El mercat de Sant Antoni, abans i ara

Va ser el desembre del 2018 quan, durant una llarga convalescència, vaig engegar aquest blog per compartir les meves observacions durant les passejades per Barcelona. Més d'onze anys donen per mirar les coses amb una certa perspectiva, per veure tendències, canvis... Així, revisant un post de gener de 2009, vaig pensar com han canviat les coses al mercat de Sant Antoni.

Abans de l'última reforma, la nau que va del centre del mercat a l'encreuament Manso-Comte d'Urgell oferia aquest aspecte un matí d'hivern qualsevol.

La qualitat de la foto potser no permet veure amb claredat la situació, però al matí les Gavines rialleres -acompanyades d'algun Gavià argentat- es disposaven per la teulada d'uralita hores i hores. Probablement venien atretes per això:

Amb el tancament i els llargs anys de reforma, les Gavines rialleres gairebé van desaparèixer. Se'n veia alguna sobre la carpa del mercat provisional, però sempre es podien comptar amb els dits d'una mà.

Els Gavians argentats hi seguien presents però en nombre inferior. És més, els anys que les obres van estar aturades van arribar a nidificar-hi amb èxit per l'absència de molèsties.

Un cop reformat i reobert el mercat, la imatge és aquesta: la d'uns quants individus aturats momentàniament a la teulada.

Conclusions? Jo, personalment, trobo a faltar les Gavines rialleres, però entenc totes les molèsties que provoquen tant elles com els Gavians argentats, sempre en el punt de mira quan arriba la primavera. El canvi en la gestió dels residus ha foragitat totalment les primeres i ha mantingut les altres sota control. Penso que és una lliçó per als defensors de sistemes de control més expeditius.

Stultitiae variae

Els noticiaris de TV3 cada dia em fan més fàstic per tendenciosos. El d'aquest migdia s'endú la palma. Entre moltes notícies que no ho eren n'han deixat anar una que, ben analitzada, resulta absurda per alarmista i mancada de base. M'explicaré: deia la notícia que els excrements de Gavines (sense especificar, però ens han passat Rialleres, suposo que perquè és el que trobem avui als ports catalans) contenien bacteris resistents a quatre antibiòtics. Per això, s'estudiaria si les nostres platges i jardins estaven infectats. Un cop encesa l'alarma, l'han suavitzada indicant que era molt difícil que un humà s'infectés perquè calia la INGESTA (!?!?!?) dels excrements per emmalaltir. 

Particularment, em sembla imprudent una notícia com aquesta, que només contribueix a crear malestar i demonitzar una espècie (el Gavià Argentat, no la Gavina Riallera de les imatges) amb prou mala fama. Solucionarà alguna cosa? Aconseguirà altra cosa que alimentar converses de setciències de bar? I jo em pregunto: quina ingesta d'excrements no és perillosa? Potser ho hauríem de preguntar a Leo Bassi.

Per avui no m'allargo més. Us deixo amb unes fotos de dissabte al parc de l'Oreneta. L'estrella, un Corb que volava alt.

Tornen els gavians

La restauració del mercat de Sant Antoni sembla que no s'ha d'acabat mai, però almenys el que és la teulada ja fa temps que està enllestida. Això ha propiciat que... sí, no s'enfadin amb mi: els Gavians argentats hi han tornat a niar. Ho dic sense cap emoció. Només constato el fet, d'acord? No cal que m'insultin ni em desitgin desgràcies que potser mereixo, però no per deixar constància d'un fet empíric.

Les molèsties del darrer any, en què les tasques de substitució de l'antic teulat per un de nou estaven en el seu moment àlgid, van impedir la nidificació. Enguany, encara que les obres no s'han acabat, la parelleta ha decidit tornar-ho a provar i ha tingut èxit. Fa un temps que veia conductes d'aparellament, de foragitar intrusos i altres indicis de reproducció, i fa un parell de setmanes amb la càmera vaig comprovar que, efectivament, hi havia pollets ja crescudets. Al llarg del dia van fent evolucions al voltant de la cúpula buscant l'ombra mentre els pares es situen més avall, on l'ombra és més generosa.

L'altre dia em va semblar que ja començaven a menjar sòlid, i.e., un colom que havia portat algun dels progenitors. Prometen, les bestioletes. 

Hores baixes

Una lesió no em permet ni aguantar els binocles ni la càmera de fotos. Avui, però, que he passat pel port a fer unes gestions, no m'he pogut estar d'asseure'm en un banc d'un dels miracles del 92: la Rambla de Mar (el nom ja mereix un post apart). 

Allà, assegut entre la turistada, he comprovat un cop més la ineficàcia dels rètols de prohibició a la nostra ciutat: turista que passava, turista que donava qualsevol cosa de menjar que dugués a sobre als Gavians. Potser caldria començar les retallades pels cartells de prohibició que ningú pensa ni complir ni fer complir.

