Et Barcinone ego

Esquizofrènia institucional

2012-01-20T16:57:00.000+01:00

Fa un parell de setmanes vaig presenciar un incident que podríem titllar, com a mínim, de curiós. Estava a la Biblioteca Joan Oliver quan em van cridar l'atenció dos camions de bombers aturats a l'entrada de l'interior d'illa. He dit camions, però veus més autoritzades que la meva asseguren que es tractava de dotacions. Sigui com sigui, vaig preguntar a la senyoreta del servei de préstec i, no sense ironia, em va explicar el cas. Jo, malgrat tenir matèria per una altra entrada, em vaig adreçar cap a l'interior de l'illa sense més equip que la càmera del mòbil, cosa que em permet baixar uns quants graons en el rànking de qualitat fotogràfica del meu bloc. Aquest és el panorama que em vaig trobar:

La dotació o dotacions, amb la caixa d'eines oberta, maldava per obrir una reixa que tancava el que en temps més gloriosos per a la indústria era una xemeneia i avui és una andròmina que impedeix als pares veure què fan els seus fills quan es troben darrera d'ella. I doncs, què té a veure aixo amb l'ornitologia urbana? Paciència, que ara ho sabrem.

Els bombers van aconseguir descollar la reixa, van ordenar que la gent es fés enrera i, si teniu bona vista, a la part superior de la cavitat podreu apreciar el responsable de tot l'enrenou.

Es tractava d'un gavià argentat que, ves a saber com, havia caigut pel forat de la xemeneia i no s'havia pogut envolar després. A algú se li havia acudit tancar el forat de baix, però no la sortida de fums.

Sigui perquè entre tots intimidàvem la bestiola, sigui perquè s'hi trobava bé, no es decidia a sortir, així que els bombers van recórrer a una xarxa per treure'l.

El van dipositar a terra per gran goig de vailets i grans i, després d'unes passes tentinejants, el gavià va alçar el vol.

I aquest és el reportatge. Si volem extreure una moralina, ens podem preguntar per què d'una banda les institucions s'esforcen a erradicar gavians i, a la vegada, mobilitzen bombers per salvar-ne un individu.

Setmana i mitja més tard, la xemeneia oferia aquest aspecte. Es veu que la missió de salvament s'acabava amb un informe que m'encantaria llegir, però no incloïa la recol·locació de la reixa. Què hi farem. Allunyeu les criatures d'aquest punt, no sigui que acabeu fent cua a l'ambulatori pidolant una antitetànica.

Paisatges hivernals

2011-12-23T13:50:00.001+01:00

Les concentracions d'Estornells són un altre indici de l'arribada de l'hivern fins i tot quan és suau com el d'enguany. Ja sé que són emprenyadors i que a certs llocs causen autèntics problemes, però a mi els seus xiulets em provoquen una certa sensació d'alegria.

Prego als afectats per la plaga que no m'escriguin missatges aïrats per aquesta darrera frase. Creguin que els comprenc. No cal que em desitgin que se'm mengin la collita d'olives ni que m'omplin de caques el balcó ni que destorbin el meu son i el dels meus fills. Prefereixo que em desitgin, com faré jo, unes bones festes i un bon 2012.

Arquitectura preventiva

2011-11-29T09:13:00.001+01:00

La presència d’un nombre més elevat de làrids al port de Barcelona és un indici més de l’arribada de la tardor.

L’altre dia, em mirava els Gavians argentats i les Gavines rialleres de la Rambla de Mar en un passeig sense binocles i amb poca història quan vaig constatar que els blancs de l’anomenada arquitectura preventiva no són només persones de sectors socials desafavorits.

Per començar, una sèrie de rètols –no sé quant de temps porten allà- prohibeixen alimentar “gavines.

Després, unes punxes col·locades estratègicament proven de dissuadir les bèsties d’aturar-s’hi.

El Gavià de la foto, però, no es va deixar intimidar i aqui el tenim en actitud heroica. No sé com va acabar-se la història, potser malament per al nostre fakir alat. Ara, el cas és que en aquesta ocasió el mecanisme va fallar.

Migracions

2011-11-09T08:34:00.000+01:00

Casualment el dia 28 d‘octubre em van caure del cel dueshores lliures, prou temps per relaxar-se una estoneta al Zoo. Estava una micamosca perquè als jardins del Palau Robert encara no havien donat senyals devida els Pit-roigs migradors, i sobre el Mercat de Sant Antoni encara vaigpoder apreciar un estol d’uns cincuanta Ballesters el dia 27.

Al Zoo, però, ja hi havia indicis de migració. D’una banda,la densitat de Pit-roigs era elevada.

I de l’altra, ja es detectaven exemplars de Cueretatorrentera, una espècie que ja tenia ganes de caçar per al meu bloc.

Si aquesta s’haguésestat quieteta, la foto hauria pogut ser més interessant.

Això apart, el llistat d’espècies presents no va serespectacular; dues hores no es poden estirar més.

En ordre d’aparició:

Gavia argentat.

Colom.

Cotorra de Kramer.

Àneccoll-verd.

Cotorreta de pit gris.

Pit-roig.

Estornell.

Pardal.

Gralla.

Garsa.

Gavina vulgar.

Cuereta blanca.

Tórtora turca.

Merla.

Cuereta torrentera.

Tudó.

Dies avium II

2011-10-07T16:27:00.000+02:00

Diumengepassat vam anar amb tota la parentela a Can Coll (Collserola) ambmotiu de la celebració del Dia de les Aus amb la intenciód'assistir a l'alliberament d'ocells. Com que som així, vam arribarallà cap a la una, amb el temps just d'aparcar el cotxe com bonamentvam poder i arrossegar les criatures al lloc de l'acte.

Quequè hi pinta Can Coll en un bloc sobre ocells de Barcelona? Doncsbé, si ens havíem fet il·lusions de veure algun ocell fora delcomú, ens vam trobar que aquests any els protagonistes eren d'allòmés urbà. Si no em falla la memòria, dues merles, tres garses, unatórtora turca i dos xoriguers. Per sort, a casa som fàcilsd'entusiasmar.

Aprofitoper demanar excuses a la senyoreta que porta el xoriguer. Em creiaque m'estalviaria problemes no penjant fotos de nens identificables,però em sembla que, malgrat no veure-se-li la cara, algúreconeixerà aquesta persona. Em sap greu; no domino l'art deretallar sense tisores.

Després de la pluja

2011-08-01T12:27:00.014+02:00

El cel de la ciutat s’ha buidat força. Costa fins i tot veure-hi Gavians i Falciots. Per això –i també per instint de supervivència, i per veure si algú em segueix encara- dimecres 27 de juliol em vaig llevar d’hora per anar a la Barceloneta sense fer-me grans il·lusions de veure ocells d’un cert interés. El plugim era una bona excusa per tornar al llit, però, com deia, la necessitat m’impel·lia a continuar.

De la mateixa manera que no m’havien dissuadit a mi, les condicions climatològiques no havien impedit que a les platges hi hagués força afluència de gent amb ganes de gresca, per dir-ho com ho dirien a TV3. Com comentava un senyor a l’autobús, “ya van mojaos por dentro”. Amb les restes dels seus “botellones” Coloms i Gavians feien el seu particular agost.
Vaig començar a la platja de Sant Sebastià. Em va portar de cap una bona estona una Gavina Capnegra que picotejava la sorra entre coloms. Més endavant en vaig veure una altra, que és aquesta.

Però, realment, el que predominava eren els Gavians argentats de l’any. La foto que segueix, que potser ofendrà els paladars més delicats, és una bona mostra de l’oportunisme de l’espècie.

Suposo que no sóc l’únic a qui, després d’una jornada discreta, se li apareix tot el que és interessant quan ha de tornar a casa. En l’últim moment, en el Port Olímpic, van començar a aparèixer les criatures més interessants, com aquest Martinet blanc confiat,

o un grupet considerable de Xatracs becllargs que feien sentir la seva serenata,

un Gavia argentat que semblava més allà que aquí

i altres làrids amb anelles del Zoo. Què hi farem.

Represa

2011-03-03T14:01:00.008+01:00

Provarem de ressucitar aquest bloc agonitzant. Ho farem penjant algunes fotos de les meves observacions al Palau Robert. Un "alimentador" va atraure un grupet de Coloms i Cotorres argentines que, un cop abastides, van volar a liquidar el seu botí a les branques d'un arbre proper, Tres d'elles anaven marcades.

La setmana següent un Pit-roig em demanava una imatge ben bonica. Això és el que vaig aconseguir.

I per acabar, el noticiari fenològic aquest que semblava mort. Des del 13 de febrer les Aratingues mitrades han tornat a prendre el barri de Sant Antoni causant estralls en els arbres que es troben al seu pas. El dia 23 en vaig comptar un estol de 55 com a mínim davant de casa.

Repeteixo el que ja he escrit en altres ocacions: no m'entusiasma la proliferació d'aquests ocellots, però el temps se me'n va observant-los.

Traditur... Ferunt... Dicunt...

2011-01-08T18:09:00.007+01:00

L’escassedat de notícies pròpia de les vacances nadalenques ha fet que els diaris s’hagin recordat que existeixen els ocells i que alguns fins i tot viuen a Barcelona. Així, dimarts 3 de gener, a La Vanguardia, Antonio Cerillo signava un nou escrit sobre avifauna urbana. Parlava de l’èxit del projecte de reintroducció del Falcó pelegrí a Barcelona, i, com a expert, consultaven Eduard Durany. Gràcies a Déu, no tenia gaire relació amb el titular, un d’aquells que encenen els ànims de colombòfils i canarieros. Segons aquest, els falcons “mantenen a ratlla” les poblacions de coloms i cotorres de Barcelona.

El dia següent, El Periódico de Catalunya deixava constància de l’adaptació de set espècies de psitàcids a la nostra ciutat. En aquest, l’autoritat era Ricardo Ramos, i a part de dir quatre cosetes sobre elles -més d’unes que d’altres- s’insisteix que la població de Falcons no pot regular de cap manera el nombre de Coloms o de Cotorres, donada la quantitat d’exemplars. Una pataleta perquè Durany, habitual de El Periódico, ha col·laborat amb la competència?

Finalment, tota la premsa oral, visual i escrita va fer ressò de la misteriosa mortandat d’ocells a Arkansas i estats adjacents. La perla, però, corre a càrrec de TVE, que traduïa “blackbirds” com a “pájaros negros”.
Com a posdata, la noticia va adquirint un caire apocalíptic per moments. Se li ha sumat la de la mort de quatre-centes tórtores turques a Itàlia i “La contra” de La Vanguardia, en què Victor Amela entrevista un pastor arañes alarmat per l’absència d’ocells. Quina por.

Pas o hivernada

2010-12-30T10:20:00.009+01:00

Aquest és el resum d'un trimestre d'observacions als jardins del Palau Robert. Malgrat que ara hi vaig un dia més a la setmana, les estades mai superen una hora que, a més a més, inverteixo en dinar i solucionar assumptes personals per telèfon.

Aquesta circumstància, afegida a les dimensions reduïdes del jardí, fa que la llista sigui curta.

La tardor i l'hivern són bones èpoques per als ocells del jardí, entre altres raons per una menor pressió humana: el fred no convida a estar-se en un banc a la intempèrie. Així, s'hi poden arribar a sentir gairebé simultàniament quatre pit-roigs.

A la meva llista personal, aquest trimestre hi puc sumar el Tallarol de casquet (aquesta és la raó per ìncorporar una foto tan així), el Mosquiter, la Garsa, i l'Aratinga mitrada. Un petit estol s'hi va voler aturar fa unes setmanes.

I pel que fa a la Tórtora turca, sembla que sobreviu bé a l'epidèmia que, segons sembla, les delma en altres indrets. Viure en una illa té els seus avantatges.

Trap Happiness

2010-12-16T01:17:00.004+01:00

Amb aquest terme es refereixen els anelladors al fet que alguns ocells considerin que caure en mans de membres d’aquest col·lectiu compensa.
I les dues cotorres de la foto podrien ser un mostra d’aquest fenòmen. O d’una estulticia amb pocs prececdents en l’espècie. M’inclino per la primera opció; una bestiola que es pot enorgullir de dur la medalla B52 no es deu rebregar fàcilment.

Per cert, us passo l’enllaç d’un capítol de El medi ambient (TV3) força interessant.

http://www.tv3.cat/videos/3260550/Barcelona-2030-deu-mil-cotorres

Off the record: ahir dia 15 de desembre un aligot (Buteo buteo) va sobrevolar la Diagonal a l’alçada de Roger de Llúria a mitja altura.t.

Off the record: ahir dia 15 de desembre un aligot (Buteo buteo) va sobrevolar la Diagonal a l’alçada de Roger de Llúria a mitja altura.

Mare Nostrum

2010-12-07T01:27:00.008+01:00

Divendres de l’altra setmana vaig poder gaudir d’una hora d’observació d’ocells marins a les immediacions del Port Olímpic. Això vol dir que, entre queixalada i queixalada del meu entrepà de fetge de cabrit (encara no sóc vegetaría, però m’hi estic posant), em mirava alguna Gavina o Gavià a través de l’objectiu de la meva càmera (no porto els binocles a la feina).

I sí, el que hi havia eren Gavians argentats, Gavines rialleres, Coloms i Pardals, sobretot. En un moment determinat, va passar un Corb marí gros, i en un altre –també determinat- un Xatrac que la manca d’augments em va impedir de determinar. Quan ja m’adreçava a l’autobús també vaig veure una Cotxa fumada i una Cuereta blanca.

Una jornada anodina, doncs, si no fos perquè fins i tot moments com aquest, en què em puc desentrendre de gairebé tot, són escassos en la meva vida. A més, vaig detectar dos Gavians anellats al Zoo de Barcelona: el PBKB i el PBLM. Un d’ells, no recordo quin, ha vist món: ha estat en un abocador de l’Empordà.

L’altra lliçó de la jornada té poc a veure amb els ocells. Pensava que l’última croada del nostre mai prou ben ponderat alcalde, ço és dir, l’erradicació del nudisme, era una altra de les comunicacions que li arriben d’instàncies superiors inaccesibles al comú dels mortals. Ara bé, el lapse de temps que vaig ser allà em vaig adonar que sóc un home de poca fe, perquè, malgrat les temperatures gèlides, primer una dona i després un home es van quedar tal com llurs respectives mares els havien dut al món (és un dir; quins estralls fa el temps) i es van capbussar al mar. Tot i així, la croada em seguex semblant inútil.

Rambla de Mar

2010-11-25T01:03:00.004+01:00

Les passejades per Barcelona deparen petites sorpreses. Dissabte 20 de novembre anàvem per això que anomenen la Rambla de Mar i vam veure un Gavià argentat amb anella furgant dins una paperera. La bestiola forma part del projecte d’anellament dut a terme en el zoo de Barcelona, i lluïa una esplendorosa anella de PVC verda amb la llegenda PBKX en blanc i furgava una paperera buscant alguna cosa per ompir el pap.

Pel que fa a la Gavina riallera, insistia a girar el cap cada cop que pitjava el disparador.

Nunc reddit animus

2010-11-07T11:11:00.004+01:00

Gairebé no m’ho podia creure: dimecres vaig poder passar dues horetes –entre dos quarts de tres i dos de cinc- al Jardí Botànic. Poques vegades les condicions que hi he trobat eren tan bones com aquest dimecres, 3 de novembre: els nens a l’escola, pocs turistes, cap soroll de serres mecàniques, aspiradores o d’altres eines de jardineria, pocs estrangers i cap autòcton.

Des del punt de vista dels ocells, cap sorpresa, però l’alegria de saber que tot segueix en el seu lloc. La sobreabundància de Pit-roig i la presència de Cotxa fumada i Pinsà comú ens indiquen que la tardor ja és aquí, encara que les temperatures no ho corroborin.
La llista d’espècies observades és la següent:
-Esparver ((Accipiter nisus). És la segona vegada que el veig per la zona i per aquestes dates. La primera vegada havia pensat que era un migrador rerassagat; ara començo a pensar que potser és un exemplar resident.
-Xoriguer (Falco tinnunculus). Una femella encalçada per tres garses.
-Gavià argentat de potes grogues (Larus michaellis).
-Colom (Columba livia). Fora del jardi.
-Tudó (Columba palumbus).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri). Un parell s’hi va aturar un moment.
-Pit-roig (Erithacus rubecula).

-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros).
-Merla (Turdus merula).
-Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla).
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala).
-Mosquiter vulgar (Phylloscopus collybita).
-Mallerenga carbonera (Parus major).
-Mallerenga petita (Parus ater).
-Garsa (Pica pica).
-Estornell (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).

-Pardal xarrec (Passer montanus).
-Pinsà vulgar (Fringilla coelebs).
-Gafarró (Serinus serinus).
-Cadernera (Carduelis carduelis).

L'estrany cas d'una garsa de tanatori

2010-10-28T01:35:00.006+02:00

Dues raons de força major, una de cinc anys i una altra d’un, m’allunyen de la pràctica de l’ornitologia. També són les responsables de l’agonia d’aquest bloc i de l’orientació “gore” que prendrà aquesta entrada.
Dissabte 23 vaig proposar al nen d’anar al parc de la Maternitat a prendre la fresca. Per estalviar-me la Festa dels Súpers estava disposat a qualsevol cosa. Me les mamava molt dolces i estava convençut que podria gaudir d’algun indici de migració. Si un parell de Mosquiters en són un, l’objectiu es va complir, pero això ens proporciona una idea de com en va ser, de decebedora, la jornada.

La llista va ser relativament pobra, especialment si considerem que la majoria només els vaig detectar per l’oïda: Colom, Pardal, Estornell, Tudó, Pit-roig, Tallarol capnegre, Mallerenga carbonera, Mallerenga blava, Cotorreta de pit gris, Cotorra de Kramer, el propdit Mosquiter i... la protagonista de la nostra història.
Tornàvem cap a casa quan, passant pel costat del tanatori de les Corts, no em va cridar l’atenció la presència d’una Garsa. La remor d’unes plomes fregant amb alguna cosa em va fer alçar els ulls, però en principi no vaig veure res destacable. Una estoneta més tard, nou frec de plomes i la Garsa va reaparèixer. Sortia de dins de l’edifici per una finestra entreoberta. Aleshores, va passar a l’ampit de la finestra del costat, que tampoc estava tancada, i es va tornar a esmunyir cap a dins. En un minutet va tornar a sortir.

De camí cap a casa em plantejava què hi havia al tanatori de tant interessant que atragués l’ocell. Alguna cosa molt sucosa devia ser, si considerem com va arriscar el seu plomatge (fixeu-vos en el reflex de les finestres). Ara bé, per tranquil·litzar tothom us diré que en cap moment va sortir de l’interior amb res al bec.

Νóστος

2010-09-25T12:57:00.001+02:00

Fa unes setmanes que se m’han acabat les vacances, i en tornar m’he adonat de la facilitat amb què ens acostumem als sons que ens envolten. Ara, en comptes d’esmorzar amb la música de fons de les orenetes ho faig amb la cridòria de les cotorres o les discussions de les garses.

Tornar a sentir-les fa que em senti novament a casa. D’altra banda, a la nit ja no sento el xot, sinó la selecta clientela del restaurant-hotel del costat. Aquest escàndol, més que fer-me sentir a casa fa que desitgi canviar de casa.

Dies sine linea

2010-08-03T01:43:00.004+02:00

No, no estic de vacances. Si no actualitzo el bloc és perquè hi ha ben poca cosa a dir. Vaig portant les criatures al parc de l'Escorxador, sí, i segueix sent un lloc interessant, malgrat tot, però no hi faig observacions espectaculars: Tallarol capnegre, Mallerengues carbonera i emplomallada, Raspinell,... L'únic que em va sorprendre una mica, i d'això ja en fa algunes setmanes, va ser la presència d'un Papamosques gris.

I pel que fa al barri de Sant Antoni, les Cotorretes de pit gris van fent els seus estralls en els lledoners, els Falciots es van fent més cars de veure i, a primera hora del matí, els Ballesters es fan sentir. La sorpresa del dia, però, me l'ha donada una Gavina riallera que, aquest mátí a les 8, volava a poca alçada. No és un fet excepcional, però sí rar en aquestes dates. En honor a ells penjarem una foto d'una congènere presa diumenge al port.

Lanius Minor

2010-07-20T01:02:00.009+02:00

Pels diaris em vaig assabentar que el Zoo de Barcelona, en col·laboració amb el Centre de Recuperació de Fauna de Vallcalent, exhibia unes instal·lacions per a Trenques destinades a la reproducció en captivitat en vista a la recuperació d’aquesta espècie en situació més que crítica. Podria dir-vos que els detalls els teniu al web del Zoo, però, com sempre, el text mostra més interès per no oblidar referències a cap càrrec ni cap entitat col·laboradora que per explicar el projecte. Més enriquidor és el debat iniciat a l’Auscat sobre el tema.

Però bé, dimecres dia 14 vaig utilitzar les criatures com a pretext per arribar-m’hi. S’agraeix visitar el Zoo un dia en què no cal fer servir els colzes per obrir-se camí. La instal·lació es troba en un racó força discret, al costat de l’antiga entrada de la Ciutadella. La veritat és que, malgrat la proximitat del parc infantil i d’una àrea de pic-nic, el lloc és tranquil. En tota l’estona que vam estar dinant en una taula contigua s’hi van apropar només dues persones, una d’elles aprofitant que feia una foto. Per sort, el vailet està d’esquena i no li hauré d'omplir la cara de píxels.

