Sobre l’exotisme

En un dels molts llibres de bestioles que em van instruir durant la meva infantesa hi havia una pàgina memorable. Sota el títol “Cormorán” hi havia la il·lustració d’un ocellot negre de coll llarg i potes encongides. Sota aquest dibuix gran n’hi apareixien altres de més petits que il·lustraven en què era útil per a l’home. Caques a part (no recordo com les mostraven), un d’ells representava un pescador “xino”, dèiem aleshores. Aquest treia un peix intacte de la gola d’un d’aquests ocells, degudament lligat pel coll (l’ocell, no el peix). En definitiva, una escena carregada d’exotisme, tant pel personatge humà com per l’animal.
Tot això em va venir a la memòria l’altre dia passant pel port de Barcelona. Gairebé quaranta anys més tard no em semblen exòtics ni els orientals ni els Corbs marins, encara que per raons diferents i que no acaben de venir al cas, pel que fa als primers. Fins i tot l’adjectiu “exòtic” ha adquirit unes connotacions negatives per als ornitòlegs.

De petit no vaig veure un sol Corb marí gros (Phalacrocorax carbo), ni al port de Barcelona ni enlloc més que en llibres. Potser és que no m’hi fixava, però més aviat el que devia passar és que no n’hi havia. Si consultem la Història natural dels Països Catalans, veiem que les xifres de Corbs marins grossos que calcula han quedat totalment desfasades. Fem referència a un llibre de l’any 1986; la meva infantesa queda més enllà. Des d’aleshores el creixement de la població ha estat impressionant, alarmant per a alguns. Per a mi, és bonic veure imatges com aquesta, encara que les capti una càmera mediocre.

Pluja de lledons

Semblava que havien canviat els seus costums, però no ha estat així. Les Aratingues mitrades (Aratinga mitrata) han acabat visitant el barri. Tot el matí, un estol d’unes trenta ha estat fent vols de reconeixement i, amb tota seguretat, s’han aturat en els llocs adients per alimentar-se.

Eren quarts de quatre quan s’han repartit pels lledoners de Borrell entre Tamarit i Floridablanca –és a dir, davant de casa. Alguns lledons han sobreviscut les hordes d’Estornells i les ventoleres d’aquests dies i les Aratingues se n’han aprofitat. Les fotos no reflecteixen la magnitud de la invasió –normal per aquestes dates, d’altra banda- però sí la curiositat que desperten entre els coloms i les perruqueres de l’edifici de davant. Sigui com sigui, aquests dies els vianants s’han d’arrecerar de la pluja de lledons, ja el provoquin els Estornells, el vent o les Aratingues.

Més fora que a dins

Anar a observar ocells al Zoo de Barcelona un dia de cada dia és un privilegi. És veritat que a la nostra ciutat mai es pot dir “podríem aprofitat dimarts per fer tal cosa o tal altra; segur que no hi ha ningú”. Sempre hi ha algú. Però en dia laborable només sentirem deu vegades allò de “si té dos geps és un camell; si en té un és un dromedari,” frase amb la que pares i mares de tot el món i de tota condició resumeixen la seva saviesa en matèria de zoologia davant dels seus fills.
Un dels atractius del Zoo és la coneguda colònia de Bernats pescaires (Ardea cinerea), que s’ha enriquit amb la presència de Martinets blancs (Egretta garzetta) i d’Esplugabous (Bubulcus ibis) que pidolen engrunes a les àrees de pícnic. També tindrem una lliçó pràctica per entendre el significat d’oportunisme en el regne animal.

Dimarts dia 20 em vaig proposar de passar un bon matí d’observació. A l’hivern sempre podem trobar-nos amb alguna sorpresa. En el meu cas, després d’uns quants anys d’observació, el més espectacular va ser un Blauet (Alcedo atthis) el dia 13 d’octubre del 2003. Però ni de lluny tot el que publicava en un llistat la revista del Zoo. Aquest dia en concret va ser més aviat pobre en varietat. Vaig trobar a faltar els fringíl·lids, els Tallarols, el Raspinell (Certhia Brachydactyla) y el Mosquiter (Phylloscopus collybita); ja comentava que aquest última espècie, tot i ser-hi present, darrerament es fa notar menys.

