23 de novembre 2021

Tornada al Botànic

 Les circumstàncies fan que no pugui gaudir de l'observació d'ocells urbans -i no urbans- com en altres temps. Això sí, provo d'aprofitar qualsevol moment per anar a algun punt amb una mica de verd i -el més difícil- tranquil·litat a veure què se'm posa al davant.

Diumenge, quan la cursa d'aquesta setmana ja era a les acaballes, vaig decidir passar mitja horeta al Jardí Botànic de Barcelona. Aquest lloc en el seu moment em va donar algunes alegries; ara feia temps que no hi anava. Com que tinc aquest do, vaig escollir un dia en què l'entrada era gratuïta, motiu pel qual estava més concorregut del que és habitual. Entre això i les presses no va resultar un dia gaire afortunat. Lluny queden els dies en què hi veia Durbecs, algun Blauet i Pardals de bardissa; fins i tot un cop s'hi va aturar fugaçment un estol d'unes quaranta Fredelugues (cal tenir en compte que eren temps en què encara no s'havia completat la barbaritat que va suposar el Pla Delta).

Però ja divago. Aquest diumenge l'única sorpresa va ser sorpresa relativament: una Puput rerassagada o resident, que ja acostuma a ser habitual a les nostres contrades en aquestes dates. La llista d'avistaments és la següent:

    -Gavià argentat.

    -Cotorreta de pit gris.

    -Colom.

    -Tudó.


        -Puput.
        -Cuereta blanca.

    -Pit-roig.
    -Merla.
    -Tallarol capnegre.
    -Tallarol de casquet.


    -Mosquiter vulgar: força abundant.
    -Mallerenga carbonera.
    -Mallerenga petita.
    -Garsa: omnipresent, com sempre.

    
    -Estornell.
    -Pinsà.


    -Verdum.
    -Cadernera.


També vaig veure fugaçment un rapinyaire que en un primer moment em va semblar una cosa però que, vista la foto ara me'n sembla una altra. No aventuraré cap nom per no posar-me de peus a la galleda i perdre la poca credibilitat que em deu quedar com a ocellaire, però si algú hi veu alguna cosa, agraïré comentaris.



A reveure.



11 d’octubre 2021

Benvinguts, creuers (i, de passada, creueristes)

De vegades m'entra una necessitat imperiosa d'olorar mar. Se'm sol passar... anant al mar. Així que, mentre la major part de vosaltres estava penjant les seves fotografies del Global Bird Day o entrant les seves llistes de rareses a les diferents plataformes, jo vaig anar a l'escullera del nostre port a veure com s'hi manifestava la migració. La darrera vegada que hi havia anat havia estat el mes de març, en temps de confinament perimetral, així que el paisatge que m'hi vaig trobar era ben diferent del d'aquell dia.

Per començar, entre l'estació marítima i aquest pont que anomenen Porta d'Europa la pobresa ornítica era exasperant: només els habituals Estornells, Tórtores turques, Coloms i algun Gavià argentat despistat. 



Arribat a la Porta d'Europa, ja es veia algun grupet de Gavina rialllera, que sempre fa una mica de tardor, però també quatre d'aquells Bellvitges flotants que anomenen creuers. "Oloraràs poc mar," vaig dir-me, i sí, tenia raó. 



Malgrat tot, l'espigó estava menys concorregut. En aquests moments ja havia vist la meitat de les espècies que m'havia de trobar en la resta de la jornada. En tota la passejada només vaig veure aquest Gavià argentat que no es devia trobar gaire bé, perquè no es va moure en tota l'estona, i algun altre va sobrevolar-me, però poca cosa. Sembla que els clubs nàutics també estaven a ple rendiment.

Ja de tornada, un Corb marí emplomallat va treure el cap entre unes roques a l'alçada de l'heliport. 

A l'estació de ferrys, un Bernat pescaire solitari es passejava entre els contenidors.


I enmig de tota la grisor, una Cadernera va voler posar la nota de color, tot i que no li va donar la gana deixar-se fotografiar.

Finalment, unes Cotorretes de pit gris van posar punt i final a una jornada que no passarà als annals de l'ornitologia per haver estat estimulant.

