31 de juliol 2009

Els Psitàcids i jo (I). La Cotorreta de pit gris

No tinc intenció de parlar de Laporta, la Ciutat del Soci o com coi l’acabin anomenant ni les ZEPA del delta del Llobregat. No és estrictament tema d’un bloc sobre ocells de Barcelona, encara que, citant l’ex-president Núñez en una de les seves intervencions més glorioses, Barcelona sigui “la ciutat que porta el nom del nostre club”. Entre parèntesis, el gran mèrit d’aquestes paraules és que es van pronunciar en presència de l’aleshores alcalde Joan Clos, i no deixa de sorprendre que algú sigui capaç de superar-lo en el terreny de les declaracions afortunades. O era premeditat? Tornem a la qüestió del principi i aparquem-la. Senzillament diguem que, parcel·la a parcel·la, ens estan deixant sense espais naturals, encara que ens vulguin fer creure el contrari.


Polla del Barça engabiada.



Avui jo tenia la intenció d’escriure alguna coseta sobre la meva relació amb els psitàcids –la ciutadania s’hi sol referir com a cotorres o lloros. A diferència de la majoria d’espècies d’ocells urbans, les cotorres no passen desapercebudes. L’atracció que desperten en moltes persones és, de fet, la causa de la seva proliferació a la ciutat. L’origen de la població urbana està en els exemplars escapats i abandonats.
Jo volia començar per les Cotorretes de pit gris, també conegudes amb el nom de Cotorres argentines (Myiopsitta monachus). Aquesta és l’espècie més abundant a la ciutat, però ha aparegut més tard a les guies d’identificació per la senzilla raó que no era tan comuna als països amb més tradició de birdwatching. Com que quan jo m’iniciava en l’observació d’ocells considerava que una cotorra no mereixia cap mena d’atenció i no me les mirava dues vegades, fins i tot les apuntava com a Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) a la llibreta d’observacions.

Més endavant em van començar a interessar. No és que em faci gràcia que s’hagi convertit en un veí massa comú i sorollós, però he de reconèixer que no em cansa contemplar-les. Fins i tot fa uns anys vaig respondre a una crida del Jordi Domènech demanant voluntaris per col·laborar en un estudi. La meva aportació va consistir a passar unes horetes assegut en un banc del Parc de la Ciutadella observant un forat –una galeria d’un niu- controlant entrades i sortides. El resultat va ser cap entrada i cap sortida. La vida del naturalista aficionat és així. Les conclusions, però, estan publicades al volum 20 de la Revista catalana d’ornitologia (“Population size of the Monk Parakeet Myiopsitta Monachus in Catalonia”), i hi apareix el meu nom mal escrit en els agraïments –anomenaven el que vaig fer “field assistance”-. De fet, m’ha costat molt que el meu nom s’escrigués correctament en les publicacions del mundillo.
Després, m’he anat mirant les seves volades, observant els llocs cada vegada més capritxosos on instal·len els seus voluminosos nius, i vaig arribar a fer un plànol de la seva ubicació en el Zoo.
Finalment, en el decurs del darrer SOCC d’hivernants se’m va acudir llegir les medalletes que porten alguns exemplars de Cotorreta de pit gris -algunes Cotorres de Kramer també- per enviar-les a l’ICO. Allà em van adreçar al Museu de Ciències Naturals, i des d’aleshores vaig pel món llegint medalletes. Gairebé sempre les trobo pels mateixos llocs –Parc de la Ciutadella, Zoo, Passeig Lluís Companys-, i de vegades m’envien historials més llargs que el del Vaquilla, encara que poc estimulants, gairebé humans: neixen, es deixen marcar, mengen sense allunyar-se gaire de casa i... bé, encara no he recuperat cap medalleta d’un exemplar mort.
Però els dos últims contactes han estat pel meu barri, l’Esquerra de l’Eixample, fet que resulta més estimulant. Per exemple, una de les cotorres havia estat marcada quan criava en una palmera de la Diagonal, i jo la vaig detectar en tres ocasions al Parc Joan Miró. No sé per quins tràngols ha passat, però caminava coixa amb una ala caiguda. Potser serà el primer cadàver que aixecaré. Ara bé, de moment pot ser un indici més de l’adaptabilitat i l’expansió de l’espècie.

