Difficile est satiram non scribere

Això escrivia Juvenal allà cap al segle II. Dinou segles després, el barceloní aficionat als ocells i a escriure el que li rota en un bloc personal, té la mateixa sensació.
No sé per què escric això, perquè darrerament l’ornitòleg urbà està d’enhorabona: se li obren horitzons per gràcia dels senyors Joan Laporta i Jordi Hereu. Això de “obrir horitzons” s’ha d’entendre literalment. Ara, quan surti al que quedi de delta del Llobregat o al Pirineu haurà de dur la llibreteta que dedica a les observacions d’ocells urbans.
I és que el club que porta el nom de la seva ciutat (la broma del Núñez i el Clos ja l’he feta) tindrà ara el seu parc temàtic al Baix i, les coses com són, el que és del Barça és de Barcelona, es trobi dins del terme municipal o a la Xina.
Per cert, desviant-me una mica de l’assumpte i tornant a la qüestió de la mascota del Barça: com que la moció de la Polla blava no ha prosperat, modestament suggeriria escollir un mamífer, que sempre tindrà més acceptació que una bola de plomes. L’altre dia, passejant pel Zoo, vaig topar amb l’animal, un que, mirat des de certs angles, també du els colors del club. És aquest:

D’altra banda, la proposta del senyor Hereu de celebrar els Jocs d’Hivern a Barcelona és la responsable de l’altre 50 per cent d’entusiasme. En efecte, alguna estació del Pirineu tindrà l’honor de convertir-se en satèl·lit de la ciutat comtal per a la celebració de les competicions a l’aire lliure. És evident que al nostre alcalde no se li havia acudit el disbarat de proposar l’Arrabassada per al descens en slalom o el Morrot per als salts d’esquí. Tanta irracionalitat no seria pròpia d’ell. A més, si eixamplem i desdoblem carreteres i posem al dia l’aeroport de la Seu d’Urgell el Pirineu estarà a tret de pedra i no caldran hores de trajecte per afegir el Pardal d’ala blanca i el Trencalòs al llistat.
En fi, en nom dels amants de la natura, gràcies a tots dos.

La foto no té res a veure, però encara estic escollint les fotos de Laporta i Hereu que podria penjar. Una decisió que, com la d’organitzar uns jocs d’hivern, demana el seu temps.

Palau Robert

Els Jardins del Palau Robert són un cas ben singular a Barcelona. Per tal que us feu una idea d’aquesta singularitat, només cal dir que es tracta dels únics jardins de Barcelona on no veureu mai un gos. No hi ha res com un senyor amb uniforme i porra per despertar el civisme dels nostres conciutadans.

La tranquil·litat, sumada a la riquesa botànica del lloc, fa d’aquest espai de dimensions tan reduïdes un lloc prou interessant per a l’observació d’ocells. D’acord, no hi trobem cap espècie que s’allunyi d’allò que podem esperar a Barcelona, però els ocells que hi veiem es mostren força confiats.
Un dia per setmana em veig obligat a dinar fora de casa; aleshores, m’instal·lo en un banc i, mentre menjo les sobres de la setmana, paro l’ull i l’orella a veure què es presenta. L’únic que està assegurat és un torticoli i una indigestió. A més, divendres dia 18 d’aquest més se’m van presentar les bestioles següents –cito en ordre d’aparició:

-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus). Hi ha tres nius amb molta activitat.
-Pit-roig (Erithacus rubecula). Com a mínim n’hi hivernen tres individus.
-Merla (Turdus merula). Hi són molt abundants.
-Gavià argentat (Larus Michaellis). El trobem en els edificis veïns.

-Colom (Columba livia).
-Cotxa fumada (Phoenicurus Ochruros).
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala).
-Estornell (Sturnus vulgaris).
Altres ocells hi són habituals, com el Pardal (Passer domesticus), la Mallerenga carbonera (Parus major) o el Xoriguer (Falco tinnunculus). Però vint minuts no donen per a gaire més.

Merla amb fulleta a la cara que espatlla la foto.

Temps de censos (II)

Del 20 de novembre al 6 de desembre sense transició. Sort que em prenc el SOCC com una obligació, perquè si no fos així, ja no sortiria a observar ocells.

L’itinerari i, especialment, els seus inconvenients, ja estan explicats. Em limitaré, doncs, a comentar el més destacable que m’ha deparat el primer cens d’hivernants. Com a valoració general, la sensació és que aquest itinerari cada cop fa més honor al seu nom i només trobo ocells més que comuns o exòtics.

Aquest cop m’han dut de cap els núvols d’estornells. Es queda un amb la sensació que hauria pogut comptar millor.
També alguna cosa va espantar les Gralles i un grupet considerable va fer acte de presència per pujar l’estadística.

D’altra banda, he incorporat dues noves espècies al transecte: la Mallerenga emplomallada i el Rossinyol bord. La primera ja l’hi havia detectada, només que mai s’havia dignat creuar-se en el meu camí. L’altra sembla que aquest any és més abundant a la zona.
Segueixen sense donar senyals de vida Caderneres i Verdums.
I les fotos són de la zona, del dia i de les espècies trobades, però no del moment. Com la vegada anterior, la llista deixo que la consulteu al SIOC quan aparegui.

Cara al sol... crepuscular

He tornat una altra vegada al Zoo, però aquesta vegada amb un alicient afegit: per primera vegada en molts mesos hi he pogut anar sense nens.

