Tornen els dies de feina i, amb ells, els dinars de bocata i carmanyola a l'interior d'illa Laura Albéniz. Realment, ara tinc poques ocasions de voltar per Barcelona amb els prismàtics i la càmera, així que aquesta estona em ve de fàbula.
Respecte al juny hi he trobat algun petit canvi. Per començar, el Tallarol capnegre, que sol amenitzar les meves classes des del ficus centenari, així com les Tórtores turques, que aquesta primavera van arribar a nidificar al pati de l'escola on treballo, no han donat senyals de vida en els quatre dies que m'he estat al parc.
En canvi, ha fet acte de presència un Pit-roig tafaner, que també hi és força habitual però no s'havia mostrat les últimes vegades. Probablement és una advertència que la tardor s'apropa.
No han fallat les dues Merles.
Tampoc els Pardals ni els Coloms, i fins i tot ens ha visitat una garsa.
La Cotxa fumada no trigarà a deixar-se veure.
El que sembla que és aquí per quedar-s'hi és el grupet -no gosaria dir colònia- de Becs de corall senegalesos. Una alumna meva en va detectar la presència per primera vegada ara farà tres anys en el decurs d'una activitat d'observació d'ocells de jardí. Aleshores en vam veure fins a quatre exemplars i en vam certificar la nidificació; aquests dies n'hi havia un mínim de 7, probablement 8, i cal dir que se'ls sol sentir al llarg de tot l'any.
I ja que parlem de Becs de corall, en vaig veure uns quants als jardins del Seminari Conciliar de Barcelona, edifici que, segons la bibliografia autoritzada, té el dubtós honor de d'haver acollit el primer niu de Gavià argentat de la nostra ciutat.
Per cert, "bocata" és una llicència que m'he permès perquè, per la gent que em llegeix, no penso que s'armi tant de rebombori com amb el "cumpleanys" de la Rosalía o el "reflexada" de Sau.
Bona Diada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada