...et requievit die septimo

O el setè dia es va quedar ben descansat. De fet sóc jo qui s’ha quedat descansat amb segons quines informacions. Només volia corregir o puntualitzar algunes afirmacions meves de posts anteriors.
-No he tornat a veure cap Cotxa fumada al Mercat de Sant Antoni des del 6 d'abril; de nidificació, doncs, res de res.

-Els meus temors relatius als pollets de Falcó de la Sagrada Família no eren fundats; tots han tirat endavant sense problemes, al menys dins la caixa niu (20 d’abril de 2009).
-A les observacions de l’interior d’illa dels Tres Tombs (11 de maig) hi he d’afegir l’Esplugabous; dos exemplars el van sobrevolar direcció Remolar (suposo) el dia 1 de juny, i m’imagino que això deu ser habitual.

Foto: Clara Escòrcia

I ara que estic en pau amb el món, i aprofitant que s’apropen les vacances, una suggerència de lectura. Es tracta de Conèixer i estimar els ocells, de Joaquim Maluquer i Sostres, publicat per Pòrtic el novembre de 2008. L’autor, probablement l’ornitòleg de més llarga trajectòria del nostre país (el petit, no el gran), explica que el llibre ha estat fet per encàrrec i amb intenció divulgativa. D’aquí que, a priori, per a l’iniciat no tingui gaires alicients.
L’exposició s’estructura bàsicament al voltant de certs indrets de la nostra geografia que representen un hàbitat determinat. Així, per exemple, un recorregut per la plana de Lleida serveix per explicar els ocells de secà, les Planes de Son pels d’alta muntanya, el delta de l’Ebre i els aiguamolls de l’Empordà pels ocells de zones humides, etc. El profà, doncs, i moltes vegades també l’iniciat, podrà conèixer no només les característiques dels ocells, sinó també els llocs de Catalunya on es pot observar.

És cert que la major part de les dades són conegudes pels experts i fins i tot per qui escriu aquestes ratlles, però també aporta molts aspectes interessants. Un d’ells és l’actualització de les dades de la seva gran obra Els ocells de les terres catalanes. La situació ha canviat molt des de 1956, data de la primera edició, i fins i tot des de la de l’última, 1987, i Maluquer no pot evitar referir-s’hi en nombroses ocasions utilitzant dades de llibres de referència més actuals com l’Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. De fet, trobem a faltar un llibre de l’abast de Els ocells de les terres catalanes que aprofiti les noves informacions.

El que fa que el llibre sigui interessant fins i tot per als entesos és, sobretot, la combinació de capacitat comunicativa i experiència de l’autor. Els capítols escrits en primera persona, com el dedicat a l’illa de Buda, en què evoca una cacera en aquest indret i que va comptar amb la presència de Josep Maria de Sagarra; els dedicats a projectes conservacionistes, com els dels Aiguamolls de l’Empordà; o els apunts històrics i antropològics són els seus punts forts. A més, conté índex onomàstic, índex de referències i una bibliografia prou extensa, una cosa ben poc habitual en una obra divulgativa.
Doncs aquí teniu una suggerència per al vostre temps de descans estival. Li farem un homenatge a Maluquer i Sostres amb unes fotos de Cogullades i Cruixidells de la seva terra.

Més Zoològic

He tornat un parell de cops al Zoològic, però ho he fet en cap de setmana i al matí /migdia; hores i dates, per tant, poc adients per a l’observació dels ocells. A més, diguem que senzillament he aprofitat per observar ocells, no hi he anat expressament amb aquesta finalitat. I és clar, tenir un ull en els ocells i l’altre en la criatura no és la millor manera.
Els dies escollits (és una manera de dir-ho) van ser 31 de maig i 14 de juny, i les sortides van ser més decebedores del que en principi havia imaginat. Per què? Doncs perquè esperava veure un dels espectacles més grans que pot oferir el Zoo des del punt de vista ornitològic.

Em refereixo a les Gralles. Recordo que fa uns anys, més o menys per aquestes dates, les gàbies dels grans mamífers s’omplien de polls que reclamaven el seu aliment als adults, aliments que obtenien picotejant els excrements d’elefants, cèrvids, girafes, etc. Aquest any, però, només he aconseguit veure els vols de grupets d’una desena aproximadament a la zona del zoo infantil. ¿La causa? Potser he fet tard, potser no he escollit les hores, potser les reformes les han foragitat, o potser n’hi ha menys.
Tot i així, us passo la llista del poc que vaig poder veure o sentir.

