Winter is coming

Un dels indicis que l'hivern s'apropa és la concentració de làrids a la plaça Catalunya. Solen aterrar al voltant del monument a Francesc Macià, i els acostumo a veure a primera hora del matí des de l'autobús camí de la feina. Aquest any l'hivern no vol arribar, però ja hi podem trobar concentracions modestes. Així, aprofitant que el canvi d'horari em regalava una hora de son, fa dos diumenges vaig voler viure el panorama de prop.

Suposo que un diumenge al matí no és el millor moment per a aquesta aventura, ja que turistes arrossegant la maleta, amants de la gresca, llauners, guardia urbana i mossos foragiten les bestioles. Tanmateix, al poc de plantar-me allà, quatre Gavines rialleres van baixar a la cacera de les deixalles dels parranderos i, en segona instància, els indigents que van darrere. Després es va presentar un grupet força nodrit de Gavians argentats que sortien volant a la més mínima molèstia.

Quan la cosa començava a decaure vaig fer un tomb per la plaça. Estornells, Pit-roigs i Cueretes blanques corroboraven que la tardor és aquí, almenys segons el calendari. D'altra banda, també hi havia els Coloms habituals, força Pardals i va passar alguna Cotorreta de pit gris. Es pot demanar alguna cosa més, en una hora i mitja?

Traditur... Ferunt... Dicunt...

L’escassedat de notícies pròpia de les vacances nadalenques ha fet que els diaris s’hagin recordat que existeixen els ocells i que alguns fins i tot viuen a Barcelona. Així, dimarts 3 de gener, a La Vanguardia, Antonio Cerillo signava un nou escrit sobre avifauna urbana. Parlava de l’èxit del projecte de reintroducció del Falcó pelegrí a Barcelona, i, com a expert, consultaven Eduard Durany. Gràcies a Déu, no tenia gaire relació amb el titular, un d’aquells que encenen els ànims de colombòfils i canarieros. Segons aquest, els falcons “mantenen a ratlla” les poblacions de coloms i cotorres de Barcelona.

El dia següent, El Periódico de Catalunya deixava constància de l’adaptació de set espècies de psitàcids a la nostra ciutat. En aquest, l’autoritat era Ricardo Ramos, i a part de dir quatre cosetes sobre elles -més d’unes que d’altres- s’insisteix que la població de Falcons no pot regular de cap manera el nombre de Coloms o de Cotorres, donada la quantitat d’exemplars. Una pataleta perquè Durany, habitual de El Periódico, ha col·laborat amb la competència?

Finalment, tota la premsa oral, visual i escrita va fer ressò de la misteriosa mortandat d’ocells a Arkansas i estats adjacents. La perla, però, corre a càrrec de TVE, que traduïa “blackbirds” com a “pájaros negros”.
Com a posdata, la noticia va adquirint un caire apocalíptic per moments. Se li ha sumat la de la mort de quatre-centes tórtores turques a Itàlia i “La contra” de La Vanguardia, en què Victor Amela entrevista un pastor arañes alarmat per l’absència d’ocells. Quina por.

Varia (III)

Com que no he aconseguit una foto mínimament decent de Cotorres de Kramer, endarreriré una miqueta la segona divagació sobre psitàcids. En el seu lloc faré una cosa que em costa una mica definir.
En primer lloc, a principis de setmana uns quants medis de comunicació –no oblidem que ens trobem a ple agost- tornaven a un tema que ja comença a avorrir una mica: el de les plagues urbanes. Com sempre, els Coloms, amb la complicitat dels “alimentadors” (tenen nom i tot), s’enduen la palma. Per cert, totes les plagues urbanes, segons les fonts consultades, són animals.

Passant a un altre tema, Quique Carballal reproduïa al seu bloc, Ocells del Barcelonès i rodalies, un article molt interessant de Xavier Larruy (L'Independent, 24/7/09) sobre la situació de la desembocadura del Besòs. Us recomano que cliqueu sobre l’enllaç.
I divendres 14, El Periódico de Catalunya atorgava a Imma Mayol una fletxeta verda cap amunt per haver recuperat els jardins del Teatre Grec. No recordo que en cap moment se li atorgués una de vermella per haver-ne tolerat el deteriorament.

