Dies sine linea

No, no estic de vacances. Si no actualitzo el bloc és perquè hi ha ben poca cosa a dir. Vaig portant les criatures al parc de l'Escorxador, sí, i segueix sent un lloc interessant, malgrat tot, però no hi faig observacions espectaculars: Tallarol capnegre, Mallerengues carbonera i emplomallada, Raspinell,... L'únic que em va sorprendre una mica, i d'això ja en fa algunes setmanes, va ser la presència d'un Papamosques gris.

I pel que fa al barri de Sant Antoni, les Cotorretes de pit gris van fent els seus estralls en els lledoners, els Falciots es van fent més cars de veure i, a primera hora del matí, els Ballesters es fan sentir. La sorpresa del dia, però, me l'ha donada una Gavina riallera que, aquest mátí a les 8, volava a poca alçada. No és un fet excepcional, però sí rar en aquestes dates. En honor a ells penjarem una foto d'una congènere presa diumenge al port.

Els Psitàcids i jo (I). La Cotorreta de pit gris

No tinc intenció de parlar de Laporta, la Ciutat del Soci o com coi l’acabin anomenant ni les ZEPA del delta del Llobregat. No és estrictament tema d’un bloc sobre ocells de Barcelona, encara que, citant l’ex-president Núñez en una de les seves intervencions més glorioses, Barcelona sigui “la ciutat que porta el nom del nostre club”. Entre parèntesis, el gran mèrit d’aquestes paraules és que es van pronunciar en presència de l’aleshores alcalde Joan Clos, i no deixa de sorprendre que algú sigui capaç de superar-lo en el terreny de les declaracions afortunades. O era premeditat? Tornem a la qüestió del principi i aparquem-la. Senzillament diguem que, parcel·la a parcel·la, ens estan deixant sense espais naturals, encara que ens vulguin fer creure el contrari.

Polla del Barça engabiada.

Avui jo tenia la intenció d’escriure alguna coseta sobre la meva relació amb els psitàcids –la ciutadania s’hi sol referir com a cotorres o lloros. A diferència de la majoria d’espècies d’ocells urbans, les cotorres no passen desapercebudes. L’atracció que desperten en moltes persones és, de fet, la causa de la seva proliferació a la ciutat. L’origen de la població urbana està en els exemplars escapats i abandonats.

Jo volia començar per les Cotorretes de pit gris, també conegudes amb el nom de Cotorres argentines (Myiopsitta monachus). Aquesta és l’espècie més abundant a la ciutat, però ha aparegut més tard a les guies d’identificació per la senzilla raó que no era tan comuna als països amb més tradició de birdwatching. Com que quan jo m’iniciava en l’observació d’ocells considerava que una cotorra no mereixia cap mena d’atenció i no me les mirava dues vegades, fins i tot les apuntava com a Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) a la llibreta d’observacions.

Més endavant em van començar a interessar. No és que em faci gràcia que s’hagi convertit en un veí massa comú i sorollós, però he de reconèixer que no em cansa contemplar-les. Fins i tot fa uns anys vaig respondre a una crida del Jordi Domènech demanant voluntaris per col·laborar en un estudi. La meva aportació va consistir a passar unes horetes assegut en un banc del Parc de la Ciutadella observant un forat –una galeria d’un niu- controlant entrades i sortides. El resultat va ser cap entrada i cap sortida. La vida del naturalista aficionat és així. Les conclusions, però, estan publicades al volum 20 de la Revista catalana d’ornitologia (“Population size of the Monk Parakeet Myiopsitta Monachus in Catalonia”), i hi apareix el meu nom mal escrit en els agraïments –anomenaven el que vaig fer “field assistance”-. De fet, m’ha costat molt que el meu nom s’escrigués correctament en les publicacions del mundillo.