Per ser fidel als bons costums, també vaig prendre nota dels ocells en llibertat que es van voler manifestar. La llista és la d’un dia fluixet, però vaig disfrutar amb els exemplars que tot just començaven a volar.
-Esplugabous (Bubulcus ibis)

-Martinet blanc (Egretta garzetta)
-Bernat pescaire (Ardea cinerea)
-Xoriguer (Falco tinnunculus)
-Gavià argentat (Larus Michaellis amb carnet de Zoo Club)

-Falciot comú (Apus apus)
-Ballester (Apus melba)
-Cuereta blanca (Motacilla alba)
-Merla (Turdus merula)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
-Mallerenga carbonera (Parus major)

-Garsa (Pica pica)
-Gralla (Corvus monedula)
-Estornell (Sturnus vulgaris)
-Pardal comú (Passer domesticus)
-Cadernera (Carduelis carduelis)

Realisme socialista

2010-07-12T01:57:00.011+02:00

De l’època en què estudiava rus m’ha quedat el record de lectures d’un sentimentalisme que limitava la cursileria, amb unes metàfores tan explícites que gairebé no mereixien aquest nom. Recordo vagament un relat –no així el seu autor- en què el nen protagonista explicava a la “senyu” les excel·lències d’un arbre. Zimni dub s’anomenava, títol que es podria traduir més o menys com a El roure hivernal. L’arbre del títol era remarcable perquè servia d’aixopluc a tota mena de bèsties, des d’eriçons fins a ocells, de les arrels fins a les branques més fines.

A falta d’arbres centenaris, a l’Esquerra de l’Eixample tenim un edifici que compleix la mateixa funció: l’antiga seu de l’ONCE. No sé com està pel que fa a mamífers. Unes barreres de formigó tallen l’entrada als de més de metre cinquanta, però quant a micromamífers qualsevol afirmació seria hipòtesi i maledicència.
Ara, la façana posterior, orientada a l’interior d’illa Tete Montoliu, serveix de base a força espècies d’ocell. Els Coloms, per exemple, descansen a les seves finestres

o se serveixen de la seva ombra per fer-se magarrufes.

Merles i Garses utilitzen la seva antena com a talaia.

Els Gavians argentats en fan una àrea de caça.
Els Falciots sembla que han provat de nidificar a les seves finestres. De fet, persianes i cortines van quedar obertes. Si hi havia plats a dins segur que els van abandonar sense rentar-los. El cas és que en més d’una ocasió he vist algun d’aquests ocells introduir-se en la cavitat que s’obre entre persiana i vidre de la finestra. Evidències irrefutables de nificació, però, no n’he vist mai.

Barcelona era una festa

2010-07-05T01:22:00.008+02:00

Dissabte 3 de juny he pogut sortir novament entre les 6.30 i les 8.45. Amb aquest do de l’oportunitat que tinc, vaig escollir Montjuïc com a objectiu de la visita. L’autobus em va deixar davant de l’estadi Serrahima. D’allà tenia la intenció de fer un tomb per la zona del Jardí Botànic i els voltants del Castell de Montjuïc per acabar al funicular.
El cant d’un parell de Tallarols capnegres, encara que apaivagat pels reclams de Cotorretes de pit gris i Cotorres de Kramer, augurava un bon dia.

En realitat, la sortida no va estar malament, però a mesura que m’apropava a la recta de l’Estadi anava veient més i més moviment. No havia pensat que per al vespre estava programada la Nit de Montjuïc. Així vaig fer la meva passejada acompanyat dels soroll que es fa quan es munten tres escenaris com a mínim: cop de martells, ordres i contraordres, generadors d’electricitat,... En definitiva, res que inquieti un ocellaire avesat als recorreguts urbans; als ocells no m’atreviria a dir si els inquieta gaire tot plegat.
El que no m’havia trobat mai, però, era gent que es reunís a les 8 del matí per cantar conjuntament cançons com una que, si no em falla la memòria, deia “open-the-eyes-of-my-heart-so-I-can-see-You”. Ara ja no ho podré dir.
Anant –o tornant- a la qüestió ocells, us presento una llista completa d’observacions:
-Gavià argentat (Larus Michaellis).

-Colom (Columba livia)
-Tudó (Columba palumbus)

-Tórtora turca (Streptopelia decaocto). Em va cridar l’atenció la seva abundància.

-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)
-Falciot comú (Apus apus)
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica)
-Oreneta cuablanca (Delichon urbicum).
-Cuereta blanca (Motacilla alba)
-Pit-roig (Erithacus rubecula)
-Merla (Turdus merula)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
-Bruel (Regulus ignicapilla). Era la primera vegada que el detectava a Monjuïc.
-Mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus)
-Mallerenga petita (Parus ater)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus)
-Mallerenga carbonera (Parus major). Es tractava d’adults que treien els jovenets a passejar.
-Mallerenga emplomallada (Parus cristatus)
-Garsa (Pica pica). Em van cridar l’atenció els moviments d’aquest exemplar per foragitar els coloms.

-Estornell (Sturnus vulgaris)

-Pardal comú (Passer domesticus)
-Gafarró (Serinus serinus)
-Cadernera (Carduelis carduelis)

Back in the Saddle

2010-06-25T00:33:00.012+02:00

Diumenge 20 de juny finalment vaig decidir sacrificar unes horetes de son per passar una estona observant ocells. Com que l’última edició del SOCC em va deixar la sensació que n’hi havia poca varietat, vaig pensar que seria escaient comprovar si només era una sensació.
Doncs bé, a banda de no veure-hi res d’espectacular, tampoc se sentien els cants del dia del SOCC. Havent-hi pollets a casa, suposo que els ocells proven de passar desapercebuts. Tot i així, en els intervals entre indigent i turista que no paga hotel, entre turista que no paga hotel i gos, entre gos i corredor de footing, entre corredor de footing i individu que acaba la festa al parc i entre individu que acaba la festa al parc i indigent vaig aconseguir fer alguna observació interessant.
Per exemple, aquest Estornell que alimentava el seu pollet en el niu del plàtan em va tenir entretingut una bona estona.

Vaig comptar 18 Cotorretes de pit gris amb medalla, com aquesta que alimentava un poll crescudet.

O aquests Ànecs collverds, que nedaven als meus peus sense timidesa.

Estava d’esquena quan va aparèixer aquest Gavià argentat amb, segons em va semblar, un colom al bec i els va foragitar qui sap on.

Els polls d’oca que comentava fa unes setmanes el Ricardo Ramos al seu bloc, com es pot apreciar, ja estan força crescuts.

I aquest “pajarito sin cola” devia estar molt escarmentat, perquè no va haver-hi manera de fer-li una foto mínimament digna.

Heus aquí la llista completa d’observacions (entre les 6.20 i les 8.30):
Oca (Anser anser)
Ànec coll-verd (Anas platyrhynchos)
Bernat pescaire (Ardea cinerea).
Polla d’aigua (Gallinula chloropus)
Gavià argentat (Larus michaellis).
Xoriguer (Falco tinnunculus)
Colom (Columba livia).
Tudó (Columba palumbus).
Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri).
Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
Aratinga de cap blau (Aratinga acuticaudata).
Aratinga mitrada (Aratinga mitrata).
Falciot (Apus apus)
Cuereta blanca (Motacilla alba).
Pit-roig (Erithacus rubecula).
Merla (Turdus merula).
Raspinell (Certhia brachydactyla)
Mallerenga blava (Parus caeruleus).
Mallerenga carbonera (Parus major).
Garsa (Pica pica).
Gralla (Corvus monedula).
Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
Pardal comú (Passer domesticus).
Gafarró (Serinus serinus).
Ara, l’observació del dia va ser un senyor que passejava dos gossos... LLIGATS! Vaig estar a punt de fer-li una foto perquè els que em seguiu em creguéssiu, però em temo que l’interessat no hauria interpretat correctament les meves intencions.

Noctua

2010-06-17T00:49:00.010+02:00

Una manera que tinc d’obligar-me a sortir és implicar-me en algun projecte. Així va començar la meva col·laboració amb el programa Noctua de seguiment de rapinyaires nocturns. La quadrícula que prospecto no es troba estrictament a Barcelona ciutat, i no per falta de ganes o de matèria estudiable. El problema és la impossibilitat de cobrir les cinc estacions en un període de dues hores en una ciutat amb aquest trànsit. Vaig escollir, doncs, cinc punts de la serra de Collserola.

Això fa que aquest post sigui atípic dins d’aquest bloc, ja que només una de les estacions es troba en el terme municipal de Barcelona, si es pot considerar Barcelona el nucli secessionista de Vallvidrera. També m’agradaria pensar que, a causa de la foscor, les fotos són atípicament pitjors del que és habitual.

Entrant en matèria, el cens té els mateixos inconvenients que un cens urbà: cotxes, gossos, gent i, en conseqüència, soroll. Tot i així, de tant en tant es deixa sentir l’udol d’algun gamarús per damunt dels lladrucs dels gossos o el xiscle d’un mussol entre guitarres flamenques dels que fan botellón a Sant Feliu de Llobregat.
En les últimes edicions, de les quatre espècies que han tingut a bé manifestar-me la seva presència (el Gamarús Strix aluco, el Mussol Athene noctua, el Xot Otus scops i l’Enganyapastors Caprimulgus europaeus) només el primer ha estat regular, i no amb profusió. Concretament, a l’última, només he sentit un màxim de dos exemplars al pantà de Vallvidrera en les dues últimes sortides.

Tot i l’escassedat d’ocells nocturns, mentre espero la posta del sol a la primera estació tinc l’ocasió de sentir l’últim concert del dia. La setmana passada aquest concert anava a càrrec de Tallarols capnegres (Sylvia melanocephala), Pit-roigs (Erithacus rubecula), Rossinyols (Luscinia Megarrynchos), Tudons (Columba palumbus), Merles (Turdus merula), Mallerengues carboneres (Parus major) i un Picot verd (Picus viridis).

Per estrany que sembli, el gran espectacle l’ofereixen els Falciots (Apus apus). Jo em situo en un punt elevat, i aquests ocells passen de la vessant del Vallès a la barcelonina a ran de terra, fins al punt que és perfectament audible el soroll de les seves ales tallant l’aire.

A més, darrerament un Xoriguer (Falco tinnunculus) s’instal·la en els cables d’alta tensió per valorar la situació ignorant la meva presència.

I aquesta vegada també va acudir a la cita un Gaig (Garrulus glandarius). Per tancar l’espera, dos Bernats pescaires (Ardea cinerea) van passar volant cap a ponent (cap al Delta del Llobregat o el pantà de Vallvidrera?).

Ja em perdonareu, però m’incomoda menys aquesta companyia que la dels que emulen el Cadillac solitario del Loquillo.

Tristia

2010-06-03T23:57:00.004+02:00

Dilluns dia 31, el rotatiu 20 minutos publicava la següent noticia:
http://www.20minutos.es/noticia/722625/0/aves/barcelona/matan/

Si l’afegim a la carta sobre la mort de la femella de Falcó pelegrí de la Sagrada Familia que vaig publicar fa dues entrades, la nostra confiança en les institucions decreix per moments. Aquest cop, però, no sé si m’entristeix més aquesta nova demostració de salvatgisme dels meus conciutadans –alguns el volen anomenar incivisme- o aquesta petita mostra dels estralls que ha fet l’esperit de la LOGSE en la competència lingüística d’algunes generacions. El titular no té preu; cal estar molt avesat a l’escriptura automática per trobar la relació que té amb el redactat de la noticia. En fi. I ara, una mica de nepotisme. Un oncle meu també té un bloc, i aquest cop publica un post que ens pot interessar als aficionats a l’ornitologia. Us en passo l’enllaç.
http://centenariomanolodelarco.blogspot.com/2010/06/juan-massague-2-enero-1955.html

Ardeidae

2010-05-27T00:26:00.007+02:00

Un petit canvi en els horaris m’ha deixat sense la mitja hora setmanal d’observació tranquil·la de què gaudia fins ara. Així, torno a la situació de fa uns mesos: aprofitar les esperes d’autobusos i les estades al parc amb els meus fills –en moments de màxima afluència infantil- i, sobretot sobretot, anar sempre amb el cap alçat.
Les modestes alegries d’aquests dies es limiten gairebé a observacions de Bernats pescaires o Esplugabous sobrevolant la carcassa del Mercat de Sant Antoni, indici de l’activitat que es viu a la colònia del Zoo de Barcelona.

Fa unes setmanes m’hi vaig deixar caure i ho vaig poder comprovar. L’observació més interessant va ser la d’aquest Bernat pescaire sobre un niu de Cotorretes de pit gris. Va fer tota la volta al niu amb el posat típic d’aquests ocells quan volen omplir-se el pap. Aquesta vegada, però, es va haver d’acontentar amb uns branquillons per fer reformes al seu propi niu.

Per cert, se sol parlar de “colònia de Bernats pescaires”, però em fa l’efecte que cada cop hi són més abundants Esplugabous i Martinets blancs. De fet, tornant a Sant Antoni, les volades d’Esplugabous tampoc eren tan freqüents com ara.

Ubinam gentium sumus?

2010-05-21T00:42:00.004+02:00

Avui em limitaré a copiar una carta del lector de El Periódico de Catalunya.

LA FAUNA URBANA
Falcó abandonat
Anna Malet
Barcelona

A la web de l’Ajuntament de Barcelona dedicada als falcons urbans es dóna informació, fotografies i vídeos del projecte de reintroducció del falcó pelegrí a la ciutat. Des de fa uns dies es pot llegir a la web la notícia que la femella que criava a la Sagrada Família va morir el 21 d’abril a causa d’un accident. Aquell dia era a prop de la Sagrada Família, quan vaig veure per terra un falcó greument ferit, amb l’ala trencada i una ferida oberta. Els ciutadans que érem per allà vam trucar els guàrdies forestals. Eren les 19.30 hores i, segons sembla, van contestar que a aquella hora ja no podien anar a recollir l’animal. La Guàrdia Urbana tampoc es va fer responsable de l’au, i per això, amb tres ciutadans més, vam agafar el falcó i vam anar a la clínica veterinària més pròxima. La veterinària, al comprovar que es tractava d’una espècie protegida, va tornar a trucar els guàrdies forestals i aquests van tornar a dir que no es podien fer càrrec de l’animal fins l’endemà. Al final ens vam adreçar a una clínica veterinària especialitzada en animals exòtics, on vam haver de pagar la visita i l’hospitalització del falcó fins l’endemà.Al llegir després la notícia de la femella de falcó morta, em decep saber que, segurament, l’exemplar que em vaig trobar era aquesta femella que s’esmenta a la web i que, fins i tot, tenia implantada una webcam perquè els ciutadans poguessin veure el seu niu de prop. Aquesta femella, aparentment tan important per a l’Ajuntament de Barcelona, va ser abandonada. Em fa vergonya saber que tenim un ajuntament que no atén les seves responsabilitats.

Què més podria dir?

Tenere non potes, potes non perdere diem

2010-05-07T00:53:00.011+02:00

Divendres 28 d’abril em vaig solidaritzar amb la campanya de TV3 que es proposava conscienciar-nos del valor que té aprofitar el temps. Aíxí, els 30 minuts que tenia per dinar van donar per a aixó:
Només entrar, els Coloms picotejaven el terra a la recerca de les engrunes que els meus predecessors havien deixat al terra mentre les Cotorretes de pit gris seguien enfrascades en la reconstrucció dels seus nius i les que estaven marcades amb medalles no es deixaven veure; les merles de totes les edats, sexes i condicions se’m passejaven gairebé entre els peus i,

per contra, els Pit-roigs es deixaven sentir però no veure, encara que l’espectacle van ser les Tórtores turques que foragitaven un parell de Gralles aqui fotografiades,

probablement per assetjar els seus ous o polls, i a continuació vaig llençar una salva de fotografies a un pobre Tallarol capnegre que passava per allà al temps que jo solucionava certs problemes domèstics per via telefònica amb la meva dona,

fins que es va interposar una Mallerenga blava, un ocell que sempre és bonic de veure,

i a continuació un ocell misteriós em va tenir una estona capficat, bé, una estona no, una setmana, perquè quan vaig sense binocles em refio de la meva càmera i en condicions lumíniques deficients la càmera demostra que no és miraculosa, total, que no gosaria afirmar vehementment a quina espècie pertany, malgrat que tinc bones raons, encara que resulti insòlit, per afirmar que es tracta d’una femella de Mastegatatxes,

i perquè el dubte no m’inquietés massa va aparèixer un Gafarró que em va alegrar els últims minuts al jardí amb la seva dringadissa impertitnent i autosuficient;

ah, i totes aquestes escenes eren ignorades per Gavians argentats i Falciots que sobrevolaven el parc.
Bé, doncs això; espero trigar menys la propera vegada. Material no me’n falta; em falta temps per redactar i per sortir, que és el que em convindria.

Ocells a la premsa

2010-04-12T16:27:00.004+02:00

Sembla que aquesta setmana els diaris s’han posat d’acord per parlar d’ocells. En farem un breu resum.
-Diumenge 4 d’abril, al “Magazine” de La Vanguardia, Andrés Trapiello publicava l’article “El gorrión y sus cómplices” a la seva secció “Extraño país este”. En ell volia retre homenatge al desaparegut Miguel Delibes, lamentar-se per la reducció dràstica del nombre de pardals i saldar comptes amb un lector que li va adreçar una carta irada.

-Dilluns 5, a El Periódico Joan Carles Senar contestava a la lectora Esther García per què les cotorres argentines prosperaven tan bé a Barcelona.

-Dimarts 6, El País, com si d’una notícia fresca es tractés, advertia el lector sobre l’amenaça que el canvi climàtic suposava per als ocells, especialment els migratoris. Per reforçar aquesta informació, hi apareixia una entrevista a l’ornitòleg Ian Newton.

-El mateix dia, també El Periódico publicava una notícia breu amb foto de Ricardo Ramos en què s’explicava l’odissea d’una gavina riallera anellada al Zoo que ha aparegut a Estònia en un interval de tan sols nou dies. Ara bé, al blog del Ricardo Ramos s’explica millor la història.
Premsa apart, ahir vaig sentir per primer cop aquest any els falciots. També els vaig veure entrant i sortint d’aquestes cavitats tan pròpies dels edificis de l’Eixample el nom de les quals segueixo ignorant. Definitivament, ja tenim la primavera aqui.

Primers ballesters

2010-03-28T03:21:00.005+02:00

Ja fa algunes setmanes que en els fòrums es comenta l’arribada dels Ballesters i dels Falciots. Jo, de Ballesters, en vaig veure prop d’una vintena –per primer cop aquest any- el dia 23 de març. Volaven a una alçària considerable per sobre de la Ronda de St. Pau. Dos dies més tard –i en menor nombre- un grupet menys nombrós sobrevolava, ara més baix, el Poble Sec; aquest cop els acompanyaven tres Falciots probablement negres.
Totes elles són observacions fetes de pas, aprofitant semàfors en vermell o acompanyant les criatures al parc. Ara bé, els dies 19 i 26 també he pogut fer les meves observacions entre cullerada i cullerada mentre m’embotia les sobres de la setmana en la mitja horeta de què disposo per dinar. El lloc és el Palau Robert. La llista completa dels dos dies és la següent:

-Colom (Columba livia). Un dia us explicaré la tàctica que utilitza un dels vigilants per foragitar-les.
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus). Molt atrafegades reconstruint els nius que els van desmuntar fa tres setmanes en un gest més benintencionat que efectiu.
-Pardal (Passer domesticus).
-Gavià argentat (Larus Michaellis). Sobrevolant, com sempre.

-Mallerenga carbonera (Parus major). Li vaig poder fer una foto no gaire lluïda.
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala).

-Gralla (Corvus monedula). La sento el dia 19 en algunes ocasions, però no aconsegueixo veure-la ni imaginar en quina cavitat nien.
-Mosquiter (Phylloscopus colybyta).
-Estornell (Sturnus vulgaris).
-Merla (Turdus merula).
-Pit-roig (Erithacus rubecula).
-Gafarró (Serinus serinus)

La nevada

2010-03-14T10:40:00.002+01:00

Una altra foto de la nevada de les que tant proliferen aquests dies. En aquest cas vaig buscar un raconet arrecerat perquè en els punts des dels quals podia fer una bona foto del Mercat de Sant Antoni hi havia cua. Es veu que tothom volia enviar el seu testimoni al Tomàs Molina.

Això és el millor que vaig aconseguir jo. Els gavians –a la foto només se’n veu un,- després d’unes voltes van optar per no aturar-se i van desaparèixer.

Balanç

2010-03-08T00:49:00.008+01:00

Si fa un any em preguntava què seria dels làrids del mercat de Sant Antoni quan tanqués, ja puc donar una resposta: hi ha hagut un clar descens en el nombre d’exemplars que el visiten a l’hivern, i es nota més en el cas de la Gavina riallera que no en el del Gavià argentat. En alguna ocasió he vist Rialleres sobre la carpa del mercat, i també en vol rasant a les quatre cruïlles de l’edifici; res si comparem amb la quantitat que es posava a les teulades del Mercat l’any passat.

D’altra banda, les Aratingues mitrades aquest any s’han fet esperar, al meu carrer –o passo massa temps fora de casa i no les veig?-. El cas és que fins a dijous 3 de març a migdia no les he vistes, i després he hagut d’esperar fins a dissabte per veure-les. N’he comptat unes vint-i-quatre, però estava al volant i no he puc precisar-ho.
A migdia he pogut anar al parc Joan Miró i, encara que amb les limitacions habituals, entre gos i gos he pogut elaborar aquesta llista i fer quatre fotos amb més pena que glòria:
-Gavià argentat (Larus Michaellis).
-Colom (Columba livia).

-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Cuereta blanca (Motacilla alba).

-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla).
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Raspinell (Certhia brachydactyla).
-Garsa (Pica pica).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Gafarró (Serinus serinus).
-Verdum (Carduelis chloris).
No s’han deixat veure ni la Mallerenga emplomallada ni la Merla, encara que probablement hi eren. Els Verdums, però, es feien notar. I ja tinc una altra foto moguda de cua de Tallarol capnegre.

