El mercat de Sant Antoni, abans i ara

Va ser el desembre del 2018 quan, durant una llarga convalescència, vaig engegar aquest blog per compartir les meves observacions durant les passejades per Barcelona. Més d'onze anys donen per mirar les coses amb una certa perspectiva, per veure tendències, canvis... Així, revisant un post de gener de 2009, vaig pensar com han canviat les coses al mercat de Sant Antoni.

Abans de l'última reforma, la nau que va del centre del mercat a l'encreuament Manso-Comte d'Urgell oferia aquest aspecte un matí d'hivern qualsevol.

La qualitat de la foto potser no permet veure amb claredat la situació, però al matí les Gavines rialleres -acompanyades d'algun Gavià argentat- es disposaven per la teulada d'uralita hores i hores. Probablement venien atretes per això:

Amb el tancament i els llargs anys de reforma, les Gavines rialleres gairebé van desaparèixer. Se'n veia alguna sobre la carpa del mercat provisional, però sempre es podien comptar amb els dits d'una mà.

Els Gavians argentats hi seguien presents però en nombre inferior. És més, els anys que les obres van estar aturades van arribar a nidificar-hi amb èxit per l'absència de molèsties.

Un cop reformat i reobert el mercat, la imatge és aquesta: la d'uns quants individus aturats momentàniament a la teulada.

Conclusions? Jo, personalment, trobo a faltar les Gavines rialleres, però entenc totes les molèsties que provoquen tant elles com els Gavians argentats, sempre en el punt de mira quan arriba la primavera. El canvi en la gestió dels residus ha foragitat totalment les primeres i ha mantingut les altres sota control. Penso que és una lliçó per als defensors de sistemes de control més expeditius.

Stultitiae variae

Els noticiaris de TV3 cada dia em fan més fàstic per tendenciosos. El d'aquest migdia s'endú la palma. Entre moltes notícies que no ho eren n'han deixat anar una que, ben analitzada, resulta absurda per alarmista i mancada de base. M'explicaré: deia la notícia que els excrements de Gavines (sense especificar, però ens han passat Rialleres, suposo que perquè és el que trobem avui als ports catalans) contenien bacteris resistents a quatre antibiòtics. Per això, s'estudiaria si les nostres platges i jardins estaven infectats. Un cop encesa l'alarma, l'han suavitzada indicant que era molt difícil que un humà s'infectés perquè calia la INGESTA (!?!?!?) dels excrements per emmalaltir. 

Particularment, em sembla imprudent una notícia com aquesta, que només contribueix a crear malestar i demonitzar una espècie (el Gavià Argentat, no la Gavina Riallera de les imatges) amb prou mala fama. Solucionarà alguna cosa? Aconseguirà altra cosa que alimentar converses de setciències de bar? I jo em pregunto: quina ingesta d'excrements no és perillosa? Potser ho hauríem de preguntar a Leo Bassi.

Per avui no m'allargo més. Us deixo amb unes fotos de dissabte al parc de l'Oreneta. L'estrella, un Corb que volava alt.

Winter is coming

Un dels indicis que l'hivern s'apropa és la concentració de làrids a la plaça Catalunya. Solen aterrar al voltant del monument a Francesc Macià, i els acostumo a veure a primera hora del matí des de l'autobús camí de la feina. Aquest any l'hivern no vol arribar, però ja hi podem trobar concentracions modestes. Així, aprofitant que el canvi d'horari em regalava una hora de son, fa dos diumenges vaig voler viure el panorama de prop.

Suposo que un diumenge al matí no és el millor moment per a aquesta aventura, ja que turistes arrossegant la maleta, amants de la gresca, llauners, guardia urbana i mossos foragiten les bestioles. Tanmateix, al poc de plantar-me allà, quatre Gavines rialleres van baixar a la cacera de les deixalles dels parranderos i, en segona instància, els indigents que van darrere. Després es va presentar un grupet força nodrit de Gavians argentats que sortien volant a la més mínima molèstia.

