Polonicae Urbes (I)

Com ja és habitual per aquestes dates, acostumo a fer un post dedicat als ocells de les ciutats que visito durant les meves vacances. Enguany el país afortunat -o desgraciat, depèn de com es miri- ha estat Polònia, però si exceptuem una horeta a un parc de Cracòvia, diguem que no he anat a fer expressament ornitologia urbana. Presentarem el viatge en fascicles.

Per començar, cal dir que les ciutats i pobles que he visitat han estat, per aquest ordre i sense entretenir-me a introduir lletres poloneses, Wroclaw, Cracòvia, Varsòvia, Gizycko, Gdansk i Torun. El que diferencia aquestes ciutats de les nostres és. bàsicament, la gran quantitat de còrvids que s'hi veuen. I, encara que en la majoria d'elles predominava alguna de les espècies, a gairebé totes les ciutats hi convivien diversos tipus, com es pot apreciar en aquesta foto de Gdansk.

A Wroclaw, Varsòvia i Gdansk semblava que predominessin les Cornelles emmantellades; de fet, si a Polònia es fessin servir les persianes probablement ens haurien despertat les serenates que oferien aquests ocellots. Aquests eren en el pati d'un bloc de pisos d'època socialista.

I aquestes altres, que semblaven voltors al voltant de carronya al Serengueti, eren en un  parc de Gdansk que porta el nom de Ronald Reagan (per la seva faceta de president dels Estats Units, no d'actor).

En canvi, a Cracòvia, Chestochowa, Gizycko i Torun eren més abundants les G

ralles.

 

Les Garses eren presents arreu, però mai tan nombroses com les dues espècies anteriors.

La més escassa a les ciutats visitades, però, eren les Graules. En vaig veure en alguna ciutat que vaig deixar enrere, però de prop només aquesta es va deixar fotografiar amb el mòbil.

Fins aquí l'episodi d'avui. La setmana vinent tornarem amb altres ocells que no abunden en les ciutats de les nostres latituds.

Diumenge de Rams

Diumenge de Rams, em van amenitzar la benedicció de la palma a l'avinguda Mistral una família de gralles en actitud de nidificació. Entraven i sortien constantment de dos d'aquests respiradors que encara tenen els edificis de l'Eixample.

Que no se'm tingui en compte, per favor. La veritat és que l'actitud d'aquella munió d'aixafa-palmons no convida gaire al recolliment. Eleva més la contemplació d'unes humils Gralles que es proposen perpetuar l'espècie.

Mai em canso de mirar-me-les. Pocs ocells són tan interessants.

De tornada, em va cridar l'atenció aquest presumpte Tallarol de casquet.

I aquesta Cadernera en posició una mica difícil.

Au, bona Pasqua, amb dues setmanes de retard, com sempre.

Més Zoològic

He tornat un parell de cops al Zoològic, però ho he fet en cap de setmana i al matí /migdia; hores i dates, per tant, poc adients per a l’observació dels ocells. A més, diguem que senzillament he aprofitat per observar ocells, no hi he anat expressament amb aquesta finalitat. I és clar, tenir un ull en els ocells i l’altre en la criatura no és la millor manera.
Els dies escollits (és una manera de dir-ho) van ser 31 de maig i 14 de juny, i les sortides van ser més decebedores del que en principi havia imaginat. Per què? Doncs perquè esperava veure un dels espectacles més grans que pot oferir el Zoo des del punt de vista ornitològic.

Em refereixo a les Gralles. Recordo que fa uns anys, més o menys per aquestes dates, les gàbies dels grans mamífers s’omplien de polls que reclamaven el seu aliment als adults, aliments que obtenien picotejant els excrements d’elefants, cèrvids, girafes, etc. Aquest any, però, només he aconseguit veure els vols de grupets d’una desena aproximadament a la zona del zoo infantil. ¿La causa? Potser he fet tard, potser no he escollit les hores, potser les reformes les han foragitat, o potser n’hi ha menys.
Tot i així, us passo la llista del poc que vaig poder veure o sentir.

-Esplugabous (Bubulcus ibis)
-Martinet blanc (Egretta garzetta)
-Bernat pescaire (Ardea cinerea)

-Ànec coll-verd (Anas platyrrynchos)
-Xoriguer (Falco tinnunculus)
-Gavià argentat (Larus Michaellis)

-Colom (Columba livia)
-Tudó (Columba palumbus)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto)
-Aratinga de cap blau (Aratinga acuticaudata)
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata)
-Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)
-Falciot comú (Apus apus)
-Ballester (Apus melba)
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica)

-Cuereta blanca (Motacilla alba)
-Pit-roig (Erithacus rubecula)
-Merla (Turdus merula)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus)
-Mallerenga carbonera (Parus major)
-Garsa (Pica pica)
-Gralla (Corvus monedula)
-Estornell (Sturnus vulgaris)
-Pardal comú (Passer domesticus)
-Gafarró (Serinus serinus)
-Cadernera (Carduelis carduelis)

...avesque multiplicentur super terram

Com que ahir disposava d’un parell d’horetes matinals, vaig decidir anar al Zoo de Barcelona, que en dia laborable sempre pot ser interessant. La meva intenció era veure els Lloros del Senegal en vista a fer una sèrie de monogràfics sobre psitàcids –aquí en el bloc, res d’envergadura, no us penséssiu. Ara bé, un cop allà sempre es procura observar alguna cosa curiosa i llegir alguna medalleta de cotorra.

