24 de juny 2009

...et requievit die septimo

O el setè dia es va quedar ben descansat. De fet sóc jo qui s’ha quedat descansat amb segons quines informacions. Només volia corregir o puntualitzar algunes afirmacions meves de posts anteriors.
-No he tornat a veure cap Cotxa fumada al Mercat de Sant Antoni des del 6 d'abril; de nidificació, doncs, res de res.
-Els meus temors relatius als pollets de Falcó de la Sagrada Família no eren fundats; tots han tirat endavant sense problemes, al menys dins la caixa niu (20 d’abril de 2009).
-A les observacions de l’interior d’illa dels Tres Tombs (11 de maig) hi he d’afegir l’Esplugabous; dos exemplars el van sobrevolar direcció Remolar (suposo) el dia 1 de juny, i m’imagino que això deu ser habitual.

Foto: Clara Escòrcia

I ara que estic en pau amb el món, i aprofitant que s’apropen les vacances, una suggerència de lectura. Es tracta de Conèixer i estimar els ocells, de Joaquim Maluquer i Sostres, publicat per Pòrtic el novembre de 2008. L’autor, probablement l’ornitòleg de més llarga trajectòria del nostre país (el petit, no el gran), explica que el llibre ha estat fet per encàrrec i amb intenció divulgativa. D’aquí que, a priori, per a l’iniciat no tingui gaires alicients.
L’exposició s’estructura bàsicament al voltant de certs indrets de la nostra geografia que representen un hàbitat determinat. Així, per exemple, un recorregut per la plana de Lleida serveix per explicar els ocells de secà, les Planes de Son pels d’alta muntanya, el delta de l’Ebre i els aiguamolls de l’Empordà pels ocells de zones humides, etc. El profà, doncs, i moltes vegades també l’iniciat, podrà conèixer no només les característiques dels ocells, sinó també els llocs de Catalunya on es pot observar.






És cert que la major part de les dades són conegudes pels experts i fins i tot per qui escriu aquestes ratlles, però també aporta molts aspectes interessants. Un d’ells és l’actualització de les dades de la seva gran obra Els ocells de les terres catalanes. La situació ha canviat molt des de 1956, data de la primera edició, i fins i tot des de la de l’última, 1987, i Maluquer no pot evitar referir-s’hi en nombroses ocasions utilitzant dades de llibres de referència més actuals com l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. De fet, trobem a faltar un llibre de l’abast de Els ocells de les terres catalanes que aprofiti les noves informacions.




El que fa que el llibre sigui interessant fins i tot per als entesos és, sobretot, la combinació de capacitat comunicativa i experiència de l’autor. Els capítols escrits en primera persona, com el dedicat a l’illa de Buda, en què evoca una cacera en aquest indret i que va comptar amb la presència de Josep Maria de Sagarra; els dedicats a projectes conservacionistes, com els dels Aiguamolls de l’Empordà; o els apunts històrics i antropològics són els seus punts forts. A més, conté índex onomàstic, índex de referències i una bibliografia prou extensa, una cosa ben poc habitual en una obra divulgativa.
Doncs aquí teniu una suggerència per al vostre temps de descans estival. Li farem un homenatge a Maluquer i Sostres amb unes fotos de Cogullades i Cruixidells de la seva terra.

20 de juny 2009

Més Zoològic

He tornat un parell de cops al Zoològic, però ho he fet en cap de setmana i al matí /migdia; hores i dates, per tant, poc adients per a l’observació dels ocells. A més, diguem que senzillament he aprofitat per observar ocells, no hi he anat expressament amb aquesta finalitat. I és clar, tenir un ull en els ocells i l’altre en la criatura no és la millor manera.
Els dies escollits (és una manera de dir-ho) van ser 31 de maig i 14 de juny, i les sortides van ser més decebedores del que en principi havia imaginat. Per què? Doncs perquè esperava veure un dels espectacles més grans que pot oferir el Zoo des del punt de vista ornitològic.


Em refereixo a les Gralles. Recordo que fa uns anys, més o menys per aquestes dates, les gàbies dels grans mamífers s’omplien de polls que reclamaven el seu aliment als adults, aliments que obtenien picotejant els excrements d’elefants, cèrvids, girafes, etc. Aquest any, però, només he aconseguit veure els vols de grupets d’una desena aproximadament a la zona del zoo infantil. ¿La causa? Potser he fet tard, potser no he escollit les hores, potser les reformes les han foragitat, o potser n’hi ha menys.
Tot i així, us passo la llista del poc que vaig poder veure o sentir.
-Esplugabous (Bubulcus ibis)
-Martinet blanc (Egretta garzetta)
-Bernat pescaire (Ardea cinerea)

-Ànec coll-verd (Anas platyrrynchos)
-Xoriguer (Falco tinnunculus)
-Gavià argentat (Larus Michaellis)