Les alegries del dia van ser la Cuereta torrentera (Motacilla cinerea), normalment associada als recintes dels grans mamífers, i el Bruel (Regulus ignicapillus); és la primera vegada que l’hi veig.
Per si és d’interès, aquí va la llista:
-Corb marí gros (Phalacrocorax carbo) (Sobrevolant el parc)
-Esplugabous (Bubulcus ibis)
-Martinet blanc (Egretta garzetta)
-Bernat pescaire (Ardea cinerea)
-Ànec coll-verd (Anas platyrrynchos)
-Gavina riallera (Larus ridibundus)
-Gavià argentat (Larus Michaellis)

-Colom (Columba livia)

-Tudó (Columba palumbus)

-Tórtora turca (Streptopelia decaocto)

-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)
-Cuereta blanca (Motacilla alba)
-Pit-roig (Erithacus rubecula)
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros)
-Merla (Turdus merula)
-Bruel (Regulus ignicapillus)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus)
-Mallerenga carbonera (Parus major)
-Garsa (Pica pica)
-Gralla (Corvus monedula)
-Estornell (Sturnus vulgaris)
-Pardal comú (Passer domesticus)
-Pinsà comú (Fringilla coelebs).

Cotorres i Estornells amenitzen la visita amb els seus crits i xiulets. De fora, les Aratingues contribueixen a l’escàndol. I en sortir, un Alberto Fernández Díaz molt seriós canvia impressions amb un cercle de persones amb cara de pal, tot llençant llambregades al Zoo. Fernández Díaz a l’antic feu de Portabella amb un desdoblament de les instal·lacions en perspectiva. Mal auguri.

Ja hi tornem a ser

Doncs sí, ja hi tornem a ser. Jo afirmava sobre l’Estornell vulgar (Sturnus vulgaris): “poc abundant en aquesta àrea de la ciutat”. Bé, doncs ja fa un parell de dies que un bon estol d’aquests ocells volta pel nostre barri. Avui tinc la sensació que el nombre ha arribat al punt culminant fins a la data, calculo que uns quaranta han deixat els lledoners dels carrers Manso, Tamarit i Borrell sense aliment per a les Aratingues. A la foto els punts negres són Estornells.

Veig dos probables causes per a aquesta patinada. La que m’exculpa: la duresa del clima d’aquesta tardor-hivern. La inculpatòria: els anys anteriors no m’hi havia fixat prou i faig assercions amb massa lleugeresa.
Sigui com sigui, l’afirmació que segueix serà com una mena de carta de reis a finals de gener: AL BARRI DE SANT ANTONI MAI S’HA VIST UN VOLTOR NEGRE NI UNA GUATLLA MARESA. A la parada d’un/a gallinaire no compta.

Addenda et corrigenda

Sembla que hi ha hagut una conxorxa dels elements per contradir una informació que vaig publicar a l’última entrada. Jo afirmava que, a tot estirar, al mercat de Sant Antoni s’hi aplegaven trenta exemplars de Gavina riallera (Larus ridibundus) els matins d'hivern. Doncs bé, per fer-me quedar en evidència només cal mirar la fotografia que presentem més avall. N’hi podem comptar trenta-set exemplars –amb un Gavià argentat (Larus Michaellis) pel mig, i només es tracta de la teulada d’una de les quatre naus. Si bé a les altres teulades el nombre d’individus sol ser molt inferior, calculo que n’hi deu haver aproximadament uns seixanta. Per què el nombre era avui més elevat del que observo habitualment? Qui sap?

