És obligat començar la pàgina d’aquesta setmana recordant Jordi Sabater Pi. Com tothom ja sap, la primatologia és el camp en què més ha destacat i pel qual més se’l coneix, és a dir, una matèria que no té res a veure amb aquest bloc. Ara bé, curiosament la primera notícia que vaig tenir de l’expansió del Gavià argentat per Barcelona la dec a ell, encara que indirectament. Tot i així, m’agradaria fer-li un petit homenatge; els qui hem rebut la notícia de la seva mort per TV3 ens hem endut la sensació que, amb alguna excepció, els qui haurien d’haver entonat un panegíric mínimament decent o bé estan de vacances, o bé consultaven la Wikipèdia per esbrinar qui era aquest personatge. El cas és que fins i tot han considerat innecessari interrompre les vacances dels funcionaris que gestionen les claus dels salons i salonets del Palau de la Generalitat o de l’Ajuntament. En conseqüència, s’ha hagut d’instal·lar la seva capella ardent a Sancho de Ávila; aquí no tanquen mai. Saben els apòstols de la “Marca Barcelona” el que, sense voler-ho, Sabater Pi va fer per la ciutat? Per la ciència, m’imagino que els importa un rave –picant, que és més exòtic.
Passem a un altre tema sense sortir del Zoo. A l'Auscat, el Joan Carles Fernández-Ordóñez feia referència a un reportatge sobre la colònia de Bernats pescaires del Zoo de Barcelona. És una bona mostra de com es pot fer bon periodisme en un mitjà no especialitzat quan les fonts consultades són bones. En aquest cas, el periodista ha acudit a Josep García, i es nota. Aquí teniu l'enllaç.
Per acabar, com que a alguns encara els queden unes setmanetes de vacances, recomanaré una lectura de dues tardes. Es tracta de Guia dels ocells de l’Àfrica Oriental, de Nicholas Drayson. De la resta de la traducció no en puc dir res, però el títol català és més fidel a l’original –i, al meu parer, més encertat- que el castellà, Un baile en Nairobi. L’argument de la novel·la no el podia concebre ningú més que un anglès, encara que en totes les biografies s’insisteix en el fet que viu a Austràlia des de fa anys: dos antics companys d’estudis es retroben quan acaben de deixar enrere la mitjana edat. Tots dos pretenen la mateixa dona i volen convidar-la al ball d’un prestigiós club, així que decideixen que l’acompanyarà aquell que en un termini determinat compti més espècies d’ocells diferents.
En un principi sembla una novel·la d’humor carregada de tòpics, però a mesura que l’anem llegint adquireix profunditat –tampoc massa, no us penseu. En resum, quan acabem hem passat una bona estona; la novel·la no té més pretensions. I com que no disposo de cap foto d’ocells africans –o sí, però la tinc en diapositiva i em fa mandra escanejar-la- us regalo un Milà negre fotografiat a la Sentiu de Sió; a la novel·la es cita.