20 de juliol 2009

Audentes fortuna iuvat



Encara que estiguem en període vacacional no em puc queixar gaire. L’estiu no sol ser massa bona època per sortir a observar ocells, i si a això se li afegeix un marrec donant guerra constantment, els dies poden ser ben poc fructífers. Però insisteixo, la cosa no ha anat malament del tot.
Dimecres dia 15 vam assistir amb el meu fill a una activitat al Jardí Botànic, que sempre és un dels llocs bons per als ocells. Encara que no em pogués concentrar en els ocells, sí que anava parant l’orella i llençant mirades al meu voltant per si hi havia alguna cosa interessant, i aquesta és la llista:



-Gavià argentat (Larus Michaellis). Cap al tard, volaven en estols prou abundants cap als penya-segats de Montjuïc.
-Colom (Columba livia).
-Tudó (Columba palumbus).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri). Dos exemplars van sobrevolar el jardí a gran alçària.
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus). En aquest jardí se les sent més que no se les veu.
-Puput (Upupa epops).
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica). Unes quantes es remullaven a l’estany. Premi per a qui les trobi a la foto.



-Oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Vaig estar content de retrobar-les; cada dia en veig menys.
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla). Abundant; suposo que les niuades d’aquest any han estat generoses.
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Garsa (Pica pica).
-Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Pardal xarrec (Passer montanus).
-Cadernera (Carduelis carduelis).
Ben segur que la llista queda curta, però insisteixo, l’objectiu de la sortida era un altre.


Pel que fa a dijous 16, vaig aprofitar dues horetes lliures per anar al Parc Joan Miró a veure si trobava la Cotorreta de pit gris amb medalla que citava en el post anterior i que se’m mostrava esquiva. Aquest cop, malgrat tractar-se d’hores intempestives (les quatre de la tarda conviden més a fer una migdiada que a passejar-se sota el sol estival), la sort em va ser propícia, i sense haver d’esperar-me gaire. Ben aviat va passar volant per sobre del meu cap. Vaig seguir-la cap al lloc on considerava que s’aturaria i allà era, coixejant i arrosegant la seva ala dreta enmig d’uns coloms que picotejaven el terra. M’hi vaig apropar amb els binocles i, finalment, després d’una setmana de persecució, em va permetre que li llegís el número de la medalla; que em permetés que la fotografiés ja hauria estat massa deferència. Després fins i tot em va permetre fer un tomb pel parc buscant altres ocells que detallo aquí sota.
-Gavià argentat (Larus Michaellis).
-Colom (Columba livia).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Ballester (Apus melba)
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Merla (Turdus merula).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla).
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Mallerenga emplomallada (Parus cristatus).


-Raspinell (Certhia brachydactyla). La foto està moguda, però del dret; es tracta d’una branca.
-Garsa (Pica pica).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Gafarró (Serinus serinus). Un altre premi per a qui el vegi.


Ens hauria de cridar l’atenció un detall: a cap de les dues llistes hi apareix el Falciot negre (Apus apus). Bé, és molt fàcil determinar la data en què es veu el primer ocell d’un any després de la migració, però l’últim ja és més pelut. M’he adonat que, aquesta última setmana, només he vist falciots al vespre, i avui només un. És clar que encara se’n deixaran veure molts, però la seva cridòria ja no forma part dels sons que ens acompanyen durant uns mesos a la ciutat.

10 de juliol 2009

Més sobre ocells i criatures

Amb les vacances, comencen les visites a parcs que queden una mica més llunyet de casa per tal que la criatura eixampli els seus horitzons. Això també seria un alicient per a mi, però la veritat és que vigilar un nen i observar ocells té un cert grau d’incompatibilitat; es corre el risc de patir estrabisme.


Les vacances, doncs, m’han portat, entre altres llocs, al Parc de la Ciutadella (dissabte 4 de juliol). Entre la calorada i tot no vaig poder observar res de destacable, malgrat ser un dels parcs més rics de Barcelona. No val la pena ni fer-ne una llista. Només en destacaria els Ànecs collverds en eclipsi, alguns amb pollets, encara. Els Pardals eren els únics que estaven una mica més actius. També vaig poder anotar alguna medalla de Cotorreta de pit gris.