-Esplugabous (Bubulcus ibis)
-Martinet blanc (Egretta garzetta)
-Bernat pescaire (Ardea cinerea)

-Ànec coll-verd (Anas platyrrynchos)
-Xoriguer (Falco tinnunculus)
-Gavià argentat (Larus Michaellis)

-Colom (Columba livia)
-Tudó (Columba palumbus)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto)
-Aratinga de cap blau (Aratinga acuticaudata)
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata)
-Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)
-Falciot comú (Apus apus)
-Ballester (Apus melba)
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica)

-Cuereta blanca (Motacilla alba)
-Pit-roig (Erithacus rubecula)
-Merla (Turdus merula)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus)
-Mallerenga carbonera (Parus major)
-Garsa (Pica pica)
-Gralla (Corvus monedula)
-Estornell (Sturnus vulgaris)
-Pardal comú (Passer domesticus)
-Gafarró (Serinus serinus)
-Cadernera (Carduelis carduelis)

Temps de censos (I)

Des de la primera temporada (2002) faig el Seguiment d’Ocells Comuns de Catalunya a Barcelona. Concretament, cobreixo l’itinerari número 55, que s’inicia a la porta del Zoo, travessa el Parc de la Ciutadella, segueix pel passeig Lluís Companys, pel passeig de Sant Joan passant per plaça Tetuan i acaba a la travessera de Gràcia. Un trajecte, doncs, força ajardinat en gairebé totes les seccions. No m’extendré en la metodologia del SOCC per la senzilla raó que es pot trobar al web de l’Institut Català d’Ornitologia; senzillament explicaré allò que el fa peculiar respecte a altres itineraris.
Per començar, la peculiaritat ve del fet que es tracta d’un itinerari urbà, la qual cosa implica una gran pressió humana i canina. Procuro fer-lo en diumenge en un intent de minimitzar molèsties. Ara bé, hi ha diferències estacionals no només pel que fa a espècies d’ocells detectades; també pel que fa a hàbits ciutadans.

Parlem del de nidificants, que és el més recent. S’ha de començar amb la sortida del sol, l’hora en què només hi ha els supervivents de la nit de dissabte i els primers passejadors de gossos, juntament amb algun footingaire. Dic “només,” però ja és suficient per alterar el comportament dels ocells –i els nervis de l’ornitòleg de camp, que no es caracteritza precisament per la seva tolerància a la imbecilitat-. Així, especialment a la Ciutadella –la secció més rica-, em trobo amb els que dormen la mona, els que dormen en un banc perquè no tenen un altre lloc, els que organitzen un concert o un partidet de ves a saber què i, els més comuns, els que deixen que els seus gossos campin per on els roti, recordant-nos la ineficàcia dels diners invertits en conscienciar els amos que les caques no són beneficioses per la gespa i en cartellets de prohibicions. Nota per a l’Ajuntament: és impossible fer raonar algú que considera “net” un animal que es passa el dia olorant els excrements dels seus congèneres; cal fer servir altres sistemes dissuassoris. A això s’afegeix que en temporada de SOCC de nidificants és impossible trobar un dia en què no hi hagi o Tamborinades, o Trobades d’Entitats, o Dies de la Gran Causa.
Ara bé, en festius ens estalviem un excés de trànsit, la càrrega i descàrrega de camions i altres sorolls. De fet, un cop creixen les fulles dels arbres són més útils les orelles que els ulls.
Aquest panorama no impedeix que es vegi algun ocell. De fet, quan se’m va suggerir fer aquest itinerari –era un dels primers itineraris per Barcelona; ara n’hi ha nou d’estrictament urbans- em va sorprendre trobar tanta varietat. M’esperava els Coloms, Pardals, Estornells, Gavians argentats, Merles i poc més, algun dels que m’havia trobat ocasionalment com el Pit-Roig o la Gralla, potser. Em va alegrar, doncs, trobar diversos tipus de Mallerengues i Tallarols, Caderneres, Verdums i Mosquiters. La llista és prou llarga, però un dels que més em va sorprendre va ser el Papamosques gris, nombrós en un lloc tan curiós com la plaça Tetuan. En fi, si voleu una llista completa busqueu en el SIOC (Servidor d’Informació Ornitològica de Catalunya). Només cal clicar a l’enllaç.

