les boies i caps de les embarcacions també havien emigrat.
Arribats a la festa i havent comprovat que el meu fill estava més interessat a fer la cabreta que als alliçonaments cívico-ecologistes o a la cantata que avui s’estrenava, també hem emigrat. I ha estat aleshores quan ha aparegut un Gavià argentat disposat a amargar el matí als més sensibles i alegrar-lo als més sàdics. L’he vist venir de lluny amb alguna cosa al bec. Ha aterrat i, davant de la mirada esglaiada d’uns i encuriosida d’altres, s’ha posat a menjar tranquil·lament la seva presa, un Colom, naturalment. Uns cops de bec, i s’ha envolat novament abandonant la seva despulla.

L’escena m’ha fet pensar quina hauria estat la reacció d’unes alumnes meves que deien que els Coloms “són fastigosos;” o la d’un senyor tip de documentals de National Geographic amb qui vam tenir la desgràcia de compartir safari a Tanzània i que va passar el viatge lamentant que no presenciàvem cap escena de cacera. No crec que el Gavià satisfés les unes ni l’altre. Si n’arribem a ser, de contradictoris.

(Gavina riallera: Larus ridibundus; Ànec collverd: Anas platyrhynchos; Corb marí gros: Phalacrocorax carbo; Gavià argentat: Larus Michaellis; Colom: Columba livia)

16 de març 2009

Primavera a Sant Antoni

Ja tornem a tenir la primavera al barri de Sant Antoni. Ho notem en una sèrie d’indicis.
El primer-i que ja havia comentat uns mesos abans- és que les Gavines rialleres (Larus ridibundus) ja no es deixen veure en massa a la coberta del mercat. Per contra, sentim dia i nit el Gavià argentat (Larus Michaellis), que es va instal·lant en els terrats més tranquils per nidificar.
Un altre ocell que ens ha deixat és l’Aratinga mitrada (Aratinga mitrata), i l’Estornell (Sturnus vulgaris) no ens deixa: comença a habilitar el seu niu als forats dels plataners, però ja no forma aquells grans estols hivernals.
També a les branques més altes dels plataners les Garses (Pica pica), en el millor dels casos, refan els nius; normalment han de construir-los de nou després del pas dels funcionaris municipals.
I si ens fixem en el cel a primeres hores del matí o cap al vespre, veurem que les volades dels Bernats pescaires (Ardea cinerea) del Zoo sovintegen. Aquest fet sens dubte té relació amb el que comentava Josep Garcia a l’Auscat fa uns dies: a molts nius ja han eclosionat els ous.
Per acabar, diumenge 15 cap a les 6 de la tarda es va veure el primer grup de Ballesters (Apus melba) sobrevolant el barri. N’eren sis.

12 de març 2009

Avifauna dels racons fastigosets

Dues coses m’han impedit aquests dies ocupar-me del bloc. La primera, que m’he posat a fer seguiment de Falcons, i no precisament dels de Barcelona. Aquests serien matèria del bloc i n’hauria parlat, però com que estan més observats que un regidor del PP madrileny, he anat a altres contrades. La segona és la de sempre: malalties i metges de la criatura.

Encara que sembli mentida, això té més a veure amb el tema d’avui. Si no fos pel nen, mai no m’hauria aturat en un tram de l’avinguda de Roma situat entre Comte d’Urgell i Viladomat que ni el nom de jardinet té, malgrat els seus gronxadors, pista de petanca (es diu així?) i pipi-can (pel servei que fa, se l’haurien pogut estalviar). Bé, doncs aquí, envoltat d’un tràfic intens a totes hores, les obres de l’AVE, jubilats, criatures i gossos hi sobreviuen unes quantes espècies d’ocells.


Evidentment hi trobem Coloms (Columba livia) i Gavians argentats (Larus Michaellis), que s’atreveixen a entrar al pati del CEIP Els Llorers (abans Colegio Nacional Reyes Catòlicos) a la cacera de coloms o entrepans abandonats. Tampoc hi falten els Pardals (Passer domesticus) ni les Merles (Turdus merula), que ja han après de nosaltres a explotar immigrants i fan d’okupes, s’alimenten a costa seva, o bé els roben materials de construcció a les Cotorretes de pit gris (Myiopsitta monachus). De tant en tant, atalaiada en una antena de televisió, es deixa veure una Garsa (Pica pica) en els edificis adjacents i un Estornell (Sturnus vulgaris) emet el seu xiulet estrident. El Gafarró (Serinus serinus) també es fa sentir amb l’arribada de la primavera. Avui, una Mallerenga blava (Parus Caeruleus) i, especialment, una Cuereta blanca (Motacilla alba), m’han alegrat el dia, més que res perquè han allargat la meva llista per a aquest lloc.

Però els que realment em donen alegria són els Verdums (Carduelis chloris). Potser fa un més lamentava a l’Auscat la seva absència o disminució en els itineraris SOCC que cobreixo. Avui per segon dia consecutiu he sentit el seu cant discordant. És probable que portin més dies. Confiats però alerta, donen indicis d’estar nidificant. I no són pocs. M’agradaria ser més pedant i tòpic del que sóc per parlar de com la vida s’obre camí enmig de l’asfalt i com els refilets s’alcen per sobre del soroll dels cotxes. Però dir-ho d’aquesta manera em fa recança. Ara bé, avui no sé fer-ho d’una altra manera i tinc pressa per acabar.


04 de març 2009

Festival de fringíl·lids

El Jardí botànic d’espècies mediterrànies és un dels millors llocs d’observació d’ocells que podem trobar a la ciutat. Com que els ornitòlegs barcelonins estem acostumats a no sentir els avions al delta del Llobregat –alguns, segons sembla, no senten ni els fotògrafs “de natura”- seran capaços d’aïllar-se del soroll de les eines els jardiners.