Pel que fa a mi, no he estat del tot inactiu. No us marejaré amb més històries sobre el que és l’ornitologia amb fills. Senzillament us passo un llistat d’observacions realitzades en diferents parcs barcelonins –a mig rendiment, evidentment. El número indicarà el parc o àrea en què s’han observat les espècies.
1. Interiors d’illa de l’Eixample/Mercat de St. Antoni.
2. Parc Joan Miró. (11/8/09)
3. Jardins de Joan Brossa (Montjuïc) (13/8/09)
4. Zoo de Barcelona (15/8/09)
Heus aquí les espècies:
-Bernat pescaire (Ardea cinerea). (4)
-Martinet blanc (Egretta garzetta). (4)
-Esplugabous (Bubulcus ibis). (4)
-Ànec collverd (Anas platyrhynchos). (4) Aquí mai sé si em trobo davant d’un exemplar domèstic o no.
-Gavià argentat de potes grogues (Larus Michaellis). A totes bandes; a l’Eixample sobretot hi ha hagut exemplars d’aquest any.
-Gavina riallera (Larus ridibundus). (4) Potser fa massa que no vaig al zoo, però és la primera que veig un cop passada l’època de nidificació.


-Colom (Columba livia) (Arreu)
-Tudó (Columba palumbus) (3, 4)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto) (2, 3, 4)
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata) (4)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) (4)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus) (Arreu; he anotat una medalla)
-Ballester (Apus melba) El dia 10, un grup de 20 sobrevolava el mercat de St. Antoni; el dia 15, un exemplar solitari.
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica) (3,4)
-Oreneta cuablanca (Delichon urbica). (3)
-Pit-roig (Erithacus rubecula) (4)
-Merla (Turdus merula) (2, 3, 4)
-Raspinell (Certhia brachydactyla) (2, 3, 4)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) (2)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus) (3)
-Mallerenga carbonera (Parus major) (3)



-Garsa (Pica pica) (2, 3, 4)
-Gralla (Corvus monedula) (4)
-Pardal comú (Passer domesticus) (Arreu)

Falcons i coloms (per separat)

Bé, ja tenim pollets de Falcó a la Sagrada Família. No vaig ser dels cincuanta afortunats que estaven connectats en el moment de l’eclosió dels ous (aquesta era, segons diverses fonts, la capacitat del servidor), i tres dies després un missatge sense signes de puntuació ni majúscules m’informava que el servidor seguia ple. Conseqüentment he hagut de fer les meves indagacions per esbrinar la data de naixement dels pollets. El Periódico informava que el feliç esdeveniment es va produir el dia 8 d’abril. Quant al nombre de pollets, el dia 12 en vaig poder veure dos, i, casualment, el dia 15, aprofitant una absència d’ambdós progenitors, vaig constatar que els pollets eren quatre, un per cada ou. Com podeu veure, els diaris és l’últim que he consultat.
Atenent a una queixa meva, l’Eduard Durany em va respondre amablement que ben aviat es penjaran els moments estelars del procés i que s’augmentarà la capacitat del servidor. Així, si ens hem perdut el bateig, almenys podrem assistir a la comunió.

And now for something completely different. La portada de La Vanguardia del 16 d’aquest mes, sota el títol catastrofista de “Barcelona no puede frenar la plaga de palomas,” anunciava un reportatge de Lluís Sierra sobre “l’excés” de Coloms a la ciutat de Barcelona. Resumint, segons Sierra les persones que alimenten els Coloms fan inefectiva qualsevol política de control poblacional d’aquesta espècie. L’escrit és força digne. Com que un servidor és malpensat de mena, ja s’esperava que s’establiria una relació entre el projecte de reintroducció del Falcó i els programes d’erradicació de “la plaga.” Només hi trobem un tímid “incluso propiciar la presencia de aves rapaces en una zona determinada” que és glòria si el comparem amb les bestieses que s’han arribat a publicar sobre la reintroducció del Falcó i que, en determinats moments, han encès els ànims de colombòfils, canarieros i senyores amb periquito.