Quan la cosa començava a decaure vaig fer un tomb per la plaça. Estornells, Pit-roigs i Cueretes blanques corroboraven que la tardor és aquí, almenys segons el calendari. D'altra banda, també hi havia els Coloms habituals, força Pardals i va passar alguna Cotorreta de pit gris. Es pot demanar alguna cosa més, en una hora i mitja?

Arquitectura preventiva

La presència d’un nombre més elevat de làrids al port de Barcelona és un indici més de l’arribada de la tardor.

  

 L’altre dia, em mirava els Gavians argentats i les Gavines rialleres de la Rambla de Mar en un passeig sense binocles i amb poca història quan vaig constatar que els blancs de l’anomenada arquitectura preventiva no són només persones de sectors socials desafavorits.

 

Per començar, una sèrie de rètols –no sé quant de temps porten allà- prohibeixen alimentar “gavines.

 

Després, unes punxes col·locades estratègicament proven de dissuadir les bèsties d’aturar-s’hi.

El Gavià de la foto, però, no es va deixar intimidar i aqui el tenim en actitud heroica. No sé com va acabar-se la història, potser malament per al nostre fakir alat. Ara, el cas és que en aquesta ocasió el mecanisme va fallar.

Balanç

Si fa un any em preguntava què seria dels làrids del mercat de Sant Antoni quan tanqués, ja puc donar una resposta: hi ha hagut un clar descens en el nombre d’exemplars que el visiten a l’hivern, i es nota més en el cas de la Gavina riallera que no en el del Gavià argentat. En alguna ocasió he vist Rialleres sobre la carpa del mercat, i també en vol rasant a les quatre cruïlles de l’edifici; res si comparem amb la quantitat que es posava a les teulades del Mercat l’any passat.

D’altra banda, les Aratingues mitrades aquest any s’han fet esperar, al meu carrer –o passo massa temps fora de casa i no les veig?-. El cas és que fins a dijous 3 de març a migdia no les he vistes, i després he hagut d’esperar fins a dissabte per veure-les. N’he comptat unes vint-i-quatre, però estava al volant i no he puc precisar-ho.
A migdia he pogut anar al parc Joan Miró i, encara que amb les limitacions habituals, entre gos i gos he pogut elaborar aquesta llista i fer quatre fotos amb més pena que glòria:
-Gavià argentat (Larus Michaellis).
-Colom (Columba livia).

-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Cuereta blanca (Motacilla alba).

-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla).
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Raspinell (Certhia brachydactyla).
-Garsa (Pica pica).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Gafarró (Serinus serinus).
-Verdum (Carduelis chloris).
No s’han deixat veure ni la Mallerenga emplomallada ni la Merla, encara que probablement hi eren. Els Verdums, però, es feien notar. I ja tinc una altra foto moguda de cua de Tallarol capnegre.

Nou bloc i anelles

Els aficionats a l’ornitologia urbana podem celebrar que Ricardo Ramos s’hagi decidit a iniciar un bloc. Es centra especialment en el ocells del parc de Diagonal Mar, i la seva adreça és http://aves-del-parc-de-diagonal-mar.blogspot.com/ . Diria que us recomano que el visiteu, però potser seria més encertat demanar-li al Ricardo que em recomani a mi, perquè un bloc que rep tres-centes visites en cinc dies no necessita empentetes.
En canvi, aquest bloc agonitza, i no per falta de ganes, sinó de temps. He pogut comprovar que hi ha una cosa més difícil que observar ocells en companyia d’un fill: observar ocells en companyia d’un fill i una filla. Tot i això, diumenge passat, entre els ocellets habituals vaig poder anotar una medalla de cotorra i una anella de gavina. Us n’ensenyo les fotos, que tenen valor de testimoni i prou.

Diversions dominicals

Ja he comentat en un post anterior que això de tenir fills porta a fer coses que d’altra manera no es farien. Aquest diumenge tocava Festa de l’aigua. Però aquells a qui ens tiren els ocells no podem deixar de ser el que som ni quan les convencions socials ens ho exigeixen. Així, doncs, aprofitant que l’autobús ens ha deixat a l’estàtua de Colom perquè a Via Laietana hi havia una mani, he fet quatre observacions gairebé insignificants.

