Els Psitàcids i jo (I). La Cotorreta de pit gris

No tinc intenció de parlar de Laporta, la Ciutat del Soci o com coi l’acabin anomenant ni les ZEPA del delta del Llobregat. No és estrictament tema d’un bloc sobre ocells de Barcelona, encara que, citant l’ex-president Núñez en una de les seves intervencions més glorioses, Barcelona sigui “la ciutat que porta el nom del nostre club”. Entre parèntesis, el gran mèrit d’aquestes paraules és que es van pronunciar en presència de l’aleshores alcalde Joan Clos, i no deixa de sorprendre que algú sigui capaç de superar-lo en el terreny de les declaracions afortunades. O era premeditat? Tornem a la qüestió del principi i aparquem-la. Senzillament diguem que, parcel·la a parcel·la, ens estan deixant sense espais naturals, encara que ens vulguin fer creure el contrari.

Polla del Barça engabiada.

Avui jo tenia la intenció d’escriure alguna coseta sobre la meva relació amb els psitàcids –la ciutadania s’hi sol referir com a cotorres o lloros. A diferència de la majoria d’espècies d’ocells urbans, les cotorres no passen desapercebudes. L’atracció que desperten en moltes persones és, de fet, la causa de la seva proliferació a la ciutat. L’origen de la població urbana està en els exemplars escapats i abandonats.

Jo volia començar per les Cotorretes de pit gris, també conegudes amb el nom de Cotorres argentines (Myiopsitta monachus). Aquesta és l’espècie més abundant a la ciutat, però ha aparegut més tard a les guies d’identificació per la senzilla raó que no era tan comuna als països amb més tradició de birdwatching. Com que quan jo m’iniciava en l’observació d’ocells considerava que una cotorra no mereixia cap mena d’atenció i no me les mirava dues vegades, fins i tot les apuntava com a Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) a la llibreta d’observacions.

Més endavant em van començar a interessar. No és que em faci gràcia que s’hagi convertit en un veí massa comú i sorollós, però he de reconèixer que no em cansa contemplar-les. Fins i tot fa uns anys vaig respondre a una crida del Jordi Domènech demanant voluntaris per col·laborar en un estudi. La meva aportació va consistir a passar unes horetes assegut en un banc del Parc de la Ciutadella observant un forat –una galeria d’un niu- controlant entrades i sortides. El resultat va ser cap entrada i cap sortida. La vida del naturalista aficionat és així. Les conclusions, però, estan publicades al volum 20 de la Revista catalana d’ornitologia (“Population size of the Monk Parakeet Myiopsitta Monachus in Catalonia”), i hi apareix el meu nom mal escrit en els agraïments –anomenaven el que vaig fer “field assistance”-. De fet, m’ha costat molt que el meu nom s’escrigués correctament en les publicacions del mundillo.

Després, m’he anat mirant les seves volades, observant els llocs cada vegada més capritxosos on instal·len els seus voluminosos nius, i vaig arribar a fer un plànol de la seva ubicació en el Zoo.
Finalment, en el decurs del darrer SOCC d’hivernants se’m va acudir llegir les medalletes que porten alguns exemplars de Cotorreta de pit gris -algunes Cotorres de Kramer també- per enviar-les a l’ICO. Allà em van adreçar al Museu de Ciències Naturals, i des d’aleshores vaig pel món llegint medalletes. Gairebé sempre les trobo pels mateixos llocs –Parc de la Ciutadella, Zoo, Passeig Lluís Companys-, i de vegades m’envien historials més llargs que el del Vaquilla, encara que poc estimulants, gairebé humans: neixen, es deixen marcar, mengen sense allunyar-se gaire de casa i... bé, encara no he recuperat cap medalleta d’un exemplar mort.
Però els dos últims contactes han estat pel meu barri, l’Esquerra de l’Eixample, fet que resulta més estimulant. Per exemple, una de les cotorres havia estat marcada quan criava en una palmera de la Diagonal, i jo la vaig detectar en tres ocasions al Parc Joan Miró. No sé per quins tràngols ha passat, però caminava coixa amb una ala caiguda. Potser serà el primer cadàver que aixecaré. Ara bé, de moment pot ser un indici més de l’adaptabilitat i l’expansió de l’espècie.