Nou bloc i anelles

2010-02-24T00:02:00.010+01:00

Els aficionats a l’ornitologia urbana podem celebrar que Ricardo Ramos s’hagi decidit a iniciar un bloc. Es centra especialment en el ocells del parc de Diagonal Mar, i la seva adreça és http://aves-del-parc-de-diagonal-mar.blogspot.com/ . Diria que us recomano que el visiteu, però potser seria més encertat demanar-li al Ricardo que em recomani a mi, perquè un bloc que rep tres-centes visites en cinc dies no necessita empentetes.
En canvi, aquest bloc agonitza, i no per falta de ganes, sinó de temps. He pogut comprovar que hi ha una cosa més difícil que observar ocells en companyia d’un fill: observar ocells en companyia d’un fill i una filla. Tot i això, diumenge passat, entre els ocellets habituals vaig poder anotar una medalla de cotorra i una anella de gavina. Us n’ensenyo les fotos, que tenen valor de testimoni i prou.

Jardins de la Maternitat

2010-02-13T00:46:00.007+01:00

Massa poc temps per sortir a veure què es veu; i quan surto no hi ha temps per actualitzar res. En fi, per allargar l’agonia d’aquest bloc que ja no és el que era, passo la llista d’unes observacions dels jardins de la Maternitat del 31/1/2010.
-Gavià argentat (Larus Michaellis).

-Colom (Columba livia).

-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Pit-roig (Erithacus rubecula).

-Merla (Turdus merula).
-Mallerenga emplomallada (Parus cristatus).
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
-Garsa (Pica pica).

-Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).

Difficile est satiram non scribere

2010-01-17T01:08:00.005+01:00

Això escrivia Juvenal allà cap al segle II. Dinou segles després, el barceloní aficionat als ocells i a escriure el que li rota en un bloc personal, té la mateixa sensació.
No sé per què escric això, perquè darrerament l’ornitòleg urbà està d’enhorabona: se li obren horitzons per gràcia dels senyors Joan Laporta i Jordi Hereu. Això de “obrir horitzons” s’ha d’entendre literalment. Ara, quan surti al que quedi de delta del Llobregat o al Pirineu haurà de dur la llibreteta que dedica a les observacions d’ocells urbans.
I és que el club que porta el nom de la seva ciutat (la broma del Núñez i el Clos ja l’he feta) tindrà ara el seu parc temàtic al Baix i, les coses com són, el que és del Barça és de Barcelona, es trobi dins del terme municipal o a la Xina.
Per cert, desviant-me una mica de l’assumpte i tornant a la qüestió de la mascota del Barça: com que la moció de la Polla blava no ha prosperat, modestament suggeriria escollir un mamífer, que sempre tindrà més acceptació que una bola de plomes. L’altre dia, passejant pel Zoo, vaig topar amb l’animal, un que, mirat des de certs angles, també du els colors del club. És aquest:

D’altra banda, la proposta del senyor Hereu de celebrar els Jocs d’Hivern a Barcelona és la responsable de l’altre 50 per cent d’entusiasme. En efecte, alguna estació del Pirineu tindrà l’honor de convertir-se en satèl·lit de la ciutat comtal per a la celebració de les competicions a l’aire lliure. És evident que al nostre alcalde no se li havia acudit el disbarat de proposar l’Arrabassada per al descens en slalom o el Morrot per als salts d’esquí. Tanta irracionalitat no seria pròpia d’ell. A més, si eixamplem i desdoblem carreteres i posem al dia l’aeroport de la Seu d’Urgell el Pirineu estarà a tret de pedra i no caldran hores de trajecte per afegir el Pardal d’ala blanca i el Trencalòs al llistat.
En fi, en nom dels amants de la natura, gràcies a tots dos.

La foto no té res a veure, però encara estic escollint les fotos de Laporta i Hereu que podria penjar. Una decisió que, com la d’organitzar uns jocs d’hivern, demana el seu temps.

2009-12-27T00:42:00.001+01:00

Palau Robert

2009-12-27T00:17:00.007+01:00

Els Jardins del Palau Robert són un cas ben singular a Barcelona. Per tal que us feu una idea d’aquesta singularitat, només cal dir que es tracta dels únics jardins de Barcelona on no veureu mai un gos. No hi ha res com un senyor amb uniforme i porra per despertar el civisme dels nostres conciutadans.

La tranquil·litat, sumada a la riquesa botànica del lloc, fa d’aquest espai de dimensions tan reduïdes un lloc prou interessant per a l’observació d’ocells. D’acord, no hi trobem cap espècie que s’allunyi d’allò que podem esperar a Barcelona, però els ocells que hi veiem es mostren força confiats.
Un dia per setmana em veig obligat a dinar fora de casa; aleshores, m’instal·lo en un banc i, mentre menjo les sobres de la setmana, paro l’ull i l’orella a veure què es presenta. L’únic que està assegurat és un torticoli i una indigestió. A més, divendres dia 18 d’aquest més se’m van presentar les bestioles següents –cito en ordre d’aparició:

-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus). Hi ha tres nius amb molta activitat.
-Pit-roig (Erithacus rubecula). Com a mínim n’hi hivernen tres individus.
-Merla (Turdus merula). Hi són molt abundants.
-Gavià argentat (Larus Michaellis). El trobem en els edificis veïns.

-Colom (Columba livia).
-Cotxa fumada (Phoenicurus Ochruros).
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala).
-Estornell (Sturnus vulgaris).
Altres ocells hi són habituals, com el Pardal (Passer domesticus), la Mallerenga carbonera (Parus major) o el Xoriguer (Falco tinnunculus). Però vint minuts no donen per a gaire més.

Merla amb fulleta a la cara que espatlla la foto.

Temps de censos (II)

2009-12-08T01:15:00.005+01:00

Del 20 de novembre al 6 de desembre sense transició. Sort que em prenc el SOCC com una obligació, perquè si no fos així, ja no sortiria a observar ocells.

L’itinerari i, especialment, els seus inconvenients, ja estan explicats. Em limitaré, doncs, a comentar el més destacable que m’ha deparat el primer cens d’hivernants. Com a valoració general, la sensació és que aquest itinerari cada cop fa més honor al seu nom i només trobo ocells més que comuns o exòtics.

Aquest cop m’han dut de cap els núvols d’estornells. Es queda un amb la sensació que hauria pogut comptar millor.
També alguna cosa va espantar les Gralles i un grupet considerable va fer acte de presència per pujar l’estadística.

D’altra banda, he incorporat dues noves espècies al transecte: la Mallerenga emplomallada i el Rossinyol bord. La primera ja l’hi havia detectada, només que mai s’havia dignat creuar-se en el meu camí. L’altra sembla que aquest any és més abundant a la zona.
Segueixen sense donar senyals de vida Caderneres i Verdums.
I les fotos són de la zona, del dia i de les espècies trobades, però no del moment. Com la vegada anterior, la llista deixo que la consulteu al SIOC quan aparegui.

Cara al sol... crepuscular

2009-11-25T00:05:00.008+01:00

He tornat una altra vegada al Zoo, però aquesta vegada amb un alicient afegit: per primera vegada en molts mesos hi he pogut anar sense nens.

Era divendres a la tarda, a l’hora en què els grups escolars comencen a desfilar i en el recinte només hi queden el personal, quatre italians i uns altres tants russos. És a dir, un moment relativament tranquil, encara que amb poca estona de sol per endavant. Després d’un dinar interromput per una Cuereta torrentera, un Tallarol capnegre i uns quants Pit-roigs, em vaig disposar a recórrer les instal·lacions amb la il·lusió d’observar l’onada de Rossinyols bords i el grupet de Nandayus Nenday que, segons m’havia comentat el Josep Garcia, apareixia cap al tard.

Dels Rossinyols bords ni tan sols en vaig sentir el cant característic durant una bona estona. Per contra, Mosquiters i Pit-roigs es prodigaven com bolets.
Apostat en el zoo infantil, esperava esdeveniments tot observant la davallada del sol i els fenòmens que l’acompanyen. Les Gavines rialleres es retiren al mar a passar la nit; Coloms, Gralles, Cotorres de tota mena i especialment Estornells semblen situar-se de cara a l’última llum en un intent d’atrapar-ne l’escalfor per passar la nit. La cridòria és monumental.

De sobte, m’arriben els xiscles d’uns psitàcids que em resulten desconeguts. Són els Nandayus Nenday, amb la seva màscara negra inconfusible. Després d’uns moviments d’aproximació se sumen a la cerimònia d’adoració del sol. Les contemplo una bona estona –jo, d’esquena al sol, ja que puc escollir-, les afegeixo a la meva llista personal i vaig fent cap a la sortida.
Vaig aturant-me a comprovar si les Cotorres porten medalles i, en cert moment, d’entre unes canyes, a la gàbia de les mones aranya, sorgeix finalment un Rossinyol bord.
Amb la satisfacció d’haver acomplert objectius, em vaig retirant, que ja tanquen. M’aturo un moment a observar un conflicte territorial entre Cotorres de Kramer i Lloros del Senegal del que semblen sortir airosos els últims. Després ja em retiro.
Pel Parc de la Ciutadella encara tinc temps de sentir unes Aratingues mitrades, però el dia ja no dóna més de sí. Us presento el llistat.
-Corb marí gros (Phalacrocorax carbo): un exemplar sobrevola el Zoo a gran altura.
-Esplugabous (Bubulcus ibis).
-Martinet blanc (Egretta garzetta).
-Bernat pescaire (Ardea cinerea).
-Ànec collverd (Anas platyrhynchos).
-Gavina riallera (Larus ridibundus)
-Gavià argentat (Larus Michaellis)
-Colom (Columba livia)
-Tudó (Columba palumbus)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata).
-Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus).
-Nandayus Nenday.
-Cuereta torrentera (Motacilla cinerea).
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Pit-roig (Erithacus rubecula).
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros).
-Merla (Turdus merula).
-Rossinyol bord (Cettia Cetti).
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala).
-Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla): probablement; no es va deixar veure gaire.
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybyta).
-Mallerenga blava (Parus caeruleus).
-Mallerenga carbonera (Parus major).
-Raspinell (Certhia brachydactyla).
-Garsa (Pica pica).
-Gralla (Corvus monedula).
-Estornell (Sturnus vulgaris).
-Pardal (Passer domesticus).
Per cert, on són els fringíl·lids?

Ex minima magnus scintilla nascitur ignis

2009-11-08T01:28:00.005+01:00

Aquest cop no vull escriure sobre ocells urbans, estrictament. M’ha cridat l’atenció aquesta notícia que publicava El Periódico de Catalunya. Llegim-la.

Una metàfora d’alguna cosa que se m’escapa? Una bonica lliçó sobre els límits de la ciència? O senzillament algú no ha fet bé la seva feina?
Sigui com sigui, sabem que l’ocell n’ha sortit il·lès, però en desconeixem l’espècie. Jo, després de rumiar molt sobre les dimensions que havia de tenir el tros de baguette per immovilitzar un artilugi d’aquesta envergadura, he atribuït arbitràriament la gesta a una garsa. Ha influït en la decisió el fet que en aquest moment disposés d’una foto per il·lustrar aquesta entrada.

Notes fenològiques

2009-11-04T23:18:00.004+01:00

Fa tant de temps que no surto expressament a observar ocells que fins i tot he perdut la meva llibreta d’anotacions. Suposo que deu ser sota alguna pila de llibres; només em cal saber sota quina d’elles. Així, publicaré les anotacions en el bloc directament. Ben mirat, és un sistema de recordar les observacions tan vàlid com qualsevol altre. Ara bé, això de no sortir en aquesta època de l’any llinda la tragèdia.
Reprenent temàtiques de l’últim post, la Gavina riallera del Mercat de Sant Antoni ja no està sola. Els efectius, sense arribar a les quantitats de ple hivern, han augmentat malgrat el tancament de l’edifici històric. Les parades ja no hi són, però aquella fortor que sembla venir de la botiga d’Esautomàtix i Yelosubmarin costarà de marxar.
Continuant, afegiré que vaig sentir els Ballesters per última vegada diumenge 18 d’octubre. Ja veurem què troben els que tornin, si les fantasies del senyor Laporta prosperen.
Passant a altres coses, divendres 23 un Xoriguer sobrevolava la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb passeig de Gràcia.

A més, diumenge 25 em vaig retrobar amb la meva estimada 387 al Parc Joan Miró. És tota una supervivent! I el mateix diumenge al mateix lloc també se’m va mostrar la primera Cotxa fumada de l’any. Un parell d’hores més tard un altre exemplar picotejava entre les plantes d’un test en un balcó de l’Eixample.

Per acabar, si bé la meva última visita al Zoo no em va deparar gaires sorpreses –el retorn de les Cotxes fumades, l’arribada de Pit-roigs hivernants, la presència d’una bona munió de Gavines rialleres- almenys sí que vaig poder presenciar una estampa prou bonica: el vol en formació laxa d’un estol de Corbs marins.

Eheu!

2009-10-18T02:22:00.004+02:00

Encara hauré d’esperar per anar a observar ocells a la ciutat. Em refereixo a sortides ad hoc i en solitari. Els contactes més interessants han estat amb un grup de Ballesters que els dies 6 i 7 cap a les 10 del matí volaven a poca alçada pels jardins de la Maternitat –i probablement continuen fent-ho. Segurament pertanyen a la colònia del Camp Nou. Mal assumpte, si el vostre futur depèn del Senyor dels Reguerons!

Aquesta vegada publicar una foto de pèssima qualitat no em fa vergonya. En part és perquè el costum ja me l’ha feta perdre, però sobretot perquè a La Vanguardia titllaven l’espècie de “impossible de fotografiar.” Consegüentment, aquesta foto, presa en condicions poc favorables a través de la finestra tancada d’una habitació de la Maternitat, podria ser pitjor.

Dies avium MMIX

2009-10-05T01:18:00.004+02:00

Els Coloms domèstics són com una metàfora de la vida d’observador d’ocells urbans, sobretot quan només sortim de casa per anar a la feina: els nostres dies són grisos amb moments negres; els colors vius solen acabar en monyons, com les potes d’aquest ocell tan vilipendiat.

En aquestes dues setmanes que porto sense actualitzar el bloc, doncs, hi ha hagut algun d’aquests moments de color. El dia 22 de setembre, per exemple, un Falcó pelegrí va sobrevolar l’interior d’illa dels Tres Tombs. I el dia 25 em va semblar veure la primera Gavina riallera sobre la teulada del Mercat de Sant Antoni. El 29 el seu lament inconfusible (insisteixo: per què l’anomenen riallera?) em va corroborar la seva presència. Ja veurem si hi serà per gaire temps: el dia 12 d’octubre ja serà tancat fins que s'acabi la reforma de l'edifici.
Els Ballesters encara es deixen sentir al vespre, però ja no es veuen, gairebé. I avui, al Zoo, que he visitat amb motiu del Dia mundial dels ocells, he sentit finalment el Rossinyol bord.

Parlant de Dia dels ocells, he pogut tenir la criatura entretinguda una estona pintant pingüins mentre escoltava un Pit-roig, sentia les Aratingues mitrades i llegia alguna medalleta de Cotorreta de pit gris. Poca cosa, com de costum.

Larus vespertinus

2009-09-20T09:25:00.005+02:00

Aquesta setmana no hi ha hagut novetats destacables. Només he pogut comprovar que el Poble Sec segueix sent un dels llocs preferits de l’Oreneta cuablanca, encara que sembla més difícil veure’n exemplars que fa uns anys. Un grupet d’unes cinc volava aquests dies per la mena d’abocador en què s’ha convertit la plaça de les Naves.
D’altra banda, dijous dia 16 uns 60 Ballesters –potser hi havia algun Falciot entre ells- es van deixar sentir i veure cap a les 8 del vespre per sobre de l’interior d’illa dels Tres Tombs. Sens dubte aquest fenòmen està relacionat amb la migració. El dia següent els podia comptar amb els dits d’una mà.

I l’altre, dissabte, no hi era per comprovar com anava la cosa. Al vespre em trobava pel port, i duia la càmera per fer alguna foto amb què il·lustrar aquesta entrada, encara que no tinguin res a veure amb el que he explicat. Tampoc és que expliqui gaire cosa.

(Oreneta cuablanca, Delichon urbicum; Ballester, Apus melba; Falciot, Apus sp.; Gavià argentat, Larus Michaellis)

Els psitàcids i jo (III)

2009-09-09T01:08:00.010+02:00

Quin agost tan avorrit. Potser m’he estat massa temps tancat a casa i aquest és el problema, però la veritat és que el poc que surto sóc incapaç de veure res. Només els Ballesters animen una mica els capvespres de l’Eixample, però als interiors d’illa per on em moc, ni Pardals es veuen. Bon moment, per tant, per liquidar la qüestió dels Psitàcids.

Ja us vaig comentar que cobreixo un itinerari SOCC des de la porta del Zoo del Parc de la Ciutadella fins a Travessera de Gràcia, com també que a les seves dues primeres seccions les Cotorres em porten de cap. Les que s’enduen la palma són dues espècies d’Aratinga: la mitrada i la de màscara roja. El principal problema no és tant comptar-les com diferenciar-les, perquè s’assemblen molt entre sí. De fet totes dues són verdes amb una quantitat variable de vermell al cap i a altres parts del cos. Les diferències són ben subtils: els trets distintius més fiables, amb binocles a la mà, són les espatlles vermelles, no sempre visibles, i un dibuix de cara més definit en el cas de la de màscara roja. Així, és molt probable que en alguna ocasió les hagi confós.
Si bé a l’estiu l’Aratinga mitrada sol estar-se força quieteta en els seus terrenys de cria del Zoo-carrer Wellington, a l’hivern recorren la ciutat a la recerca de lledons i altres fruits. En aquest mateix bloc ja hi havien aparegut fotos d’aquestes cotorres a carrers de l’Eixample. En aquesta foto podeu observar les destrosses que fan en les tipuanes.

La de màscara roja és de distribució més restringida.
M’ha passat alguna vegada que, tot comptant individus d’Aratinga mitrada, me n’ha aparegut alguna de cap blau. Aquesta Aratinga es caracteritza per tenir el cap blau. Sóc conscient que aquesta afirmació sembla una perogrullada, però si repassem els noms dels ocells ens adonarem que les coses no són sempre tan evidents. Quin tant per cent de blau hi ha en una Mallerenga blava? I de gris en un Còlit gris? Per què les denominacions angleses Blackbird o Blackcap ignoren joves i femelles? I l’etcètera és llarg.

Però tornem a l’Aratinga de cap blau. Un cop més, la trobem a la Ciutadella i al Zoo, criant en els forats dels plàtans, i no em consta que facin desplaçaments gaire llargs.
Altres Psitàcids són menys comuns però també són presents a la nostra ciutat. Me n’he trobat algun que, de moment, no té més interès que el d’una anècdota –i entenc que una situació deixa de ser anecdòtica quan el lloro nidifica. El primer ni tan sols sé de quina espècie era perquè encara no m’interessaven especialment els ocells. Es va aturar en un arbre de davant del meu balcó davant de la desesperació d’un veí que presenciava impotent com li volaven 120.000 de les antigues pessetes. I un parell de Lloros de corona groga se’m van creuar, com no, en el transcurs d’un SOCC. No n’he tornat a veure des d’aquell dia.

Per acabar, el dia , en el Zoo, em va sorprendre una sèrie de crits desconeguts. Com que els Estornells aquell dia estaven pletòrics en un principi els vaig atribuir la rècula d’esgarips, però una veueta em deia que investigués més. Finalment, se’m va mostrar un lloro de cap gris, zona ventral groga i dors verd. Era un Yuyu o Lloro del Senegal. Tampoc li vaig parar atenció fins que uns mesos més tard, la revista del Zoo Club publicava la notícia de la seva nidificació, que en temps posteriors ha estat regular. I, de moment, això és tot. Confiem no haver d’ampliar la llista en molt de temps.

(Aratinga mitrada, Aratinga mitrata; Aratinga de màscara roja, Aratinga erythrogenys; Aratinga de cap blau, Aratinga acuticaudata; Lloro del Senegal, Poicephalus Senegalus; Lloro de corona groga, Amazona ochrocephala)

Jovenalla

2009-08-27T00:41:00.009+02:00

La setmana ha portat poques sorpreses. El més curiós, des del punt de vista d’un ocellaire, s’ha vist des del balcó de casa. La vintena aproximada de Ballesters es segueix deixant veure o sentir cap al vespre. Vaja, com que no fallen, m’imagino que sempre són els mateixos. Les Cotorretes de pit gris s’han proposat no deixar una sola fulla al lledoner de davant de casa, i alguna fins i tot gosa presentar-se amb la medalla a la vista perquè després la puguin identificar. El més sorprenent, però, va ser una Oreneta vulgar que va passar resseguint els edificis d’anada i, per si no l’havia vista bé, de tornada.
I com que el mes d’agost ja s’acaba, no hi ha ocellet nascut aquest any que no voli.

D’aquest Pardal que volava pels Jardins de la Maternitat se n’hauria pogut fer una bona foto. Per cert, la resta de l’any és un bon lloc per observar-hi ocells.

El Bernat pescaire, la Gralla i la Merla s’estaven pel Zoo el dia 19.

(Ballester, Apus melba; Cotorreta de pit gris, Myiopsitta monachus; Oreneta vulgar, Hirundo rustica; Pardal comú, Passer domesticus; Bernat pescaire, Ardea cinerea; Gralla, Corvus monedula; Merla, Turdus merula)

Els psitàcids i jo (II).La cotorra de Kramer

2009-08-22T01:28:00.002+02:00

No sé si és gaire apropiat dedicar un post a la meva relació amb les Cotorres de Kramer (Psittacula Krameri) perquè, en certa manera, és gairebé nul·la. Però, si em seguiu, ja deveu haver notat que me les enginyo molt bé per escriure ratlles sobre no-res. Comencem, doncs.
Fa un parell de setmanes comentava que, en un principi, no em prenia la molèstia de considerar les cotorres. I en l’entrada anterior lamentava haver estat incapaç de trobar-ne per fer-los una fotografia mínimament decent. Ara ja en tinc unes quantes. Elles van fer tots els possibles perquè n’aconseguís una bona fotografia, però el que veieu aquí és tot el que he pogut obtenir. Com podeu observar, una d’elles té DNI. I és que la Cotorra de Kramer és la segona espècie de psitàcid més abundant a Barcelona.