Vaig poder comprovar que, alguns més que altres, tots els ocells, engabiats o no, estaven concentrats en tasques de reproducció. Els Paons obrien la cua sense les interferències molestes dels objectius dels “domingueros” (jo crec que alguns deuen tenir àlbums de fotos dedicats exclusivament a Paons amb la cua oberta). Els Estruços també estaven de parada nupcial, però no em vaig quedar a veure el final per culpa de l’article de Delibes de Castro al diari Público sobre el penis de les aus, i això que aquest home sol agradar-me.
Pel que fa a la fauna que més interessa a l’aficionat als ocells urbans, alguns com els Bernats pescaires ja alimentaven la seva pollada i esperaven pacientment als recintes d’altres animals a veure si arreplegaven alguna cosa. Llàstima que hagin desinstal·lat aquella plataforma d’observació dels nius; me’n puc imaginar perfectament la causa. Altres anaven més endarrerits i, o bé estaven enfeinats amb les copulacions, com ara els Estornells, o adecentaven els nius, com les Cotorretes de pit gris o les Aratingues de cap blau. També hi havia els que defensaven el seu territori o provaven d’impressionar les femelles; era el cas de les Mallerengues i els Gafarrons.
Però hi ha una sèrie d’ocells, com els Coloms, que mai se sap exactament què fan. N’hi ha tants que, quan uns han acabat la feina, els altres tot just la comencen. Les Gralles també van despertar el meu interès, però el seu moment de glòria encara no ha arribat.

I uns Gavians argentats que encara no havien arribat a la seva maduresa, com que sabien que això de la reproducció encara no anava amb ells, esperaven sobre la xarxa instal·lada per un projecte d’anellament científic. Segurament seran els primers a lluir unes boniques anelles de PVC.

Aquí va la llista, que és el que solen esperar els ornitòlegs seriosos:
Esplugabous (Bubulcus ibis).
Martinet blanc (Egretta garzetta).
Bernat pescaire (Ardea cinerea).
Gavià argentat (Larus Michaellis).
Colom (Columba livia).
Tudó (Columba palumbus).
Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri).
Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus).
Aratinga de cap blau (Aratinga acuticaudata).
Aratinga mitrada (Aratinga mitrata).
Cuereta blanca (Motacilla alba).
Pit-roig (Erithacus rubecula).
Merla (Turdus merula).
Mallerenga blava (Parus caeruleus).
Mallerenga carbonera (Parus major).
Garsa (Pica pica).
Gralla (Corvus monedula).
Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
Pardal comú (Passer domesticus).

Rèquiem pel mercat de Sant Antoni

El mercat de Sant Antoni tal com el coneixem té els dies comptats. El 26 de gener comencen a construir la carpa que acollirà les parades que encara aguanten i, en uns mesos, començarà la reforma de l’edifici. En aquest període suposo que, com a la Boqueria, l’Ajuntament organitzarà cursets per aprendre a disposar la fruita en forma piramidal, a fer sucs i macedònies individuals de fruites tan nostres com el mango i el maracujà i a presentar la carn de manera que no es vegi que procedeix de bèsties, no fos cas que feríssim la sensibilitat d’algun turista. Malgrat tot, els venedors estan dividits entre la incertesa i l’entusiasme per les millores; els freds d’aquest hivern han ajudat a valorar positivament la iniciativa.

I els ocells? Bé, dins de la ciutat no es solen fer valoracions d’impacte ambiental, o si es fan, són ben matusseres. Suposo que les aus urbanes, o bé són massa petites i, a efectes pràctics, és com si no existissin, o bé si passen dels quinze centímetres ja es consideren com una plaga. Quan es consulta l’Ajuntament sobre matèries com aquestes la resposta sol ser “es reprodueixen bé en altres zones de la ciutat”.

Entrem en matèria. Una de les espècies que es reprodueix sota les teules és el Pardal comú (Passer domesticus). Potser s’hi haurien de mirar bé, ja que la reducció de poblacions a tot Europa s’ha relacionat amb el canvi en les tècniques de construcció. El Colom (Columba livia) també hi és present i també hi deu nidificar. Se’l veu fins i tot a l’interior del recinte en hores de poca afluència. És dels que desperten poques simpaties. L’Estornell (Sturnus vulgaris), poc abundant en aquesta àrea de la ciutat, es mou més pels voltants que pel mercat en sí, i probablement no s’hi reprodueix, ja que passat l’hivern hi és ben escàs. Passa molt desapercebuda la Cuereta blanca (Motacilla alba), tot i que hi és regular i probablement hi cria. I la Garsa (Pica pica) utilitza el parallamps d’observatori. Ja fa uns anys que trobem a faltar la presència de la Gralla (Corvus monedula).

Els que es fan notar més són, evidentment, els làrids. El Gavià argentat (Larus Michaellis) hi és present tot l’any, i nidifica a la cúpula del mercat. Són interessants els seus displays en època reproductora; la parada del 20 i del 37 és un bon punt d’observació: hi ha bona visibilitat i no et titllen de persona estrafolària.

La Gavina riallera (Larus ridibundus), com ja vaig escriure anteriorment, és hivernant. A l’octubre se’n veuen els primers exemplars, que van creixent en nombre fins a arribar, segons els meus càlculs, a aproximadament trenta individus tirant cap amunt; el març desapareix, però de vegades algun exemplar aïllat s’hi deixa caure. Es concentren especialment en el pati del carrer Manso per una raó ben senzilla: hi ha un contenidor de deixalles. També és interessant entrar en aquest pati a observar-les, tot i que t’exposes a un atropellament i, si ets client, a que t’atenguin amb un somriure sorneguer quan vagis a la xarcuteria.

Què passarà amb aquestes dues espècies? Probablement el Gavià argentat no hi nidificarà, però, com digué el poeta, “es reprodueix bé en altres zones de la ciutat.” I els làrids, almenys, tornaran. La raó és ben senzilla: som una font inesgotable de merda.