Tornant als ocells, m'he estat una bona estona reposant i observant Coloms, Gavians argentats de potes grogues i una Gavina vulgar. El que diem una jornada completa, des del punt de vista del birdwatching.

Per si això fes poc, he pogut fer una aportació a la ciència, ja que s'ha presentat un Gavià amb una de les anelles del Zoo.

Si normalment ja demano disculpes per les fotos, avui que anava amb el mòbil, que no és precisament un iphone 6, encara més.

Au, fins aviat, espero.

Canícula

Després de mesos d'absència torno. I és que l'altre dia vaig tenir tres quarts d'hora entre que deixava el meu fill al casal i que obrien les botigues. Així, em vaig a apropar al Parc de la Ciutadella per veure com suportaven el caloret els ocells. Tres quarts d'hora no donen per molt, però suficient per veure els ocells més comuns de la nostra ciutat intentant refrescar-se en el moment en què els aspersors estaven en marxa.

La sorpresa gran va venir quan em vaig trobar una "alimentadora" professional. M'explicaré: no era la típica iaia que ve a tirar el pa sec que li ha sobrat de la setmana perquè ja no li queda humor de fer farina de galeta. Era una senyora de mitjana edat -més o menys com jo- que, a més de pa, tirava despulles de pollastre en quantitats industrials. Fins i tot vaig estar a punt de fotografiar-la perquè, a part del delicte contra la salut pública, vaig pensar que pretenia enverinar massivament tots els pobres gavianets, ara que tenen més mala fama perquè han impedit la nidificació dels flamencs al delta de l'Ebre.

En fi, no reproduiré la conversa que vaig intercanviar amb ella perquè ni jo mateix sé de què va anar. El que sé és que, per primera vegada en molt de temps, vaig poder prendre nota de moltes anelles de gavians que aportaran molt a la ciència. Tots estaven anellats al Zoo, i han fet un desplaçament d'uns dos-cents metres de l'hàbitat de pingüins i pelicans al llac de la Ciutadella.

Winter is coming

Un dels indicis que l'hivern s'apropa és la concentració de làrids a la plaça Catalunya. Solen aterrar al voltant del monument a Francesc Macià, i els acostumo a veure a primera hora del matí des de l'autobús camí de la feina. Aquest any l'hivern no vol arribar, però ja hi podem trobar concentracions modestes. Així, aprofitant que el canvi d'horari em regalava una hora de son, fa dos diumenges vaig voler viure el panorama de prop.

Suposo que un diumenge al matí no és el millor moment per a aquesta aventura, ja que turistes arrossegant la maleta, amants de la gresca, llauners, guardia urbana i mossos foragiten les bestioles. Tanmateix, al poc de plantar-me allà, quatre Gavines rialleres van baixar a la cacera de les deixalles dels parranderos i, en segona instància, els indigents que van darrere. Després es va presentar un grupet força nodrit de Gavians argentats que sortien volant a la més mínima molèstia.

Quan la cosa començava a decaure vaig fer un tomb per la plaça. Estornells, Pit-roigs i Cueretes blanques corroboraven que la tardor és aquí, almenys segons el calendari. D'altra banda, també hi havia els Coloms habituals, força Pardals i va passar alguna Cotorreta de pit gris. Es pot demanar alguna cosa més, en una hora i mitja?

Solis revolutiones

La teulada del mercat de Sant Antoni sol acollir, com gairebé tots els terrats de l'Eixample, famílies de Gavians argentats. Jo em preguntava si aquest any hi han nidificat i com aguantaven les calorades d'aquests dies. I, fixant-m'hi bém en vaig obtenir la resposta. 

Aquest poll nascut aquest any corrobora que hi ha hagut reproducció. Al llarg dels dies he anat comprovant com, a les hores de sol fort, la família es va traslladant seguint l'ombra, situant-se ara a la vessant del carrer Comte d'Urgell, ara el carrer Tamarit.

A les hores de més fresca ja se'ls pot veure en qualsevol punt de la teulada.

Esquizofrènia institucional (II)

Fa uns mesos vaig publicar una entrada on narrava el rescat d'un gavià argentat que havia quedat atrapat en una xemeneia. Recupero el tema perquè uns mesos després es va repetir la incidència. Aquest cop no em vaig quedar a presenciar el desenllaç; vaig marxar quan arribava la Guàrdia Urbana.

Al cap d'uns dies algú va buscar una solució al problema i se li va acudir això: tapiar l'obertura.

Ara plantegem: el problema, exactament, quin era? Probablement que la gent molestava les forces de seguretat per nimietats com un gavià argentat atrapat en una xemeneia. Així, el problema està resolt perquè ja ningú les tornarà a destorbar per aquest motiu.

Ara, dubto que l'Ajuntament hagi contractat una empresa de treballs verticals per tapar la sortida de fums. No conec estadístiques de caiguda de làrids dins de xemeneies, però seria interessant obrir de nou el forat d'aqui uns anys per veure quin és el panorama.