També he anat a parar alguns dies al Parc Joan Miró, que malgrat les gentades –és un dels pocs parcs amb ombres- sempre permet veure espècies poc comunes a la ciutat. A més, ahir dia 8 hi vaig veure una Cotorreta de pit gris amb medallla. Com que no portava els binocles, hi he tornat avui per si hi havia sort i podia llegir-ne el número.
He encertat el dia, perquè als deu minuts queia una tromba que no m’ha permès fer gairebé res. El més interessant han estat els Raspinells i Mallerengues emplomallades, que s’haurien deixat fotografiar si no hagués estat pel diluvi. Tot i així, la llista és més digna de ser publicada.



Pardal (Passer domesticus)
Colom (Columba livia)
Gavià argentat (Larus Michaellis)
Falciot negre (Apus apus)
Ballester (Apus melba)
Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)
Gafarró (Serinus serinus)
Mallerenga emplomallada (Parus cristatus)
Raspinell (Certhia brachydactyla)
Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
Tórtora turca (Streptopelia decaocto)
Merla (Turdus merula)
Ah, i la Cotorreta amb medalleta no ha aparegut.

05 de juliol 2009

Una de freda i una de calenta

Aquesta setmana ens han arribat dues notícies que seria interessant comentar. La primera, la freda, només té una relació llunyana amb el tema d’aquest bloc. Em refereixo al rebuig de la ILP contra els transgènics per part del Parlament de Catalunya. Tampoc vull dir gaire cosa, perquè tot s’ha dit ja. Només que, per a les coses realment importants, no és una coalició tripartita d’esquerres, el que ens governa.
La calenta potser no ho és tant; de moment és tèbia, que ja és molt donades les circumstàncies. Es tracta del propòsit de declarar Reserva Natural Parcial el penya-segat de Montjuïc situat entre el Cementiri del Sud-Oest i Miramar que anomenen el Morrot. Això seria l’any 2011, dos anys abans del tancament de Garoña si no canvia la truita. Per tant, encara no ho tenim al sac i ben lligat. I, si seguim tenint un alcalde tan enginyós com Jordi Hereu, el concepte de Reserva Natural pot ser molt diferent del que qualsevol imagina quan pensa en aquesta figura de protecció.
No, no exagero. Penseu només en el pas del Tour de França per Barcelona i la idea d’aconseguir “l’onada groga més llarga del món.” Com que no deu haver aconseguit que l’etapa sigui en cap de setmana, ja ha fet una crida als ciutadans perquè hi anem en massa. Probablement, amb la cartolina groga ens regalarà un llonguet. I si ens dura gaire al capdavant del consistori, ben aviat entrarem al Guinness amb un rècord que els resumirà tots: serem la ciutat del món amb més rècords idiotes.
Però tornem al Morrot. Si aquestes mesures de protecció haguessin arribat abans, amb un Pla Delta menys salvatge i una Ronda Litoral més racional, ara podríem tenir una de les colònies de Xoriguers més nombroses d’Europa. No ha estat així i, com que ja ens hem acostumat a agrair les escorrialles, celebrem la notícia. I suposo que devem aquest gest de l’Ajuntament als llargs anys d’estudis i esforços de Sergi Garcia, Marina Miró i Eduard Durany entre d’altres.
Conservo un bon record de les tres visites que he fet a l’indret, malgrat les condicions deplorables en què es trobava i que, paradoxalment, han afavorit la conservació de certes espècies: sembla que tres ionquis són ambientalment més sostenibles que una família de pícnic. He après més en aquestes sortides ornitològiques amb el Sergi que en totes les hores de curset que he fet en la meva curta vida d’ocellaire. El seu convenciment que allò que defensa és el correcte i la seva capacitat de connectar amb la gent probablement han estat claus perquè ben aviat puguem gaudir de l’observació de Xoriguers, Falcons pelegrins, Mussols i Merles blaves sense por de clavar-nos una xeringa infectada.
(Xoriguer comú, Falco tinnunculus; Falcó pelegrí, Falco peregrinus; Mussol comú, Athene noctua; Merla blava, Monticola solitarius)

