Abans del confinament

Ara que ha arribat la primavera és el moment de fer balanç de la temporada hivernal al parc del Castell de l'Oreneta.

La veritat és que aquest any, per diverses raons, no he pogut anar-hi més que quatre vegades, així que el seguiment no ha estat tan intensiu com en altres ocasions. No cal ni dir que l'hivern, com la tardor, ha estat càlid, però això no ha impedit que el nombre de Cotxes fumades i Tudons hagi estat elevat i que haguem tingut un bon nombre de Pinsans i alguna Cuereta torrentera.

Passarem al llistat:
Colom.

Tudó.

Gavià argentat.
Esplugabous.
Astor.
Puput.
Cotorreta de pit gris.

Gaig.
Garsa.

Mallerenga petita.
Mallerenga cuallarga.
Mallerenga emplomallada.

Mallerenga blava.
Mallerenga carbonera.
Bruel.

Mosquiter.
Tallarol de casquet.
Tallarol capnegre.
Raspinell
Estornell.
Merla.
Pit-roig.
Cotxa fumada.

Pardal comú.
Cuereta torrentera.

Cuereta blanca.
Pinsà.

Verdum.
Cadernera.
Gafarró.
He trobat a faltar les grans concentracions de fringíl·lids d'altres anys; només l'últim dissabte abans de la plaga, amb el permís dels gossos, es va veure algun grup nombrós de Pinsans.
Ara, degut al confinament, probablement ens perdrem el pas de primavera, i de la nidificació de la Puput, probablement, en veurem el final de la segona posta... si n'hi ha.
En fi, ja vindran temps millors. 

El curiós incident de la cotorra a mig matí

Aquest matí, a la superilla de Sant Antoni s'ha produït un incident que hauria passat desapercebut si no hagués estat perquè un panxut de metre vuitanta-tres s'ha aturat al mig del pas, entorpint la lliure circulació de vianants, ciclistes i vehicles, ha tret una càmera de la seva butxaca i s'ha posat a fer fotos a les branques d'un arbre.

La cosa ha anat així: passava jo apressat perquè m'havia deixat l'olla al foc a càrrec del meu fill, que és el més semblant a deixar-la desatesa, quan m'ha cridat l'atenció que els refilets alegres dels Pardals es transformessin en reclams d'alarma. Aleshores he vist allà lluny, en un dels plàtans que sobreviuen a la propdita superilla una taca verda. Quan m'hi he apropat s'han confirmat les meves pors: es tractava d'una Cotorra de Kramer. 

La Cotorra estava aturada en un branquilló davant una cavitat de les que tenen els plàtans d'una certa edat i furgava a dins. En una ocasió ha tret una mena de plomissol, probablement material d'un niu. En algun moment algun dels Pardals se li ha plantat davant i l'ha obligada a moure's (si mireu amb atenció es veu a les dues últimes fotos), però ben poc pot fer-hi un moixó davant d'una bestiassa amb aquest bec i aquestes dimensions. 

No m'he pogut aturar gaire més -recordeu l'olla al foc-, per la qual cosa no puc dir com ha acabat l'escena, però està clar que només li faltava al nostre Pardal la competència d'aquesta espècie exòtica tan agressiva. Pel que sembla, la petita colònia de Ronda de Sant Pau s'ha consolidat i probablement està en expansió, ja que cada cop es deixen veure més per Ronda de Sant Antoni i la superilla en general. Els plàtans van molt buscats i l'Ajuntament sembla entestat a substituir-los per espècies "menys al·lèrgenes" sense tenir en compte la important funció ecològica d'aquests arbres. No sóc biòleg ni ambientalista, però sí observador, i la meva experiència em diu que omplir la ciutat de verd, emprant l'expressió de la retòrica oficial, no ha contribuït a una varietat d'espècies més gran, i difícilment ho farà perquè els gossos els han fet seus. En canvi, conservar aquests arbres vells és fonamental per conservar un patrimoni a què no hauríem de renunciar.

Uns anys després

Recordeu allò que en el seu moment van anomenar "ligera desaceleración" i a què ara ens referim com "LA Crisi"com si avui estiguéssim nedant en l'abundància? Doncs bé, aquell fenòmen em va foragitar dels jardinets del Palau Robert perquè hi havia bofetades per asseure's en un dels seus bancs. Uns anys després hi he tornat; pel que sembla, amb la bonança la gent torna a dinar de menú i resulta més fàcil trobar un lloc per obrir la carmanyola sense posar el colze a l'ull del company de banc.

Però com que les quatre persones que em seguiu probablement esteu més interessats en els ocells que en la meva vida o en la sociologia aplicada, entrarem en matèria. Parlarem del panorama ornitològic que m'he trobat a la tornada.

Per començar, un dels meus entreteniments era apuntar les medalles de les Cotorretes de pit gris que campaven per allà. Ara, però, gairebé ni se n'hi veuen, i els nius tradicionals han desaparegut. Per contra, la cotorra de Kramer, abans absent, es deixa sentir.

Els Verdums, que no recordo haver detectat en aquella època, els dos últims cops que hi he anat eren eixordadors.Tampoc recordo haver-hi vist cap Mallerenga emplomallada, i aquests dies no ha faltat a la cita.

He trobat a faltar les Gralles i els Tallarols de casquet, però els reis segueixen sent Pit-roig i Merla. A més, Mallerengues blava i carbonera, Tallarol capnegre -un clàssic-, Tórtora turca, Colom Mosquiter i, ara que és hivern, Tudó. El Gavià argentat sobrevola, però no s'atura.

Ara és el moment d'esperar el primer Mastegatatxes, el primer Ballester, el primer Falciot.
Esperem.