Migració i primers hivernants

 La represa del curs escolar m'ha fet retornar al jardins del Palau Robert un cop per setmana en el que ha estat una il·lusió de retorn a la normalitat. La segona quinzena de setembre els jardins estaven relativament tranquils, però ha estat tancar els establiments de restauració i tornar a haver-hi bofetades per trobar un lloc en un banc respectant les distàncies de seguretat. Tot i així, els tres quarts d'hora aproximats que m'hi estic donen per alguna observació interessant. 

Com que les dates de la rentrée coïncideixen amb les de la migració de tardor, va haver-hi un dia, el 7 de setembre, en què el pas va ser considerable; s'hi van veure Mosquiter comú i Mosquiter de Passa i un clàssic com el Mastegatatxes.

El dia 22 -de setembre també- van sobrevolar el jardí a gran alçària el que gairebé tothom que he consultat ha identificat com a dues Arpelles.

I no es tracta d'un migrant, però el dia 8 de setembre també hi va fer acte de presència un Gaig. Es tracta d'una espècie força comuna als parcs barcelonins que llinden amb Collserola, però mai l'havia vist en un jardí tan allunyat.

Per la resta, cap sorpresa; les espècies habituals: els inevitables Coloms, algun Tudó i Tórtores turques.

Els primers dies a estones encara se sentien els Ballesters per sobre del tràfic de la Diagonal.

Tampoc podien faltar les Cotorretes de pit gris, tot i que abans eren habituals les marcades amb medalla del Museu de Ciències Naturals i, des que torno a visitar el Palau Robert, ja no n'hi veig.

La Cotorra de Kramer, abans quasi absent, darrerament no hi falla.

De tant en tant se sent una volada d'Aratingues mitrades.

Així com el Gaig va ser una excepció, la Garsa i la Gralla s'hi fan notar.

Darrerament estem molt pobres de Mallerengues; tan sols la Mallerenga Carbonera es fa notar.

Els Tallarols capnegres també són tot un clàssic del lloc.

Ara, els amos són els Pit-roigs i les Merles, que s'acostumen a mostrar molt confiats. A més, amb l'arribada de migrants i hivernants la cosa a estones es posa molt tensa.

Els Pardals i els Gafarrons són ben escassos darrerament. En canvi els Verdums, tot i que més silenciosos que a la primavera, es fan notar força.

Pel que fa a mamífers, el gat que solia voltar per la zona ja no l'he tornat a veure; potser per això han proliferat els rosegadors.

Poesia urbana

En un transformador del carrer Manso, algú ha escrit l’aforisme següent: Es ilegal el ave que migra? La signatura potser no és inintel·ligible, però jo només n’entenc l’H del principi. I com que la poesia està per damunt de les convencions, no hi ha signe d’interrogació a l’inici de l’enunciat. No entraré en una qüestió tan peluda com la de les ordenances municipals.
El poeta tracta un tòpic força recurrent; sense gaire esforç em vénen a la memòria els símils dels Beatles, Leonard Cohen o Nino Bravo. Ara bé, amb una primera lectura li vaig reconèixer un cert enginy. Però després de passar pel davant de la frase dia rere dia, no he pogut evitar sotmetre-la a anàlisi crítica –sóc així de prosaic-, i la meva conclusió suposo que no li agradaria gaire a l’amic H (perquè dono per descomptat que es tracta d’un home).

No l’ha ajudat gaire la propaganda aquella del linx i del bebè sobre la que ja s’ha escrit tant, però s’ha oblidat el fonamental: és una propaganda idiota i perillosa. La protecció legal d’aquest fèlid ha fet ben poc per alliberar-lo de la desprotecció en què es troba; només li falta que alguna llumenera amb mitra predisposi els feligresos en contra.
No tinc cap intenció d’atribuir els dos adjectius anteriors a l’aforisme de l’H, però sí que, poc imaginatiu com sóc, voldria dir-li, en primer lloc, que no fa tant de temps que en aquest país hem deixat enrere la Ley de alimañas, per la qual s’incentivava la cacera de certes espècies que es consideraven pernicioses. Ara, encara que no se’l persegueixi legalment i fins i tot se’l protegeixi, “l’ocell que migra” ho segueix tenint més dificil que la majoria dels humans, per més immigrants que siguin. Si escull (és una manera de dir-ho) la ruta de l’estret de Messina, és molt probable que acabi abatut a trets impunement a Malta. Si opta (és una altra manera de dir-ho) per l’estret de Gibraltar, abans d’arribar pot ser víctima de les nostres sacrosantes tradicions: la barraca catalana, el parany valencià o el verí dels “cotos” andalusos. I ningú li assegura que en el seu destí, el Sahel en molts dels casos, la sequera no l’haurà deixat sense recursos de subsistència.

Resumint: segons quina idea tinguem de lliure, l’ocell migrador ho és; ara, està ben fotut. I he deixat de banda conceptes com “expansió” i “naturalització” per no empantanar-me en un terreny massa relliscós.

En fi, ben aviat tornaré a sortir per Barcelona amb la llibreta, els binocles i la càmera.