01 de juliol 2009

Ocells barcelonins, abans i ara



Els que patim la síndrome de Diògenes de vegades ens enduem una alegria remenant allò que no remenàvem de feia temps. Aquest cop l’alegria s’ha presentat en forma de reportatge de La Vanguardia –o, parlant amb propietat, de La Vanguardia Española, perquè aquest és el títol que apareix a la primera plana de l’exemplar de diumenge 1 de juliol de 1973, avui fa exactament 36 anys.
El reportatge tracta els ocells del casc urbà de Barcelona. Curiosament, el suplement “ES” de La Vanguardia (sense adjectius) de dissabte passat (27 de juny) dedicava unes pàgines a la fauna urbana, i els ocells de Barcelona hi ocupen un lloc prou important. Només cal mirar-ne la portada. L’escrit de l’any 73 el signa Francisco Ferrer Lerin, i l’actual és de Mayte Rius. Comparar-ne els continguts és un exercici summament interessant, tant per raons ornitològiques –podem veure l’evolució d’algunes poblacions com la de Garsa o d’Estornell, l’aparició d’espècies “noves”,...- com socials.
Reprodueixo el reportatge de Ferrer perquè cada lector n’extregui les seves pròpies conclusions –el de Rius encara és fàcil de trobar. Ara, sí que m’agradaria que comparéssiu els paràgrafs inicials de tots dos. Ens adonarem que el que no ha canviat és la nostra percepció de la fauna urbana.

“EL CASCO URBANO DE BARCELONA ALBERGA CINCUENTA ESPECIES DISTINTAS DE AVES.
Un observador poco atento juraría que en Barcelona sólo quedan dos aves en libertad: los gorriones y las palomas. Algunos quizá recuerden las nubes de estorninos que invaden la Plaza de Cataluña en sus emigraciones y los chillidos de los vencejos en las mañanas veraniegas. Sin embargo, lo cierto es que en el casco urbano de la ciudad pueden observarse, a lo largo del año, más de medio centenar de especies, algunas tan reñidas con el asfalto como el martín pescador, representado en primer lugar en esta página, junto a la abubilla, el carbonero y el colirrojo real. Nuestro reportaje de la página 3 trata ampliamente de esta insospechada avifauna ciudadana.”
DESDE la colina que los textos medievales denominan Mons Taber, la ciudad romana Barcino debía contemplar un sugestivo panorama. Flanqueada por los deltas del Llobregat y del Besos, respaldada por las suaves ondulaciones arboladas de la cadena litoral y teniendo frente a sí el radiante mar Mediterráneo, la pequeña unidad urbana sería una isla en medio del exuberante soto que entremezclado de lagunas y marismas ocupaba la llanura.
Los árboles, el monte bajo, los carrizales, las charcas, las playas, los ríos, en una fase prácticamente virgen, albergaban una variada fauna. Jabalíes, ciervos, corzos, gamos, lobos, osos, linces, compartían con buitres, águilas, milanos, azores. garzas, ánades y multitud de aves, mamíferos y otros vertebrados de menor tamaño, un dominio apenas tocado por el hombre.





Poco a poco, el medio es modificado. La expansión de la ciudad y de los cultivos, la desecación de las zonas lacustres, la canalización de los ríos, 1a desforestación, la apertura de caminos, la introducción de animales foráneos, la caza y la ganadería, actúan durante el medioevo y la edad moderna de forma irremisible. Pero, es a partir del siglo pasado y sobre todo a partir de las últimas décadas del presente, cuando la degradación del entorno barcelonés adquiere caracteres dramáticos. La explosión demográfica y la industrialización, quizá por su enorme rapidez expansiva, no pueden ser planificadas de un modo satisfactorio y la anarquía urbanística, sumada a 1a motorización y al amontonamiento de residuos industriales y domésticos, barre lo que quedaba de aque1 idílico marco en el que la ciudad se hallaba envue1to.
Hablar, pues, de la actual avifauna de la ciudad de Barcelona, especialmente de la avifauna de la ciudad de hierro y cemento que constituye su núcleo urbano, de ese sector <> que excluye las playas, el Tibidabo y Montjuich, parece tarea inútil, pero sin embargo, no lo es en absoluto.
Un observador apresurado reduciría el número de especies a dos: las palomas y los gorriones. Quizás algunos añadirían <>. Pocos ampliarían la 1ista y poquísimos facilitarían los nombres correctos. No obstante, el número de especies que a lo largo del año se pueden observar en 1a ciudad, bien sea porque son sedentarias, porque están de paso, porque invernan o porque vienen en verano a nidificar, supera con creces las cincuenta.

