Pas o hivernada

Aquest és el resum d'un trimestre d'observacions als jardins del Palau Robert. Malgrat que ara hi vaig un dia més a la setmana, les estades mai superen una hora que, a més a més, inverteixo en dinar i solucionar assumptes personals per telèfon.

Aquesta circumstància, afegida a les dimensions reduïdes del jardí, fa que la llista sigui curta.

La tardor i l'hivern són bones èpoques per als ocells del jardí, entre altres raons per una menor pressió humana: el fred no convida a estar-se en un banc a la intempèrie. Així, s'hi poden arribar a sentir gairebé simultàniament quatre pit-roigs.

A la meva llista personal, aquest trimestre hi puc sumar el Tallarol de casquet (aquesta és la raó per ìncorporar una foto tan així), el Mosquiter, la Garsa, i l'Aratinga mitrada. Un petit estol s'hi va voler aturar fa unes setmanes.

I pel que fa a la Tórtora turca, sembla que sobreviu bé a l'epidèmia que, segons sembla, les delma en altres indrets. Viure en una illa té els seus avantatges.

Trap Happiness

Amb aquest terme es refereixen els anelladors al fet que alguns ocells considerin que caure en mans de membres d’aquest col·lectiu compensa.
I les dues cotorres de la foto podrien ser un mostra d’aquest fenòmen. O d’una estulticia amb pocs prececdents en l’espècie. M’inclino per la primera opció; una bestiola que es pot enorgullir de dur la medalla B52 no es deu rebregar fàcilment.

Per cert, us passo l’enllaç d’un capítol de El medi ambient (TV3) força interessant.

http://www.tv3.cat/videos/3260550/Barcelona-2030-deu-mil-cotorres

Off the record: ahir dia 15 de desembre un aligot (Buteo buteo) va sobrevolar la Diagonal a l’alçada de Roger de Llúria a mitja altura.t.

Off the record: ahir dia 15 de desembre un aligot (Buteo buteo) va sobrevolar la Diagonal a l’alçada de Roger de Llúria a mitja altura.

Mare Nostrum

Divendres de l’altra setmana vaig poder gaudir d’una hora d’observació d’ocells marins a les immediacions del Port Olímpic. Això vol dir que, entre queixalada i queixalada del meu entrepà de fetge de cabrit (encara no sóc vegetaría, però m’hi estic posant), em mirava alguna Gavina o Gavià a través de l’objectiu de la meva càmera (no porto els binocles a la feina).

I sí, el que hi havia eren Gavians argentats, Gavines rialleres, Coloms i Pardals, sobretot. En un moment determinat, va passar un Corb marí gros, i en un altre –també determinat- un Xatrac que la manca d’augments em va impedir de determinar. Quan ja m’adreçava a l’autobús també vaig veure una Cotxa fumada i una Cuereta blanca.

Una jornada anodina, doncs, si no fos perquè fins i tot moments com aquest, en què em puc desentrendre de gairebé tot, són escassos en la meva vida. A més, vaig detectar dos Gavians anellats al Zoo de Barcelona: el PBKB i el PBLM. Un d’ells, no recordo quin, ha vist món: ha estat en un abocador de l’Empordà.

L’altra lliçó de la jornada té poc a veure amb els ocells. Pensava que l’última croada del nostre mai prou ben ponderat alcalde, ço és dir, l’erradicació del nudisme, era una altra de les comunicacions que li arriben d’instàncies superiors inaccesibles al comú dels mortals. Ara bé, el lapse de temps que vaig ser allà em vaig adonar que sóc un home de poca fe, perquè, malgrat les temperatures gèlides, primer una dona i després un home es van quedar tal com llurs respectives mares els havien dut al món (és un dir; quins estralls fa el temps) i es van capbussar al mar. Tot i així, la croada em seguex semblant inútil.