La seva identificació és força senzilla, si la comparem amb les altres espècies naturalitzades de la ciutat: fixeu-vos en el collaret –el natural, no l’artificial,- el color del bec i el dels ulls. A més, els sons que emeten no es poden confondre amb els de les altres cotorres.

És una de les altres espècies que em porten de cap quan faig el SOCC del passeig de Sant Joan, perquè nidifiquen en forats de plàtans del Zoo de Barcelona i del parc de la Ciutadella i, a primera hora del matí, fan volades amunt i avall d’aquí al passeig Lluís Companys i del passeig Lluís Companys a casa, amb la qual cosa els comptatges acaben sent estimacions aproximades. El vespre també és bona hora per observar-les; l’escàndol que armen és impressionant.

Una altra zona de la ciutat on es poden veure és Montjuïc, especialment els voltants del museu d’Arqueologia. Aquí us recomano que, a menys que busqueu emocions més fortes, demostreu que les vostres intencions són purament ornitiològiques portant els binocles a la vista i mantenint la mirada alçada, sense intercanviar somriures amb els jovenets que volten per allà.

Varia (III)

2009-08-16T23:57:00.012+02:00

Com que no he aconseguit una foto mínimament decent de Cotorres de Kramer, endarreriré una miqueta la segona divagació sobre psitàcids. En el seu lloc faré una cosa que em costa una mica definir.
En primer lloc, a principis de setmana uns quants medis de comunicació –no oblidem que ens trobem a ple agost- tornaven a un tema que ja comença a avorrir una mica: el de les plagues urbanes. Com sempre, els Coloms, amb la complicitat dels “alimentadors” (tenen nom i tot), s’enduen la palma. Per cert, totes les plagues urbanes, segons les fonts consultades, són animals.

Passant a un altre tema, Quique Carballal reproduïa al seu bloc, Ocells del Barcelonès i rodalies, un article molt interessant de Xavier Larruy (L'Independent, 24/7/09) sobre la situació de la desembocadura del Besòs. Us recomano que cliqueu sobre l’enllaç.
I divendres 14, El Periódico de Catalunya atorgava a Imma Mayol una fletxeta verda cap amunt per haver recuperat els jardins del Teatre Grec. No recordo que en cap moment se li atorgués una de vermella per haver-ne tolerat el deteriorament.

Pel que fa a mi, no he estat del tot inactiu. No us marejaré amb més històries sobre el que és l’ornitologia amb fills. Senzillament us passo un llistat d’observacions realitzades en diferents parcs barcelonins –a mig rendiment, evidentment. El número indicarà el parc o àrea en què s’han observat les espècies.
1. Interiors d’illa de l’Eixample/Mercat de St. Antoni.
2. Parc Joan Miró. (11/8/09)
3. Jardins de Joan Brossa (Montjuïc) (13/8/09)
4. Zoo de Barcelona (15/8/09)
Heus aquí les espècies:
-Bernat pescaire (Ardea cinerea). (4)
-Martinet blanc (Egretta garzetta). (4)
-Esplugabous (Bubulcus ibis). (4)
-Ànec collverd (Anas platyrhynchos). (4) Aquí mai sé si em trobo davant d’un exemplar domèstic o no.
-Gavià argentat de potes grogues (Larus Michaellis). A totes bandes; a l’Eixample sobretot hi ha hagut exemplars d’aquest any.
-Gavina riallera (Larus ridibundus). (4) Potser fa massa que no vaig al zoo, però és la primera que veig un cop passada l’època de nidificació.

-Colom (Columba livia) (Arreu)
-Tudó (Columba palumbus) (3, 4)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto) (2, 3, 4)
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata) (4)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) (4)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus) (Arreu; he anotat una medalla)
-Ballester (Apus melba) El dia 10, un grup de 20 sobrevolava el mercat de St. Antoni; el dia 15, un exemplar solitari.
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica) (3,4)
-Oreneta cuablanca (Delichon urbica). (3)
-Pit-roig (Erithacus rubecula) (4)
-Merla (Turdus merula) (2, 3, 4)
-Raspinell (Certhia brachydactyla) (2, 3, 4)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) (2)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus) (3)
-Mallerenga carbonera (Parus major) (3)

-Garsa (Pica pica) (2, 3, 4)
-Gralla (Corvus monedula) (4)
-Pardal comú (Passer domesticus) (Arreu)

Varia (II) In memoriam

2009-08-09T18:28:00.012+02:00

És obligat començar la pàgina d’aquesta setmana recordant Jordi Sabater Pi. Com tothom ja sap, la primatologia és el camp en què més ha destacat i pel qual més se’l coneix, és a dir, una matèria que no té res a veure amb aquest bloc. Ara bé, curiosament la primera notícia que vaig tenir de l’expansió del Gavià argentat per Barcelona la dec a ell, encara que indirectament. Tot i així, m’agradaria fer-li un petit homenatge; els qui hem rebut la notícia de la seva mort per TV3 ens hem endut la sensació que, amb alguna excepció, els qui haurien d’haver entonat un panegíric mínimament decent o bé estan de vacances, o bé consultaven la Wikipèdia per esbrinar qui era aquest personatge. El cas és que fins i tot han considerat innecessari interrompre les vacances dels funcionaris que gestionen les claus dels salons i salonets del Palau de la Generalitat o de l’Ajuntament. En conseqüència, s’ha hagut d’instal·lar la seva capella ardent a Sancho de Ávila; aquí no tanquen mai. Saben els apòstols de la “Marca Barcelona” el que, sense voler-ho, Sabater Pi va fer per la ciutat? Per la ciència, m’imagino que els importa un rave –picant, que és més exòtic.

Passem a un altre tema sense sortir del Zoo. A l'Auscat, el Joan Carles Fernández-Ordóñez feia referència a un reportatge sobre la colònia de Bernats pescaires del Zoo de Barcelona. És una bona mostra de com es pot fer bon periodisme en un mitjà no especialitzat quan les fonts consultades són bones. En aquest cas, el periodista ha acudit a Josep García, i es nota. Aquí teniu l'enllaç.

http://www.europapress.es/catalunya/noticia-barcelona-alberga-125-nidos-garza-real-mayor-colonia-urbana-europa-20090805123850.html

Per acabar, com que a alguns encara els queden unes setmanetes de vacances, recomanaré una lectura de dues tardes. Es tracta de Guia dels ocells de l’Àfrica Oriental, de Nicholas Drayson. De la resta de la traducció no en puc dir res, però el títol català és més fidel a l’original –i, al meu parer, més encertat- que el castellà, Un baile en Nairobi. L’argument de la novel·la no el podia concebre ningú més que un anglès, encara que en totes les biografies s’insisteix en el fet que viu a Austràlia des de fa anys: dos antics companys d’estudis es retroben quan acaben de deixar enrere la mitjana edat. Tots dos pretenen la mateixa dona i volen convidar-la al ball d’un prestigiós club, així que decideixen que l’acompanyarà aquell que en un termini determinat compti més espècies d’ocells diferents.

En un principi sembla una novel·la d’humor carregada de tòpics, però a mesura que l’anem llegint adquireix profunditat –tampoc massa, no us penseu. En resum, quan acabem hem passat una bona estona; la novel·la no té més pretensions. I com que no disposo de cap foto d’ocells africans –o sí, però la tinc en diapositiva i em fa mandra escanejar-la- us regalo un Milà negre fotografiat a la Sentiu de Sió; a la novel·la es cita.

Els Psitàcids i jo (I). La Cotorreta de pit gris

2009-07-31T01:50:00.006+02:00

No tinc intenció de parlar de Laporta, la Ciutat del Soci o com coi l’acabin anomenant ni les ZEPA del delta del Llobregat. No és estrictament tema d’un bloc sobre ocells de Barcelona, encara que, citant l’ex-president Núñez en una de les seves intervencions més glorioses, Barcelona sigui “la ciutat que porta el nom del nostre club”. Entre parèntesis, el gran mèrit d’aquestes paraules és que es van pronunciar en presència de l’aleshores alcalde Joan Clos, i no deixa de sorprendre que algú sigui capaç de superar-lo en el terreny de les declaracions afortunades. O era premeditat? Tornem a la qüestió del principi i aparquem-la. Senzillament diguem que, parcel·la a parcel·la, ens estan deixant sense espais naturals, encara que ens vulguin fer creure el contrari.

Polla del Barça engabiada.

Avui jo tenia la intenció d’escriure alguna coseta sobre la meva relació amb els psitàcids –la ciutadania s’hi sol referir com a cotorres o lloros. A diferència de la majoria d’espècies d’ocells urbans, les cotorres no passen desapercebudes. L’atracció que desperten en moltes persones és, de fet, la causa de la seva proliferació a la ciutat. L’origen de la població urbana està en els exemplars escapats i abandonats.

Jo volia començar per les Cotorretes de pit gris, també conegudes amb el nom de Cotorres argentines (Myiopsitta monachus). Aquesta és l’espècie més abundant a la ciutat, però ha aparegut més tard a les guies d’identificació per la senzilla raó que no era tan comuna als països amb més tradició de birdwatching. Com que quan jo m’iniciava en l’observació d’ocells considerava que una cotorra no mereixia cap mena d’atenció i no me les mirava dues vegades, fins i tot les apuntava com a Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) a la llibreta d’observacions.

Més endavant em van començar a interessar. No és que em faci gràcia que s’hagi convertit en un veí massa comú i sorollós, però he de reconèixer que no em cansa contemplar-les. Fins i tot fa uns anys vaig respondre a una crida del Jordi Domènech demanant voluntaris per col·laborar en un estudi. La meva aportació va consistir a passar unes horetes assegut en un banc del Parc de la Ciutadella observant un forat –una galeria d’un niu- controlant entrades i sortides. El resultat va ser cap entrada i cap sortida. La vida del naturalista aficionat és així. Les conclusions, però, estan publicades al volum 20 de la Revista catalana d’ornitologia (“Population size of the Monk Parakeet Myiopsitta Monachus in Catalonia”), i hi apareix el meu nom mal escrit en els agraïments –anomenaven el que vaig fer “field assistance”-. De fet, m’ha costat molt que el meu nom s’escrigués correctament en les publicacions del mundillo.

Després, m’he anat mirant les seves volades, observant els llocs cada vegada més capritxosos on instal·len els seus voluminosos nius, i vaig arribar a fer un plànol de la seva ubicació en el Zoo.
Finalment, en el decurs del darrer SOCC d’hivernants se’m va acudir llegir les medalletes que porten alguns exemplars de Cotorreta de pit gris -algunes Cotorres de Kramer també- per enviar-les a l’ICO. Allà em van adreçar al Museu de Ciències Naturals, i des d’aleshores vaig pel món llegint medalletes. Gairebé sempre les trobo pels mateixos llocs –Parc de la Ciutadella, Zoo, Passeig Lluís Companys-, i de vegades m’envien historials més llargs que el del Vaquilla, encara que poc estimulants, gairebé humans: neixen, es deixen marcar, mengen sense allunyar-se gaire de casa i... bé, encara no he recuperat cap medalleta d’un exemplar mort.
Però els dos últims contactes han estat pel meu barri, l’Esquerra de l’Eixample, fet que resulta més estimulant. Per exemple, una de les cotorres havia estat marcada quan criava en una palmera de la Diagonal, i jo la vaig detectar en tres ocasions al Parc Joan Miró. No sé per quins tràngols ha passat, però caminava coixa amb una ala caiguda. Potser serà el primer cadàver que aixecaré. Ara bé, de moment pot ser un indici més de l’adaptabilitat i l’expansió de l’espècie.

Audentes fortuna iuvat

2009-07-20T00:52:00.011+02:00

Encara que estiguem en període vacacional no em puc queixar gaire. L’estiu no sol ser massa bona època per sortir a observar ocells, i si a això se li afegeix un marrec donant guerra constantment, els dies poden ser ben poc fructífers. Però insisteixo, la cosa no ha anat malament del tot.
Dimecres dia 15 vam assistir amb el meu fill a una activitat al Jardí Botànic, que sempre és un dels llocs bons per als ocells. Encara que no em pogués concentrar en els ocells, sí que anava parant l’orella i llençant mirades al meu voltant per si hi havia alguna cosa interessant, i aquesta és la llista:

-Gavià argentat (Larus Michaellis). Cap al tard, volaven en estols prou abundants cap als penya-segats de Montjuïc.
-Colom (Columba livia).
-Tudó (Columba palumbus).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri). Dos exemplars van sobrevolar el jardí a gran alçària.
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus). En aquest jardí se les sent més que no se les veu.
-Puput (Upupa epops).
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica). Unes quantes es remullaven a l’estany. Premi per a qui les trobi a la foto.

-Oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Vaig estar content de retrobar-les; cada dia en veig menys.
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla). Abundant; suposo que les niuades d’aquest any han estat generoses.
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Garsa (Pica pica).
-Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Pardal xarrec (Passer montanus).
-Cadernera (Carduelis carduelis).
Ben segur que la llista queda curta, però insisteixo, l’objectiu de la sortida era un altre.

Pel que fa a dijous 16, vaig aprofitar dues horetes lliures per anar al Parc Joan Miró a veure si trobava la Cotorreta de pit gris amb medalla que citava en el post anterior i que se’m mostrava esquiva. Aquest cop, malgrat tractar-se d’hores intempestives (les quatre de la tarda conviden més a fer una migdiada que a passejar-se sota el sol estival), la sort em va ser propícia, i sense haver d’esperar-me gaire. Ben aviat va passar volant per sobre del meu cap. Vaig seguir-la cap al lloc on considerava que s’aturaria i allà era, coixejant i arrosegant la seva ala dreta enmig d’uns coloms que picotejaven el terra. M’hi vaig apropar amb els binocles i, finalment, després d’una setmana de persecució, em va permetre que li llegís el número de la medalla; que em permetés que la fotografiés ja hauria estat massa deferència. Després fins i tot em va permetre fer un tomb pel parc buscant altres ocells que detallo aquí sota.
-Gavià argentat (Larus Michaellis).
-Colom (Columba livia).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Ballester (Apus melba)
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Merla (Turdus merula).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla).
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Mallerenga emplomallada (Parus cristatus).

-Raspinell (Certhia brachydactyla). La foto està moguda, però del dret; es tracta d’una branca.
-Garsa (Pica pica).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Gafarró (Serinus serinus). Un altre premi per a qui el vegi.

Ens hauria de cridar l’atenció un detall: a cap de les dues llistes hi apareix el Falciot negre (Apus apus). Bé, és molt fàcil determinar la data en què es veu el primer ocell d’un any després de la migració, però l’últim ja és més pelut. M’he adonat que, aquesta última setmana, només he vist falciots al vespre, i avui només un. És clar que encara se’n deixaran veure molts, però la seva cridòria ja no forma part dels sons que ens acompanyen durant uns mesos a la ciutat.

Més sobre ocells i criatures

2009-07-10T00:28:00.005+02:00

Amb les vacances, comencen les visites a parcs que queden una mica més llunyet de casa per tal que la criatura eixampli els seus horitzons. Això també seria un alicient per a mi, però la veritat és que vigilar un nen i observar ocells té un cert grau d’incompatibilitat; es corre el risc de patir estrabisme.

Les vacances, doncs, m’han portat, entre altres llocs, al Parc de la Ciutadella (dissabte 4 de juliol). Entre la calorada i tot no vaig poder observar res de destacable, malgrat ser un dels parcs més rics de Barcelona. No val la pena ni fer-ne una llista. Només en destacaria els Ànecs collverds en eclipsi, alguns amb pollets, encara. Els Pardals eren els únics que estaven una mica més actius. També vaig poder anotar alguna medalla de Cotorreta de pit gris.

També he anat a parar alguns dies al Parc Joan Miró, que malgrat les gentades –és un dels pocs parcs amb ombres- sempre permet veure espècies poc comunes a la ciutat. A més, ahir dia 8 hi vaig veure una Cotorreta de pit gris amb medallla. Com que no portava els binocles, hi he tornat avui per si hi havia sort i podia llegir-ne el número.
He encertat el dia, perquè als deu minuts queia una tromba que no m’ha permès fer gairebé res. El més interessant han estat els Raspinells i Mallerengues emplomallades, que s’haurien deixat fotografiar si no hagués estat pel diluvi. Tot i així, la llista és més digna de ser publicada.

Pardal (Passer domesticus)
Colom (Columba livia)
Gavià argentat (Larus Michaellis)
Falciot negre (Apus apus)
Ballester (Apus melba)
Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)
Gafarró (Serinus serinus)
Mallerenga emplomallada (Parus cristatus)
Raspinell (Certhia brachydactyla)
Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
Tórtora turca (Streptopelia decaocto)
Merla (Turdus merula)
Ah, i la Cotorreta amb medalleta no ha aparegut.

Una de freda i una de calenta

2009-07-05T02:09:00.001+02:00

Aquesta setmana ens han arribat dues notícies que seria interessant comentar. La primera, la freda, només té una relació llunyana amb el tema d’aquest bloc. Em refereixo al rebuig de la ILP contra els transgènics per part del Parlament de Catalunya. Tampoc vull dir gaire cosa, perquè tot s’ha dit ja. Només que, per a les coses realment importants, no és una coalició tripartita d’esquerres, el que ens governa.
La calenta potser no ho és tant; de moment és tèbia, que ja és molt donades les circumstàncies. Es tracta del propòsit de declarar Reserva Natural Parcial el penya-segat de Montjuïc situat entre el Cementiri del Sud-Oest i Miramar que anomenen el Morrot. Això seria l’any 2011, dos anys abans del tancament de Garoña si no canvia la truita. Per tant, encara no ho tenim al sac i ben lligat. I, si seguim tenint un alcalde tan enginyós com Jordi Hereu, el concepte de Reserva Natural pot ser molt diferent del que qualsevol imagina quan pensa en aquesta figura de protecció.
No, no exagero. Penseu només en el pas del Tour de França per Barcelona i la idea d’aconseguir “l’onada groga més llarga del món.” Com que no deu haver aconseguit que l’etapa sigui en cap de setmana, ja ha fet una crida als ciutadans perquè hi anem en massa. Probablement, amb la cartolina groga ens regalarà un llonguet. I si ens dura gaire al capdavant del consistori, ben aviat entrarem al Guinness amb un rècord que els resumirà tots: serem la ciutat del món amb més rècords idiotes.
Però tornem al Morrot. Si aquestes mesures de protecció haguessin arribat abans, amb un Pla Delta menys salvatge i una Ronda Litoral més racional, ara podríem tenir una de les colònies de Xoriguers més nombroses d’Europa. No ha estat així i, com que ja ens hem acostumat a agrair les escorrialles, celebrem la notícia. I suposo que devem aquest gest de l’Ajuntament als llargs anys d’estudis i esforços de Sergi Garcia, Marina Miró i Eduard Durany entre d’altres.
Conservo un bon record de les tres visites que he fet a l’indret, malgrat les condicions deplorables en què es trobava i que, paradoxalment, han afavorit la conservació de certes espècies: sembla que tres ionquis són ambientalment més sostenibles que una família de pícnic. He après més en aquestes sortides ornitològiques amb el Sergi que en totes les hores de curset que he fet en la meva curta vida d’ocellaire. El seu convenciment que allò que defensa és el correcte i la seva capacitat de connectar amb la gent probablement han estat claus perquè ben aviat puguem gaudir de l’observació de Xoriguers, Falcons pelegrins, Mussols i Merles blaves sense por de clavar-nos una xeringa infectada.
(Xoriguer comú, Falco tinnunculus; Falcó pelegrí, Falco peregrinus; Mussol comú, Athene noctua; Merla blava, Monticola solitarius)

Ocells barcelonins, abans i ara

2009-07-01T03:16:00.007+02:00

Els que patim la síndrome de Diògenes de vegades ens enduem una alegria remenant allò que no remenàvem de feia temps. Aquest cop l’alegria s’ha presentat en forma de reportatge de La Vanguardia –o, parlant amb propietat, de La Vanguardia Española, perquè aquest és el títol que apareix a la primera plana de l’exemplar de diumenge 1 de juliol de 1973, avui fa exactament 36 anys.

El reportatge tracta els ocells del casc urbà de Barcelona. Curiosament, el suplement “ES” de La Vanguardia (sense adjectius) de dissabte passat (27 de juny) dedicava unes pàgines a la fauna urbana, i els ocells de Barcelona hi ocupen un lloc prou important. Només cal mirar-ne la portada. L’escrit de l’any 73 el signa Francisco Ferrer Lerin, i l’actual és de Mayte Rius. Comparar-ne els continguts és un exercici summament interessant, tant per raons ornitològiques –podem veure l’evolució d’algunes poblacions com la de Garsa o d’Estornell, l’aparició d’espècies “noves”,...- com socials.
Reprodueixo el reportatge de Ferrer perquè cada lector n’extregui les seves pròpies conclusions –el de Rius encara és fàcil de trobar. Ara, sí que m’agradaria que comparéssiu els paràgrafs inicials de tots dos. Ens adonarem que el que no ha canviat és la nostra percepció de la fauna urbana.