Esquizofrènia institucional

Fa un parell de setmanes vaig presenciar un incident que podríem titllar, com a mínim, de curiós. Estava a la Biblioteca Joan Oliver quan em van cridar l'atenció dos camions de bombers aturats a l'entrada de l'interior d'illa. He dit camions, però veus més autoritzades que la meva asseguren que es tractava de dotacions. Sigui com sigui, vaig preguntar a la senyoreta del servei de préstec i, no sense ironia, em va explicar el cas. Jo, malgrat tenir matèria per una altra entrada, em vaig adreçar cap a l'interior de l'illa sense més equip que la càmera del mòbil, cosa que em permet baixar uns quants graons en el rànking de qualitat fotogràfica del meu bloc. Aquest és el panorama que em vaig trobar:

La dotació o dotacions, amb la caixa d'eines oberta, maldava per obrir una reixa que tancava el que en temps més gloriosos per a la indústria era una xemeneia i avui és una andròmina que impedeix als pares veure què fan els seus fills quan es troben darrera d'ella. I doncs, què té a veure aixo amb l'ornitologia urbana? Paciència, que ara ho sabrem.

Els bombers van aconseguir descollar la reixa, van ordenar que la gent es fés enrera i, si teniu bona vista, a la part superior de la cavitat podreu apreciar el responsable de tot l'enrenou.

 

 

Es tractava d'un gavià argentat que, ves a saber com, havia caigut pel forat de la xemeneia i no s'havia pogut envolar després. A algú se li havia acudit tancar el forat de baix, però no la sortida de fums.

Sigui perquè entre tots intimidàvem la bestiola, sigui perquè s'hi trobava bé, no es decidia a sortir, així que els bombers van recórrer a una xarxa per treure'l.

 

El van dipositar a terra per gran goig de vailets i grans i, després d'unes passes tentinejants, el gavià va alçar el vol.

I aquest és el reportatge. Si volem extreure una moralina, ens podem preguntar per què d'una banda les institucions s'esforcen a erradicar gavians i, a la vegada, mobilitzen bombers per salvar-ne un individu.

Setmana i mitja més tard, la xemeneia oferia aquest aspecte. Es veu que la missió de salvament s'acabava amb un informe que m'encantaria llegir, però no incloïa la recol·locació de la reixa. Què hi farem. Allunyeu les criatures d'aquest punt, no sigui que acabeu fent cua a l'ambulatori pidolant una antitetànica.

Arquitectura preventiva

La presència d’un nombre més elevat de làrids al port de Barcelona és un indici més de l’arribada de la tardor.

  

 L’altre dia, em mirava els Gavians argentats i les Gavines rialleres de la Rambla de Mar en un passeig sense binocles i amb poca història quan vaig constatar que els blancs de l’anomenada arquitectura preventiva no són només persones de sectors socials desafavorits.

 

Per començar, una sèrie de rètols –no sé quant de temps porten allà- prohibeixen alimentar “gavines.

 

Després, unes punxes col·locades estratègicament proven de dissuadir les bèsties d’aturar-s’hi.

El Gavià de la foto, però, no es va deixar intimidar i aqui el tenim en actitud heroica. No sé com va acabar-se la història, potser malament per al nostre fakir alat. Ara, el cas és que en aquesta ocasió el mecanisme va fallar.

Mare Nostrum

Divendres de l’altra setmana vaig poder gaudir d’una hora d’observació d’ocells marins a les immediacions del Port Olímpic. Això vol dir que, entre queixalada i queixalada del meu entrepà de fetge de cabrit (encara no sóc vegetaría, però m’hi estic posant), em mirava alguna Gavina o Gavià a través de l’objectiu de la meva càmera (no porto els binocles a la feina).

I sí, el que hi havia eren Gavians argentats, Gavines rialleres, Coloms i Pardals, sobretot. En un moment determinat, va passar un Corb marí gros, i en un altre –també determinat- un Xatrac que la manca d’augments em va impedir de determinar. Quan ja m’adreçava a l’autobús també vaig veure una Cotxa fumada i una Cuereta blanca.

Una jornada anodina, doncs, si no fos perquè fins i tot moments com aquest, en què em puc desentrendre de gairebé tot, són escassos en la meva vida. A més, vaig detectar dos Gavians anellats al Zoo de Barcelona: el PBKB i el PBLM. Un d’ells, no recordo quin, ha vist món: ha estat en un abocador de l’Empordà.

L’altra lliçó de la jornada té poc a veure amb els ocells. Pensava que l’última croada del nostre mai prou ben ponderat alcalde, ço és dir, l’erradicació del nudisme, era una altra de les comunicacions que li arriben d’instàncies superiors inaccesibles al comú dels mortals. Ara bé, el lapse de temps que vaig ser allà em vaig adonar que sóc un home de poca fe, perquè, malgrat les temperatures gèlides, primer una dona i després un home es van quedar tal com llurs respectives mares els havien dut al món (és un dir; quins estralls fa el temps) i es van capbussar al mar. Tot i així, la croada em seguex semblant inútil.