Laporta de minimis non curat

Celebrem que, per a l’edició d’avui, els redactors de La Vanguardia s’hagin documentat una mica més i, per referir-se al Ballester (Apus Melba), ja utilitzin la denominació Vencejo real. A qui hem de picar la cresta és a en Sargatal i a en Jordà. En què pensaven?
Però comencem pel principi. La notícia era que aquests dos ornitòlegs, ja posats a demanar, suggerien al Barça que nomenés la Polla blava (Porphyrio porphyrio) com a emblema de l’entitat. Les argumentacions per fer aquesta proposta estan resumits al diari citat. Ara, jo també proposo als senyors Sargatal i Jordà que facin el següent experiment. Vagin on sigui que van habitualment –cafè, carnisseria, barber..., qualsevol lloc que no tingui a veure amb els cercles d’ornitòlegs- i comentin: “Avui he vist una Polla blava.” Fixin-se en la reacció de l’interlocutor i entendran fins a quin punt és desencertada la proposta. Per ignorància, ja ho sé, però no sé si així aconseguirem fer gaire pedagodia. I encara sort que a l’altra riba de l’Ebre l’anomenen Calamón. A més, em sembla que hem fet tard per extendre Gall marí.
Tornant als Ballesters, no sé si hi ha notícies noves, només que algunes entitats s’han afegit a les demandes de Medi Ambient amb propostes més concretes. El Club segueix mantenint silenci respecte a la qüestió. Pel que sembla, el senyor Laporta està més preocupat per tancar no sé quins negocis amb Niké i una empresa de telecomunicacions asiàtica. Afanyi’s, senyor Laporta, que ben aviat els tindrem aquí altra vegada!
Passant a una altra cosa més agradable, avui un Mosquiter (Phylloscopus collybyta) d’aquests que he trobat tan silenciosos durant l’hivern cantava en plena efervescència als jardins de l’Hospital de Sant Pau. Amb el solet ja sentia la primavera.

Ballesters, Barça i mitjans de comunicació

La notícia del dia pel que fa a avifauna urbana fa referència als Ballesters (Apus Melba) que nidifiquen a Can Barça. No queda clar, ironitza en J. C. Fernández-Ordóñez a l’Auscat, si la remodelació de l’estadi afectarà els Ballesters o si, pel contrari, els Ballesters es veuran afectats per la remodelació. El cas és que avui els rotatius feien un concurs a veure qui la deia més grossa, transformant el Ballester en Vencejo, sense cognoms, i fins i tot en Vencejo común. Els ornitòlegs capten la importància de la diferència. Per als profans –i per entendre’ns-, senzillament dir-los que vindria a ser com parlar d’un Ford a seques; no és el mateix un Ford Focus Sedan que un Ford Taurus.
No tinc la intenció de repassar tota la premsa, però fins ara el que s’endu la palma és, probablement, el diari Sport, que, entre altres coses, transforma un Taurus en un Focus. No em malinterpreteu, no és que menystingui el nostre admirable Falciot negre (Apus apus, es a dir, el Vencejo común o Vencejo sense atributs dels diaris). El que passa és que si en castellà l’anomenen común és per alguna cosa. També és més fàcil veure un Focus pel carrer que no un Taurus.
Tampoc vull fer un buidatge de tot el que s’ha dit sobre el seu estatus de protecció perquè si no acabaré embolicant-me del tot; em penso que algun dels rotatius crea alguna figura de protecció nova, com si les qüestions legals no fossin ja prou complicades.
A part del fet en si, m’inquieta que el departament de Medi Ambient, només hagi detectat indicis de nidificació al Nou Camp i a Nou Barris. Com a mínim, a l’Esquerra de l’Eixample també hi nidifica, concretament, davant del Parc de l’Escorxador i, probablement, a l’Avinguda Mistral. Potser és millor deixar-los en la ignorància. Del contrari poden aplicar aquella sentència de “es reprodueix bé en altres zones de la ciutat” i, en conseqüència, desentendre’s del cas.
Avui no hi ha fotos.