“EL CASCO URBANO DE BARCELONA ALBERGA CINCUENTA ESPECIES DISTINTAS DE AVES.
Un observador poco atento juraría que en Barcelona sólo quedan dos aves en libertad: los gorriones y las palomas. Algunos quizá recuerden las nubes de estorninos que invaden la Plaza de Cataluña en sus emigraciones y los chillidos de los vencejos en las mañanas veraniegas. Sin embargo, lo cierto es que en el casco urbano de la ciudad pueden observarse, a lo largo del año, más de medio centenar de especies, algunas tan reñidas con el asfalto como el martín pescador, representado en primer lugar en esta página, junto a la abubilla, el carbonero y el colirrojo real. Nuestro reportaje de la página 3 trata ampliamente de esta insospechada avifauna ciudadana.”
DESDE la colina que los textos medievales denominan Mons Taber, la ciudad romana Barcino debía contemplar un sugestivo panorama. Flanqueada por los deltas del Llobregat y del Besos, respaldada por las suaves ondulaciones arboladas de la cadena litoral y teniendo frente a sí el radiante mar Mediterráneo, la pequeña unidad urbana sería una isla en medio del exuberante soto que entremezclado de lagunas y marismas ocupaba la llanura.
Los árboles, el monte bajo, los carrizales, las charcas, las playas, los ríos, en una fase prácticamente virgen, albergaban una variada fauna. Jabalíes, ciervos, corzos, gamos, lobos, osos, linces, compartían con buitres, águilas, milanos, azores. garzas, ánades y multitud de aves, mamíferos y otros vertebrados de menor tamaño, un dominio apenas tocado por el hombre.

Poco a poco, el medio es modificado. La expansión de la ciudad y de los cultivos, la desecación de las zonas lacustres, la canalización de los ríos, 1a desforestación, la apertura de caminos, la introducción de animales foráneos, la caza y la ganadería, actúan durante el medioevo y la edad moderna de forma irremisible. Pero, es a partir del siglo pasado y sobre todo a partir de las últimas décadas del presente, cuando la degradación del entorno barcelonés adquiere caracteres dramáticos. La explosión demográfica y la industrialización, quizá por su enorme rapidez expansiva, no pueden ser planificadas de un modo satisfactorio y la anarquía urbanística, sumada a 1a motorización y al amontonamiento de residuos industriales y domésticos, barre lo que quedaba de aque1 idílico marco en el que la ciudad se hallaba envue1to.
Hablar, pues, de la actual avifauna de la ciudad de Barcelona, especialmente de la avifauna de la ciudad de hierro y cemento que constituye su núcleo urbano, de ese sector <> que excluye las playas, el Tibidabo y Montjuich, parece tarea inútil, pero sin embargo, no lo es en absoluto.
Un observador apresurado reduciría el número de especies a dos: las palomas y los gorriones. Quizás algunos añadirían <>. Pocos ampliarían la 1ista y poquísimos facilitarían los nombres correctos. No obstante, el número de especies que a lo largo del año se pueden observar en 1a ciudad, bien sea porque son sedentarias, porque están de paso, porque invernan o porque vienen en verano a nidificar, supera con creces las cincuenta.

Las aves, igual que los mamíferos, son una <> zoológica. Dentro de dicha clase se encuadran los <> que a su vez se dividen en <> y estos en <>. Esta clasificación se confecciona atendiendo a diversos criterios que, a veces, emparenta animales de apariencia tan dispar como el jilguero y el cuervo y que en cambio separa el vencejo de la golondrina pese a que por ciertos rasgos de su comportamiento parecen especies próximas. Los pájaros, en sentido estricto, son uno de los órdenes en que se distribuyen 1as aves, y aunque en el uso corriente <> y <> resulten sinónimos, no lo son para la ciencia: resumiendo diremos que todos los pájaros son aves, pero no todas 1as aves son pájaros.
La mayoría de 1as aves que se pueden encontrar en la ciudad de Barcelona pertenecen al orden de los pájaros.. La mas abundante y popular es el simpático gorrión que, a través de su nombre latino -Passer- ha dado 1a palabra <> y del que en España tenemos varias especies. El que reside en la ciudad de Barcelona es el gorrión común -Passer domesticus-, especie hasta tal punto adaptada a1 hombre que no se le conoce con exactitud su <> originario. Los jardines y los parques -cada día mas escasos- ofrecen refugio a numerosas especies que en otoño y primavera recorren el litoral mediterráneo camino de sus cuarteles de invierno y de sus lugares de nidificación. La curruca zarcera -Sylvia communis-, el colirrojo real -Phoenicurus phoenicurus- el papamoscas cerrojlllo -Ficedula hypoleuca- y otros insectívoros, permanecen algunas horas descansando y si se dan determinados factores -condiciones climáticas adversas para reemprender la marcha, agotamiento, abundancia de comida- pueden demorar la estancia durante unos días. El mirlo común -Turdus merula-, el carbonero común -Parus major-, el herrerillo común -Parus caeruleus-, la lavandera blanca -Motacilla alba- y lavandera cascadeña -Motacilla cinerea-, se pueden ver en todas las estaciones y son frecuentes nidificadores en árboles y muros. En invierno, llegan del Norte, para aprovechar la benignidad de nuestro clima, muchas especies: estornino pinto -Sturnus vulgaris-, colirrojo tizón -Phoenicurus ochruros-, pinzón vulgar -Fringilla coelebs-, petirrojo -Erithacus rubecula-, etcétera; mientras que en verano el ruiseñor –Luscinia megarhyncha-, el papamoscas gris -Muscicapa striata-, el avión común -Delichon urbica- y la golondrina común -Hirundo rustica- alegran, cada vez con menor número, nuestras frondas y nuestro cielo.

Esta larga lista de pájaros está constituida en su mayor parte por insectívoros y la consecución del alimento, en un enclave tan poco <> como el que tratamos, resulta difícil. Hay amplios sectores de ciudad donde no existen jardines –reserva de jnsectos y otros invertebrados- y sin embargo aves como el mirlo y las lavanderas se hallan presentes. Sus <> resultan sorprendentes. En primer lugar se hallan los patios, terrazas y azoteas donde hay perros: los excrementos atraen moscas", mariposas, etcétera. En segundo las macetas: jardines en miniatura en los que pueden encontrar pulgones y orugas. En tercero los árboles, que además en el caso de los mirlos
les permite construir nidos (las palmeras de la Diagonal, en su tramo Muntaner-Tuset, albergan 2 parejas), Y en cuarto lugar las jaulas para pájaros instaladas en fachadas y balcones, donde la comida para insectívoros que se facilita a los desgraciados ocupantes de estas prisiones cae a menudo fuera y es aprovechada por las aves libres, siempre atentas a nuevas fuentes alimenticias.
Los dos representantes de la familia de los córvidos que se hallan en la ciudad escapan un poco a la siniestra mitología que el vulgo atribuye a 1a familia. La grajllla -Corvus monedula- parece un cuervo reducido de tamaño y es ave gregaria y común en toda España; en la ciudad de Barcelona es muy escasa y localizada. La urraca -Pica pica- se la ve con relativa frecuencia en algunos barrios residenciales de la ciudad y especialmente en los jardines del palacio de Pedralbes.
Las aves no pájaros son mucho menos abundantes. La única excepción la constituyen los vencejos que llegando a finales de la primera quincena de abril, en considerable número, permanecen hasta el mes de agosto. Estas aves, que normalmente son confundidas con golondrinas, presentan curiosas características. Una, es que los individuos no reproductores, y que por lo tanto no construyen nido, duermen en vuelo; comportamiento ilustrativo de 1a alta adaptación al medio aéreo de unos seres que dejados en el suelo no pueden remontarse si con sus breves patas no se encaraman a un promontorio del terreno. La otra característica interesante reside en el hecho de que el vencejo común -Apus apus- se ve acompañado, desde hace pocos años, por un congénere mucho mayor de vuelo aún más rápido: el vencejo real -Apus melba-, antes exclusivo de las montañas y que aprovecha de forma paulatina los grandes edificios urbanos -sustitutos de los cantiles de las sierras- para construir sus nidos en los orificios y grietas situados a gran altura del suelo.
La abubilla -Upupa epops- y la .chocha perdiz -Sco1opax rusticola- de paso, el martín pescador -Alcedo atthis- ocupante invernal del 1ago de la Ciudadela, las gaviotas argéntea -Larus argentatus- y reidora -Larus ridibundus- a la captura de alimento sobrevolando el mercado central de pescado y el zoo, la lechuza común -Tyto alba- y el mochuelo –Athene noctua- raros habitantes de ruinas y desvanes en puntos periféricos, y el autillo -Otus scops- huésped veraniego de jardines de la parte <>, son otras aves, pertenecientes a variados órdenes, más o menos fáciles de observar.
Las palomas, por su carácter doméstico, no deberían constar en esta relación, pero nos sirven de nexo para tratar de un ave, la más espectacular, rara y bella de todas las que nos visitan: el halcón comun -Falco peregrinus-. Atraído por las concentraciones invernales de estorninos en la plaza de Cata1uña, aparece, en algunas ocasiones, una rapaz rapidísima, casi invisible desde la calle, que en fulminantes picados trata de capturar alguno de los innumerables pájaros. El régimen alimenticio de esta ave, su beneficiosa acción depredadora, significarían 1a solución perfecta al problema de las palomas. Los frecuentes individuos tarados -cojos, semiciegos, sarnosos- que pululan por nuestras calles serían pronto eliminados por los halcones si el hombre, en su estúpida catalogación sentimentaloide, no hubiera otorgado al halcón el adjetivo de especie no grata. Una pareja establecida en lo a1to de la iglesia de Santa María del Mar fue rápidamente eliminada en aras de 1os equivocados intereses de una sociedad colombófila, sin ver que las rapaces sólo capturarían los ejemplares callejeros, en los que es más habitual encontrar taras, y que de matar a1gún palomo de competición contribuirían a mejorar ,la raza al eliminar los de complexión mas débil.
La lista de aves barcelonesas es mucho mas extensa pero su numeración resultaría farragosa y en bastantes casos basada en observaciones excepcionales que 1a pujante afición por la naturaleza y por 1a ornitología en especial, permitirá, en tiempo no lejano, comprobar y en su caso añadir a 1as citas ya <> que se vienen confirmando desde hace años con periodicidad. La centralización en 1os ficheros del departamento de vertebrados del Museo de Zoología de Barcelona de los datos que observadores locales obtienen y que a menudo se desaprovechan, conseguirá, en relativo corto plazo, delimitar exactamente las proporciones y cualidades de esa masa alada que perceptible o imperceptiblemente nos rodea.

...et requievit die septimo

2009-06-24T09:12:00.006+02:00

O el setè dia es va quedar ben descansat. De fet sóc jo qui s’ha quedat descansat amb segons quines informacions. Només volia corregir o puntualitzar algunes afirmacions meves de posts anteriors.
-No he tornat a veure cap Cotxa fumada al Mercat de Sant Antoni des del 6 d'abril; de nidificació, doncs, res de res.

-Els meus temors relatius als pollets de Falcó de la Sagrada Família no eren fundats; tots han tirat endavant sense problemes, al menys dins la caixa niu (20 d’abril de 2009).
-A les observacions de l’interior d’illa dels Tres Tombs (11 de maig) hi he d’afegir l’Esplugabous; dos exemplars el van sobrevolar direcció Remolar (suposo) el dia 1 de juny, i m’imagino que això deu ser habitual.

Foto: Clara Escòrcia

I ara que estic en pau amb el món, i aprofitant que s’apropen les vacances, una suggerència de lectura. Es tracta de Conèixer i estimar els ocells, de Joaquim Maluquer i Sostres, publicat per Pòrtic el novembre de 2008. L’autor, probablement l’ornitòleg de més llarga trajectòria del nostre país (el petit, no el gran), explica que el llibre ha estat fet per encàrrec i amb intenció divulgativa. D’aquí que, a priori, per a l’iniciat no tingui gaires alicients.
L’exposició s’estructura bàsicament al voltant de certs indrets de la nostra geografia que representen un hàbitat determinat. Així, per exemple, un recorregut per la plana de Lleida serveix per explicar els ocells de secà, les Planes de Son pels d’alta muntanya, el delta de l’Ebre i els aiguamolls de l’Empordà pels ocells de zones humides, etc. El profà, doncs, i moltes vegades també l’iniciat, podrà conèixer no només les característiques dels ocells, sinó també els llocs de Catalunya on es pot observar.

És cert que la major part de les dades són conegudes pels experts i fins i tot per qui escriu aquestes ratlles, però també aporta molts aspectes interessants. Un d’ells és l’actualització de les dades de la seva gran obra Els ocells de les terres catalanes. La situació ha canviat molt des de 1956, data de la primera edició, i fins i tot des de la de l’última, 1987, i Maluquer no pot evitar referir-s’hi en nombroses ocasions utilitzant dades de llibres de referència més actuals com l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. De fet, trobem a faltar un llibre de l’abast de Els ocells de les terres catalanes que aprofiti les noves informacions.

El que fa que el llibre sigui interessant fins i tot per als entesos és, sobretot, la combinació de capacitat comunicativa i experiència de l’autor. Els capítols escrits en primera persona, com el dedicat a l’illa de Buda, en què evoca una cacera en aquest indret i que va comptar amb la presència de Josep Maria de Sagarra; els dedicats a projectes conservacionistes, com els dels Aiguamolls de l’Empordà; o els apunts històrics i antropològics són els seus punts forts. A més, conté índex onomàstic, índex de referències i una bibliografia prou extensa, una cosa ben poc habitual en una obra divulgativa.
Doncs aquí teniu una suggerència per al vostre temps de descans estival. Li farem un homenatge a Maluquer i Sostres amb unes fotos de Cogullades i Cruixidells de la seva terra.

Més Zoològic

2009-06-20T00:22:00.009+02:00

He tornat un parell de cops al Zoològic, però ho he fet en cap de setmana i al matí /migdia; hores i dates, per tant, poc adients per a l’observació dels ocells. A més, diguem que senzillament he aprofitat per observar ocells, no hi he anat expressament amb aquesta finalitat. I és clar, tenir un ull en els ocells i l’altre en la criatura no és la millor manera.
Els dies escollits (és una manera de dir-ho) van ser 31 de maig i 14 de juny, i les sortides van ser més decebedores del que en principi havia imaginat. Per què? Doncs perquè esperava veure un dels espectacles més grans que pot oferir el Zoo des del punt de vista ornitològic.

Em refereixo a les Gralles. Recordo que fa uns anys, més o menys per aquestes dates, les gàbies dels grans mamífers s’omplien de polls que reclamaven el seu aliment als adults, aliments que obtenien picotejant els excrements d’elefants, cèrvids, girafes, etc. Aquest any, però, només he aconseguit veure els vols de grupets d’una desena aproximadament a la zona del zoo infantil. ¿La causa? Potser he fet tard, potser no he escollit les hores, potser les reformes les han foragitat, o potser n’hi ha menys.
Tot i així, us passo la llista del poc que vaig poder veure o sentir.

-Esplugabous (Bubulcus ibis)
-Martinet blanc (Egretta garzetta)
-Bernat pescaire (Ardea cinerea)

-Ànec coll-verd (Anas platyrrynchos)
-Xoriguer (Falco tinnunculus)
-Gavià argentat (Larus Michaellis)

-Colom (Columba livia)
-Tudó (Columba palumbus)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto)
-Aratinga de cap blau (Aratinga acuticaudata)
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata)
-Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)
-Falciot comú (Apus apus)
-Ballester (Apus melba)
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica)

-Cuereta blanca (Motacilla alba)
-Pit-roig (Erithacus rubecula)
-Merla (Turdus merula)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus)
-Mallerenga carbonera (Parus major)
-Garsa (Pica pica)
-Gralla (Corvus monedula)
-Estornell (Sturnus vulgaris)
-Pardal comú (Passer domesticus)
-Gafarró (Serinus serinus)
-Cadernera (Carduelis carduelis)

Temps de censos (I)

2009-06-13T01:02:00.012+02:00

Des de la primera temporada (2002) faig el Seguiment d’Ocells Comuns de Catalunya a Barcelona. Concretament, cobreixo l’itinerari número 55, que s’inicia a la porta del Zoo, travessa el Parc de la Ciutadella, segueix pel passeig Lluís Companys, pel passeig de Sant Joan passant per plaça Tetuan i acaba a la travessera de Gràcia. Un trajecte, doncs, força ajardinat en gairebé totes les seccions. No m’extendré en la metodologia del SOCC per la senzilla raó que es pot trobar al web de l’Institut Català d’Ornitologia; senzillament explicaré allò que el fa peculiar respecte a altres itineraris.
Per començar, la peculiaritat ve del fet que es tracta d’un itinerari urbà, la qual cosa implica una gran pressió humana i canina. Procuro fer-lo en diumenge en un intent de minimitzar molèsties. Ara bé, hi ha diferències estacionals no només pel que fa a espècies d’ocells detectades; també pel que fa a hàbits ciutadans.

Parlem del de nidificants, que és el més recent. S’ha de començar amb la sortida del sol, l’hora en què només hi ha els supervivents de la nit de dissabte i els primers passejadors de gossos, juntament amb algun footingaire. Dic “només,” però ja és suficient per alterar el comportament dels ocells –i els nervis de l’ornitòleg de camp, que no es caracteritza precisament per la seva tolerància a la imbecilitat-. Així, especialment a la Ciutadella –la secció més rica-, em trobo amb els que dormen la mona, els que dormen en un banc perquè no tenen un altre lloc, els que organitzen un concert o un partidet de ves a saber què i, els més comuns, els que deixen que els seus gossos campin per on els roti, recordant-nos la ineficàcia dels diners invertits en conscienciar els amos que les caques no són beneficioses per la gespa i en cartellets de prohibicions. Nota per a l’Ajuntament: és impossible fer raonar algú que considera “net” un animal que es passa el dia olorant els excrements dels seus congèneres; cal fer servir altres sistemes dissuassoris. A això s’afegeix que en temporada de SOCC de nidificants és impossible trobar un dia en què no hi hagi o Tamborinades, o Trobades d’Entitats, o Dies de la Gran Causa.
Ara bé, en festius ens estalviem un excés de trànsit, la càrrega i descàrrega de camions i altres sorolls. De fet, un cop creixen les fulles dels arbres són més útils les orelles que els ulls.
Aquest panorama no impedeix que es vegi algun ocell. De fet, quan se’m va suggerir fer aquest itinerari –era un dels primers itineraris per Barcelona; ara n’hi ha nou d’estrictament urbans- em va sorprendre trobar tanta varietat. M’esperava els Coloms, Pardals, Estornells, Gavians argentats, Merles i poc més, algun dels que m’havia trobat ocasionalment com el Pit-Roig o la Gralla, potser. Em va alegrar, doncs, trobar diversos tipus de Mallerengues i Tallarols, Caderneres, Verdums i Mosquiters. La llista és prou llarga, però un dels que més em va sorprendre va ser el Papamosques gris, nombrós en un lloc tan curiós com la plaça Tetuan. En fi, si voleu una llista completa busqueu en el SIOC (Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya). Només cal clicar a l’enllaç.

El grup que més maldecaps m’ha portat és el dels Psitàcids, i per diverses raons. Les Aratingues, sobretot, per les dificultats en la seva identificació. Actualment no tinc excessius problemes per distingir les Mitrades de les de Màscara Roja si s’estan quietes i a prop, però les seves diferències tan subtils fan gairebé impossible la identificació en vol. Si a aquesta dificultat hi afegim que de vegades formen grups mixtos amb Aratingues de Cap Blau, la confusió en el comptatge està servida. El reclam podria ajudar si féssim callar els Guacamais i Paons del Zoo.
L’altra complicació va començar el dia en què em vaig trobar tres Cotorretes de pit gris amb medalletes blaves o vermelles. Per més que la finalitat de la sortida sigui una altra, no puc ignorar-les i em trobo que ara també apunto números de medalles per enviar-les al Museu de Ciències Naturals.

Per acabar, una crida al senyor amb xandall i binocles que m’aturava a la Ciutadella. Es troba bé? Ja fa un parell de temporades que no es deixa caure per allà!

Can Cadena

2009-05-30T00:50:00.008+02:00

Tard com sempre, penjaré unes fotos d’una visita de dissabte passat, dia 23, a Can Cadena, districte de Sant Martí. Es tracta d’una masia del segle XVII que, actualment, acull uns horts urbans i quatre animalons per a diversió de la canalla. I és això precisament el que em va portar allà en una hora poc oportuna per a l’observació d’ocells; no vaig veure ni la meitat de les espècies que se solen citar en fòrums i anuaris. Només els oportunistes de sempre. I, òbviament, només es van deixar fotografiar amb una certa nitidesa els que ja han aparegut anteriorment en el fòrum.

Per exemple, aquest Gavià argentat que feia passades agressives a la cacera d’algun colom –o potser algun nen o un xai, perquè amb els Gavians mai se sap. I, no cal ni dir-ho, la Guàrdia Urbana i els funcionaris de Parcs i Jardins miraven cap a una altra banda.

Els Falciots i, de tant en tant, algun Ballester, sobrevolaven l’espai. No faltaven ni els ubicus Coloms ni les Tórtores turques, i les Cotorretes de pit gris feien de les seves pels voltants. Potser aquest artilugi les dissuadia d’aturar-se al recinte.

Ara, el seu niu, més enllà del mur, no té desperdici.

Pel que fa a Còrvids, es va fer sentir una Gralla al parc del costat; deixar-se veure, només un parell de Garses.

Entre els més petitons, es van veure algun Estornell, Pardals, alguna Cadernera i els escandalosos Gafarrons.

Ja que no podem observar una gran varietat d’ocells, ens acontentarem veient que els de sempre segueixen presents.

Gavians i mitjans

2009-05-20T22:16:00.008+02:00

Diumenge dia 16 de maig, La Vanguardia tornava a posar-nos alerta sobre la qüestió dels Gavians argentats, i ho feia des de la portada (“Las gaviotas atacan en el patio”) i la secció “Vivir” (‘Gaviofobia’, “La agresividad de las aves atemoriza algunos colegios”, “Furia en la azotea”). Resumint, el reportatge ofereix el testimoni d’una veïna que viu literalment atemorida pels Gavians argentats i no gosa ni sortir al seu terrat; d’altra banda, ens informa que moltes escoles han hagut de canviar d’hàbits de resultes d’un “atac” a un alumne, a qui un Gavià va arrabassar l’entrepà.

