Començaré aquest post intentant justificar les fotos, aquest cop no per la qualitat, sinó pel sol fet d’haver fet fotos. Entenc que fotografiar nius suposa una molèstia que pot resultar fatal per a ocells que nidifiquen. Tanmateix, en aquest cas es tracta d’una espècie antropòfila com és l’Oreneta vulgar i en un entorn que no és precisament tranquil; penso que jo fent fotos era el més petit dels seus problemes. Tot i així, he intentat interferir el mínim possible, aprofitant les tasques quotidianes com posar rentadores, estendre roba i escombrar per fer les fotos, ja que, malgrat la proximitat del niu, la seva situació no permet que pugui fotografiar-lo d’amagat. Tampoc he utilitzat mai el flaix; he esperat que alguna font de llum il·luminés el celobert per captar alguna imatge mínimament clara.
Aclarit això, començo el relat.
A principis de
maig, en ple confinament, em van cridar l’atenció uns refilets que se
sentien en el celobert del bloc de pisos on visc. Jo anava traient el nas, però no veia res, i no vaig veure res fins al dia 14
de maig. Aquell dia vaig corroborar que els autors d’aquests refilets eren dues Orenetes vulgars que
volaven d’estenedor en estenedor i
de cable telefònic en cable telefònic. És cert que havia detectat
presència d’Orenetes vulgars des del balcó, però el que menys m’esperava era trobar-me-les al celobert, i quan al
dia següent les vaig sorprendre
en plena còpula vaig sospitar que
també hi hauria un niu.
De niu, però, no n’hi havia en aquell moment; a partir d’aquell dia vaig veure com en el pis de dalt, per
sobre d’una finestra, s’anava acumulant un material grisenc que el dia 1
de juny ja tenia aspecte de niu. A les nits, vaig poder observar com la femella
passava les nits al niu mentre el mascle ho feia en un cable telefònic a menys que la pluja l’obligués a aixoplugar-se al costat de la femella.
Un incís per ubicar-nos una mica. Els seguidors del blog
ja deuen saber que el celobert de què parlem es troba al carrer Comte Borrell, a tocar del mercat de Sant
Antoni. El pis on les orenetes van decidir instal·lar el niu és un primer d’un bloc de sis pisos amb
entresol i principal, la qual cosa vol dir que, per accedir al niu des de l’exterior, les orenetes han de fer un descens de
cinc pisos esquivant la bugada dels veïns. Entre el niu i el terra del celobert hi ha una alçada d’un pis i mig -aquest
celobert només arriba fins al
principal-. Considerant que els pisos fan 3,5 m. d’alçada, calculo, doncs, que
el niu es troba a uns 6,5 m. del terra. Els propietaris del pis gairebé no s’hi estan, així que de molèsties, per aquesta part, en tenen ben poques.
El celobert es
podria definir com a fosc, tètric i sorollós la major part del temps. Es tracta d’un celobert compartit entre un bloc de veïns i un hotel que, al principi del procés, estava tancat i, per tant, més tranquil que de costum. Potser per això es tracta de l'únic intent de reproducció que detecto en els vint-i-cinc anys que porto aquí.
Reprenent el
relat, no tinc gaire clar quan va ser la posta, probablement entre la primera i
la segona setmana de juny. I precisament el dia 6 de juny vaig sentir soroll al pis de dalt i
vaig sortir al celobert: era la veïna de dalt que netejava
el safareig. Després d’unes paraules de cortesia li vaig fer notar que
tenia un niu d’orenetes a sobre de la
seva finestra. Ella ni se n’havia adonat. Després de mirar-se'l i rumiar una estona em va dir:
-Però el deixem estar, oi?
Aquesta reacció, doncs, em va donar tranquil·litat, perquè jo ja em veia fent-li una llarga explicació sobre la necessitat de protegir les Orenetes.
Almenys un front quedava tancat.
(CONTINUARÀ)