Ahir, dia 3 de març, hi vaig passar a comprovar si els migrants començaven a fer-hi acte de presència, però m’hi vaig trobar una situació ben curiosa. D’una banda, les espècies presents eren les que s’hi poden trobar qualsevol dia de l’hivern més cru. De l’altra, l’escàndol que armaven era més propi de l’efervescència primaveral. Gafarrons (Serinus serinus) i Caderneres (Carduelis carduelis) ja assajaven les seves copulacions, i les Garses (Pica pica) s’esmerçaven a arranjar els seus nius.


Suposo que el nombre de visites –unes cinc persones amb les quals ni vaig coïncidir- va fer que la sortida es pugués considerar un èxit. El nombre d’espècies era gairebé el de sempre, però semblava que es deixessin veure més. He dit veure, no fotografiar. Les fotos que publico semblen més aviat tretes d’un concurs de l’ocell misteriós. Com que no sóc amic dels premis ni dels càstigs, passo a indicar els ocells de què es tracta: Pinsà comú (Fringilla coelebs), Verdum (Carduelis chloris) i Durbec (Coccothraustes coccothraustes) graciós que em va arruinar la foto girant-se en el precís moment de prémer el botonet. Passo al llistat complet, comentat quan convé:
-Gavià argentat de potes grogues (Larus michaellis).
-Colom (Columba livia). Solen passar sobrevolant el jardí; mai n’hi he vist d’aturats.
-Tudó (Columba palumbus).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Aratinga (Aratinga sp.). Un estol de deu va sobrevolar el jardí i no vaig ser capaç d’esbrinar de quina espècie es tractava.
-Pardal de bardissa (Prunella modularis). És la segona vegada que detecto l’espècie al jardí.
-Pit-roig (Erithacus rubecula). Molt abundant encara. Més endavant el nombre d’individus minva... o calla.
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros). Potser el nombre d’individus ha baixat una mica, però segueix sent prou abundant.
-Merla (Turdus merula). En aquest parc es comporta més com a la naturalesa que com en altres parcs urbans, així que en puc dir poc. Alguna cantava.
-Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). Molt actius, molt cantaires i força abundants.
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala). Se’n pot dir el mateix.
-Mosquiter vulgar (Phylloscopus collybita). Pocs i/o silenciosos.
-Mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus). Fent de Mallerenga cuallarga.
-Mallerenga blava (Parus Caeruleus).
-Mallerenga carbonera (Parus major). Eixordadora.
-Garsa (Pica pica). Preocupantment abundant.
-Estornell (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus). Potser és més abundant fora dels límits del parc.
-Pardal xarrec (Passer montanus). Col·labora amb els fringíl·lids i els jardiners a fer un bon escàndol.
-Pinsà vulgar (Fringilla coelebs). Encara n’hi ha molts que es mouen per la zona alta del jardí.
-Gafarró (Serinus serinus). Ubicu. Potser és més abundant en zones obertes (Austràlia, Califòrnia).
-Verdum (Carduelis chloris). Més aviat escàs.
-Cadernera (Carduelis carduelis). Abundant en zones obertes i en els límits del parc.
-Lluer (Carduelis spinus). Només en compto un barrejat amb els Pinsans)
-Durbec (Coccothraustes coccothraustes). En compto quatre com a mínim.
Els més rars, doncs, han quedat per al final. És la primera vegada que els detecto en el jardí, però és clar, sembla que aquest any n’hi ha hagut molts a Catalunya. Hauria estat estrany que deixessin de visitar el nostre Jardí botànic.



02 de març 2009

Mea culpa et alia

Ja es va comentant que els Falciots i les Orenetes de tota mena han tornat a Catalunya. A Barcelona encara no n’he vist, potser perquè em va deixar ensopit per tota la setmana un peu de foto que publicava diumenge passat La Vanguardia. Segons aquest, si es tira endavant el canal Segarra-Garrigues s’extingirà de Catalunya... ¡el Pioc salvatge (Otis tarda)!
Passant a una altra qüestió, escric una mica compungit per haver censurat en Sargatal, encara que fos en broma i sense intenció d’ofendre, uns dies abans que la Caixa de Catalunya decidís prescindir dels seus serveis. De fet, és als difrectius d’aquesta entitat bancària a qui havia d’increpar, perquè carregant-se la Fundació Territori i Paisatge demostren ser tan poc imaginatius a l’hora de trobar justificacions com la patronal espanyola quan pensa en mesures per solucionar la crisi.
Tot això no treu que les meves valoracions fossin encertades. Tampoc té cap mèrit. Una mostra n’és l’article que publicava Joan de Sagarra el mateix dia d’allò del Pioc. En ell, seguint una tradició força extesa entre els intel·lectuals consistent en atribuir sexe a ciutats i a equips de futbol, Sagarra elucubrava sobre la polla del Barça. Llàstima que, a més de l’erudició, no hagi heretat de son pare la sensibilitat que aquest mostra envers els ocells. Em refereixo especialment a Els ocells amics.
Aquest opuscle estava originàriament destinat al lector infantil (jo ara no m’imagino un alumne de segon de batxillerat passant més enllà de la pàgina 5). Com era típic de l’època, Sagarra repassava els aspectes en què eren útils per als humans els ocells –especialment insectívors- de Catalunya. Són constants les valoracions maniquees del comportament d’algunes espècies, en particular dels pàrids, i quan el vaig llegir em va semblar massa imaginatiu. Jo aleshores m’iniciava en l’observació d’ocells. Ara m’he adonat que potser de vegades és massa crèdul amb la tradició popular, però només de vegades. L’obra és fruit de les seves observacions personals, està documentat i val la pena apropar-s’hi. Això sí, amb calma.