Las aves, igual que los mamíferos, son una <> zoológica. Dentro de dicha clase se encuadran los <> que a su vez se dividen en <> y estos en <>. Esta clasificación se confecciona atendiendo a diversos criterios que, a veces, emparenta animales de apariencia tan dispar como el jilguero y el cuervo y que en cambio separa el vencejo de la golondrina pese a que por ciertos rasgos de su comportamiento parecen especies próximas. Los pájaros, en sentido estricto, son uno de los órdenes en que se distribuyen 1as aves, y aunque en el uso corriente <> y <> resulten sinónimos, no lo son para la ciencia: resumiendo diremos que todos los pájaros son aves, pero no todas 1as aves son pájaros.
La mayoría de 1as aves que se pueden encontrar en la ciudad de Barcelona pertenecen al orden de los pájaros.. La mas abundante y popular es el simpático gorrión que, a través de su nombre latino -Passer- ha dado 1a palabra <> y del que en España tenemos varias especies. El que reside en la ciudad de Barcelona es el gorrión común -Passer domesticus-, especie hasta tal punto adaptada a1 hombre que no se le conoce con exactitud su <> originario. Los jardines y los parques -cada día mas escasos- ofrecen refugio a numerosas especies que en otoño y primavera recorren el litoral mediterráneo camino de sus cuarteles de invierno y de sus lugares de nidificación. La curruca zarcera -Sylvia communis-, el colirrojo real -Phoenicurus phoenicurus- el papamoscas cerrojlllo -Ficedula hypoleuca- y otros insectívoros, permanecen algunas horas descansando y si se dan determinados factores -condiciones climáticas adversas para reemprender la marcha, agotamiento, abundancia de comida- pueden demorar la estancia durante unos días. El mirlo común -Turdus merula-, el carbonero común -Parus major-, el herrerillo común -Parus caeruleus-, la lavandera blanca -Motacilla alba- y lavandera cascadeña -Motacilla cinerea-, se pueden ver en todas las estaciones y son frecuentes nidificadores en árboles y muros. En invierno, llegan del Norte, para aprovechar la benignidad de nuestro clima, muchas especies: estornino pinto -Sturnus vulgaris-, colirrojo tizón -Phoenicurus ochruros-, pinzón vulgar -Fringilla coelebs-, petirrojo -Erithacus rubecula-, etcétera; mientras que en verano el ruiseñor –Luscinia megarhyncha-, el papamoscas gris -Muscicapa striata-, el avión común -Delichon urbica- y la golondrina común -Hirundo rustica- alegran, cada vez con menor número, nuestras frondas y nuestro cielo.