El grup que més maldecaps m’ha portat és el dels Psitàcids, i per diverses raons. Les Aratingues, sobretot, per les dificultats en la seva identificació. Actualment no tinc excessius problemes per distingir les Mitrades de les de Màscara Roja si s’estan quietes i a prop, però les seves diferències tan subtils fan gairebé impossible la identificació en vol. Si a aquesta dificultat hi afegim que de vegades formen grups mixtos amb Aratingues de Cap Blau, la confusió en el comptatge està servida. El reclam podria ajudar si féssim callar els Guacamais i Paons del Zoo.
L’altra complicació va començar el dia en què em vaig trobar tres Cotorretes de pit gris amb medalletes blaves o vermelles. Per més que la finalitat de la sortida sigui una altra, no puc ignorar-les i em trobo que ara també apunto números de medalles per enviar-les al Museu de Ciències Naturals.

Per acabar, una crida al senyor amb xandall i binocles que m’aturava a la Ciutadella. Es troba bé? Ja fa un parell de temporades que no es deixa caure per allà!

Can Cadena

Tard com sempre, penjaré unes fotos d’una visita de dissabte passat, dia 23, a Can Cadena, districte de Sant Martí. Es tracta d’una masia del segle XVII que, actualment, acull uns horts urbans i quatre animalons per a diversió de la canalla. I és això precisament el que em va portar allà en una hora poc oportuna per a l’observació d’ocells; no vaig veure ni la meitat de les espècies que se solen citar en fòrums i anuaris. Només els oportunistes de sempre. I, òbviament, només es van deixar fotografiar amb una certa nitidesa els que ja han aparegut anteriorment en el fòrum.

Per exemple, aquest Gavià argentat que feia passades agressives a la cacera d’algun colom –o potser algun nen o un xai, perquè amb els Gavians mai se sap. I, no cal ni dir-ho, la Guàrdia Urbana i els funcionaris de Parcs i Jardins miraven cap a una altra banda.

Els Falciots i, de tant en tant, algun Ballester, sobrevolaven l’espai. No faltaven ni els ubicus Coloms ni les Tórtores turques, i les Cotorretes de pit gris feien de les seves pels voltants. Potser aquest artilugi les dissuadia d’aturar-se al recinte.

Ara, el seu niu, més enllà del mur, no té desperdici.


Pel que fa a Còrvids, es va fer sentir una Gralla al parc del costat; deixar-se veure, només un parell de Garses.

Entre els més petitons, es van veure algun Estornell, Pardals, alguna Cadernera i els escandalosos Gafarrons.

Ja que no podem observar una gran varietat d’ocells, ens acontentarem veient que els de sempre segueixen presents.

Gavians i mitjans

Diumenge dia 16 de maig, La Vanguardia tornava a posar-nos alerta sobre la qüestió dels Gavians argentats, i ho feia des de la portada (“Las gaviotas atacan en el patio”) i la secció “Vivir” (‘Gaviofobia’, “La agresividad de las aves atemoriza algunos colegios”, “Furia en la azotea”). Resumint, el reportatge ofereix el testimoni d’una veïna que viu literalment atemorida pels Gavians argentats i no gosa ni sortir al seu terrat; d’altra banda, ens informa que moltes escoles han hagut de canviar d’hàbits de resultes d’un “atac” a un alumne, a qui un Gavià va arrabassar l’entrepà.

A la part titulada “Furia en la azotea” l’autor, Antonio Cerrillo, ens introdueix al comportament del Gavià citant Xavier Ferrer, professor del departament de Biologia Animal de la UB.
El reportatge apareix, com ja hem dit, a la secció que La Vanguardia dedica a qüestionar les actuacions –o, com en aquest cas, la inacció- de l’Ajuntament de Barcelona, però aquest cop hem de reconèixer que el periodista s’ha documentat amb una autoritat, malgrat el tremendisme d’algunes frases i fotos.
M’han cridat l’atenció dues parts. La primera, les paraules de la veïna: “Después de cinco años de protestas, el Ayuntamiento debería de haber tenido una solución (sic), alguna idea se les tendría que haber ocurrido para atajar el problema. Eso es realmente vergonzoso; el Ayuntamiento debe defendernos.” Suposo que han retallat “para eso pago mis impuestos.” Si algú em llegeix ja sap que tampoc és que jo estigui content amb el nostre consistori, però aquestes paraules il·lustren molt bé l’actitud de la major part de la ciutadania: esperar que les institucions solucionin situacions tan complexes com aquesta -o la de les meduses, ja posats- sense plantejar-se’n la causa i la nostra part de responsabilitat en elles.
El segon és ben curiós: “Así, la gaviota patiamarilla (gavià argentat en catalán) se ha hecho tan oportunista, tan adaptada al ecosistema urbano que incluso captura vencejos, pese a que estos son tan rápidos que nadie ha logrado fotografiarnos (sic) entrando en sus nidos del Camp Nou.”
¿Es refereix realment a vencejos (Falciot negre) o a vencejos reales (Ballester)? Suposem que no haurà caigut en l’error a què jo feia referència el dia 18 de febrer i sí que al·ludeix al Falciot negre; del contrari, ens il·lumina sobre per què les notícies d’aquelles edicions apareixien sense fotos il·lustratives, que sempre enriqueixen un text.

