La ciència ciutadana en temps de la COVID-19

Aquest any ha estat ben estrany, i això s'ha notat en tots els projectes en què participo, fins al punt que en vaig concentrar quatre en dos dies: el SOCC de Ciutadella-passeig de Sant Joan i Ocells dels jardins el 31 de maig i el SOCC de Bellaterra (que no s'escapa de la matèria d'aquest blog) i el NOCTUA el 28 de juny.

El pas a la fase 3 va ser el que va permetre els mostratges del 31 de maig. Tradicionalment, el gran problema d'aquest mostratge ha estat la presència de nosctàmbuls a qui el dia sorprèn al parc de la Ciutadella, amb totes les molèsties que això comporta i que no repetiré per no fer-me pesat. Aquest cop, amb les discoteques tancades encara, sembla que la gent té necessitat de córrer i anar amb bicicleta en massa, i que ho han de fer a l'hora dels ocellaires. Per aquest motiu, en cas que fos veritat que la vida salvatge s'hagués obert camí en aquests dies de confinament, jo no vaig notar res absolutament; tots devien estar amagats acollonidets davant la riuada de gent que se'ls havia vingut a sobre.

Com a sensació general, em va semblar que hi havia menys diversitat i quantitat, especialment al parc de la Ciutadella. Ara bé, de fringíl·lids, tot i que la situació tampoc era per tirar coets, en vaig veure exemplars de les tres espècies habituals: Gafarró, Verdum i Cadernera.

Una altra particularitat d'aquest SOCC tardà ha estat la presència de volantons. Es van fer notar els de Tórtora turca, Garsa, Mallerenga carbonera i Cadernera.

Acabat aquest mostratge,em vaig adreçar a l'interior d'illa Laura Albéniz on potser sí que es va notar la tranquil·litat que comporta tenir tancades les atraccions infantils, perquè no recordo una primavera amb tants contactes. Vaig poder constatar que la colònia de Becs de corall senegalesos està consolidada. No hi ha un augment de la població -si més no, no és notable, però sí que el nombre d'individus es manté.

Pel que fa al NOCTUA, el vaig fer ja en aquest període que els agrada anomenar "Nova normalitat", expressió que m'anirà molt bé el curs vinent per explicar què és un oxímoron. Tres de les cinc estacions del mostratge són en el terme municipal de Barcelona; per això en parlo aquí. Realment en aquestes tres estacions (carretera de Cerdanyola, Vista Rica i pantà de Vallvidrera) no vaig tenir sort; només es va mostrar un Gamarús a la segona estació. En canvi, al terme de Sant Feliu de Llobregat es van fer notar l'Enganyapastors i el Siboc respectivament a les dues estacions que quedaven.

Noctua

Una manera que tinc d’obligar-me a sortir és implicar-me en algun projecte. Així va començar la meva col·laboració amb el programa Noctua de seguiment de rapinyaires nocturns. La quadrícula que prospecto no es troba estrictament a Barcelona ciutat, i no per falta de ganes o de matèria estudiable. El problema és la impossibilitat de cobrir les cinc estacions en un període de dues hores en una ciutat amb aquest trànsit. Vaig escollir, doncs, cinc punts de la serra de Collserola.

Això fa que aquest post sigui atípic dins d’aquest bloc, ja que només una de les estacions es troba en el terme municipal de Barcelona, si es pot considerar Barcelona el nucli secessionista de Vallvidrera. També m’agradaria pensar que, a causa de la foscor, les fotos són atípicament pitjors del que és habitual.

Entrant en matèria, el cens té els mateixos inconvenients que un cens urbà: cotxes, gossos, gent i, en conseqüència, soroll. Tot i així, de tant en tant es deixa sentir l’udol d’algun gamarús per damunt dels lladrucs dels gossos o el xiscle d’un mussol entre guitarres flamenques dels que fan botellón a Sant Feliu de Llobregat.
En les últimes edicions, de les quatre espècies que han tingut a bé manifestar-me la seva presència (el Gamarús Strix aluco, el Mussol Athene noctua, el Xot Otus scops i l’Enganyapastors Caprimulgus europaeus) només el primer ha estat regular, i no amb profusió. Concretament, a l’última, només he sentit un màxim de dos exemplars al pantà de Vallvidrera en les dues últimes sortides.

Tot i l’escassedat d’ocells nocturns, mentre espero la posta del sol a la primera estació tinc l’ocasió de sentir l’últim concert del dia. La setmana passada aquest concert anava a càrrec de Tallarols capnegres (Sylvia melanocephala), Pit-roigs (Erithacus rubecula), Rossinyols (Luscinia Megarrynchos), Tudons (Columba palumbus), Merles (Turdus merula), Mallerengues carboneres (Parus major) i un Picot verd (Picus viridis).

Per estrany que sembli, el gran espectacle l’ofereixen els Falciots (Apus apus). Jo em situo en un punt elevat, i aquests ocells passen de la vessant del Vallès a la barcelonina a ran de terra, fins al punt que és perfectament audible el soroll de les seves ales tallant l’aire.

A més, darrerament un Xoriguer (Falco tinnunculus) s’instal·la en els cables d’alta tensió per valorar la situació ignorant la meva presència.

I aquesta vegada també va acudir a la cita un Gaig (Garrulus glandarius). Per tancar l’espera, dos Bernats pescaires (Ardea cinerea) van passar volant cap a ponent (cap al Delta del Llobregat o el pantà de Vallvidrera?).

Ja em perdonareu, però m’incomoda menys aquesta companyia que la dels que emulen el Cadillac solitario del Loquillo.