27 d’agost 2009

Jovenalla

La setmana ha portat poques sorpreses. El més curiós, des del punt de vista d’un ocellaire, s’ha vist des del balcó de casa. La vintena aproximada de Ballesters es segueix deixant veure o sentir cap al vespre. Vaja, com que no fallen, m’imagino que sempre són els mateixos. Les Cotorretes de pit gris s’han proposat no deixar una sola fulla al lledoner de davant de casa, i alguna fins i tot gosa presentar-se amb la medalla a la vista perquè després la puguin identificar. El més sorprenent, però, va ser una Oreneta vulgar que va passar resseguint els edificis d’anada i, per si no l’havia vista bé, de tornada.
I com que el mes d’agost ja s’acaba, no hi ha ocellet nascut aquest any que no voli.


D’aquest Pardal que volava pels Jardins de la Maternitat se n’hauria pogut fer una bona foto. Per cert, la resta de l’any és un bon lloc per observar-hi ocells.




El Bernat pescaire, la Gralla i la Merla s’estaven pel Zoo el dia 19.


(Ballester, Apus melba; Cotorreta de pit gris, Myiopsitta monachus; Oreneta vulgar, Hirundo rustica; Pardal comú, Passer domesticus; Bernat pescaire, Ardea cinerea; Gralla, Corvus monedula; Merla, Turdus merula)

22 d’agost 2009

Els psitàcids i jo (II).La cotorra de Kramer

No sé si és gaire apropiat dedicar un post a la meva relació amb les Cotorres de Kramer (Psittacula Krameri) perquè, en certa manera, és gairebé nul·la. Però, si em seguiu, ja deveu haver notat que me les enginyo molt bé per escriure ratlles sobre no-res. Comencem, doncs.
Fa un parell de setmanes comentava que, en un principi, no em prenia la molèstia de considerar les cotorres. I en l’entrada anterior lamentava haver estat incapaç de trobar-ne per fer-los una fotografia mínimament decent. Ara ja en tinc unes quantes. Elles van fer tots els possibles perquè n’aconseguís una bona fotografia, però el que veieu aquí és tot el que he pogut obtenir. Com podeu observar, una d’elles té DNI. I és que la Cotorra de Kramer és la segona espècie de psitàcid més abundant a Barcelona.


La seva identificació és força senzilla, si la comparem amb les altres espècies naturalitzades de la ciutat: fixeu-vos en el collaret –el natural, no l’artificial,- el color del bec i el dels ulls. A més, els sons que emeten no es poden confondre amb els de les altres cotorres.


És una de les altres espècies que em porten de cap quan faig el SOCC del passeig de Sant Joan, perquè nidifiquen en forats de plàtans del Zoo de Barcelona i del parc de la Ciutadella i, a primera hora del matí, fan volades amunt i avall d’aquí al passeig Lluís Companys i del passeig Lluís Companys a casa, amb la qual cosa els comptatges acaben sent estimacions aproximades. El vespre també és bona hora per observar-les; l’escàndol que armen és impressionant.

Una altra zona de la ciutat on es poden veure és Montjuïc, especialment els voltants del museu d’Arqueologia. Aquí us recomano que, a menys que busqueu emocions més fortes, demostreu que les vostres intencions són purament ornitiològiques portant els binocles a la vista i mantenint la mirada alçada, sense intercanviar somriures amb els jovenets que volten per allà.

16 d’agost 2009

Varia (III)

Com que no he aconseguit una foto mínimament decent de Cotorres de Kramer, endarreriré una miqueta la segona divagació sobre psitàcids. En el seu lloc faré una cosa que em costa una mica definir.
En primer lloc, a principis de setmana uns quants medis de comunicació –no oblidem que ens trobem a ple agost- tornaven a un tema que ja comença a avorrir una mica: el de les plagues urbanes. Com sempre, els Coloms, amb la complicitat dels “alimentadors” (tenen nom i tot), s’enduen la palma. Per cert, totes les plagues urbanes, segons les fonts consultades, són animals.


Passant a un altre tema, Quique Carballal reproduïa al seu bloc, Ocells del Barcelonès i rodalies, un article molt interessant de Xavier Larruy (L'Independent, 24/7/09) sobre la situació de la desembocadura del Besòs. Us recomano que cliqueu sobre l’enllaç.
I divendres 14, El Periódico de Catalunya atorgava a Imma Mayol una fletxeta verda cap amunt per haver recuperat els jardins del Teatre Grec. No recordo que en cap moment se li atorgués una de vermella per haver-ne tolerat el deteriorament.