...avesque multiplicentur super terram

Com que ahir disposava d’un parell d’horetes matinals, vaig decidir anar al Zoo de Barcelona, que en dia laborable sempre pot ser interessant. La meva intenció era veure els Lloros del Senegal en vista a fer una sèrie de monogràfics sobre psitàcids –aquí en el bloc, res d’envergadura, no us penséssiu. Ara bé, un cop allà sempre es procura observar alguna cosa curiosa i llegir alguna medalleta de cotorra.

Vaig poder comprovar que, alguns més que altres, tots els ocells, engabiats o no, estaven concentrats en tasques de reproducció. Els Paons obrien la cua sense les interferències molestes dels objectius dels “domingueros” (jo crec que alguns deuen tenir àlbums de fotos dedicats exclusivament a Paons amb la cua oberta). Els Estruços també estaven de parada nupcial, però no em vaig quedar a veure el final per culpa de l’article de Delibes de Castro al diari Público sobre el penis de les aus, i això que aquest home sol agradar-me.
Pel que fa a la fauna que més interessa a l’aficionat als ocells urbans, alguns com els Bernats pescaires ja alimentaven la seva pollada i esperaven pacientment als recintes d’altres animals a veure si arreplegaven alguna cosa. Llàstima que hagin desinstal·lat aquella plataforma d’observació dels nius; me’n puc imaginar perfectament la causa. Altres anaven més endarrerits i, o bé estaven enfeinats amb les copulacions, com ara els Estornells, o adecentaven els nius, com les Cotorretes de pit gris o les Aratingues de cap blau. També hi havia els que defensaven el seu territori o provaven d’impressionar les femelles; era el cas de les Mallerengues i els Gafarrons.
Però hi ha una sèrie d’ocells, com els Coloms, que mai se sap exactament què fan. N’hi ha tants que, quan uns han acabat la feina, els altres tot just la comencen. Les Gralles també van despertar el meu interès, però el seu moment de glòria encara no ha arribat.

I uns Gavians argentats que encara no havien arribat a la seva maduresa, com que sabien que això de la reproducció encara no anava amb ells, esperaven sobre la xarxa instal·lada per un projecte d’anellament científic. Segurament seran els primers a lluir unes boniques anelles de PVC.

Aquí va la llista, que és el que solen esperar els ornitòlegs seriosos:
Esplugabous (Bubulcus ibis).
Martinet blanc (Egretta garzetta).
Bernat pescaire (Ardea cinerea).
Gavià argentat (Larus Michaellis).
Colom (Columba livia).
Tudó (Columba palumbus).
Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri).
Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus).
Aratinga de cap blau (Aratinga acuticaudata).
Aratinga mitrada (Aratinga mitrata).
Cuereta blanca (Motacilla alba).
Pit-roig (Erithacus rubecula).
Merla (Turdus merula).
Mallerenga blava (Parus caeruleus).
Mallerenga carbonera (Parus major).
Garsa (Pica pica).
Gralla (Corvus monedula).
Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
Pardal comú (Passer domesticus).

Diversions dominicals

Ja he comentat en un post anterior que això de tenir fills porta a fer coses que d’altra manera no es farien. Aquest diumenge tocava Festa de l’aigua. Però aquells a qui ens tiren els ocells no podem deixar de ser el que som ni quan les convencions socials ens ho exigeixen. Així, doncs, aprofitant que l’autobús ens ha deixat a l’estàtua de Colom perquè a Via Laietana hi havia una mani, he fet quatre observacions gairebé insignificants.

Per començar, les Gavines vulgars, tan abundants durant l’hivern al pont del Maremàgnum, havien desaparegut totalment. El seu lloc l’ocupava una parella d’Ànecs collverds. Potser resulta estrany, però és la primera vegada que els hi veig. I més estrany encara: ningú els tirava ni pa ni cap d’aquestes bombes de colesterol que es solen consumir els diumenges. Ara, fixem-nos en la burilla que flota al costat de la femella.