I parlant de fotos, a www.lavanguardia.es/fotos trobareu una seqüència de com un Gavià argentat devora amb voracitat un bocata abandonat. De moment, conformeu-vos amb una de meva, en què un d’aquests assassins alats ens amenaça amb una pota.

(Gavià argentat de potes grogues, Larus Michaellis; Falciot negre, Apus apus; Ballester, Apus melba)

Interiors d’illa

L’any 1985 es va començar a executar el pla de recuperació d'interiors d’illa de l’Eixample per a la ciutadania. Es diu recuperació com si alguna vegada s’hagués aplicat de facto el Pla Cerdà. Però centrem-nos en el que ens interessa: el pla ha afavorit l’aparició de nous espais més o menys aptes per als ocells.
Amb el meu fill actualment solem acudir a tres d’ells. Un du el nom de Tete Montoliu (anomenem-lo I). És relativament nou, i per tant la vegetació no està gaire desenvolupada. Això fa que, des del punt de vista de l’avifauna, sigui més aviat pobre. L’espai tampoc dóna per a gaire més.

Sens dubte hi nidifiquen algunes parelles de Pardals i una de Merles, no sé si en el parc mateix o en una de les terrasses particulars. Ahir mateix, un Falciot provava d’introduir-se pel forat d’una persiana d’un pis que sembla deshabitat fa temps; ara bé, l’absència de cavitats no el fan gaire adequat per a l’espècie. També es veu com sobrevolen l’espai Gavians argentats i Coloms, però no solen aturar-s’hi, almenys quan tota l’horda infantil campa per allà. La gran virtut del parc, però, és l’amplitud; al setembre s’hi poden observar grans aplecs de Ballesters en migració.
Més antic és l’interior d’illa dels Tres tombs (II), encara que és dels que s’han recuperat en dues fases: una d’urgència coïncidint amb unes eleccions i una segona en què se li dóna la fesomia definitiva, si és que en aquesta ciutat hi ha alguna cosa definitiva.

A la part antiga hi ha unes rengleres de palmeres que cap al tard acullen Pardals i, a l’hivern, Estornells. Alguna Merla vola de les palmeres als arbusts d'una guarderia ubicada en aquest jardí. Algun cop s’hi han vist Mallerengues carboneres, però des de la remodelació no he estat capaç de detectar-ne més. Ara, les observacions més destacables han estat un Falcó pelegrí que volava increpat per uns Falciots i, probablement, un petit estol de Grues. No ho puc confirmar perquè una pregunta (¿Cree que va a llover?) em va recordar que uns segons abans tenia interlocutora i estava mostrant-me una mica maleducat.
El tercer té un nom curiosíssim: Jardins dels equipaments de Sant Antoni (III). L’amic Stalin no l’hauria batejat millor. Es caracteritza pels seus arbres escarransits, heura i per la contigüitat d’un edifici negre –biblioteca i espai de gent gran– que ha estat candidat a premi Mies Van Der Rohe.