Després, m’he anat mirant les seves volades, observant els llocs cada vegada més capritxosos on instal·len els seus voluminosos nius, i vaig arribar a fer un plànol de la seva ubicació en el Zoo.
Finalment, en el decurs del darrer SOCC d’hivernants se’m va acudir llegir les medalletes que porten alguns exemplars de Cotorreta de pit gris -algunes Cotorres de Kramer també- per enviar-les a l’ICO. Allà em van adreçar al Museu de Ciències Naturals, i des d’aleshores vaig pel món llegint medalletes. Gairebé sempre les trobo pels mateixos llocs –Parc de la Ciutadella, Zoo, Passeig Lluís Companys-, i de vegades m’envien historials més llargs que el del Vaquilla, encara que poc estimulants, gairebé humans: neixen, es deixen marcar, mengen sense allunyar-se gaire de casa i... bé, encara no he recuperat cap medalleta d’un exemplar mort.
Però els dos últims contactes han estat pel meu barri, l’Esquerra de l’Eixample, fet que resulta més estimulant. Per exemple, una de les cotorres havia estat marcada quan criava en una palmera de la Diagonal, i jo la vaig detectar en tres ocasions al Parc Joan Miró. No sé per quins tràngols ha passat, però caminava coixa amb una ala caiguda. Potser serà el primer cadàver que aixecaré. Ara bé, de moment pot ser un indici més de l’adaptabilitat i l’expansió de l’espècie.

Audentes fortuna iuvat

Encara que estiguem en període vacacional no em puc queixar gaire. L’estiu no sol ser massa bona època per sortir a observar ocells, i si a això se li afegeix un marrec donant guerra constantment, els dies poden ser ben poc fructífers. Però insisteixo, la cosa no ha anat malament del tot.
Dimecres dia 15 vam assistir amb el meu fill a una activitat al Jardí Botànic, que sempre és un dels llocs bons per als ocells. Encara que no em pogués concentrar en els ocells, sí que anava parant l’orella i llençant mirades al meu voltant per si hi havia alguna cosa interessant, i aquesta és la llista:

-Gavià argentat (Larus Michaellis). Cap al tard, volaven en estols prou abundants cap als penya-segats de Montjuïc.
-Colom (Columba livia).
-Tudó (Columba palumbus).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri). Dos exemplars van sobrevolar el jardí a gran alçària.
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus). En aquest jardí se les sent més que no se les veu.
-Puput (Upupa epops).
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica). Unes quantes es remullaven a l’estany. Premi per a qui les trobi a la foto.

-Oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Vaig estar content de retrobar-les; cada dia en veig menys.
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla). Abundant; suposo que les niuades d’aquest any han estat generoses.
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Garsa (Pica pica).
-Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Pardal xarrec (Passer montanus).
-Cadernera (Carduelis carduelis).
Ben segur que la llista queda curta, però insisteixo, l’objectiu de la sortida era un altre.

Pel que fa a dijous 16, vaig aprofitar dues horetes lliures per anar al Parc Joan Miró a veure si trobava la Cotorreta de pit gris amb medalla que citava en el post anterior i que se’m mostrava esquiva. Aquest cop, malgrat tractar-se d’hores intempestives (les quatre de la tarda conviden més a fer una migdiada que a passejar-se sota el sol estival), la sort em va ser propícia, i sense haver d’esperar-me gaire. Ben aviat va passar volant per sobre del meu cap. Vaig seguir-la cap al lloc on considerava que s’aturaria i allà era, coixejant i arrosegant la seva ala dreta enmig d’uns coloms que picotejaven el terra. M’hi vaig apropar amb els binocles i, finalment, després d’una setmana de persecució, em va permetre que li llegís el número de la medalla; que em permetés que la fotografiés ja hauria estat massa deferència. Després fins i tot em va permetre fer un tomb pel parc buscant altres ocells que detallo aquí sota.
-Gavià argentat (Larus Michaellis).
-Colom (Columba livia).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Ballester (Apus melba)
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Merla (Turdus merula).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla).
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Mallerenga emplomallada (Parus cristatus).

-Raspinell (Certhia brachydactyla). La foto està moguda, però del dret; es tracta d’una branca.
-Garsa (Pica pica).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Gafarró (Serinus serinus). Un altre premi per a qui el vegi.