Seguint pel Moll de la Fusta, he comprovat que els Corbs marins grossos que solen assecar les seves plomes a les boies i caps de les embarcacions també havien emigrat.
Arribats a la festa i havent comprovat que el meu fill estava més interessat a fer la cabreta que als alliçonaments cívico-ecologistes o a la cantata que avui s’estrenava, també hem emigrat. I ha estat aleshores quan ha aparegut un Gavià argentat disposat a amargar el matí als més sensibles i alegrar-lo als més sàdics. L’he vist venir de lluny amb alguna cosa al bec. Ha aterrat i, davant de la mirada esglaiada d’uns i encuriosida d’altres, s’ha posat a menjar tranquil·lament la seva presa, un Colom, naturalment. Uns cops de bec, i s’ha envolat novament abandonant la seva despulla.

L’escena m’ha fet pensar quina hauria estat la reacció d’unes alumnes meves que deien que els Coloms “són fastigosos;” o la d’un senyor tip de documentals de National Geographic amb qui vam tenir la desgràcia de compartir safari a Tanzània i que va passar el viatge lamentant que no presenciàvem cap escena de cacera. No crec que el Gavià satisfés les unes ni l’altre. Si n’arribem a ser, de contradictoris.

(Gavina riallera: Larus ridibundus; Ànec collverd: Anas platyrhynchos; Corb marí gros: Phalacrocorax carbo; Gavià argentat: Larus Michaellis; Colom: Columba livia)

Un dia a les “Golondrinas”

Fa més d’un any que em preguntava si un viatge amb les “Golondrinas” que van al Fòrum seria interessant des del punt de vista ornitològic. Avui m’he decidit i he anat a comprovar-ho. He escollit la sortida de les 12.30 i un dimarts perquè he pensat que estaria prou tranquil, i no m’he equivocat gaire. L’èxit de l’expedició, però, és relatiu.
Comencem pel principi. L’espera ha estat agradable. Com que sóc més auster que el Gerald Durrell no m’he pres un whisky ni m’he fumat un puro; m’he conformat amb un cafè mentre m’anava mirant les Gavines rialleres, els Gavians argentats i els Coloms. Tot i així, que agradable és l’observació en aquestes condicions, perquè, a més, estava sol: tota la turistada era a la coberta de dalt.
Només he sortit a veure ocells amb vaixell dues vegades i no sé gaire bé quina velocitat és la que porta una embarcació, però ben aviat em sembla que va massa ràpid. De tant en tant va passant algun Corb marí gros. Als espigons, força deserts, a més de les espècies ementades es deixen veure algun Gavià fosc i alguna Gavina capnegra.
Un cop sortits del port, el panorama predominant és el que veieu aquí sota.

Suposo que quan parlen de mar arrissada es refereixen a l’estat d’avui. Però el que deia: ni Gavots, ni Cabussons emplomallats, ni Baldrigues... A punt d’arribar al Fòrum distreuen la meva atenció els picats de quatre o cinc Mascarells. I això és el que dóna de si la sortida.

El recorregut pel port, de tornada, permet veure làrids i corbs marins reposant als molls. El penya-segats de Montjuïc queden massa lluny per discernir Xoriguers, en cas que en quedi algun. I l’última observació és una Garsa a l’edifici de la duana.
Tornant al plantejament inicial: ha valgut la pena? No n’estic segur. De fet, no he vist res que no es pugui veure des de la costa. Potser em va engrescar massa veure un Èider a inici de temporada i el que hauria de fer és tornar a terra ferma. Passo la llista completa.
Corb marí gros (Phalacrocorax carbo).
Mascarell (Morus bassanus).
Gavina capnegra (Larus melanocephalus).
Gavina riallera (Larus ridibundus).
Gavià argentat (Larus Michaellis).
Gavià fosc (Larus fuscus).
Colom (Columba livia).
Garsa (Pica pica)

Poca cosa

Segueixen els dies poc estimulants. El dia 16 de febrer faig un nou intent de trobar alguna cosa memorable al port, però només puc sumar tres espècies a les anotades el dia 13:
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros).
-Gavià fosc (Larus fuscus).
-Gavina capnegra (Larus melanocephalus).
Però és que els llocs a priori més interessants –Trencaones, Moll del Rellotge- estan tancats al públic.