Per començar, les Gavines vulgars, tan abundants durant l’hivern al pont del Maremàgnum, havien desaparegut totalment. El seu lloc l’ocupava una parella d’Ànecs collverds. Potser resulta estrany, però és la primera vegada que els hi veig. I més estrany encara: ningú els tirava ni pa ni cap d’aquestes bombes de colesterol que es solen consumir els diumenges. Ara, fixem-nos en la burilla que flota al costat de la femella.

Seguint pel Moll de la Fusta, he comprovat que els Corbs marins grossos que solen assecar les seves plomes a les boies i caps de les embarcacions també havien emigrat.
Arribats a la festa i havent comprovat que el meu fill estava més interessat a fer la cabreta que als alliçonaments cívico-ecologistes o a la cantata que avui s’estrenava, també hem emigrat. I ha estat aleshores quan ha aparegut un Gavià argentat disposat a amargar el matí als més sensibles i alegrar-lo als més sàdics. L’he vist venir de lluny amb alguna cosa al bec. Ha aterrat i, davant de la mirada esglaiada d’uns i encuriosida d’altres, s’ha posat a menjar tranquil·lament la seva presa, un Colom, naturalment. Uns cops de bec, i s’ha envolat novament abandonant la seva despulla.

L’escena m’ha fet pensar quina hauria estat la reacció d’unes alumnes meves que deien que els Coloms “són fastigosos;” o la d’un senyor tip de documentals de National Geographic amb qui vam tenir la desgràcia de compartir safari a Tanzània i que va passar el viatge lamentant que no presenciàvem cap escena de cacera. No crec que el Gavià satisfés les unes ni l’altre. Si n’arribem a ser, de contradictoris.

(Gavina riallera: Larus ridibundus; Ànec collverd: Anas platyrhynchos; Corb marí gros: Phalacrocorax carbo; Gavià argentat: Larus Michaellis; Colom: Columba livia)

Primavera a Sant Antoni

Ja tornem a tenir la primavera al barri de Sant Antoni. Ho notem en una sèrie d’indicis.
El primer-i que ja havia comentat uns mesos abans- és que les Gavines rialleres (Larus ridibundus) ja no es deixen veure en massa a la coberta del mercat. Per contra, sentim dia i nit el Gavià argentat (Larus Michaellis), que es va instal·lant en els terrats més tranquils per nidificar.
Un altre ocell que ens ha deixat és l’Aratinga mitrada (Aratinga mitrata), i l’Estornell (Sturnus vulgaris) no ens deixa: comença a habilitar el seu niu als forats dels plataners, però ja no forma aquells grans estols hivernals.

També a les branques més altes dels plataners les Garses (Pica pica), en el millor dels casos, refan els nius; normalment han de construir-los de nou després del pas dels funcionaris municipals.
I si ens fixem en el cel a primeres hores del matí o cap al vespre, veurem que les volades dels Bernats pescaires (Ardea cinerea) del Zoo sovintegen. Aquest fet sens dubte té relació amb el que comentava Josep Garcia a l’Auscat fa uns dies: a molts nius ja han eclosionat els ous.

Per acabar, diumenge 15 cap a les 6 de la tarda es va veure el primer grup de Ballesters (Apus melba) sobrevolant el barri. N’eren sis.

Un dia a les “Golondrinas”

Fa més d’un any que em preguntava si un viatge amb les “Golondrinas” que van al Fòrum seria interessant des del punt de vista ornitològic. Avui m’he decidit i he anat a comprovar-ho. He escollit la sortida de les 12.30 i un dimarts perquè he pensat que estaria prou tranquil, i no m’he equivocat gaire. L’èxit de l’expedició, però, és relatiu.
Comencem pel principi. L’espera ha estat agradable. Com que sóc més auster que el Gerald Durrell no m’he pres un whisky ni m’he fumat un puro; m’he conformat amb un cafè mentre m’anava mirant les Gavines rialleres, els Gavians argentats i els Coloms. Tot i així, que agradable és l’observació en aquestes condicions, perquè, a més, estava sol: tota la turistada era a la coberta de dalt.
Només he sortit a veure ocells amb vaixell dues vegades i no sé gaire bé quina velocitat és la que porta una embarcació, però ben aviat em sembla que va massa ràpid. De tant en tant va passant algun Corb marí gros. Als espigons, força deserts, a més de les espècies ementades es deixen veure algun Gavià fosc i alguna Gavina capnegra.
Un cop sortits del port, el panorama predominant és el que veieu aquí sota.