-Colom (Columba livia)
-Tudó (Columba palumbus)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto)
-Aratinga de cap blau (Aratinga acuticaudata)
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata)
-Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)
-Falciot comú (Apus apus)
-Ballester (Apus melba)
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica)


-Cuereta blanca (Motacilla alba)
-Pit-roig (Erithacus rubecula)
-Merla (Turdus merula)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus)
-Mallerenga carbonera (Parus major)
-Garsa (Pica pica)
-Gralla (Corvus monedula)
-Estornell (Sturnus vulgaris)
-Pardal comú (Passer domesticus)
-Gafarró (Serinus serinus)
-Cadernera (Carduelis carduelis)

13 de juny 2009

Temps de censos (I)

Des de la primera temporada (2002) faig el Seguiment d’Ocells Comuns de Catalunya a Barcelona. Concretament, cobreixo l’itinerari número 55, que s’inicia a la porta del Zoo, travessa el Parc de la Ciutadella, segueix pel passeig Lluís Companys, pel passeig de Sant Joan passant per plaça Tetuan i acaba a la travessera de Gràcia. Un trajecte, doncs, força ajardinat en gairebé totes les seccions. No m’extendré en la metodologia del SOCC per la senzilla raó que es pot trobar al web de l’Institut Català d’Ornitologia; senzillament explicaré allò que el fa peculiar respecte a altres itineraris.
Per començar, la peculiaritat ve del fet que es tracta d’un itinerari urbà, la qual cosa implica una gran pressió humana i canina. Procuro fer-lo en diumenge en un intent de minimitzar molèsties. Ara bé, hi ha diferències estacionals no només pel que fa a espècies d’ocells detectades; també pel que fa a hàbits ciutadans.

Parlem del de nidificants, que és el més recent. S’ha de començar amb la sortida del sol, l’hora en què només hi ha els supervivents de la nit de dissabte i els primers passejadors de gossos, juntament amb algun footingaire. Dic “només,” però ja és suficient per alterar el comportament dels ocells –i els nervis de l’ornitòleg de camp, que no es caracteritza precisament per la seva tolerància a la imbecilitat-. Així, especialment a la Ciutadella –la secció més rica-, em trobo amb els que dormen la mona, els que dormen en un banc perquè no tenen un altre lloc, els que organitzen un concert o un partidet de ves a saber què i, els més comuns, els que deixen que els seus gossos campin per on els roti, recordant-nos la ineficàcia dels diners invertits en conscienciar els amos que les caques no són beneficioses per la gespa i en cartellets de prohibicions. Nota per a l’Ajuntament: és impossible fer raonar algú que considera “net” un animal que es passa el dia olorant els excrements dels seus congèneres; cal fer servir altres sistemes dissuassoris. A això s’afegeix que en temporada de SOCC de nidificants és impossible trobar un dia en què no hi hagi o Tamborinades, o Trobades d’Entitats, o Dies de la Gran Causa.
Ara bé, en festius ens estalviem un excés de trànsit, la càrrega i descàrrega de camions i altres sorolls. De fet, un cop creixen les fulles dels arbres són més útils les orelles que els ulls.
Aquest panorama no impedeix que es vegi algun ocell. De fet, quan se’m va suggerir fer aquest itinerari –era un dels primers itineraris per Barcelona; ara n’hi ha nou d’estrictament urbans- em va sorprendre trobar tanta varietat. M’esperava els Coloms, Pardals, Estornells, Gavians argentats, Merles i poc més, algun dels que m’havia trobat ocasionalment com el Pit-Roig o la Gralla, potser. Em va alegrar, doncs, trobar diversos tipus de Mallerengues i Tallarols, Caderneres, Verdums i Mosquiters. La llista és prou llarga, però un dels que més em va sorprendre va ser el Papamosques gris, nombrós en un lloc tan curiós com la plaça Tetuan. En fi, si voleu una llista completa busqueu en el SIOC (Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya). Només cal clicar a l’enllaç.

El grup que més maldecaps m’ha portat és el dels Psitàcids, i per diverses raons. Les Aratingues, sobretot, per les dificultats en la seva identificació. Actualment no tinc excessius problemes per distingir les Mitrades de les de Màscara Roja si s’estan quietes i a prop, però les seves diferències tan subtils fan gairebé impossible la identificació en vol. Si a aquesta dificultat hi afegim que de vegades formen grups mixtos amb Aratingues de Cap Blau, la confusió en el comptatge està servida. El reclam podria ajudar si féssim callar els Guacamais i Paons del Zoo.
L’altra complicació va començar el dia en què em vaig trobar tres Cotorretes de pit gris amb medalletes blaves o vermelles. Per més que la finalitat de la sortida sigui una altra, no puc ignorar-les i em trobo que ara també apunto números de medalles per enviar-les al Museu de Ciències Naturals.


Per acabar, una crida al senyor amb xandall i binocles que m’aturava a la Ciutadella. Es troba bé? Ja fa un parell de temporades que no es deixa caure per allà!