Rèquiem pel mercat de Sant Antoni

El mercat de Sant Antoni tal com el coneixem té els dies comptats. El 26 de gener comencen a construir la carpa que acollirà les parades que encara aguanten i, en uns mesos, començarà la reforma de l’edifici. En aquest període suposo que, com a la Boqueria, l’Ajuntament organitzarà cursets per aprendre a disposar la fruita en forma piramidal, a fer sucs i macedònies individuals de fruites tan nostres com el mango i el maracujà i a presentar la carn de manera que no es vegi que procedeix de bèsties, no fos cas que feríssim la sensibilitat d’algun turista. Malgrat tot, els venedors estan dividits entre la incertesa i l’entusiasme per les millores; els freds d’aquest hivern han ajudat a valorar positivament la iniciativa.

I els ocells? Bé, dins de la ciutat no es solen fer valoracions d’impacte ambiental, o si es fan, són ben matusseres. Suposo que les aus urbanes, o bé són massa petites i, a efectes pràctics, és com si no existissin, o bé si passen dels quinze centímetres ja es consideren com una plaga. Quan es consulta l’Ajuntament sobre matèries com aquestes la resposta sol ser “es reprodueixen bé en altres zones de la ciutat”.

Entrem en matèria. Una de les espècies que es reprodueix sota les teules és el Pardal comú (Passer domesticus). Potser s’hi haurien de mirar bé, ja que la reducció de poblacions a tot Europa s’ha relacionat amb el canvi en les tècniques de construcció. El Colom (Columba livia) també hi és present i també hi deu nidificar. Se’l veu fins i tot a l’interior del recinte en hores de poca afluència. És dels que desperten poques simpaties. L’Estornell (Sturnus vulgaris), poc abundant en aquesta àrea de la ciutat, es mou més pels voltants que pel mercat en sí, i probablement no s’hi reprodueix, ja que passat l’hivern hi és ben escàs. Passa molt desapercebuda la Cuereta blanca (Motacilla alba), tot i que hi és regular i probablement hi cria. I la Garsa (Pica pica) utilitza el parallamps d’observatori. Ja fa uns anys que trobem a faltar la presència de la Gralla (Corvus monedula).

Els que es fan notar més són, evidentment, els làrids. El Gavià argentat (Larus Michaellis) hi és present tot l’any, i nidifica a la cúpula del mercat. Són interessants els seus displays en època reproductora; la parada del 20 i del 37 és un bon punt d’observació: hi ha bona visibilitat i no et titllen de persona estrafolària.

La Gavina riallera (Larus ridibundus), com ja vaig escriure anteriorment, és hivernant. A l’octubre se’n veuen els primers exemplars, que van creixent en nombre fins a arribar, segons els meus càlculs, a aproximadament trenta individus tirant cap amunt; el març desapareix, però de vegades algun exemplar aïllat s’hi deixa caure. Es concentren especialment en el pati del carrer Manso per una raó ben senzilla: hi ha un contenidor de deixalles. També és interessant entrar en aquest pati a observar-les, tot i que t’exposes a un atropellament i, si ets client, a que t’atenguin amb un somriure sorneguer quan vagis a la xarcuteria.

Què passarà amb aquestes dues espècies? Probablement el Gavià argentat no hi nidificarà, però, com digué el poeta, “es reprodueix bé en altres zones de la ciutat.” I els làrids, almenys, tornaran. La raó és ben senzilla: som una font inesgotable de merda.

Ocells que fan desplaçaments estacionals (II)

Continuem amb el tema anterior, però aquesta vegada més en plan de noticiari ornitològic. Si comparem amb l’entrada de l’Èider, m’estic posant al dia: només sis dies de retard!
El dia d’any nou cap a les 10 del matí vaig sortir a estendre la roba al balcó (si coneguéssiu els meus veïns entendríeu que no cometo un atemptat contra el paisatge urbà; m’empeny la necessitat). Entre les increpacions d’un borratxo i les d’un altre les condicions eren ideals per fer bones observacions. Aquest cop em vaig trobar un mascle adult de Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) en un arbre a tocar del meu balcó. Al cap d’una estona de mirar-me amb curiositat va passar a l’arbre de l’altra banda del carrer. Mentre entrava a casa per agafar la càmera va sortir volant. Per això us presento una foto d’una Cotxa que ni és mascle adult ni es troba en un carrer de l’Eixample, sinó en el Jardí Botànic.