01 d’octubre 2021

Després de la pluja

 Dimarts al migdia va caure una d'aquelles trombes d'aigua tan habituals a finals d'estiu i principis de tardor a la nostra ciutat. Això va deixar els jardins del Palau Robert sense gent i, així, quan va sortir el sol els ocells es van deixar veure, confiats per l'absència de molèsties. No és que es veiessin espècies rares; tampoc han arribat els hivernants i de migrants no en vaig veure. Hi havia els habituals Coloms, Tudons i Tórtores turques.





Els Pardals, tan cars de veure en aquest parc de vegades, es van mostrar en zones que no els són habituals.


Pel que fa als altres passeriformes, els habituals Tallarol capnegre, Pit-roig, Verdum, Mallerengues blava i carbonera i també el Tallarol de casquet, més discret habitualment. Fugaçment em va semblar veure un Tallarol de garriga de pas, però no hi posaria les mans al foc. Seria la primera vegada que n'hi veig un.



Però pel que més em va servir que el parc estigués desert va ser per comptar les Merles. Ja em semblava que que n'hi havia força, però vaig poder comprovar que en són vuit com a mínim. La nota trista és que no sembla que gaudeixin d'una salut admirable, almenys no totes elles.






El dia següent, amb tots els bancs del parc ja ocupats, va ser més difícil trobar les Merles i només vaig poder afegir a la llista la Cotorreta de pit gris, els Becs de corall senegalesos (sentits però no vistos), la Gralla i el Gavià argentat.






26 d’agost 2021

Orenetes al celobert (5)

 Als qui em seguiu us recordaré que la primera posta d'enguany va acabar en desastre, amb intervenció d'agents rurals i bombers els dia 7 de juny. Una de les agents que va intervenir, però, va fer-me veure que era altament probable que hi hagués segona posta donat que les dates ho permetien. Jo vaig observar que un dels adults no apareixia de feia dies, però ella insistia que això tenia solució.

El temps li va donar la raó. Cinc dies es va passar refilant com en els dies anteriors a la primera posta. El dia 12, a migdia, em sembla sentir que els cants tenen un acompanyament. Surto i veig que, efectivament, allà hi ha dos exemplars. A les 21.30, torno a sortir i veig que dormen en els seus llocs habituals: el fil telefònic i el niu respectivament. 


El dia següent sembla de moviment constant: adecenten el niu, fan notar la seva presència amb una cridòria constant... Aquesta serà la tònica dels dies següents. A les nits, van variant de lloc on dormir, però sempre una es queda al niu.



A partir del dia 18, la presència d'un dels individus al niu sembla constant. La nit de Sant Joan suposarà un patiment, però el 24 m'alleuja sentir els refilets. I el dia 30, després d'un matí amb força escàndol, arriba una tarda silenciosa; quan surto a les 18.00, en trobo una al marge del niu ocupada fent-hi alguna cosa a dins. 

Segueixen uns dies en què els refilets són més discrets, per dir-ho d'alguna manera, i es veu constantment una cua que sobresurt del niu. Quan em veuen, solen voler cap als estenedors de pisos superiors.

El dia 7 de juliol, el moviment em fa pensar que ja hi ha pollets. La femella treu el cap discretament del niu estant. Els reclams de contacte són constants els dies següents.

Els dies 9, 10 i 11 de juliol a Sant Antoni es fan les festes majors quan no toca, i el soroll és constant de nit i de dia. Els trabucaires i diables són els que més fan patir.

El dia 13 de juliol em sembla sentir un pollet; el 15 ja es nota clarament la piuladissa dels pollets. Per corroborar-ne  la presència, aquest mateix dia dos pollets treuen el cap. El 16 em sembla veure que hi ha un tercer. Fins al dia 21, però, no en tinc la certesa. Tinc la sensació que l'adulta és més espantadissa que no pas a la primera posta. Això fa que eviti les sortides innecessàries al celobert. 


El 26 de juliol és un dia interessant. Quan surto a posar una rentadora sorprenc un adult portant aliment. Els pollets s'estiren i demostren que ja estan molt crescuts. A més, un moment que surto al carrer veig al carrer el que sembla un conflicte territorial amb una tercera oreneta.