Ens hauria de cridar l’atenció un detall: a cap de les dues llistes hi apareix el Falciot negre (Apus apus). Bé, és molt fàcil determinar la data en què es veu el primer ocell d’un any després de la migració, però l’últim ja és més pelut. M’he adonat que, aquesta última setmana, només he vist falciots al vespre, i avui només un. És clar que encara se’n deixaran veure molts, però la seva cridòria ja no forma part dels sons que ens acompanyen durant uns mesos a la ciutat.

Més sobre ocells i criatures

Amb les vacances, comencen les visites a parcs que queden una mica més llunyet de casa per tal que la criatura eixampli els seus horitzons. Això també seria un alicient per a mi, però la veritat és que vigilar un nen i observar ocells té un cert grau d’incompatibilitat; es corre el risc de patir estrabisme.

Les vacances, doncs, m’han portat, entre altres llocs, al Parc de la Ciutadella (dissabte 4 de juliol). Entre la calorada i tot no vaig poder observar res de destacable, malgrat ser un dels parcs més rics de Barcelona. No val la pena ni fer-ne una llista. Només en destacaria els Ànecs collverds en eclipsi, alguns amb pollets, encara. Els Pardals eren els únics que estaven una mica més actius. També vaig poder anotar alguna medalla de Cotorreta de pit gris.

També he anat a parar alguns dies al Parc Joan Miró, que malgrat les gentades –és un dels pocs parcs amb ombres- sempre permet veure espècies poc comunes a la ciutat. A més, ahir dia 8 hi vaig veure una Cotorreta de pit gris amb medallla. Com que no portava els binocles, hi he tornat avui per si hi havia sort i podia llegir-ne el número.
He encertat el dia, perquè als deu minuts queia una tromba que no m’ha permès fer gairebé res. El més interessant han estat els Raspinells i Mallerengues emplomallades, que s’haurien deixat fotografiar si no hagués estat pel diluvi. Tot i així, la llista és més digna de ser publicada.

Pardal (Passer domesticus)
Colom (Columba livia)
Gavià argentat (Larus Michaellis)
Falciot negre (Apus apus)
Ballester (Apus melba)
Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)
Gafarró (Serinus serinus)
Mallerenga emplomallada (Parus cristatus)
Raspinell (Certhia brachydactyla)
Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
Tórtora turca (Streptopelia decaocto)
Merla (Turdus merula)
Ah, i la Cotorreta amb medalleta no ha aparegut.

Setmana Santa

Queden ja només un parell de dies perquè els blocs personals s’omplin de postals i comentaris de viatges de Setmana Santa. Jo seguiré fidel als meus principis: el lloc més llunyà al qual hauré anat d’aquí a aleshores serà el castell de Montjuïc. A més, cap dia hauré sortit amb la intenció d’observar ocells. Ara bé, ja he comentat alguna altra vegada que les alegries de l’ocellaire urbà són modestes, i n’he tingut alguna. Sempre m’agrada veure la insolència amb què els Raspinells s’enfilen pel tronc dels arbres, encara que s’amaguin quan veuen l’objectiu d’una càmera. I que dues Tórtores, que simbolitzen la fidelitat, copulin amb tota impudícia en una branca baixa, és un bon símptoma en temps en què res no és segur. Això és el que vaig poder presenciar al Parc Joan Miró dimecres dia 8.

Divendres 10, tornant a casa cap a les 8 del vespre, els Falciots, barrejats amb Ballesters, ja eren força nombrosos. Aquella cridòria alegre i impertinent que ens acompanya fins a les acaballes de l’estiu (en algunes pel·lícules espanyoles fins i tot es deixa sentir a ple hivern) omplia el cel ennuvolat. Vaig veure un individu entrant en un forat d’aquells que les construccions de l’Eixample tenen a la part alta, indici clar de nidificació. En breu provaré d’esbrinar el tecnicisme emprat per referir-se al forat en qüestió i el publicaré; serà inevitable referir-s’hi un altre cop. Ara bé, si algun dels dos habituals del bloc el sap, li agraïré que m’estalviï la feina.

Raspinell (Certhia brachydactyla), Tórtora turca (Streptopelia decaocto), Falciot negre (Apus apus), Ballester (Apus melba).