En un dels nivells d’aquesta bibilioteca, durant un temps vaig ser testimoni del descans –en pau- d’una Cotorreta de pit gris i d’un Colom, víctimes d’una colisió contra els seus vidres. Pel que fa a ocells vius una parella de Cueretes blanques reposa en l’edifici de la bibilioteca i s’atreveix a trepitjar el parc en moments d’escassa afluència. La Cotxa fumada, habitual en els interiors d’illa –tinguin parc o no-, només se m’ha presentat en aquest. I les Garses, Gafarrons i Gavians argentats alegren la vista –més que les orelles- amb els seus displays des dels edificis circumdants. Els vespres de primavera també podem veure petits grupets de Bernats pescaires que volen del Zoo cap al Delta del Llobregat.
Cal dir que tots tres parcs són molt concorreguts, així que no crec que més vegetació hagi de traduir-se en més riquesa ornítica, però suposo que amb el pas dels anys hi trobarem, encara que sigui com a hivernants, més Sílvids i Pàrids. El temps dirà.
Us presento la llista:
-Bernat pescaire (Ardea Cinerea). Sobrevolant III.
-Falcó pelegrí (Falco peregrinus). (II) (7/5/09)
-Grua (Grus grus). (II) (?)
-Gavià argentat (Larus Michaellis). Sobrevolant o en edificis collindants (I, II, III).
-Colom (Columba livia). (I, II, III, evidentment)

-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus). (I, II, III, sobrevolant).
-Ballester (Apus melba). (I, II, III)
-Falciot negre (Apus apus). (I, II, III)
-Oreneta cuablanca (Delichon urbicum). A II, amb niu probablement al Poble Sec. (4/8/08)
-Cuereta blanca (Motacilla alba). Possible nidificant a III.
-Pit-roig (Erithacus rubecula). En migració, 2/11/07. (I)
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros). En els arbres de III (14/1/09).
-Merla (Turdus merula). Nidificant a I i II.
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala). Picant en els testos dels balcons d’edificis collindants. (I)
-Mallerenga carbonera (Parus major). (II)
-Garsa (Pica pica). Edificis collindants, especialment III.
-Estornell (Sturnus vulgaris). Sobrevolant I o a les palmeres de II.
-Pardal (Passer domesticus). (I, II, III)
-Gafarró (Serinus serinus). Sempre cantant als edificis del voltant a I i III.

Poesia urbana

En un transformador del carrer Manso, algú ha escrit l’aforisme següent: Es ilegal el ave que migra? La signatura potser no és inintel·ligible, però jo només n’entenc l’H del principi. I com que la poesia està per damunt de les convencions, no hi ha signe d’interrogació a l’inici de l’enunciat. No entraré en una qüestió tan peluda com la de les ordenances municipals.
El poeta tracta un tòpic força recurrent; sense gaire esforç em vénen a la memòria els símils dels Beatles, Leonard Cohen o Nino Bravo. Ara bé, amb una primera lectura li vaig reconèixer un cert enginy. Però després de passar pel davant de la frase dia rere dia, no he pogut evitar sotmetre-la a anàlisi crítica –sóc així de prosaic-, i la meva conclusió suposo que no li agradaria gaire a l’amic H (perquè dono per descomptat que es tracta d’un home).

No l’ha ajudat gaire la propaganda aquella del linx i del bebè sobre la que ja s’ha escrit tant, però s’ha oblidat el fonamental: és una propaganda idiota i perillosa. La protecció legal d’aquest fèlid ha fet ben poc per alliberar-lo de la desprotecció en què es troba; només li falta que alguna llumenera amb mitra predisposi els feligresos en contra.
No tinc cap intenció d’atribuir els dos adjectius anteriors a l’aforisme de l’H, però sí que, poc imaginatiu com sóc, voldria dir-li, en primer lloc, que no fa tant de temps que en aquest país hem deixat enrere la Ley de alimañas, per la qual s’incentivava la cacera de certes espècies que es consideraven pernicioses. Ara, encara que no se’l persegueixi legalment i fins i tot se’l protegeixi, “l’ocell que migra” ho segueix tenint més dificil que la majoria dels humans, per més immigrants que siguin. Si escull (és una manera de dir-ho) la ruta de l’estret de Messina, és molt probable que acabi abatut a trets impunement a Malta. Si opta (és una altra manera de dir-ho) per l’estret de Gibraltar, abans d’arribar pot ser víctima de les nostres sacrosantes tradicions: la barraca catalana, el parany valencià o el verí dels “cotos” andalusos. I ningú li assegura que en el seu destí, el Sahel en molts dels casos, la sequera no l’haurà deixat sense recursos de subsistència.

Resumint: segons quina idea tinguem de lliure, l’ocell migrador ho és; ara, està ben fotut. I he deixat de banda conceptes com “expansió” i “naturalització” per no empantanar-me en un terreny massa relliscós.

En fi, ben aviat tornaré a sortir per Barcelona amb la llibreta, els binocles i la càmera.