09 de setembre 2009

Els psitàcids i jo (III)

Quin agost tan avorrit. Potser m’he estat massa temps tancat a casa i aquest és el problema, però la veritat és que el poc que surto sóc incapaç de veure res. Només els Ballesters animen una mica els capvespres de l’Eixample, però als interiors d’illa per on em moc, ni Pardals es veuen. Bon moment, per tant, per liquidar la qüestió dels Psitàcids.


Ja us vaig comentar que cobreixo un itinerari SOCC des de la porta del Zoo del Parc de la Ciutadella fins a Travessera de Gràcia, com també que a les seves dues primeres seccions les Cotorres em porten de cap. Les que s’enduen la palma són dues espècies d’Aratinga: la mitrada i la de màscara roja. El principal problema no és tant comptar-les com diferenciar-les, perquè s’assemblen molt entre sí. De fet totes dues són verdes amb una quantitat variable de vermell al cap i a altres parts del cos. Les diferències són ben subtils: els trets distintius més fiables, amb binocles a la mà, són les espatlles vermelles, no sempre visibles, i un dibuix de cara més definit en el cas de la de màscara roja. Així, és molt probable que en alguna ocasió les hagi confós.
Si bé a l’estiu l’Aratinga mitrada sol estar-se força quieteta en els seus terrenys de cria del Zoo-carrer Wellington, a l’hivern recorren la ciutat a la recerca de lledons i altres fruits. En aquest mateix bloc ja hi havien aparegut fotos d’aquestes cotorres a carrers de l’Eixample. En aquesta foto podeu observar les destrosses que fan en les tipuanes.



La de màscara roja és de distribució més restringida.
M’ha passat alguna vegada que, tot comptant individus d’Aratinga mitrada, me n’ha aparegut alguna de cap blau. Aquesta Aratinga es caracteritza per tenir el cap blau. Sóc conscient que aquesta afirmació sembla una perogrullada, però si repassem els noms dels ocells ens adonarem que les coses no són sempre tan evidents. Quin tant per cent de blau hi ha en una Mallerenga blava? I de gris en un Còlit gris? Per què les denominacions angleses Blackbird o Blackcap ignoren joves i femelles? I l’etcètera és llarg.





Però tornem a l’Aratinga de cap blau. Un cop més, la trobem a la Ciutadella i al Zoo, criant en els forats dels plàtans, i no em consta que facin desplaçaments gaire llargs.
Altres Psitàcids són menys comuns però també són presents a la nostra ciutat. Me n’he trobat algun que, de moment, no té més interès que el d’una anècdota –i entenc que una situació deixa de ser anecdòtica quan el lloro nidifica. El primer ni tan sols sé de quina espècie era perquè encara no m’interessaven especialment els ocells. Es va aturar en un arbre de davant del meu balcó davant de la desesperació d’un veí que presenciava impotent com li volaven 120.000 de les antigues pessetes. I un parell de Lloros de corona groga se’m van creuar, com no, en el transcurs d’un SOCC. No n’he tornat a veure des d’aquell dia.

Per acabar, el dia , en el Zoo, em va sorprendre una sèrie de crits desconeguts. Com que els Estornells aquell dia estaven pletòrics en un principi els vaig atribuir la rècula d’esgarips, però una veueta em deia que investigués més. Finalment, se’m va mostrar un lloro de cap gris, zona ventral groga i dors verd. Era un Yuyu o Lloro del Senegal. Tampoc li vaig parar atenció fins que uns mesos més tard, la revista del Zoo Club publicava la notícia de la seva nidificació, que en temps posteriors ha estat regular. I, de moment, això és tot. Confiem no haver d’ampliar la llista en molt de temps.
(Aratinga mitrada, Aratinga mitrata; Aratinga de màscara roja, Aratinga erythrogenys; Aratinga de cap blau, Aratinga acuticaudata; Lloro del Senegal, Poicephalus Senegalus; Lloro de corona groga, Amazona ochrocephala)