Esta larga lista de pájaros está constituida en su mayor parte por insectívoros y la consecución del alimento, en un enclave tan poco <> como el que tratamos, resulta difícil. Hay amplios sectores de ciudad donde no existen jardines –reserva de jnsectos y otros invertebrados- y sin embargo aves como el mirlo y las lavanderas se hallan presentes. Sus <> resultan sorprendentes. En primer lugar se hallan los patios, terrazas y azoteas donde hay perros: los excrementos atraen moscas", mariposas, etcétera. En segundo las macetas: jardines en miniatura en los que pueden encontrar pulgones y orugas. En tercero los árboles, que además en el caso de los mirlos
les permite construir nidos (las palmeras de la Diagonal, en su tramo Muntaner-Tuset, albergan 2 parejas), Y en cuarto lugar las jaulas para pájaros instaladas en fachadas y balcones, donde la comida para insectívoros que se facilita a los desgraciados ocupantes de estas prisiones cae a menudo fuera y es aprovechada por las aves libres, siempre atentas a nuevas fuentes alimenticias.
Los dos representantes de la familia de los córvidos que se hallan en la ciudad escapan un poco a la siniestra mitología que el vulgo atribuye a 1a familia. La grajllla -Corvus monedula- parece un cuervo reducido de tamaño y es ave gregaria y común en toda España; en la ciudad de Barcelona es muy escasa y localizada. La urraca -Pica pica- se la ve con relativa frecuencia en algunos barrios residenciales de la ciudad y especialmente en los jardines del palacio de Pedralbes.
Las aves no pájaros son mucho menos abundantes. La única excepción la constituyen los vencejos que llegando a finales de la primera quincena de abril, en considerable número, permanecen hasta el mes de agosto. Estas aves, que normalmente son confundidas con golondrinas, presentan curiosas características. Una, es que los individuos no reproductores, y que por lo tanto no construyen nido, duermen en vuelo; comportamiento ilustrativo de 1a alta adaptación al medio aéreo de unos seres que dejados en el suelo no pueden remontarse si con sus breves patas no se encaraman a un promontorio del terreno. La otra característica interesante reside en el hecho de que el vencejo común -Apus apus- se ve acompañado, desde hace pocos años, por un congénere mucho mayor de vuelo aún más rápido: el vencejo real -Apus melba-, antes exclusivo de las montañas y que aprovecha de forma paulatina los grandes edificios urbanos -sustitutos de los cantiles de las sierras- para construir sus nidos en los orificios y grietas situados a gran altura del suelo.
La abubilla -Upupa epops- y la .chocha perdiz -Sco1opax rusticola- de paso, el martín pescador -Alcedo atthis- ocupante invernal del 1ago de la Ciudadela, las gaviotas argéntea -Larus argentatus- y reidora -Larus ridibundus- a la captura de alimento sobrevolando el mercado central de pescado y el zoo, la lechuza común -Tyto alba- y el mochuelo –Athene noctua- raros habitantes de ruinas y desvanes en puntos periféricos, y el autillo -Otus scops- huésped veraniego de jardines de la parte <>, son otras aves, pertenecientes a variados órdenes, más o menos fáciles de observar.
Las palomas, por su carácter doméstico, no deberían constar en esta relación, pero nos sirven de nexo para tratar de un ave, la más espectacular, rara y bella de todas las que nos visitan: el halcón comun -Falco peregrinus-. Atraído por las concentraciones invernales de estorninos en la plaza de Cata1uña, aparece, en algunas ocasiones, una rapaz rapidísima, casi invisible desde la calle, que en fulminantes picados trata de capturar alguno de los innumerables pájaros. El régimen alimenticio de esta ave, su beneficiosa acción depredadora, significarían 1a solución perfecta al problema de las palomas. Los frecuentes individuos tarados -cojos, semiciegos, sarnosos- que pululan por nuestras calles serían pronto eliminados por los halcones si el hombre, en su estúpida catalogación sentimentaloide, no hubiera otorgado al halcón el adjetivo de especie no grata. Una pareja establecida en lo a1to de la iglesia de Santa María del Mar fue rápidamente eliminada en aras de 1os equivocados intereses de una sociedad colombófila, sin ver que las rapaces sólo capturarían los ejemplares callejeros, en los que es más habitual encontrar taras, y que de matar a1gún palomo de competición contribuirían a mejorar ,la raza al eliminar los de complexión mas débil.
La lista de aves barcelonesas es mucho mas extensa pero su numeración resultaría farragosa y en bastantes casos basada en observaciones excepcionales que 1a pujante afición por la naturaleza y por 1a ornitología en especial, permitirá, en tiempo no lejano, comprobar y en su caso añadir a 1as citas ya <> que se vienen confirmando desde hace años con periodicidad. La centralización en 1os ficheros del departamento de vertebrados del Museo de Zoología de Barcelona de los datos que observadores locales obtienen y que a menudo se desaprovechan, conseguirá, en relativo corto plazo, delimitar exactamente las proporciones y cualidades de esa masa alada que perceptible o imperceptiblemente nos rodea.