La resta de la setmana passa sense pena ni glòria, si exceptuem el Mosquiter vulgar (Phylloscopus collybyta) de l’Hospital de Sant Pau ja citat. El dia següent (19), les Aratingues mitrades (Aratinga mitrata) fan una nova razzia pel meu barri.

A la tarda, en els jardins de davant de l’Hospital Clínic, m’he d’alegrar que segueixi havent-hi Coloms (Columba livia), Gavians argentats (Larus Michaellis), algun Pardal (Passer domesticus) i un parell de Cotorres de pit gris (Myiopsitta monachus). Només em distreuen una mica els Coloms, més que res perquè el meu fill els persegueix incansable, i una Cotorra que ha pujat a una branca un tros de pa gairebé tan gran com ella.

El 20, aprofitant que he de fer un encàrrec, passo per l’avinguda Mistral. Un diari de distribució gratuita anunciava que els arbres de Barcelona ja estaven en flor; les pruneres vermelles, efectivament, ho estan. I els massissos de gespa ja estan encerclats amb tanques amb vista a una nova replantació. Són indicis que la primavera s’apropa. Quan aquesta gespa hagi sucumbit a les potes del darrere dels voraços cans de l’Eixample i una nova replantació sigui necessària, serà que la primavera ja és definitivament aquí. Però de replantació, ni parlar-ne fins a l’any que ve. Gairebé aliens a les qüesions humanes i botàniques, Coloms, Pardals i Gavians fan acte de presència. També avui es deixen veure –i sentir- dues Cotorres i un parell d’Estornells (Sturnus vulgaris). Però ni rastre de Merles, Pàrids o Fringíl·lids no engabiats.

Avui no hi ha ni premi de consolació: a la plaça d’Espanya una manifestació m’ha espantat els Estornells i les Cueretes blanques (Motacilla alba). L’observació d’ocells urbans és així. L’avantatge és que no calen ni grans preparatius ni gaire temps per practicar-la.

À la recherche de la Rissa perdue

No sé si està bé o malament, però avui he anat al port de Barcelona a buscar Gavinetes de tres dits (Rissa tridactyla). Que hi hagi Gavinetes de tres dits a casa, com diu la Lila del Súper 3, no m’encanta ni molt ni gens. De fet, preferiria anar-les a veure a St. Abbs Head, però resulta que aquests dies, per sort o per desgràcia, les tenim aquí. Pel que fa a l’èxit del propòsit, la foto que segueix és prou eloqüent.

El llistat d’espècies detectades, encara més.
-Corb marí gros (Phalacrocorax carbo).
-Gavina riallera (Larus ridibundus).
-Gavià argentat de potes grogues (Larus Michaellis).
-Colom roquer (Columba livia).
-Cotorra de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).
A favor meu he de dir que només m’hi he estat uns tres quarts d’hora, i per la zona més transitada del port. Per inflar això una mica, comentaré que de Corb marí gros només n’he vist un amb el cap completament blanc, que les Cueretes eren jovenetes i que, com algú afirmava fa alguns dies a l’Auscat, predominaven els Gavians immaturs.
Però sempre s’aprèn alguna cosa. No m’he quedat per veure si una Gavina riallera menjava el fuet que li oferien unes adolescents –ja he constatat que els Gavians argentats mengen donuts de xocolata. M’ha cridat més l’atenció el que segueix. Mireu les fotos.