El 28 em desperta la piuladissa a l'alçada de la meva finestra. Per no incórrer en l'error de l'any anterior, en què una de les orenetes va entrar a casa, ja teníem la porta del celobert ben tancada i d'una setmana abans no esteníem els llençols. Entreobro silenciosament la finestra del lavabo i faig passar el mòbil per l'escletxa -no se m'acut res millor. començo a gravar i veig com volen de l'estenedor a al paret mitgera. Durant una bona estona, el celobert es converteix en una pista de proves. Passada una estona, els refilets comencen a sentir-se més lluny; se les veu volant a l'alçada de la terrassa. Aquest cop la posta ha estat un èxit. 

Les primeres nits els tres exemplars volanders tornen al niu, Se'ls sol veure treient la cua -probablement en un intent de protegir-se de les llums de l'edifici- mentre un o dos dels adults dormen a les proximitats. Amb el pas dels dies es fa més difícil veure'ls tots junts. Solen estar-si a les hores de més insolació i a la nit, tot i que no sempre les detecto. 




Tornat d'unes vacances curtes, veig habitualment tres o quatre individus, mai més. Ara, la única incertesa és fins a quan es quedaran amb nosaltres.

Com a conclusió, sembla que tres és el nombre de pollets que poden tirar endavant en aquest niu. 

20 de juliol 2021

Fora de Barcelona

 

En aquest post m'he permès una llicència, que és la de sortir per primera vegada de la ciutat. I no gaire, no us penseu; amb prou feines uns deu kilòmetres. Concretament anirem a un pont ferroviari que salva l'obstacle del Llobregat entre el Prat i l'Hospitalet. 
El delta del Llobregat és el meu lloc preferit per anar a observar ocells quan tinc poc temps, que és gairebé sempre. Així, un dia fa tres anys, passant per sota d'aquest pont, em va cridar l'atenció una colònia d'Orenetes cuablanques que havia escollit el lloc esmentat per construir-hi els seus nius. En arribar a casa, vaig entrar a la pàgina del Projecte Orenetes i vaig veure que aquesta quadrícula situada en una mena de terra de ningú entre les dues poblacions estava lliure i, com que el projecte requereix un esforç mínim, vaig decidir participar-hi.
El primer any (19 de juliol de 2019) no vaig fer cap fotografia, sinó uns esquemes matussers que em permetien omplir la fitxa. Hi havia un total de 10 nius amb mostres d'activitat (utilitzant la terminologia del projecte).
El segon, 2020, en ple desconfinament (21 de juny), vaig optar per una fórmula híbrida: esquema i fotografies. El que passa és que la idea era, aleshores, fer fotos boniques d'ocellets amb les meves limitacions tècniques de sempre. 14 nius mostraven signes d'ocupació.
En canvi, enguany, 2021 (el 7 de juliol concretament), si que he volgut captar un testimoni gràfic de cadascun dels nius o grups de nius amb la càmera. El panorama, però, ha estat descoratjador. Ja quan m'apropava al pont -procedent del polígon industrial que he de prospectar per complir amb els protocols del projecte- em va estranyar no sentir la piuladissa dels altres anys. La major part dels nius estava destruïda; només quatre mostraven signes d'activitat.
Heus aquí les fotos:
Any 2021

Any 2020



Nius 2 i 3. Any 2021.


Nius 2 i 3. Any 2020.


Nius 4 i 5. Any 2021.


Nius 4 i 5. Any 2020.



Nius 6, 7 i 8. Any 2021.


Nius 6 i 7 amb les restes d'un altre. Any 2020.


Nius 9, 10 i 11. Any 2021.


Nius 9, 10 i 11. Any 2020.


Cal dir que el niu 11 ja estava destruït l'any 2019, però l'ocupaven uns Pardals.

Any 2021. Tram sobre el riu.


Any 2020. 


Nius 12 i 13. Any 2021.


Niu 14. Any 2021.


Tram sobre terra; orientació oposada. Any 2021.


Nius 15 i 16. Any 2021.


Nius 17 i 18. Any 2021.


Els nius que mostraven activitat enguany -malgrat que algun d'ells presentava una obertura al límit del que sembla que el fa habitable- eren els números 2, 6, 10 i 17. 
No sé la causa d'aquest fracàs. Predació? Deteriorament per la sequera? Penso que de fang, a la riba del Llobregat, no en falta. Vandalisme? La veritat és que el lloc és molt concorregut, especialment després del desconfinament. 
Per contra, un quilòmetre riu avall, aproximadament, al pont de Nelson Mandela, la colònia prospera amb tota normalitat.