A la part titulada “Furia en la azotea” l’autor, Antonio Cerrillo, ens introdueix al comportament del Gavià citant Xavier Ferrer, professor del departament de Biologia Animal de la UB.
El reportatge apareix, com ja hem dit, a la secció que La Vanguardia dedica a qüestionar les actuacions –o, com en aquest cas, la inacció- de l’Ajuntament de Barcelona, però aquest cop hem de reconèixer que el periodista s’ha documentat amb una autoritat, malgrat el tremendisme d’algunes frases i fotos.
M’han cridat l’atenció dues parts. La primera, les paraules de la veïna: “Después de cinco años de protestas, el Ayuntamiento debería de haber tenido una solución (sic), alguna idea se les tendría que haber ocurrido para atajar el problema. Eso es realmente vergonzoso; el Ayuntamiento debe defendernos.” Suposo que han retallat “para eso pago mis impuestos.” Si algú em llegeix ja sap que tampoc és que jo estigui content amb el nostre consistori, però aquestes paraules il·lustren molt bé l’actitud de la major part de la ciutadania: esperar que les institucions solucionin situacions tan complexes com aquesta -o la de les meduses, ja posats- sense plantejar-se’n la causa i la nostra part de responsabilitat en elles.
El segon és ben curiós: “Así, la gaviota patiamarilla (gavià argentat en catalán) se ha hecho tan oportunista, tan adaptada al ecosistema urbano que incluso captura vencejos, pese a que estos son tan rápidos que nadie ha logrado fotografiarnos (sic) entrando en sus nidos del Camp Nou.”
¿Es refereix realment a vencejos (Falciot negre) o a vencejos reales (Ballester)? Suposem que no haurà caigut en l’error a què jo feia referència el dia 18 de febrer i sí que al·ludeix al Falciot negre; del contrari, ens il·lumina sobre per què les notícies d’aquelles edicions apareixien sense fotos il·lustratives, que sempre enriqueixen un text.

I parlant de fotos, a www.lavanguardia.es/fotos trobareu una seqüència de com un Gavià argentat devora amb voracitat un bocata abandonat. De moment, conformeu-vos amb una de meva, en què un d’aquests assassins alats ens amenaça amb una pota.

(Gavià argentat de potes grogues, Larus Michaellis; Falciot negre, Apus apus; Ballester, Apus melba)

Interiors d’illa

2009-05-11T00:24:00.008+02:00

L’any 1985 es va començar a executar el pla de recuperació d'interiors d’illa de l’Eixample per a la ciutadania. Es diu recuperació com si alguna vegada s’hagués aplicat de facto el Pla Cerdà. Però centrem-nos en el que ens interessa: el pla ha afavorit l’aparició de nous espais més o menys aptes per als ocells.
Amb el meu fill actualment solem acudir a tres d’ells. Un du el nom de Tete Montoliu (anomenem-lo I). És relativament nou, i per tant la vegetació no està gaire desenvolupada. Això fa que, des del punt de vista de l’avifauna, sigui més aviat pobre. L’espai tampoc dóna per a gaire més.

Sens dubte hi nidifiquen algunes parelles de Pardals i una de Merles, no sé si en el parc mateix o en una de les terrasses particulars. Ahir mateix, un Falciot provava d’introduir-se pel forat d’una persiana d’un pis que sembla deshabitat fa temps; ara bé, l’absència de cavitats no el fan gaire adequat per a l’espècie. També es veu com sobrevolen l’espai Gavians argentats i Coloms, però no solen aturar-s’hi, almenys quan tota l’horda infantil campa per allà. La gran virtut del parc, però, és l’amplitud; al setembre s’hi poden observar grans aplecs de Ballesters en migració.
Més antic és l’interior d’illa dels Tres tombs (II), encara que és dels que s’han recuperat en dues fases: una d’urgència coïncidint amb unes eleccions i una segona en què se li dóna la fesomia definitiva, si és que en aquesta ciutat hi ha alguna cosa definitiva.

A la part antiga hi ha unes rengleres de palmeres que cap al tard acullen Pardals i, a l’hivern, Estornells. Alguna Merla vola de les palmeres als arbusts d'una guarderia ubicada en aquest jardí. Algun cop s’hi han vist Mallerengues carboneres, però des de la remodelació no he estat capaç de detectar-ne més. Ara, les observacions més destacables han estat un Falcó pelegrí que volava increpat per uns Falciots i, probablement, un petit estol de Grues. No ho puc confirmar perquè una pregunta (¿Cree que va a llover?) em va recordar que uns segons abans tenia interlocutora i estava mostrant-me una mica maleducat.
El tercer té un nom curiosíssim: Jardins dels equipaments de Sant Antoni (III). L’amic Stalin no l’hauria batejat millor. Es caracteritza pels seus arbres escarransits, heura i per la contigüitat d’un edifici negre –biblioteca i espai de gent gran– que ha estat candidat a premi Mies Van Der Rohe.

En un dels nivells d’aquesta bibilioteca, durant un temps vaig ser testimoni del descans –en pau- d’una Cotorreta de pit gris i d’un Colom, víctimes d’una colisió contra els seus vidres. Pel que fa a ocells vius una parella de Cueretes blanques reposa en l’edifici de la bibilioteca i s’atreveix a trepitjar el parc en moments d’escassa afluència. La Cotxa fumada, habitual en els interiors d’illa –tinguin parc o no-, només se m’ha presentat en aquest. I les Garses, Gafarrons i Gavians argentats alegren la vista –més que les orelles- amb els seus displays des dels edificis circumdants. Els vespres de primavera també podem veure petits grupets de Bernats pescaires que volen del Zoo cap al Delta del Llobregat.
Cal dir que tots tres parcs són molt concorreguts, així que no crec que més vegetació hagi de traduir-se en més riquesa ornítica, però suposo que amb el pas dels anys hi trobarem, encara que sigui com a hivernants, més Sílvids i Pàrids. El temps dirà.
Us presento la llista:
-Bernat pescaire (Ardea Cinerea). Sobrevolant III.
-Falcó pelegrí (Falco peregrinus). (II) (7/5/09)
-Grua (Grus grus). (II) (?)
-Gavià argentat (Larus Michaellis). Sobrevolant o en edificis collindants (I, II, III).
-Colom (Columba livia). (I, II, III, evidentment)

-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus). (I, II, III, sobrevolant).
-Ballester (Apus melba). (I, II, III)
-Falciot negre (Apus apus). (I, II, III)
-Oreneta cuablanca (Delichon urbicum). A II, amb niu probablement al Poble Sec. (4/8/08)
-Cuereta blanca (Motacilla alba). Possible nidificant a III.
-Pit-roig (Erithacus rubecula). En migració, 2/11/07. (I)
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros). En els arbres de III (14/1/09).
-Merla (Turdus merula). Nidificant a I i II.
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala). Picant en els testos dels balcons d’edificis collindants. (I)
-Mallerenga carbonera (Parus major). (II)
-Garsa (Pica pica). Edificis collindants, especialment III.
-Estornell (Sturnus vulgaris). Sobrevolant I o a les palmeres de II.
-Pardal (Passer domesticus). (I, II, III)
-Gafarró (Serinus serinus). Sempre cantant als edificis del voltant a I i III.

Poesia urbana

2009-04-30T10:48:00.008+02:00

En un transformador del carrer Manso, algú ha escrit l’aforisme següent: Es ilegal el ave que migra? La signatura potser no és inintel·ligible, però jo només n’entenc l’H del principi. I com que la poesia està per damunt de les convencions, no hi ha signe d’interrogació a l’inici de l’enunciat. No entraré en una qüestió tan peluda com la de les ordenances municipals.
El poeta tracta un tòpic força recurrent; sense gaire esforç em vénen a la memòria els símils dels Beatles, Leonard Cohen o Nino Bravo. Ara bé, amb una primera lectura li vaig reconèixer un cert enginy. Però després de passar pel davant de la frase dia rere dia, no he pogut evitar sotmetre-la a anàlisi crítica –sóc així de prosaic-, i la meva conclusió suposo que no li agradaria gaire a l’amic H (perquè dono per descomptat que es tracta d’un home).

No l’ha ajudat gaire la propaganda aquella del linx i del bebè sobre la que ja s’ha escrit tant, però s’ha oblidat el fonamental: és una propaganda idiota i perillosa. La protecció legal d’aquest fèlid ha fet ben poc per alliberar-lo de la desprotecció en què es troba; només li falta que alguna llumenera amb mitra predisposi els feligresos en contra.
No tinc cap intenció d’atribuir els dos adjectius anteriors a l’aforisme de l’H, però sí que, poc imaginatiu com sóc, voldria dir-li, en primer lloc, que no fa tant de temps que en aquest país hem deixat enrere la Ley de alimañas, per la qual s’incentivava la cacera de certes espècies que es consideraven pernicioses. Ara, encara que no se’l persegueixi legalment i fins i tot se’l protegeixi, “l’ocell que migra” ho segueix tenint més dificil que la majoria dels humans, per més immigrants que siguin. Si escull (és una manera de dir-ho) la ruta de l’estret de Messina, és molt probable que acabi abatut a trets impunement a Malta. Si opta (és una altra manera de dir-ho) per l’estret de Gibraltar, abans d’arribar pot ser víctima de les nostres sacrosantes tradicions: la barraca catalana, el parany valencià o el verí dels “cotos” andalusos. I ningú li assegura que en el seu destí, el Sahel en molts dels casos, la sequera no l’haurà deixat sense recursos de subsistència.

Resumint: segons quina idea tinguem de lliure, l’ocell migrador ho és; ara, està ben fotut. I he deixat de banda conceptes com “expansió” i “naturalització” per no empantanar-me en un terreny massa relliscós.

En fi, ben aviat tornaré a sortir per Barcelona amb la llibreta, els binocles i la càmera.

Falcons i ocellots

2009-04-20T01:05:00.001+02:00

Dissabte dia 18 finalment vaig poder presenciar com la femella dels Falcons alimentava els pollets. Em vaig quedar amoïnat perquè el que veia contradeia l’explicació de www.falconsbarcelona.net. Allà s’afirmava que l’adult reparteix alternativament el menjar entre tots els seus pollets, de manera que tots obtenen la seva ració. A mi, però, em va semblar que dos d’ells s’atipaven i un altre arreplegava alguna cosa; en canvi, al quart pollet no li tocava ni una engruna. Es veia notablement més petit. Avui, doncs, volia comprovar si només era una percepció meva o una realitat.
Però avui és diumenge, i hi ha molta gent ociosa, cosa que implica... que novament m’ha estat impossible connectar-me. Per compensar-ho –trista compensació- he anat a Avesforum, on una comunicació de Gorka Ocio donava nous motius de preocupació. Cito textualment:
Ayuda!!! Hay un grupo de personas junto al nido hablando en abrir la caja donde están los cuatro pollos... se oye perfectamente. LOs padres están alertado reclamando sin cesar. Han llevado un pajarillo para dar de comer a los pollos y han provocado su huida... ya no hay sitio seguro para nuestros amigo? Avisar a los responsables... URGENTE
Per sort el missatge era del 17. Dic “per sort” perquè el dia següent podíem veure la família en la seva totalitat. Calia alarmar-se, doncs? Considerant que altres vegades la pollada s’ha perdut per vandalisme, crec que sí. D’altra banda, no oblidem que a la nostra ciutat ens han arribat a robar impunement el nen Jesús. (Off the record: em preocupava que, amb el pas dels anys, cada cop parlo més com el meu pare, però ara em comença a deprimir que fins i tot parlo com l’Alberto Fernández Díaz)
No ens desviem. És inquietant que algú pugui causar molèsties o fins i tot robar unes bestioles gràcies a les quals alguns dels nostres polítics s’han penjat medalles. Si a això hi sumem que el niu es troba en un edifici declarat Patrimoni de la Humanitat, la situació encara és més greu.

Falcons i coloms (per separat)

2009-04-17T00:52:00.004+02:00

Bé, ja tenim pollets de Falcó a la Sagrada Família. No vaig ser dels cincuanta afortunats que estaven connectats en el moment de l’eclosió dels ous (aquesta era, segons diverses fonts, la capacitat del servidor), i tres dies després un missatge sense signes de puntuació ni majúscules m’informava que el servidor seguia ple. Conseqüentment he hagut de fer les meves indagacions per esbrinar la data de naixement dels pollets. El Periódico informava que el feliç esdeveniment es va produir el dia 8 d’abril. Quant al nombre de pollets, el dia 12 en vaig poder veure dos, i, casualment, el dia 15, aprofitant una absència d’ambdós progenitors, vaig constatar que els pollets eren quatre, un per cada ou. Com podeu veure, els diaris és l’últim que he consultat.
Atenent a una queixa meva, l’Eduard Durany em va respondre amablement que ben aviat es penjaran els moments estelars del procés i que s’augmentarà la capacitat del servidor. Així, si ens hem perdut el bateig, almenys podrem assistir a la comunió.

And now for something completely different. La portada de La Vanguardia del 16 d’aquest mes, sota el títol catastrofista de “Barcelona no puede frenar la plaga de palomas,” anunciava un reportatge de Lluís Sierra sobre “l’excés” de Coloms a la ciutat de Barcelona. Resumint, segons Sierra les persones que alimenten els Coloms fan inefectiva qualsevol política de control poblacional d’aquesta espècie. L’escrit és força digne. Com que un servidor és malpensat de mena, ja s’esperava que s’establiria una relació entre el projecte de reintroducció del Falcó i els programes d’erradicació de “la plaga.” Només hi trobem un tímid “incluso propiciar la presencia de aves rapaces en una zona determinada” que és glòria si el comparem amb les bestieses que s’han arribat a publicar sobre la reintroducció del Falcó i que, en determinats moments, han encès els ànims de colombòfils, canarieros i senyores amb periquito.

Setmana Santa

2009-04-12T00:47:00.003+02:00

Queden ja només un parell de dies perquè els blocs personals s’omplin de postals i comentaris de viatges de Setmana Santa. Jo seguiré fidel als meus principis: el lloc més llunyà al qual hauré anat d’aquí a aleshores serà el castell de Montjuïc. A més, cap dia hauré sortit amb la intenció d’observar ocells. Ara bé, ja he comentat alguna altra vegada que les alegries de l’ocellaire urbà són modestes, i n’he tingut alguna. Sempre m’agrada veure la insolència amb què els Raspinells s’enfilen pel tronc dels arbres, encara que s’amaguin quan veuen l’objectiu d’una càmera. I que dues Tórtores, que simbolitzen la fidelitat, copulin amb tota impudícia en una branca baixa, és un bon símptoma en temps en què res no és segur. Això és el que vaig poder presenciar al Parc Joan Miró dimecres dia 8.

Divendres 10, tornant a casa cap a les 8 del vespre, els Falciots, barrejats amb Ballesters, ja eren força nombrosos. Aquella cridòria alegre i impertinent que ens acompanya fins a les acaballes de l’estiu (en algunes pel·lícules espanyoles fins i tot es deixa sentir a ple hivern) omplia el cel ennuvolat. Vaig veure un individu entrant en un forat d’aquells que les construccions de l’Eixample tenen a la part alta, indici clar de nidificació. En breu provaré d’esbrinar el tecnicisme emprat per referir-se al forat en qüestió i el publicaré; serà inevitable referir-s’hi un altre cop. Ara bé, si algun dels dos habituals del bloc el sap, li agraïré que m’estalviï la feina.

Raspinell (Certhia brachydactyla), Tórtora turca (Streptopelia decaocto), Falciot negre (Apus apus), Ballester (Apus melba).

Varia (II)

2009-04-07T10:48:00.003+02:00

Ahir, dia 6, cap a les 8 del vespre, vaig veure el meu primer Falciot de la temporada sobrevolant el Mercat de Sant Antoni. Fa dies que n'hi ha citacions i hi he estat atent, però no va ser fins ahir que un exemplar es va dignar a mostrar-se. En el moment més inesperat, com sol succeir. Sense càmera i sense binocles -no els acostumo a portar per anar a comprar el pa. I això que la imatge hauria pogut ser bonica, fins i tot amb la meva càmera. El Falciot no s'hauria vist, però sí el mercat i una lluna impressionant.

D'altra banda, em passo el dia enganxat al webcam dels Falcons de la Sagrada Família. Si no fos per les campanades em semblaria que han penjat una foto fixa per als crèduls com jo. Necessito urgentment un mecenes per seguir amb la vida contemplativa que porto darrerament.

(Falciot (Apus apus), Falcó pelegrí (Falco peregrinus)

Varia

2009-04-06T01:08:00.006+02:00

Comentem un parell d’aspectes. El primer d’ells, d’àmbit molt local. Divendres dia 3 d’abril, passant per davant d’un dels patis interiors del Mercat de Sant Antoni, el meu fill em va cridar l’atenció sobre la presència d’una “Garsa.” Jo vaig tenir el temps just de veure la típica cua ataronjada d’una Cotxa, probablement fumada; del sexe no en puc dir res. No li ho tinguem en compte, al nen; només té quatre anys i el seu mestre en matèria ornitològica sóc jo. Qüestions familiars de banda, una Cotxa fumada en aquesta època de l’any podria ser un indici de nidificació. Estarem a l’aguait.

L’altre aspecte també es d’àmbit local, però amb una projecció més àmplia. Dissabte dia 4 alguns rotatius –El Periódico i Público almenys- anunciaven que podem presenciar el naixement de pollets de Falcó mitjançant una webcam instal·lada a la caixa-niu de la Sagrada Família. L’adreça és http://www.falconsbarcelona.net/. Webcam a part, la pàgina és interessant: la retòrica triomfalista a què ens té acostumats l’Ajuntament hi és present en dosis més baixes del que és habitual. Ja podeu establir torns per no perdre-us la feliç eclosió.

(Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), Falcó pelegrí (Falco peregrinus)

...avesque multiplicentur super terram

2009-03-31T17:53:00.008+02:00

Com que ahir disposava d’un parell d’horetes matinals, vaig decidir anar al Zoo de Barcelona, que en dia laborable sempre pot ser interessant. La meva intenció era veure els Lloros del Senegal en vista a fer una sèrie de monogràfics sobre psitàcids –aquí en el bloc, res d’envergadura, no us penséssiu. Ara bé, un cop allà sempre es procura observar alguna cosa curiosa i llegir alguna medalleta de cotorra.

Vaig poder comprovar que, alguns més que altres, tots els ocells, engabiats o no, estaven concentrats en tasques de reproducció. Els Paons obrien la cua sense les interferències molestes dels objectius dels “domingueros” (jo crec que alguns deuen tenir àlbums de fotos dedicats exclusivament a Paons amb la cua oberta). Els Estruços també estaven de parada nupcial, però no em vaig quedar a veure el final per culpa de l’article de Delibes de Castro al diari Público sobre el penis de les aus, i això que aquest home sol agradar-me.
Pel que fa a la fauna que més interessa a l’aficionat als ocells urbans, alguns com els Bernats pescaires ja alimentaven la seva pollada i esperaven pacientment als recintes d’altres animals a veure si arreplegaven alguna cosa. Llàstima que hagin desinstal·lat aquella plataforma d’observació dels nius; me’n puc imaginar perfectament la causa. Altres anaven més endarrerits i, o bé estaven enfeinats amb les copulacions, com ara els Estornells, o adecentaven els nius, com les Cotorretes de pit gris o les Aratingues de cap blau. També hi havia els que defensaven el seu territori o provaven d’impressionar les femelles; era el cas de les Mallerengues i els Gafarrons.
Però hi ha una sèrie d’ocells, com els Coloms, que mai se sap exactament què fan. N’hi ha tants que, quan uns han acabat la feina, els altres tot just la comencen. Les Gralles també van despertar el meu interès, però el seu moment de glòria encara no ha arribat.

I uns Gavians argentats que encara no havien arribat a la seva maduresa, com que sabien que això de la reproducció encara no anava amb ells, esperaven sobre la xarxa instal·lada per un projecte d’anellament científic. Segurament seran els primers a lluir unes boniques anelles de PVC.

Aquí va la llista, que és el que solen esperar els ornitòlegs seriosos:
Esplugabous (Bubulcus ibis).
Martinet blanc (Egretta garzetta).
Bernat pescaire (Ardea cinerea).
Gavià argentat (Larus Michaellis).
Colom (Columba livia).
Tudó (Columba palumbus).
Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri).
Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus).
Aratinga de cap blau (Aratinga acuticaudata).
Aratinga mitrada (Aratinga mitrata).
Cuereta blanca (Motacilla alba).
Pit-roig (Erithacus rubecula).
Merla (Turdus merula).
Mallerenga blava (Parus caeruleus).
Mallerenga carbonera (Parus major).
Garsa (Pica pica).
Gralla (Corvus monedula).
Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
Pardal comú (Passer domesticus).

Diversions dominicals

2009-03-22T19:09:00.007+01:00

Ja he comentat en un post anterior que això de tenir fills porta a fer coses que d’altra manera no es farien. Aquest diumenge tocava Festa de l’aigua. Però aquells a qui ens tiren els ocells no podem deixar de ser el que som ni quan les convencions socials ens ho exigeixen. Així, doncs, aprofitant que l’autobús ens ha deixat a l’estàtua de Colom perquè a Via Laietana hi havia una mani, he fet quatre observacions gairebé insignificants.

Per començar, les Gavines vulgars, tan abundants durant l’hivern al pont del Maremàgnum, havien desaparegut totalment. El seu lloc l’ocupava una parella d’Ànecs collverds. Potser resulta estrany, però és la primera vegada que els hi veig. I més estrany encara: ningú els tirava ni pa ni cap d’aquestes bombes de colesterol que es solen consumir els diumenges. Ara, fixem-nos en la burilla que flota al costat de la femella.

Seguint pel Moll de la Fusta, he comprovat que els Corbs marins grossos que solen assecar les seves plomes a les boies i caps de les embarcacions també havien emigrat.
Arribats a la festa i havent comprovat que el meu fill estava més interessat a fer la cabreta que als alliçonaments cívico-ecologistes o a la cantata que avui s’estrenava, també hem emigrat. I ha estat aleshores quan ha aparegut un Gavià argentat disposat a amargar el matí als més sensibles i alegrar-lo als més sàdics. L’he vist venir de lluny amb alguna cosa al bec. Ha aterrat i, davant de la mirada esglaiada d’uns i encuriosida d’altres, s’ha posat a menjar tranquil·lament la seva presa, un Colom, naturalment. Uns cops de bec, i s’ha envolat novament abandonant la seva despulla.