Aquesta vegada tinc excusa per penjar fotos tan dolentes: no tinc clar si estic fotografiant una posició estratègica. Hauríeu d'haver llegit -i en la foto original es llegia- el nom de l'embarcació: “Paíño”. Per què? Un altre intent de l’administració d’emmascarar la lletja realitat amb metàfores evocadores? Com que per culpa de l’ociositat em trenco la closca amb futeses, se’m va acudir que convindria canviar-li el nom. El traspàs de competències en matèria d’Hisenda va per llarg, per tant no havia pensat en “Ocell de tempesta.” Ja que l’Agència Tributària té tanta afició a les metàfores i als ocells marins, hauria estat més explícit “Págalo”, i a sobre els surt una dilogia. I posats a especificar, “Págalo parásito” seria d’allò més encertat.

Rèquiem pel mercat de Sant Antoni

El mercat de Sant Antoni tal com el coneixem té els dies comptats. El 26 de gener comencen a construir la carpa que acollirà les parades que encara aguanten i, en uns mesos, començarà la reforma de l’edifici. En aquest període suposo que, com a la Boqueria, l’Ajuntament organitzarà cursets per aprendre a disposar la fruita en forma piramidal, a fer sucs i macedònies individuals de fruites tan nostres com el mango i el maracujà i a presentar la carn de manera que no es vegi que procedeix de bèsties, no fos cas que feríssim la sensibilitat d’algun turista. Malgrat tot, els venedors estan dividits entre la incertesa i l’entusiasme per les millores; els freds d’aquest hivern han ajudat a valorar positivament la iniciativa.

I els ocells? Bé, dins de la ciutat no es solen fer valoracions d’impacte ambiental, o si es fan, són ben matusseres. Suposo que les aus urbanes, o bé són massa petites i, a efectes pràctics, és com si no existissin, o bé si passen dels quinze centímetres ja es consideren com una plaga. Quan es consulta l’Ajuntament sobre matèries com aquestes la resposta sol ser “es reprodueixen bé en altres zones de la ciutat”.

Entrem en matèria. Una de les espècies que es reprodueix sota les teules és el Pardal comú (Passer domesticus). Potser s’hi haurien de mirar bé, ja que la reducció de poblacions a tot Europa s’ha relacionat amb el canvi en les tècniques de construcció. El Colom (Columba livia) també hi és present i també hi deu nidificar. Se’l veu fins i tot a l’interior del recinte en hores de poca afluència. És dels que desperten poques simpaties. L’Estornell (Sturnus vulgaris), poc abundant en aquesta àrea de la ciutat, es mou més pels voltants que pel mercat en sí, i probablement no s’hi reprodueix, ja que passat l’hivern hi és ben escàs. Passa molt desapercebuda la Cuereta blanca (Motacilla alba), tot i que hi és regular i probablement hi cria. I la Garsa (Pica pica) utilitza el parallamps d’observatori. Ja fa uns anys que trobem a faltar la presència de la Gralla (Corvus monedula).

Els que es fan notar més són, evidentment, els làrids. El Gavià argentat (Larus Michaellis) hi és present tot l’any, i nidifica a la cúpula del mercat. Són interessants els seus displays en època reproductora; la parada del 20 i del 37 és un bon punt d’observació: hi ha bona visibilitat i no et titllen de persona estrafolària.

La Gavina riallera (Larus ridibundus), com ja vaig escriure anteriorment, és hivernant. A l’octubre se’n veuen els primers exemplars, que van creixent en nombre fins a arribar, segons els meus càlculs, a aproximadament trenta individus tirant cap amunt; el març desapareix, però de vegades algun exemplar aïllat s’hi deixa caure. Es concentren especialment en el pati del carrer Manso per una raó ben senzilla: hi ha un contenidor de deixalles. També és interessant entrar en aquest pati a observar-les, tot i que t’exposes a un atropellament i, si ets client, a que t’atenguin amb un somriure sorneguer quan vagis a la xarcuteria.

Què passarà amb aquestes dues espècies? Probablement el Gavià argentat no hi nidificarà, però, com digué el poeta, “es reprodueix bé en altres zones de la ciutat.” I els làrids, almenys, tornaran. La raó és ben senzilla: som una font inesgotable de merda.