Era divendres a la tarda, a l’hora en què els grups escolars comencen a desfilar i en el recinte només hi queden el personal, quatre italians i uns altres tants russos. És a dir, un moment relativament tranquil, encara que amb poca estona de sol per endavant. Després d’un dinar interromput per una Cuereta torrentera, un Tallarol capnegre i uns quants Pit-roigs, em vaig disposar a recórrer les instal·lacions amb la il·lusió d’observar l’onada de Rossinyols bords i el grupet de Nandayus Nenday que, segons m’havia comentat el Josep Garcia, apareixia cap al tard.

Dels Rossinyols bords ni tan sols en vaig sentir el cant característic durant una bona estona. Per contra, Mosquiters i Pit-roigs es prodigaven com bolets.
Apostat en el zoo infantil, esperava esdeveniments tot observant la davallada del sol i els fenòmens que l’acompanyen. Les Gavines rialleres es retiren al mar a passar la nit; Coloms, Gralles, Cotorres de tota mena i especialment Estornells semblen situar-se de cara a l’última llum en un intent d’atrapar-ne l’escalfor per passar la nit. La cridòria és monumental.

De sobte, m’arriben els xiscles d’uns psitàcids que em resulten desconeguts. Són els Nandayus Nenday, amb la seva màscara negra inconfusible. Després d’uns moviments d’aproximació se sumen a la cerimònia d’adoració del sol. Les contemplo una bona estona –jo, d’esquena al sol, ja que puc escollir-, les afegeixo a la meva llista personal i vaig fent cap a la sortida.
Vaig aturant-me a comprovar si les Cotorres porten medalles i, en cert moment, d’entre unes canyes, a la gàbia de les mones aranya, sorgeix finalment un Rossinyol bord.
Amb la satisfacció d’haver acomplert objectius, em vaig retirant, que ja tanquen. M’aturo un moment a observar un conflicte territorial entre Cotorres de Kramer i Lloros del Senegal del que semblen sortir airosos els últims. Després ja em retiro.
Pel Parc de la Ciutadella encara tinc temps de sentir unes Aratingues mitrades, però el dia ja no dóna més de sí. Us presento el llistat.
-Corb marí gros (Phalacrocorax carbo): un exemplar sobrevola el Zoo a gran altura.
-Esplugabous (Bubulcus ibis).
-Martinet blanc (Egretta garzetta).
-Bernat pescaire (Ardea cinerea).
-Ànec collverd (Anas platyrhynchos).
-Gavina riallera (Larus ridibundus)
-Gavià argentat (Larus Michaellis)
-Colom (Columba livia)
-Tudó (Columba palumbus)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata).
-Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus).
-Nandayus Nenday.
-Cuereta torrentera (Motacilla cinerea).
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Pit-roig (Erithacus rubecula).
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros).
-Merla (Turdus merula).
-Rossinyol bord (Cettia Cetti).
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala).
-Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla): probablement; no es va deixar veure gaire.
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybyta).
-Mallerenga blava (Parus caeruleus).
-Mallerenga carbonera (Parus major).
-Raspinell (Certhia brachydactyla).
-Garsa (Pica pica).
-Gralla (Corvus monedula).
-Estornell (Sturnus vulgaris).
-Pardal (Passer domesticus).
Per cert, on són els fringíl·lids?

Ex minima magnus scintilla nascitur ignis

Aquest cop no vull escriure sobre ocells urbans, estrictament. M’ha cridat l’atenció aquesta notícia que publicava El Periódico de Catalunya. Llegim-la.

Una metàfora d’alguna cosa que se m’escapa? Una bonica lliçó sobre els límits de la ciència? O senzillament algú no ha fet bé la seva feina?
Sigui com sigui, sabem que l’ocell n’ha sortit il·lès, però en desconeixem l’espècie. Jo, després de rumiar molt sobre les dimensions que havia de tenir el tros de baguette per immovilitzar un artilugi d’aquesta envergadura, he atribuït arbitràriament la gesta a una garsa. Ha influït en la decisió el fet que en aquest moment disposés d’una foto per il·lustrar aquesta entrada.

Notes fenològiques

Fa tant de temps que no surto expressament a observar ocells que fins i tot he perdut la meva llibreta d’anotacions. Suposo que deu ser sota alguna pila de llibres; només em cal saber sota quina d’elles. Així, publicaré les anotacions en el bloc directament. Ben mirat, és un sistema de recordar les observacions tan vàlid com qualsevol altre. Ara bé, això de no sortir en aquesta època de l’any llinda la tragèdia.
Reprenent temàtiques de l’últim post, la Gavina riallera del Mercat de Sant Antoni ja no està sola. Els efectius, sense arribar a les quantitats de ple hivern, han augmentat malgrat el tancament de l’edifici històric. Les parades ja no hi són, però aquella fortor que sembla venir de la botiga d’Esautomàtix i Yelosubmarin costarà de marxar.
Continuant, afegiré que vaig sentir els Ballesters per última vegada diumenge 18 d’octubre. Ja veurem què troben els que tornin, si les fantasies del senyor Laporta prosperen.
Passant a altres coses, divendres 23 un Xoriguer sobrevolava la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb passeig de Gràcia.

A més, diumenge 25 em vaig retrobar amb la meva estimada 387 al Parc Joan Miró. És tota una supervivent! I el mateix diumenge al mateix lloc també se’m va mostrar la primera Cotxa fumada de l’any. Un parell d’hores més tard un altre exemplar picotejava entre les plantes d’un test en un balcó de l’Eixample.

Per acabar, si bé la meva última visita al Zoo no em va deparar gaires sorpreses –el retorn de les Cotxes fumades, l’arribada de Pit-roigs hivernants, la presència d’una bona munió de Gavines rialleres- almenys sí que vaig poder presenciar una estampa prou bonica: el vol en formació laxa d’un estol de Corbs marins.