L’escena m’ha fet pensar quina hauria estat la reacció d’unes alumnes meves que deien que els Coloms “són fastigosos;” o la d’un senyor tip de documentals de National Geographic amb qui vam tenir la desgràcia de compartir safari a Tanzània i que va passar el viatge lamentant que no presenciàvem cap escena de cacera. No crec que el Gavià satisfés les unes ni l’altre. Si n’arribem a ser, de contradictoris.

(Gavina riallera: Larus ridibundus; Ànec collverd: Anas platyrhynchos; Corb marí gros: Phalacrocorax carbo; Gavià argentat: Larus Michaellis; Colom: Columba livia)

Primavera a Sant Antoni

2009-03-16T11:34:00.006+01:00

Ja tornem a tenir la primavera al barri de Sant Antoni. Ho notem en una sèrie d’indicis.
El primer-i que ja havia comentat uns mesos abans- és que les Gavines rialleres (Larus ridibundus) ja no es deixen veure en massa a la coberta del mercat. Per contra, sentim dia i nit el Gavià argentat (Larus Michaellis), que es va instal·lant en els terrats més tranquils per nidificar.
Un altre ocell que ens ha deixat és l’Aratinga mitrada (Aratinga mitrata), i l’Estornell (Sturnus vulgaris) no ens deixa: comença a habilitar el seu niu als forats dels plataners, però ja no forma aquells grans estols hivernals.

També a les branques més altes dels plataners les Garses (Pica pica), en el millor dels casos, refan els nius; normalment han de construir-los de nou després del pas dels funcionaris municipals.
I si ens fixem en el cel a primeres hores del matí o cap al vespre, veurem que les volades dels Bernats pescaires (Ardea cinerea) del Zoo sovintegen. Aquest fet sens dubte té relació amb el que comentava Josep Garcia a l’Auscat fa uns dies: a molts nius ja han eclosionat els ous.

Per acabar, diumenge 15 cap a les 6 de la tarda es va veure el primer grup de Ballesters (Apus melba) sobrevolant el barri. N’eren sis.

Avifauna dels racons fastigosets

2009-03-12T14:13:00.007+01:00

Dues coses m’han impedit aquests dies ocupar-me del bloc. La primera, que m’he posat a fer seguiment de Falcons, i no precisament dels de Barcelona. Aquests serien matèria del bloc i n’hauria parlat, però com que estan més observats que un regidor del PP madrileny, he anat a altres contrades. La segona és la de sempre: malalties i metges de la criatura.

Encara que sembli mentida, això té més a veure amb el tema d’avui. Si no fos pel nen, mai no m’hauria aturat en un tram de l’avinguda de Roma situat entre Comte d’Urgell i Viladomat que ni el nom de jardinet té, malgrat els seus gronxadors, pista de petanca (es diu així?) i pipi-can (pel servei que fa, se l’haurien pogut estalviar). Bé, doncs aquí, envoltat d’un tràfic intens a totes hores, les obres de l’AVE, jubilats, criatures i gossos hi sobreviuen unes quantes espècies d’ocells.

Evidentment hi trobem Coloms (Columba livia) i Gavians argentats (Larus Michaellis), que s’atreveixen a entrar al pati del CEIP Els Llorers (abans Colegio Nacional Reyes Catòlicos) a la cacera de coloms o entrepans abandonats. Tampoc hi falten els Pardals (Passer domesticus) ni les Merles (Turdus merula), que ja han après de nosaltres a explotar immigrants i fan d’okupes, s’alimenten a costa seva, o bé els roben materials de construcció a les Cotorretes de pit gris (Myiopsitta monachus). De tant en tant, atalaiada en una antena de televisió, es deixa veure una Garsa (Pica pica) en els edificis adjacents i un Estornell (Sturnus vulgaris) emet el seu xiulet estrident. El Gafarró (Serinus serinus) també es fa sentir amb l’arribada de la primavera. Avui, una Mallerenga blava (Parus Caeruleus) i, especialment, una Cuereta blanca (Motacilla alba), m’han alegrat el dia, més que res perquè han allargat la meva llista per a aquest lloc.

Però els que realment em donen alegria són els Verdums (Carduelis chloris). Potser fa un més lamentava a l’Auscat la seva absència o disminució en els itineraris SOCC que cobreixo. Avui per segon dia consecutiu he sentit el seu cant discordant. És probable que portin més dies. Confiats però alerta, donen indicis d’estar nidificant. I no són pocs. M’agradaria ser més pedant i tòpic del que sóc per parlar de com la vida s’obre camí enmig de l’asfalt i com els refilets s’alcen per sobre del soroll dels cotxes. Però dir-ho d’aquesta manera em fa recança. Ara bé, avui no sé fer-ho d’una altra manera i tinc pressa per acabar.

Festival de fringíl·lids

2009-03-04T11:20:00.008+01:00

El Jardí botànic d’espècies mediterrànies és un dels millors llocs d’observació d’ocells que podem trobar a la ciutat. Com que els ornitòlegs barcelonins estem acostumats a no sentir els avions al delta del Llobregat –alguns, segons sembla, no senten ni els fotògrafs “de natura”- seran capaços d’aïllar-se del soroll de les eines els jardiners.

Ahir, dia 3 de març, hi vaig passar a comprovar si els migrants començaven a fer-hi acte de presència, però m’hi vaig trobar una situació ben curiosa. D’una banda, les espècies presents eren les que s’hi poden trobar qualsevol dia de l’hivern més cru. De l’altra, l’escàndol que armaven era més propi de l’efervescència primaveral. Gafarrons (Serinus serinus) i Caderneres (Carduelis carduelis) ja assajaven les seves copulacions, i les Garses (Pica pica) s’esmerçaven a arranjar els seus nius.

Suposo que el nombre de visites –unes cinc persones amb les quals ni vaig coïncidir- va fer que la sortida es pugués considerar un èxit. El nombre d’espècies era gairebé el de sempre, però semblava que es deixessin veure més. He dit veure, no fotografiar. Les fotos que publico semblen més aviat tretes d’un concurs de l’ocell misteriós. Com que no sóc amic dels premis ni dels càstigs, passo a indicar els ocells de què es tracta: Pinsà comú (Fringilla coelebs), Verdum (Carduelis chloris) i Durbec (Coccothraustes coccothraustes) graciós que em va arruinar la foto girant-se en el precís moment de prémer el botonet. Passo al llistat complet, comentat quan convé:

-Gavià argentat de potes grogues (Larus michaellis).
-Colom (Columba livia). Solen passar sobrevolant el jardí; mai n’hi he vist d’aturats.
-Tudó (Columba palumbus).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Aratinga (Aratinga sp.). Un estol de deu va sobrevolar el jardí i no vaig ser capaç d’esbrinar de quina espècie es tractava.
-Pardal de bardissa (Prunella modularis). És la segona vegada que detecto l’espècie al jardí.
-Pit-roig (Erithacus rubecula). Molt abundant encara. Més endavant el nombre d’individus minva... o calla.
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros). Potser el nombre d’individus ha baixat una mica, però segueix sent prou abundant.
-Merla (Turdus merula). En aquest parc es comporta més com a la naturalesa que com en altres parcs urbans, així que en puc dir poc. Alguna cantava.
-Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). Molt actius, molt cantaires i força abundants.
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala). Se’n pot dir el mateix.
-Mosquiter vulgar (Phylloscopus collybita). Pocs i/o silenciosos.
-Mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus). Fent de Mallerenga cuallarga.
-Mallerenga blava (Parus Caeruleus).
-Mallerenga carbonera (Parus major). Eixordadora.
-Garsa (Pica pica). Preocupantment abundant.
-Estornell (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus). Potser és més abundant fora dels límits del parc.
-Pardal xarrec (Passer montanus). Col·labora amb els fringíl·lids i els jardiners a fer un bon escàndol.
-Pinsà vulgar (Fringilla coelebs). Encara n’hi ha molts que es mouen per la zona alta del jardí.
-Gafarró (Serinus serinus). Ubicu. Potser és més abundant en zones obertes (Austràlia, Califòrnia).
-Verdum (Carduelis chloris). Més aviat escàs.
-Cadernera (Carduelis carduelis). Abundant en zones obertes i en els límits del parc.
-Lluer (Carduelis spinus). Només en compto un barrejat amb els Pinsans)
-Durbec (Coccothraustes coccothraustes). En compto quatre com a mínim.
Els més rars, doncs, han quedat per al final. És la primera vegada que els detecto en el jardí, però és clar, sembla que aquest any n’hi ha hagut molts a Catalunya. Hauria estat estrany que deixessin de visitar el nostre Jardí botànic.

Mea culpa et alia

2009-03-02T13:28:00.005+01:00

Ja es va comentant que els Falciots i les Orenetes de tota mena han tornat a Catalunya. A Barcelona encara no n’he vist, potser perquè em va deixar ensopit per tota la setmana un peu de foto que publicava diumenge passat La Vanguardia. Segons aquest, si es tira endavant el canal Segarra-Garrigues s’extingirà de Catalunya... ¡el Pioc salvatge (Otis tarda)!
Passant a una altra qüestió, escric una mica compungit per haver censurat en Sargatal, encara que fos en broma i sense intenció d’ofendre, uns dies abans que la Caixa de Catalunya decidís prescindir dels seus serveis. De fet, és als difrectius d’aquesta entitat bancària a qui havia d’increpar, perquè carregant-se la Fundació Territori i Paisatge demostren ser tan poc imaginatius a l’hora de trobar justificacions com la patronal espanyola quan pensa en mesures per solucionar la crisi.
Tot això no treu que les meves valoracions fossin encertades. Tampoc té cap mèrit. Una mostra n’és l’article que publicava Joan de Sagarra el mateix dia d’allò del Pioc. En ell, seguint una tradició força extesa entre els intel·lectuals consistent en atribuir sexe a ciutats i a equips de futbol, Sagarra elucubrava sobre la polla del Barça. Llàstima que, a més de l’erudició, no hagi heretat de son pare la sensibilitat que aquest mostra envers els ocells. Em refereixo especialment a Els ocells amics.
Aquest opuscle estava originàriament destinat al lector infantil (jo ara no m’imagino un alumne de segon de batxillerat passant més enllà de la pàgina 5). Com era típic de l’època, Sagarra repassava els aspectes en què eren útils per als humans els ocells –especialment insectívors- de Catalunya. Són constants les valoracions maniquees del comportament d’algunes espècies, en particular dels pàrids, i quan el vaig llegir em va semblar massa imaginatiu. Jo aleshores m’iniciava en l’observació d’ocells. Ara m’he adonat que potser de vegades és massa crèdul amb la tradició popular, però només de vegades. L’obra és fruit de les seves observacions personals, està documentat i val la pena apropar-s’hi. Això sí, amb calma.

Un dia a les “Golondrinas”

2009-02-25T01:02:00.005+01:00

Fa més d’un any que em preguntava si un viatge amb les “Golondrinas” que van al Fòrum seria interessant des del punt de vista ornitològic. Avui m’he decidit i he anat a comprovar-ho. He escollit la sortida de les 12.30 i un dimarts perquè he pensat que estaria prou tranquil, i no m’he equivocat gaire. L’èxit de l’expedició, però, és relatiu.
Comencem pel principi. L’espera ha estat agradable. Com que sóc més auster que el Gerald Durrell no m’he pres un whisky ni m’he fumat un puro; m’he conformat amb un cafè mentre m’anava mirant les Gavines rialleres, els Gavians argentats i els Coloms. Tot i així, que agradable és l’observació en aquestes condicions, perquè, a més, estava sol: tota la turistada era a la coberta de dalt.
Només he sortit a veure ocells amb vaixell dues vegades i no sé gaire bé quina velocitat és la que porta una embarcació, però ben aviat em sembla que va massa ràpid. De tant en tant va passant algun Corb marí gros. Als espigons, força deserts, a més de les espècies ementades es deixen veure algun Gavià fosc i alguna Gavina capnegra.
Un cop sortits del port, el panorama predominant és el que veieu aquí sota.

Suposo que quan parlen de mar arrissada es refereixen a l’estat d’avui. Però el que deia: ni Gavots, ni Cabussons emplomallats, ni Baldrigues... A punt d’arribar al Fòrum distreuen la meva atenció els picats de quatre o cinc Mascarells. I això és el que dóna de si la sortida.

El recorregut pel port, de tornada, permet veure làrids i corbs marins reposant als molls. El penya-segats de Montjuïc queden massa lluny per discernir Xoriguers, en cas que en quedi algun. I l’última observació és una Garsa a l’edifici de la duana.
Tornant al plantejament inicial: ha valgut la pena? No n’estic segur. De fet, no he vist res que no es pugui veure des de la costa. Potser em va engrescar massa veure un Èider a inici de temporada i el que hauria de fer és tornar a terra ferma. Passo la llista completa.
Corb marí gros (Phalacrocorax carbo).
Mascarell (Morus bassanus).
Gavina capnegra (Larus melanocephalus).
Gavina riallera (Larus ridibundus).
Gavià argentat (Larus Michaellis).
Gavià fosc (Larus fuscus).
Colom (Columba livia).
Garsa (Pica pica)

Poca cosa

2009-02-22T11:24:00.008+01:00

Segueixen els dies poc estimulants. El dia 16 de febrer faig un nou intent de trobar alguna cosa memorable al port, però només puc sumar tres espècies a les anotades el dia 13:
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros).
-Gavià fosc (Larus fuscus).
-Gavina capnegra (Larus melanocephalus).
Però és que els llocs a priori més interessants –Trencaones, Moll del Rellotge- estan tancats al públic.

La resta de la setmana passa sense pena ni glòria, si exceptuem el Mosquiter vulgar (Phylloscopus collybyta) de l’Hospital de Sant Pau ja citat. El dia següent (19), les Aratingues mitrades (Aratinga mitrata) fan una nova razzia pel meu barri.

A la tarda, en els jardins de davant de l’Hospital Clínic, m’he d’alegrar que segueixi havent-hi Coloms (Columba livia), Gavians argentats (Larus Michaellis), algun Pardal (Passer domesticus) i un parell de Cotorres de pit gris (Myiopsitta monachus). Només em distreuen una mica els Coloms, més que res perquè el meu fill els persegueix incansable, i una Cotorra que ha pujat a una branca un tros de pa gairebé tan gran com ella.

El 20, aprofitant que he de fer un encàrrec, passo per l’avinguda Mistral. Un diari de distribució gratuita anunciava que els arbres de Barcelona ja estaven en flor; les pruneres vermelles, efectivament, ho estan. I els massissos de gespa ja estan encerclats amb tanques amb vista a una nova replantació. Són indicis que la primavera s’apropa. Quan aquesta gespa hagi sucumbit a les potes del darrere dels voraços cans de l’Eixample i una nova replantació sigui necessària, serà que la primavera ja és definitivament aquí. Però de replantació, ni parlar-ne fins a l’any que ve. Gairebé aliens a les qüesions humanes i botàniques, Coloms, Pardals i Gavians fan acte de presència. També avui es deixen veure –i sentir- dues Cotorres i un parell d’Estornells (Sturnus vulgaris). Però ni rastre de Merles, Pàrids o Fringíl·lids no engabiats.

Avui no hi ha ni premi de consolació: a la plaça d’Espanya una manifestació m’ha espantat els Estornells i les Cueretes blanques (Motacilla alba). L’observació d’ocells urbans és així. L’avantatge és que no calen ni grans preparatius ni gaire temps per practicar-la.

Laporta de minimis non curat

2009-02-18T17:46:00.000+01:00

Celebrem que, per a l’edició d’avui, els redactors de La Vanguardia s’hagin documentat una mica més i, per referir-se al Ballester (Apus Melba), ja utilitzin la denominació Vencejo real. A qui hem de picar la cresta és a en Sargatal i a en Jordà. En què pensaven?
Però comencem pel principi. La notícia era que aquests dos ornitòlegs, ja posats a demanar, suggerien al Barça que nomenés la Polla blava (Porphyrio porphyrio) com a emblema de l’entitat. Les argumentacions per fer aquesta proposta estan resumits al diari citat. Ara, jo també proposo als senyors Sargatal i Jordà que facin el següent experiment. Vagin on sigui que van habitualment –cafè, carnisseria, barber..., qualsevol lloc que no tingui a veure amb els cercles d’ornitòlegs- i comentin: “Avui he vist una Polla blava.” Fixin-se en la reacció de l’interlocutor i entendran fins a quin punt és desencertada la proposta. Per ignorància, ja ho sé, però no sé si així aconseguirem fer gaire pedagodia. I encara sort que a l’altra riba de l’Ebre l’anomenen Calamón. A més, em sembla que hem fet tard per extendre Gall marí.
Tornant als Ballesters, no sé si hi ha notícies noves, només que algunes entitats s’han afegit a les demandes de Medi Ambient amb propostes més concretes. El Club segueix mantenint silenci respecte a la qüestió. Pel que sembla, el senyor Laporta està més preocupat per tancar no sé quins negocis amb Niké i una empresa de telecomunicacions asiàtica. Afanyi’s, senyor Laporta, que ben aviat els tindrem aquí altra vegada!
Passant a una altra cosa més agradable, avui un Mosquiter (Phylloscopus collybyta) d’aquests que he trobat tan silenciosos durant l’hivern cantava en plena efervescència als jardins de l’Hospital de Sant Pau. Amb el solet ja sentia la primavera.

Ballesters, Barça i mitjans de comunicació

2009-02-18T00:07:00.004+01:00

La notícia del dia pel que fa a avifauna urbana fa referència als Ballesters (Apus Melba) que nidifiquen a Can Barça. No queda clar, ironitza en J. C. Fernández-Ordóñez a l’Auscat, si la remodelació de l’estadi afectarà els Ballesters o si, pel contrari, els Ballesters es veuran afectats per la remodelació. El cas és que avui els rotatius feien un concurs a veure qui la deia més grossa, transformant el Ballester en Vencejo, sense cognoms, i fins i tot en Vencejo común. Els ornitòlegs capten la importància de la diferència. Per als profans –i per entendre’ns-, senzillament dir-los que vindria a ser com parlar d’un Ford a seques; no és el mateix un Ford Focus Sedan que un Ford Taurus.
No tinc la intenció de repassar tota la premsa, però fins ara el que s’endu la palma és, probablement, el diari Sport, que, entre altres coses, transforma un Taurus en un Focus. No em malinterpreteu, no és que menystingui el nostre admirable Falciot negre (Apus apus, es a dir, el Vencejo común o Vencejo sense atributs dels diaris). El que passa és que si en castellà l’anomenen común és per alguna cosa. També és més fàcil veure un Focus pel carrer que no un Taurus.
Tampoc vull fer un buidatge de tot el que s’ha dit sobre el seu estatus de protecció perquè si no acabaré embolicant-me del tot; em penso que algun dels rotatius crea alguna figura de protecció nova, com si les qüestions legals no fossin ja prou complicades.
A part del fet en si, m’inquieta que el departament de Medi Ambient, només hagi detectat indicis de nidificació al Nou Camp i a Nou Barris. Com a mínim, a l’Esquerra de l’Eixample també hi nidifica, concretament, davant del Parc de l’Escorxador i, probablement, a l’Avinguda Mistral. Potser és millor deixar-los en la ignorància. Del contrari poden aplicar aquella sentència de “es reprodueix bé en altres zones de la ciutat” i, en conseqüència, desentendre’s del cas.
Avui no hi ha fotos.

À la recherche de la Rissa perdue

2009-02-14T00:14:00.012+01:00

No sé si està bé o malament, però avui he anat al port de Barcelona a buscar Gavinetes de tres dits (Rissa tridactyla). Que hi hagi Gavinetes de tres dits a casa, com diu la Lila del Súper 3, no m’encanta ni molt ni gens. De fet, preferiria anar-les a veure a St. Abbs Head, però resulta que aquests dies, per sort o per desgràcia, les tenim aquí. Pel que fa a l’èxit del propòsit, la foto que segueix és prou eloqüent.

El llistat d’espècies detectades, encara més.
-Corb marí gros (Phalacrocorax carbo).
-Gavina riallera (Larus ridibundus).
-Gavià argentat de potes grogues (Larus Michaellis).
-Colom roquer (Columba livia).
-Cotorra de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).
A favor meu he de dir que només m’hi he estat uns tres quarts d’hora, i per la zona més transitada del port. Per inflar això una mica, comentaré que de Corb marí gros només n’he vist un amb el cap completament blanc, que les Cueretes eren jovenetes i que, com algú afirmava fa alguns dies a l’Auscat, predominaven els Gavians immaturs.
Però sempre s’aprèn alguna cosa. No m’he quedat per veure si una Gavina riallera menjava el fuet que li oferien unes adolescents –ja he constatat que els Gavians argentats mengen donuts de xocolata. M’ha cridat més l’atenció el que segueix. Mireu les fotos.

Aquesta vegada tinc excusa per penjar fotos tan dolentes: no tinc clar si estic fotografiant una posició estratègica. Hauríeu d'haver llegit -i en la foto original es llegia- el nom de l'embarcació: “Paíño”. Per què? Un altre intent de l’administració d’emmascarar la lletja realitat amb metàfores evocadores? Com que per culpa de l’ociositat em trenco la closca amb futeses, se’m va acudir que convindria canviar-li el nom. El traspàs de competències en matèria d’Hisenda va per llarg, per tant no havia pensat en “Ocell de tempesta.” Ja que l’Agència Tributària té tanta afició a les metàfores i als ocells marins, hauria estat més explícit “Págalo”, i a sobre els surt una dilogia. I posats a especificar, “Págalo parásito” seria d’allò més encertat.