Suposo que quan parlen de mar arrissada es refereixen a l’estat d’avui. Però el que deia: ni Gavots, ni Cabussons emplomallats, ni Baldrigues... A punt d’arribar al Fòrum distreuen la meva atenció els picats de quatre o cinc Mascarells. I això és el que dóna de si la sortida.

El recorregut pel port, de tornada, permet veure làrids i corbs marins reposant als molls. El penya-segats de Montjuïc queden massa lluny per discernir Xoriguers, en cas que en quedi algun. I l’última observació és una Garsa a l’edifici de la duana.
Tornant al plantejament inicial: ha valgut la pena? No n’estic segur. De fet, no he vist res que no es pugui veure des de la costa. Potser em va engrescar massa veure un Èider a inici de temporada i el que hauria de fer és tornar a terra ferma. Passo la llista completa.
Corb marí gros (Phalacrocorax carbo).
Mascarell (Morus bassanus).
Gavina capnegra (Larus melanocephalus).
Gavina riallera (Larus ridibundus).
Gavià argentat (Larus Michaellis).
Gavià fosc (Larus fuscus).
Colom (Columba livia).
Garsa (Pica pica)

À la recherche de la Rissa perdue

No sé si està bé o malament, però avui he anat al port de Barcelona a buscar Gavinetes de tres dits (Rissa tridactyla). Que hi hagi Gavinetes de tres dits a casa, com diu la Lila del Súper 3, no m’encanta ni molt ni gens. De fet, preferiria anar-les a veure a St. Abbs Head, però resulta que aquests dies, per sort o per desgràcia, les tenim aquí. Pel que fa a l’èxit del propòsit, la foto que segueix és prou eloqüent.

El llistat d’espècies detectades, encara més.
-Corb marí gros (Phalacrocorax carbo).
-Gavina riallera (Larus ridibundus).
-Gavià argentat de potes grogues (Larus Michaellis).
-Colom roquer (Columba livia).
-Cotorra de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).
A favor meu he de dir que només m’hi he estat uns tres quarts d’hora, i per la zona més transitada del port. Per inflar això una mica, comentaré que de Corb marí gros només n’he vist un amb el cap completament blanc, que les Cueretes eren jovenetes i que, com algú afirmava fa alguns dies a l’Auscat, predominaven els Gavians immaturs.
Però sempre s’aprèn alguna cosa. No m’he quedat per veure si una Gavina riallera menjava el fuet que li oferien unes adolescents –ja he constatat que els Gavians argentats mengen donuts de xocolata. M’ha cridat més l’atenció el que segueix. Mireu les fotos.

Aquesta vegada tinc excusa per penjar fotos tan dolentes: no tinc clar si estic fotografiant una posició estratègica. Hauríeu d'haver llegit -i en la foto original es llegia- el nom de l'embarcació: “Paíño”. Per què? Un altre intent de l’administració d’emmascarar la lletja realitat amb metàfores evocadores? Com que per culpa de l’ociositat em trenco la closca amb futeses, se’m va acudir que convindria canviar-li el nom. El traspàs de competències en matèria d’Hisenda va per llarg, per tant no havia pensat en “Ocell de tempesta.” Ja que l’Agència Tributària té tanta afició a les metàfores i als ocells marins, hauria estat més explícit “Págalo”, i a sobre els surt una dilogia. I posats a especificar, “Págalo parásito” seria d’allò més encertat.