Al cap d’una estona, després de veure passar uns quants Pardals (Passer domesticus) i d’escoltar les Gavines rialleres (Larus ridibundus) i Gavians argentats (Larus michaellis) del mercat proper, va passar un estol de pocs individus d’Aratingues (us remeto a l’entrada anterior).I, parlant d’Aratingues, el dia 3 se’n va aturar una, també a l’arbre de l’altra banda del carrer. Aquesta em va deixar arribar a la càmera, però potser hauria estat millor que no ho hagués fet, perquè tinc tan poca vergonya que no m’importa que el meu nom es relacioni amb això que publico i que anomenarem “foto.” Em va cridar l’atenció el fet que es tractés d’un individu sol, però també la quantitat de vermell al cap. Suposo que era una Aratinga mitrada (Aratinga mitrata) pel color de les potes i per la tonalitat de les ales (inapreciable a la foto). En fi, vosaltres decidireu, si podeu.

Ocells que fan desplaçaments estacionals (I)

Sembla que l’hivern sempre porta sorpreses, avifaunísticament parlant, a la ciutat de Barcelona. A l’entorn del mercat de Sant Antoni, però, aquestes sorpreses solen ser més aviat modestes. Sí que solem trobar-hi ocells que a la primavera o a l’estiu en són absents, però no em sembla que puguem parlar de molta més varietat. Bàsicament, es tracta d’espècies nidificants a Catalunya que fan desplaçaments estacionals.

Una d’elles és la Gavina riallera (larus ridibundus). La segona és la Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros). Per acabar, el Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), que aquest any sembla que falta a la cita. Solia mostrar-se al carrer Tamarit-avinguda Mistral, però aquest any no l’hi he detectat. Clar que, no sé per què, potser són manies meves, aquest hivern tinc la sensació que a totes bandes es mostren més silenciosos.

Contrastant amb la discreció del Mosquiter, els bàndols d’Aratingues (Aratinga erithrogenys o mitrata? Jo aposto per les segones.) i els d’Estornells (Sturnus vulgaris) es fan notar més en aquesta època. Les Aratingues potser es fan notar menys que l’any passat (intervencions sobre l’arbrat?). I pel que fa als estornells, el dia 29 de desembre n’hi havia un bon estol a la cruïlla Rocafort-Aragó que passava de les antenes de televisió als arbres i dels arbres a les antenes de televisió.
Tot plegat m’ha fet recordar unes paraules del protagonista de Com el soldat repara el gramòfon, una novel·la de Saša Stanišić. En un paràgraf, l’èxode provocat per la guerra el fa reflexionar sobre les migracions dels ocells:
“A primera hora del vespre va haver-hi una estona que ja no passava ningú amb maletes al sostre. Un picot va passar volant, i jo em vaig posar a pensar en aquests i en els altres ocells. Els uns passen l’hivern aquí, malgrat el fred, els altres marxen buscant la calor. Es posen als cables elèctrics els uns i es miren com els altres marxen, tal com fem nosaltres amb els cotxes? Tenen un sentiment desagradable els uns quan els altres entonen cançons sobre llocs meridionals –correm-hi tots, cap al sol, a picar els nius entre cocos i menjar només mandarines? Giren els ulls en blanc i canten: vosaltres, que voleu en formació, colla de creguts!? Als altres ocells no els importa que aquests es quedin, els diuen la seva opinió xiulant: vosaltres també podeu venir, si voleu, en lloc de deixar que els becs se us congelin, i jo li pregunto a Edin: és veritat que els ocells poden girar els ulls en blanc?”
(Extret sense permís de la traducció de Jordi Jané-Lligé; no crec que em busquin les pessigolles per tan poca cosa; primer haurien d’adonar-se que aquest bloc existeix!)