Ínterim

2009-02-09T00:05:00.003+01:00

Mal temps, atles d’hivernants, SOCC, metges del nen, metges de la dona, metges meus,... Per tot plegat no he pogut sortir a veure ocells a la ciutat, i aquest bloc es transforma en una cosa que no era el que pretenia en un principi. Per si fos poc, totes aquestes cites de Tord ala-roig, Reietó, Pinsà mec i altres moixons que tant es pregonen aquests dies a l’Auscat m’acaben d’enfonsar: a mi, malgrat els meus esforços, totes aquestes bestioles se’m fan esquives.
Ara, jo sóc de bon conformar. Del contrari no em dedicaria a observar ocells a la ciutat. Em consola contemplar com alguns fenòmens es repeteixen any rere any mentre altres canvien. Per exemple, sembla que els Estornells (Sturnus vulgaris) i les Aratingues mitrades (Aratinga mitrata) ja no volten tant pel barri –o potser passo menys temps a casa, però ja sol ser aquest, el moment en què es fan més rars. D’altra banda, les Gavines rialleres (Larus ridibundus) presenten un cap més negre amb el pas dels dies. I el Gafarró (Serinus serinus) que canta com un boig des de la segona setmana de gener a la cantonada de Tamarit amb Viladomat ja fa excursions al carrer Borrell; ja veurem si es repta amb dos mascles més com la primavera passada. A la mateixa cantonada, una Merla (Turdus merula) es comença a fer notar més. I Mallerengues carboneres (Parus major) i blaves (Parus caeruleus) segueixen fent els seus circuits per la zona.

Poca cosa a dir, en definitiva. Ni fotos d’aquests ocells per falta d’augments a la càmera. Us deixo amb aquesta Merla del Parc de la Ciutadella.

Omnis traductor traditor

2009-02-04T00:47:00.000+01:00

Mai m’ha agradat carregar contra els traductors quan tenen un criteri de traducció discutible; sovint els seus crítics es posen més de peus a la galleda que els mateixos traductors. Ara bé, amb els traductors matussers, les màquines i els editors que haurien de supervisar aquestes traduccions no sóc gens condescendent.

Això treu cap al fet que, fullejant la revista del Zoològic de Barcelona, Zoo Oh! o alguna cosa així, vaig trobar una mostra no sé si de traductor matusser o de màquina tonta, però, evidentment, d’editor o ignorant o despreocupat sí. A la secció “Quadern de camp,” que signa Eduardo Saiz –no crec que se li hagin de retreure a ell les patinades- es trobaven les següents perles:
-Gaviota patiamarilla (Larus Michaellis) es tradueix com a Gavina potagroga.
-Més greu: Gaviota sombría (Larus fuscus) es tradueix com a Gavina... ombrívola! Ningú ha estat capaç d’adonar-se que l’adjectiu ombrívol no es pot aplicar a un animal?
-Chorlitejo patinegro es tradueix com a Corriol potanegra, fent concordar negra amb pota, no amb corriol.

Sóc massa perepunyetes? No m’ho sembla. En primer lloc perquè en la guia d’ocells més elemental es poden trobar les denominacions Gavià argentat de potes grogues, Gavià fosc i Corriol camanegre. En segon, perquè en un moment en què s’acusa el Zoo d’un viratge cap a la patxanga i el negoci, deixant en un segon terme la finalitat conservacionista i els continguts pedagògics, haurien de tenir més cura dels detalls. Si us plau, estem fent divulgació científica.

Sobre l’exotisme

2009-01-30T00:14:00.000+01:00

En un dels molts llibres de bestioles que em van instruir durant la meva infantesa hi havia una pàgina memorable. Sota el títol “Cormorán” hi havia la il·lustració d’un ocellot negre de coll llarg i potes encongides. Sota aquest dibuix gran n’hi apareixien altres de més petits que il·lustraven en què era útil per a l’home. Caques a part (no recordo com les mostraven), un d’ells representava un pescador “xino”, dèiem aleshores. Aquest treia un peix intacte de la gola d’un d’aquests ocells, degudament lligat pel coll (l’ocell, no el peix). En definitiva, una escena carregada d’exotisme, tant pel personatge humà com per l’animal.
Tot això em va venir a la memòria l’altre dia passant pel port de Barcelona. Gairebé quaranta anys més tard no em semblen exòtics ni els orientals ni els Corbs marins, encara que per raons diferents i que no acaben de venir al cas, pel que fa als primers. Fins i tot l’adjectiu “exòtic” ha adquirit unes connotacions negatives per als ornitòlegs.

De petit no vaig veure un sol Corb marí gros (Phalacrocorax carbo), ni al port de Barcelona ni enlloc més que en llibres. Potser és que no m’hi fixava, però més aviat el que devia passar és que no n’hi havia. Si consultem la Història natural dels Països Catalans, veiem que les xifres de Corbs marins grossos que calcula han quedat totalment desfasades. Fem referència a un llibre de l’any 1986; la meva infantesa queda més enllà. Des d’aleshores el creixement de la població ha estat impressionant, alarmant per a alguns. Per a mi, és bonic veure imatges com aquesta, encara que les capti una càmera mediocre.

Pluja de lledons

2009-01-27T00:39:00.000+01:00

Semblava que havien canviat els seus costums, però no ha estat així. Les Aratingues mitrades (Aratinga mitrata) han acabat visitant el barri. Tot el matí, un estol d’unes trenta ha estat fent vols de reconeixement i, amb tota seguretat, s’han aturat en els llocs adients per alimentar-se.

Eren quarts de quatre quan s’han repartit pels lledoners de Borrell entre Tamarit i Floridablanca –és a dir, davant de casa. Alguns lledons han sobreviscut les hordes d’Estornells i les ventoleres d’aquests dies i les Aratingues se n’han aprofitat. Les fotos no reflecteixen la magnitud de la invasió –normal per aquestes dates, d’altra banda- però sí la curiositat que desperten entre els coloms i les perruqueres de l’edifici de davant. Sigui com sigui, aquests dies els vianants s’han d’arrecerar de la pluja de lledons, ja el provoquin els Estornells, el vent o les Aratingues.

Més fora que a dins

2009-01-23T23:09:00.000+01:00

Anar a observar ocells al Zoo de Barcelona un dia de cada dia és un privilegi. És veritat que a la nostra ciutat mai es pot dir “podríem aprofitat dimarts per fer tal cosa o tal altra; segur que no hi ha ningú”. Sempre hi ha algú. Però en dia laborable només sentirem deu vegades allò de “si té dos geps és un camell; si en té un és un dromedari,” frase amb la que pares i mares de tot el món i de tota condició resumeixen la seva saviesa en matèria de zoologia davant dels seus fills.
Un dels atractius del Zoo és la coneguda colònia de Bernats pescaires (Ardea cinerea), que s’ha enriquit amb la presència de Martinets blancs (Egretta garzetta) i d’Esplugabous (Bubulcus ibis) que pidolen engrunes a les àrees de pícnic. També tindrem una lliçó pràctica per entendre el significat d’oportunisme en el regne animal.

Dimarts dia 20 em vaig proposar de passar un bon matí d’observació. A l’hivern sempre podem trobar-nos amb alguna sorpresa. En el meu cas, després d’uns quants anys d’observació, el més espectacular va ser un Blauet (Alcedo atthis) el dia 13 d’octubre del 2003. Però ni de lluny tot el que publicava en un llistat la revista del Zoo. Aquest dia en concret va ser més aviat pobre en varietat. Vaig trobar a faltar els fringíl·lids, els Tallarols, el Raspinell (Certhia Brachydactyla) y el Mosquiter (Phylloscopus collybita); ja comentava que aquest última espècie, tot i ser-hi present, darrerament es fa notar menys.

Les alegries del dia van ser la Cuereta torrentera (Motacilla cinerea), normalment associada als recintes dels grans mamífers, i el Bruel (Regulus ignicapillus); és la primera vegada que l’hi veig.
Per si és d’interès, aquí va la llista:
-Corb marí gros (Phalacrocorax carbo) (Sobrevolant el parc)
-Esplugabous (Bubulcus ibis)
-Martinet blanc (Egretta garzetta)
-Bernat pescaire (Ardea cinerea)
-Ànec coll-verd (Anas platyrrynchos)
-Gavina riallera (Larus ridibundus)
-Gavià argentat (Larus Michaellis)

-Colom (Columba livia)

-Tudó (Columba palumbus)

-Tórtora turca (Streptopelia decaocto)

-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)
-Cuereta blanca (Motacilla alba)
-Pit-roig (Erithacus rubecula)
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros)
-Merla (Turdus merula)
-Bruel (Regulus ignicapillus)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus)
-Mallerenga carbonera (Parus major)
-Garsa (Pica pica)
-Gralla (Corvus monedula)
-Estornell (Sturnus vulgaris)
-Pardal comú (Passer domesticus)
-Pinsà comú (Fringilla coelebs).

Cotorres i Estornells amenitzen la visita amb els seus crits i xiulets. De fora, les Aratingues contribueixen a l’escàndol. I en sortir, un Alberto Fernández Díaz molt seriós canvia impressions amb un cercle de persones amb cara de pal, tot llençant llambregades al Zoo. Fernández Díaz a l’antic feu de Portabella amb un desdoblament de les instal·lacions en perspectiva. Mal auguri.

Ja hi tornem a ser

2009-01-21T00:37:00.000+01:00

Doncs sí, ja hi tornem a ser. Jo afirmava sobre l’Estornell vulgar (Sturnus vulgaris): “poc abundant en aquesta àrea de la ciutat”. Bé, doncs ja fa un parell de dies que un bon estol d’aquests ocells volta pel nostre barri. Avui tinc la sensació que el nombre ha arribat al punt culminant fins a la data, calculo que uns quaranta han deixat els lledoners dels carrers Manso, Tamarit i Borrell sense aliment per a les Aratingues. A la foto els punts negres són Estornells.

Veig dos probables causes per a aquesta patinada. La que m’exculpa: la duresa del clima d’aquesta tardor-hivern. La inculpatòria: els anys anteriors no m’hi havia fixat prou i faig assercions amb massa lleugeresa.
Sigui com sigui, l’afirmació que segueix serà com una mena de carta de reis a finals de gener: AL BARRI DE SANT ANTONI MAI S’HA VIST UN VOLTOR NEGRE NI UNA GUATLLA MARESA. A la parada d’un/a gallinaire no compta.

Addenda et corrigenda

2009-01-16T23:51:00.000+01:00

Sembla que hi ha hagut una conxorxa dels elements per contradir una informació que vaig publicar a l’última entrada. Jo afirmava que, a tot estirar, al mercat de Sant Antoni s’hi aplegaven trenta exemplars de Gavina riallera (Larus ridibundus) els matins d'hivern. Doncs bé, per fer-me quedar en evidència només cal mirar la fotografia que presentem més avall. N’hi podem comptar trenta-set exemplars –amb un Gavià argentat (Larus Michaellis) pel mig, i només es tracta de la teulada d’una de les quatre naus. Si bé a les altres teulades el nombre d’individus sol ser molt inferior, calculo que n’hi deu haver aproximadament uns seixanta. Per què el nombre era avui més elevat del que observo habitualment? Qui sap?

Rèquiem pel mercat de Sant Antoni

2009-01-12T20:36:00.000+01:00

El mercat de Sant Antoni tal com el coneixem té els dies comptats. El 26 de gener comencen a construir la carpa que acollirà les parades que encara aguanten i, en uns mesos, començarà la reforma de l’edifici. En aquest període suposo que, com a la Boqueria, l’Ajuntament organitzarà cursets per aprendre a disposar la fruita en forma piramidal, a fer sucs i macedònies individuals de fruites tan nostres com el mango i el maracujà i a presentar la carn de manera que no es vegi que procedeix de bèsties, no fos cas que feríssim la sensibilitat d’algun turista. Malgrat tot, els venedors estan dividits entre la incertesa i l’entusiasme per les millores; els freds d’aquest hivern han ajudat a valorar positivament la iniciativa.

I els ocells? Bé, dins de la ciutat no es solen fer valoracions d’impacte ambiental, o si es fan, són ben matusseres. Suposo que les aus urbanes, o bé són massa petites i, a efectes pràctics, és com si no existissin, o bé si passen dels quinze centímetres ja es consideren com una plaga. Quan es consulta l’Ajuntament sobre matèries com aquestes la resposta sol ser “es reprodueixen bé en altres zones de la ciutat”.

Entrem en matèria. Una de les espècies que es reprodueix sota les teules és el Pardal comú (Passer domesticus). Potser s’hi haurien de mirar bé, ja que la reducció de poblacions a tot Europa s’ha relacionat amb el canvi en les tècniques de construcció. El Colom (Columba livia) també hi és present i també hi deu nidificar. Se’l veu fins i tot a l’interior del recinte en hores de poca afluència. És dels que desperten poques simpaties. L’Estornell (Sturnus vulgaris), poc abundant en aquesta àrea de la ciutat, es mou més pels voltants que pel mercat en sí, i probablement no s’hi reprodueix, ja que passat l’hivern hi és ben escàs. Passa molt desapercebuda la Cuereta blanca (Motacilla alba), tot i que hi és regular i probablement hi cria. I la Garsa (Pica pica) utilitza el parallamps d’observatori. Ja fa uns anys que trobem a faltar la presència de la Gralla (Corvus monedula).

Els que es fan notar més són, evidentment, els làrids. El Gavià argentat (Larus Michaellis) hi és present tot l’any, i nidifica a la cúpula del mercat. Són interessants els seus displays en època reproductora; la parada del 20 i del 37 és un bon punt d’observació: hi ha bona visibilitat i no et titllen de persona estrafolària.

La Gavina riallera (Larus ridibundus), com ja vaig escriure anteriorment, és hivernant. A l’octubre se’n veuen els primers exemplars, que van creixent en nombre fins a arribar, segons els meus càlculs, a aproximadament trenta individus tirant cap amunt; el març desapareix, però de vegades algun exemplar aïllat s’hi deixa caure. Es concentren especialment en el pati del carrer Manso per una raó ben senzilla: hi ha un contenidor de deixalles. També és interessant entrar en aquest pati a observar-les, tot i que t’exposes a un atropellament i, si ets client, a que t’atenguin amb un somriure sorneguer quan vagis a la xarcuteria.

Què passarà amb aquestes dues espècies? Probablement el Gavià argentat no hi nidificarà, però, com digué el poeta, “es reprodueix bé en altres zones de la ciutat.” I els làrids, almenys, tornaran. La raó és ben senzilla: som una font inesgotable de merda.

Ocells que fan desplaçaments estacionals (II)

2009-01-07T03:44:00.000+01:00

Continuem amb el tema anterior, però aquesta vegada més en plan de noticiari ornitològic. Si comparem amb l’entrada de l’Èider, m’estic posant al dia: només sis dies de retard!
El dia d’any nou cap a les 10 del matí vaig sortir a estendre la roba al balcó (si coneguéssiu els meus veïns entendríeu que no cometo un atemptat contra el paisatge urbà; m’empeny la necessitat). Entre les increpacions d’un borratxo i les d’un altre les condicions eren ideals per fer bones observacions. Aquest cop em vaig trobar un mascle adult de Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) en un arbre a tocar del meu balcó. Al cap d’una estona de mirar-me amb curiositat va passar a l’arbre de l’altra banda del carrer. Mentre entrava a casa per agafar la càmera va sortir volant. Per això us presento una foto d’una Cotxa que ni és mascle adult ni es troba en un carrer de l’Eixample, sinó en el Jardí Botànic.

Al cap d’una estona, després de veure passar uns quants Pardals (Passer domesticus) i d’escoltar les Gavines rialleres (Larus ridibundus) i Gavians argentats (Larus michaellis) del mercat proper, va passar un estol de pocs individus d’Aratingues (us remeto a l’entrada anterior).I, parlant d’Aratingues, el dia 3 se’n va aturar una, també a l’arbre de l’altra banda del carrer. Aquesta em va deixar arribar a la càmera, però potser hauria estat millor que no ho hagués fet, perquè tinc tan poca vergonya que no m’importa que el meu nom es relacioni amb això que publico i que anomenarem “foto.” Em va cridar l’atenció el fet que es tractés d’un individu sol, però també la quantitat de vermell al cap. Suposo que era una Aratinga mitrada (Aratinga mitrata) pel color de les potes i per la tonalitat de les ales (inapreciable a la foto). En fi, vosaltres decidireu, si podeu.

Ocells que fan desplaçaments estacionals (I)

2009-01-04T09:53:00.000+01:00

Sembla que l’hivern sempre porta sorpreses, avifaunísticament parlant, a la ciutat de Barcelona. A l’entorn del mercat de Sant Antoni, però, aquestes sorpreses solen ser més aviat modestes. Sí que solem trobar-hi ocells que a la primavera o a l’estiu en són absents, però no em sembla que puguem parlar de molta més varietat. Bàsicament, es tracta d’espècies nidificants a Catalunya que fan desplaçaments estacionals.

Una d’elles és la Gavina riallera (larus ridibundus). La segona és la Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros). Per acabar, el Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), que aquest any sembla que falta a la cita. Solia mostrar-se al carrer Tamarit-avinguda Mistral, però aquest any no l’hi he detectat. Clar que, no sé per què, potser són manies meves, aquest hivern tinc la sensació que a totes bandes es mostren més silenciosos.

Contrastant amb la discreció del Mosquiter, els bàndols d’Aratingues (Aratinga erithrogenys o mitrata? Jo aposto per les segones.) i els d’Estornells (Sturnus vulgaris) es fan notar més en aquesta època. Les Aratingues potser es fan notar menys que l’any passat (intervencions sobre l’arbrat?). I pel que fa als estornells, el dia 29 de desembre n’hi havia un bon estol a la cruïlla Rocafort-Aragó que passava de les antenes de televisió als arbres i dels arbres a les antenes de televisió.
Tot plegat m’ha fet recordar unes paraules del protagonista de Com el soldat repara el gramòfon, una novel·la de Saša Stanišić. En un paràgraf, l’èxode provocat per la guerra el fa reflexionar sobre les migracions dels ocells:
“A primera hora del vespre va haver-hi una estona que ja no passava ningú amb maletes al sostre. Un picot va passar volant, i jo em vaig posar a pensar en aquests i en els altres ocells. Els uns passen l’hivern aquí, malgrat el fred, els altres marxen buscant la calor. Es posen als cables elèctrics els uns i es miren com els altres marxen, tal com fem nosaltres amb els cotxes? Tenen un sentiment desagradable els uns quan els altres entonen cançons sobre llocs meridionals –correm-hi tots, cap al sol, a picar els nius entre cocos i menjar només mandarines? Giren els ulls en blanc i canten: vosaltres, que voleu en formació, colla de creguts!? Als altres ocells no els importa que aquests es quedin, els diuen la seva opinió xiulant: vosaltres també podeu venir, si voleu, en lloc de deixar que els becs se us congelin, i jo li pregunto a Edin: és veritat que els ocells poden girar els ulls en blanc?”
(Extret sense permís de la traducció de Jordi Jané-Lligé; no crec que em busquin les pessigolles per tan poca cosa; primer haurien d’adonar-se que aquest bloc existeix!)

A propòsit d’un èider

2008-12-28T21:22:00.000+01:00

Inaugurar un bloc amb una notícia que té un mes d’antiguitat probablement no és la millor manera, i menys després d’una presentació com l’anterior, però què hi farem. Espero que tant el tema com la qualitat de les fotos (ha ha ha) siguin un atractiu suficient.
El passat 10 de novembre, vaig voler fer una passejadeta fins al Trencaones. Només tenia la intenció de passejar, però quin aficionat als ocells no va allà sense binocles, quan té un propòsit tan poc definit? Així que anava mirant-me les espècies que era previsible observar –Estornells (Sturnus vulgaris), Pardals (Passer domesticus), una Cuereta blanca (Motacilla alba), Gavines rialleres (Larus ridibundus), Gavians argentats (Larus Michaellis) i algun Corb marí gros (Phalacrocorax carbo). Arribant a les ruïnes del Porta Coeli -de trista memòria per als amants de la cuina-, un ànec de color fosc i de perfil capriciós va nedar primer darrera d’una parella ja granadeta i, després d’un interval, darrera unes roques. Temps suficient per a identificar-lo com a Èider (Somateria mollissima), però poc més. Em vaig apropar a la tanca que divideix l’espigó en zona de pescadors legals i zona de pescadors tolerats, em vaig enfilar en ves-a-sber-què que sobresortia, vaig esperar mitja hora... pero la bestiola no va reaparèixer. Ni el Martinet blanc (Egretta garzetta) , ni el Xatrac bec-llarg (Sterna Sandvicensis), ni la Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) que se’m van aparèixer de tornada aconseguiren distreure´m de les meves cabòries. Era una femella? Un exemplar de primera tardor? Un adult en plomatge de transició entre l’eclipsi i l’hivernal? Malgrat els meus dubtes, vaig escriure un missatge un xic imprudent a l’Auscat.

El 13 hi vaig tornar ja equipat d’una modesta càmara fotogràfica i un telescopi. Ni l’un ni l’altre em van servir de gaire, perquè les fotos són les que veieu –i això que us estalvio les pitjors-, i la proximitat de la bèstia feia totalment prescindible aquell desplegament d’augments.

A les primeres imatges veiem com l’Èider prova d’esquivar l’objectiu o el fotògraf. A les següents, en vista de la meva tossudesa, s’endinsa un pelet en el mar i s’entretén fent la toilette.

Quan me’n canso, jo me li avanço i l’espero arterament darrera una roca força més enllà. L’animaló s’endú l’ensurt de la seva vida, i el persistent fotògraf obté unes instantànies que permetran als entesos sexar i determinar l’edat del protagonista. Jo només diria que no respon exactament a cap de les imatges que ofereixen les nombroses guies que tinc al meu abast, però descarto la femella.

Quan hi torno el dia 17, o bé no hi és, o bé no es manifesta. No hi he tornat, i no tinc notícia que hagi estat vist amb posterioritat.