Ínterim

Mal temps, atles d’hivernants, SOCC, metges del nen, metges de la dona, metges meus,... Per tot plegat no he pogut sortir a veure ocells a la ciutat, i aquest bloc es transforma en una cosa que no era el que pretenia en un principi. Per si fos poc, totes aquestes cites de Tord ala-roig, Reietó, Pinsà mec i altres moixons que tant es pregonen aquests dies a l’Auscat m’acaben d’enfonsar: a mi, malgrat els meus esforços, totes aquestes bestioles se’m fan esquives.
Ara, jo sóc de bon conformar. Del contrari no em dedicaria a observar ocells a la ciutat. Em consola contemplar com alguns fenòmens es repeteixen any rere any mentre altres canvien. Per exemple, sembla que els Estornells (Sturnus vulgaris) i les Aratingues mitrades (Aratinga mitrata) ja no volten tant pel barri –o potser passo menys temps a casa, però ja sol ser aquest, el moment en què es fan més rars. D’altra banda, les Gavines rialleres (Larus ridibundus) presenten un cap més negre amb el pas dels dies. I el Gafarró (Serinus serinus) que canta com un boig des de la segona setmana de gener a la cantonada de Tamarit amb Viladomat ja fa excursions al carrer Borrell; ja veurem si es repta amb dos mascles més com la primavera passada. A la mateixa cantonada, una Merla (Turdus merula) es comença a fer notar més. I Mallerengues carboneres (Parus major) i blaves (Parus caeruleus) segueixen fent els seus circuits per la zona.

Poca cosa a dir, en definitiva. Ni fotos d’aquests ocells per falta d’augments a la càmera. Us deixo amb aquesta Merla del Parc de la Ciutadella.

Addenda et corrigenda

Sembla que hi ha hagut una conxorxa dels elements per contradir una informació que vaig publicar a l’última entrada. Jo afirmava que, a tot estirar, al mercat de Sant Antoni s’hi aplegaven trenta exemplars de Gavina riallera (Larus ridibundus) els matins d'hivern. Doncs bé, per fer-me quedar en evidència només cal mirar la fotografia que presentem més avall. N’hi podem comptar trenta-set exemplars –amb un Gavià argentat (Larus Michaellis) pel mig, i només es tracta de la teulada d’una de les quatre naus. Si bé a les altres teulades el nombre d’individus sol ser molt inferior, calculo que n’hi deu haver aproximadament uns seixanta. Per què el nombre era avui més elevat del que observo habitualment? Qui sap?

Rèquiem pel mercat de Sant Antoni

El mercat de Sant Antoni tal com el coneixem té els dies comptats. El 26 de gener comencen a construir la carpa que acollirà les parades que encara aguanten i, en uns mesos, començarà la reforma de l’edifici. En aquest període suposo que, com a la Boqueria, l’Ajuntament organitzarà cursets per aprendre a disposar la fruita en forma piramidal, a fer sucs i macedònies individuals de fruites tan nostres com el mango i el maracujà i a presentar la carn de manera que no es vegi que procedeix de bèsties, no fos cas que feríssim la sensibilitat d’algun turista. Malgrat tot, els venedors estan dividits entre la incertesa i l’entusiasme per les millores; els freds d’aquest hivern han ajudat a valorar positivament la iniciativa.

I els ocells? Bé, dins de la ciutat no es solen fer valoracions d’impacte ambiental, o si es fan, són ben matusseres. Suposo que les aus urbanes, o bé són massa petites i, a efectes pràctics, és com si no existissin, o bé si passen dels quinze centímetres ja es consideren com una plaga. Quan es consulta l’Ajuntament sobre matèries com aquestes la resposta sol ser “es reprodueixen bé en altres zones de la ciutat”.

Entrem en matèria. Una de les espècies que es reprodueix sota les teules és el Pardal comú (Passer domesticus). Potser s’hi haurien de mirar bé, ja que la reducció de poblacions a tot Europa s’ha relacionat amb el canvi en les tècniques de construcció. El Colom (Columba livia) també hi és present i també hi deu nidificar. Se’l veu fins i tot a l’interior del recinte en hores de poca afluència. És dels que desperten poques simpaties. L’Estornell (Sturnus vulgaris), poc abundant en aquesta àrea de la ciutat, es mou més pels voltants que pel mercat en sí, i probablement no s’hi reprodueix, ja que passat l’hivern hi és ben escàs. Passa molt desapercebuda la Cuereta blanca (Motacilla alba), tot i que hi és regular i probablement hi cria. I la Garsa (Pica pica) utilitza el parallamps d’observatori. Ja fa uns anys que trobem a faltar la presència de la Gralla (Corvus monedula).

