24 de novembre 2012

Cementiri d'Horta

 A la Guia de natura de Barcelona de Margarita Parés i Rifà s’afirma que “Els cementiris de Barcelona són espais verds interessants donat que estan enjardinats d’una forma peculiar. La tranquil·litat que s’hi respira crea un ambient especial, molt favorable a la fauna.”
Diumenge passat (dia 18 de novembre) vaig visitar el més petit de tots aquests cementiris, segons dades del mateix llibre: el d’Horta, que té una superfície de 0,4 hectàrees, que no sé exactament quant és en euros.
L’autora té raó pel que fa a la tranquil·litat, ja que malgrat trobar-se a la falda de Collserola i ser diumenge, el silenci era gairebé absolut. Al cementiri només hi havia un funcionari de manteniment i una senyora fent fotos amb trípode i tot, no com jo. I els meus fills, per descomptat.
Pel que fa a fauna, dins del recinte el més espectacular era aquest Gamarús de pedra.


També hi vaig poder observar una Garsa, una Tórtora turca, un parell de Caderneres, una Cotxa fumada i, probablement, un Tallarol de casquet.


Potser no va ajudar anar amb una nena vociferant una canço sobre una castanyera i un nen inquiet per una eventual invasió de zombis.
A fora la cosa estava més animada. Se sentien Pinsans, Estornells, Pardals, Merles, Pit-roigs, algun Mosquiter, i fins i tot sortint vam veure Coloms, Cotorretes de pit gris i, probablement, un Falcó pelegrí, encara que amb el temps en què va ser visible tampoc ho vaig poder apreciar bé.


Resumint, el cementiri es molt coquetó, però per a l’observació d’ocells millor anar al de Montjuïc en època de migració d’Abellerols. Ah, i la història de visitar un cementiri amb  nens té una explicació no reprobable, encara que no tingui interès.

10 de novembre 2012

Nova Icària



Divendres dia 2 volia aprofitar el pont per tornar a dedicar-me a l’ornitologia urbana. Em feia il·lusió llegir alguna medalla de Cotorreta de pit gris o alguna anella de Gavià argentat, així que vaig anar cap a la Vil·la Olímpica a veure què es veia. El meu recorregut va començar al carrer Wellington una mica passades les 7 del matí. Allà vaig recordar per què la meva primera secció de SOCC és tan emprenyadora i estimulant a la vegada: els cants i reclams d’ocells que puc comptar, com els del Pardal, el Colom, l’Estornell, la Gralla, les Cotorretes de pit gris i les Cotorres de Kramer es barregen amb el guirigai del Zoo. En aquest primer tram vaig constatar que hivernants com el Pit-roig o les Gavines vulgars tornaven a ser comuns als parcs. 



Passant pel parc de Carles I camí del Port Olímpic vaig detectar Mallerengues blaves i Carboneres, Tudons, Gafarrons i Merles mentre em sobrevolaven Esplugabous i Martinets blancs.
Des del port Olímpic vaig veure un parell de Corbs marins grossos que remuntaven el Besòs- Hi havia massa moviment; ni els Gavians s’hi aturaven, així que vaig decidir seguir endavant cap a un parc que mai havia visitat abans i que té un nom massa sonor –molt d’esperit del 92- pel que és el parc: Nova Icària.


Allà, deixant de banda els ocells ubicus, van començar a aparèixer –i en nombre força abundant- estols sencers de  Mosquiters, Tallarols capnegres i de casquet. A la gespa i a l’antena d’un McDonald’s s’hi trobaven Cueretes blanques. I picotejant entre les restes d’una hamburguesa, una Cotxa fumada.
Tornant cap al metro pel carrer Salvador Espriu encara vaig veure novetats: un Raspinell i dues Mallerengues emplomallades picotejant una palmera.

Però el millor encara estava per arribar, i un cop més es va complir aquella llei universal d’acord amb la qual el més espectacular arriba quan s’han guardat càmera i binocles. Entrant al metro de Ciutadella va passar un estol d’oques volant en formació en direcció, probablement, al parc de Diagonal Mar. Sempre m’impressiona veure aquestes volades a ciutat.
Per cert, de medalles i d’anelles, res de res.