Difficile est satiram non scribere

Això escrivia Juvenal allà cap al segle II. Dinou segles després, el barceloní aficionat als ocells i a escriure el que li rota en un bloc personal, té la mateixa sensació.
No sé per què escric això, perquè darrerament l’ornitòleg urbà està d’enhorabona: se li obren horitzons per gràcia dels senyors Joan Laporta i Jordi Hereu. Això de “obrir horitzons” s’ha d’entendre literalment. Ara, quan surti al que quedi de delta del Llobregat o al Pirineu haurà de dur la llibreteta que dedica a les observacions d’ocells urbans.
I és que el club que porta el nom de la seva ciutat (la broma del Núñez i el Clos ja l’he feta) tindrà ara el seu parc temàtic al Baix i, les coses com són, el que és del Barça és de Barcelona, es trobi dins del terme municipal o a la Xina.
Per cert, desviant-me una mica de l’assumpte i tornant a la qüestió de la mascota del Barça: com que la moció de la Polla blava no ha prosperat, modestament suggeriria escollir un mamífer, que sempre tindrà més acceptació que una bola de plomes. L’altre dia, passejant pel Zoo, vaig topar amb l’animal, un que, mirat des de certs angles, també du els colors del club. És aquest:

D’altra banda, la proposta del senyor Hereu de celebrar els Jocs d’Hivern a Barcelona és la responsable de l’altre 50 per cent d’entusiasme. En efecte, alguna estació del Pirineu tindrà l’honor de convertir-se en satèl·lit de la ciutat comtal per a la celebració de les competicions a l’aire lliure. És evident que al nostre alcalde no se li havia acudit el disbarat de proposar l’Arrabassada per al descens en slalom o el Morrot per als salts d’esquí. Tanta irracionalitat no seria pròpia d’ell. A més, si eixamplem i desdoblem carreteres i posem al dia l’aeroport de la Seu d’Urgell el Pirineu estarà a tret de pedra i no caldran hores de trajecte per afegir el Pardal d’ala blanca i el Trencalòs al llistat.
En fi, en nom dels amants de la natura, gràcies a tots dos.

La foto no té res a veure, però encara estic escollint les fotos de Laporta i Hereu que podria penjar. Una decisió que, com la d’organitzar uns jocs d’hivern, demana el seu temps.

Els Psitàcids i jo (I). La Cotorreta de pit gris

No tinc intenció de parlar de Laporta, la Ciutat del Soci o com coi l’acabin anomenant ni les ZEPA del delta del Llobregat. No és estrictament tema d’un bloc sobre ocells de Barcelona, encara que, citant l’ex-president Núñez en una de les seves intervencions més glorioses, Barcelona sigui “la ciutat que porta el nom del nostre club”. Entre parèntesis, el gran mèrit d’aquestes paraules és que es van pronunciar en presència de l’aleshores alcalde Joan Clos, i no deixa de sorprendre que algú sigui capaç de superar-lo en el terreny de les declaracions afortunades. O era premeditat? Tornem a la qüestió del principi i aparquem-la. Senzillament diguem que, parcel·la a parcel·la, ens estan deixant sense espais naturals, encara que ens vulguin fer creure el contrari.

Polla del Barça engabiada.

Avui jo tenia la intenció d’escriure alguna coseta sobre la meva relació amb els psitàcids –la ciutadania s’hi sol referir com a cotorres o lloros. A diferència de la majoria d’espècies d’ocells urbans, les cotorres no passen desapercebudes. L’atracció que desperten en moltes persones és, de fet, la causa de la seva proliferació a la ciutat. L’origen de la població urbana està en els exemplars escapats i abandonats.

Jo volia començar per les Cotorretes de pit gris, també conegudes amb el nom de Cotorres argentines (Myiopsitta monachus). Aquesta és l’espècie més abundant a la ciutat, però ha aparegut més tard a les guies d’identificació per la senzilla raó que no era tan comuna als països amb més tradició de birdwatching. Com que quan jo m’iniciava en l’observació d’ocells considerava que una cotorra no mereixia cap mena d’atenció i no me les mirava dues vegades, fins i tot les apuntava com a Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) a la llibreta d’observacions.

Més endavant em van començar a interessar. No és que em faci gràcia que s’hagi convertit en un veí massa comú i sorollós, però he de reconèixer que no em cansa contemplar-les. Fins i tot fa uns anys vaig respondre a una crida del Jordi Domènech demanant voluntaris per col·laborar en un estudi. La meva aportació va consistir a passar unes horetes assegut en un banc del Parc de la Ciutadella observant un forat –una galeria d’un niu- controlant entrades i sortides. El resultat va ser cap entrada i cap sortida. La vida del naturalista aficionat és així. Les conclusions, però, estan publicades al volum 20 de la Revista catalana d’ornitologia (“Population size of the Monk Parakeet Myiopsitta Monachus in Catalonia”), i hi apareix el meu nom mal escrit en els agraïments –anomenaven el que vaig fer “field assistance”-. De fet, m’ha costat molt que el meu nom s’escrigués correctament en les publicacions del mundillo.

Després, m’he anat mirant les seves volades, observant els llocs cada vegada més capritxosos on instal·len els seus voluminosos nius, i vaig arribar a fer un plànol de la seva ubicació en el Zoo.
Finalment, en el decurs del darrer SOCC d’hivernants se’m va acudir llegir les medalletes que porten alguns exemplars de Cotorreta de pit gris -algunes Cotorres de Kramer també- per enviar-les a l’ICO. Allà em van adreçar al Museu de Ciències Naturals, i des d’aleshores vaig pel món llegint medalletes. Gairebé sempre les trobo pels mateixos llocs –Parc de la Ciutadella, Zoo, Passeig Lluís Companys-, i de vegades m’envien historials més llargs que el del Vaquilla, encara que poc estimulants, gairebé humans: neixen, es deixen marcar, mengen sense allunyar-se gaire de casa i... bé, encara no he recuperat cap medalleta d’un exemplar mort.
Però els dos últims contactes han estat pel meu barri, l’Esquerra de l’Eixample, fet que resulta més estimulant. Per exemple, una de les cotorres havia estat marcada quan criava en una palmera de la Diagonal, i jo la vaig detectar en tres ocasions al Parc Joan Miró. No sé per quins tràngols ha passat, però caminava coixa amb una ala caiguda. Potser serà el primer cadàver que aixecaré. Ara bé, de moment pot ser un indici més de l’adaptabilitat i l’expansió de l’espècie.