Els que es fan notar més són, evidentment, els làrids. El Gavià argentat (Larus Michaellis) hi és present tot l’any, i nidifica a la cúpula del mercat. Són interessants els seus displays en època reproductora; la parada del 20 i del 37 és un bon punt d’observació: hi ha bona visibilitat i no et titllen de persona estrafolària.

La Gavina riallera (Larus ridibundus), com ja vaig escriure anteriorment, és hivernant. A l’octubre se’n veuen els primers exemplars, que van creixent en nombre fins a arribar, segons els meus càlculs, a aproximadament trenta individus tirant cap amunt; el març desapareix, però de vegades algun exemplar aïllat s’hi deixa caure. Es concentren especialment en el pati del carrer Manso per una raó ben senzilla: hi ha un contenidor de deixalles. També és interessant entrar en aquest pati a observar-les, tot i que t’exposes a un atropellament i, si ets client, a que t’atenguin amb un somriure sorneguer quan vagis a la xarcuteria.

Què passarà amb aquestes dues espècies? Probablement el Gavià argentat no hi nidificarà, però, com digué el poeta, “es reprodueix bé en altres zones de la ciutat.” I els làrids, almenys, tornaran. La raó és ben senzilla: som una font inesgotable de merda.

Ocells que fan desplaçaments estacionals (I)

Sembla que l’hivern sempre porta sorpreses, avifaunísticament parlant, a la ciutat de Barcelona. A l’entorn del mercat de Sant Antoni, però, aquestes sorpreses solen ser més aviat modestes. Sí que solem trobar-hi ocells que a la primavera o a l’estiu en són absents, però no em sembla que puguem parlar de molta més varietat. Bàsicament, es tracta d’espècies nidificants a Catalunya que fan desplaçaments estacionals.

Una d’elles és la Gavina riallera (larus ridibundus). La segona és la Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros). Per acabar, el Mosquiter comú (Phylloscopus collybita), que aquest any sembla que falta a la cita. Solia mostrar-se al carrer Tamarit-avinguda Mistral, però aquest any no l’hi he detectat. Clar que, no sé per què, potser són manies meves, aquest hivern tinc la sensació que a totes bandes es mostren més silenciosos.

Contrastant amb la discreció del Mosquiter, els bàndols d’Aratingues (Aratinga erithrogenys o mitrata? Jo aposto per les segones.) i els d’Estornells (Sturnus vulgaris) es fan notar més en aquesta època. Les Aratingues potser es fan notar menys que l’any passat (intervencions sobre l’arbrat?). I pel que fa als estornells, el dia 29 de desembre n’hi havia un bon estol a la cruïlla Rocafort-Aragó que passava de les antenes de televisió als arbres i dels arbres a les antenes de televisió.
Tot plegat m’ha fet recordar unes paraules del protagonista de Com el soldat repara el gramòfon, una novel·la de Saša Stanišić. En un paràgraf, l’èxode provocat per la guerra el fa reflexionar sobre les migracions dels ocells:
“A primera hora del vespre va haver-hi una estona que ja no passava ningú amb maletes al sostre. Un picot va passar volant, i jo em vaig posar a pensar en aquests i en els altres ocells. Els uns passen l’hivern aquí, malgrat el fred, els altres marxen buscant la calor. Es posen als cables elèctrics els uns i es miren com els altres marxen, tal com fem nosaltres amb els cotxes? Tenen un sentiment desagradable els uns quan els altres entonen cançons sobre llocs meridionals –correm-hi tots, cap al sol, a picar els nius entre cocos i menjar només mandarines? Giren els ulls en blanc i canten: vosaltres, que voleu en formació, colla de creguts!? Als altres ocells no els importa que aquests es quedin, els diuen la seva opinió xiulant: vosaltres també podeu venir, si voleu, en lloc de deixar que els becs se us congelin, i jo li pregunto a Edin: és veritat que els ocells poden girar els ulls en blanc?”
(Extret sense permís de la traducció de Jordi Jané-Lligé; no crec que em busquin les pessigolles per tan poca cosa; primer haurien d’adonar-se que aquest bloc existeix!)