Pel que fa a mi, no he estat del tot inactiu. No us marejaré amb més històries sobre el que és l’ornitologia amb fills. Senzillament us passo un llistat d’observacions realitzades en diferents parcs barcelonins –a mig rendiment, evidentment. El número indicarà el parc o àrea en què s’han observat les espècies.
1. Interiors d’illa de l’Eixample/Mercat de St. Antoni.
2. Parc Joan Miró. (11/8/09)
3. Jardins de Joan Brossa (Montjuïc) (13/8/09)
4. Zoo de Barcelona (15/8/09)
Heus aquí les espècies:
-Bernat pescaire (Ardea cinerea). (4)
-Martinet blanc (Egretta garzetta). (4)
-Esplugabous (Bubulcus ibis). (4)
-Ànec collverd (Anas platyrhynchos). (4) Aquí mai sé si em trobo davant d’un exemplar domèstic o no.
-Gavià argentat de potes grogues (Larus Michaellis). A totes bandes; a l’Eixample sobretot hi ha hagut exemplars d’aquest any.
-Gavina riallera (Larus ridibundus). (4) Potser fa massa que no vaig al zoo, però és la primera que veig un cop passada l’època de nidificació.


-Colom (Columba livia) (Arreu)
-Tudó (Columba palumbus) (3, 4)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto) (2, 3, 4)
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata) (4)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) (4)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus) (Arreu; he anotat una medalla)
-Ballester (Apus melba) El dia 10, un grup de 20 sobrevolava el mercat de St. Antoni; el dia 15, un exemplar solitari.
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica) (3,4)
-Oreneta cuablanca (Delichon urbica). (3)
-Pit-roig (Erithacus rubecula) (4)
-Merla (Turdus merula) (2, 3, 4)
-Raspinell (Certhia brachydactyla) (2, 3, 4)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) (2)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus) (3)
-Mallerenga carbonera (Parus major) (3)



-Garsa (Pica pica) (2, 3, 4)
-Gralla (Corvus monedula) (4)
-Pardal comú (Passer domesticus) (Arreu)


09 d’agost 2009

Varia (II) In memoriam

És obligat començar la pàgina d’aquesta setmana recordant Jordi Sabater Pi. Com tothom ja sap, la primatologia és el camp en què més ha destacat i pel qual més se’l coneix, és a dir, una matèria que no té res a veure amb aquest bloc. Ara bé, curiosament la primera notícia que vaig tenir de l’expansió del Gavià argentat per Barcelona la dec a ell, encara que indirectament. Tot i així, m’agradaria fer-li un petit homenatge; els qui hem rebut la notícia de la seva mort per TV3 ens hem endut la sensació que, amb alguna excepció, els qui haurien d’haver entonat un panegíric mínimament decent o bé estan de vacances, o bé consultaven la Wikipèdia per esbrinar qui era aquest personatge. El cas és que fins i tot han considerat innecessari interrompre les vacances dels funcionaris que gestionen les claus dels salons i salonets del Palau de la Generalitat o de l’Ajuntament. En conseqüència, s’ha hagut d’instal·lar la seva capella ardent a Sancho de Ávila; aquí no tanquen mai. Saben els apòstols de la “Marca Barcelona” el que, sense voler-ho, Sabater Pi va fer per la ciutat? Per la ciència, m’imagino que els importa un rave –picant, que és més exòtic.



Passem a un altre tema sense sortir del Zoo. A l'Auscat, el Joan Carles Fernández-Ordóñez feia referència a un reportatge sobre la colònia de Bernats pescaires del Zoo de Barcelona. És una bona mostra de com es pot fer bon periodisme en un mitjà no especialitzat quan les fonts consultades són bones. En aquest cas, el periodista ha acudit a Josep García, i es nota. Aquí teniu l'enllaç.

Per acabar, com que a alguns encara els queden unes setmanetes de vacances, recomanaré una lectura de dues tardes. Es tracta de Guia dels ocells de l’Àfrica Oriental, de Nicholas Drayson. De la resta de la traducció no en puc dir res, però el títol català és més fidel a l’original –i, al meu parer, més encertat- que el castellà, Un baile en Nairobi. L’argument de la novel·la no el podia concebre ningú més que un anglès, encara que en totes les biografies s’insisteix en el fet que viu a Austràlia des de fa anys: dos antics companys d’estudis es retroben quan acaben de deixar enrere la mitjana edat. Tots dos pretenen la mateixa dona i volen convidar-la al ball d’un prestigiós club, així que decideixen que l’acompanyarà aquell que en un termini determinat compti més espècies d’ocells diferents.


En un principi sembla una novel·la d’humor carregada de tòpics, però a mesura que l’anem llegint adquireix profunditat –tampoc massa, no us penseu. En resum, quan acabem hem passat una bona estona; la novel·la no té més pretensions. I com que no disposo de cap foto d’ocells africans –o sí, però la tinc en diapositiva i em fa mandra escanejar-la- us regalo un Milà negre fotografiat a la Sentiu de Sió; a la novel·la es cita.