Orenetes al celobert (II)

(CONTINUACIÓ)

Durant unes setmanes, cada cop que sortia veia la cua de la femella sobresortint del niu. Quan s’adonava de la meva presència, treia el cap i em mirava, i el mascle, si hi era, s’allunyava i em mirava de més lluny.

Els ous calculo que van eclosionar cap als últims dies de juny, el 29 o el 30. Per aquelles dates va reobrir l’hotel del costat, però, per sort, la major activitat tampoc semblava que hagués afectat seriosament la conducta de les Orenetes malgrat tenir llum en hores intempestives. Seguien dormint cadascuna en el seu racó habitual i jo aprofitava la pobra claror per fer les fotografies nocturnes, que també són molt poc lluïdes.

El màxim de polls que he detectat és de tres, i he de dir que al terra no ha caigut cap closca d’ou ni cap poll. El meu germà, que havia tingut nius de Cuablanca al seu balcó del Poble Sec, em comentava que ell sí que havia hagut de recollir-ne algun. Al nostre celobert vam tenir cridòria constant mentre els pollets creixien. Si jo sortia, primer treien el cap encuriosits per després amagar-se.

(9.07)

(12.07)

I així va anar fins que el dia 13 de juliol em van despertar uns refilets més propers de l’habitual. Vaig mirar per una escletxa de la persiana del dormitori i els vaig  veure tots, polls i adults, a la paret que separa el nostre pati del de l’hotel. La porta de la cuina estava oberta de bat a bat per combatre la calor i vaig tenir un mal pressentiment. Vaig córrer a tancar-la, però, en arribar, ja havia fet tard: una de les orenetes ja era dins. Pensava que havia sortit tal com havia entrat, però al cap d’una estona la meva dona va sentir un refilet suau. Després d’una recerca acurada la vaig trobar sobre la piràmide de Playmobil del meu fill. Aleshores va començar un llarg calvari, tant per a l’Oreneta com per a la meva família. Vaig fer tot el possible per orientar-la cap al camí per on havia entrat tancant portes d’habitacions, però no hi havia manera: estava molt espantada. Després d’una trompada lleu amb el vidre d’una porta -sense conseqüències, per sort- vaig desistir del projecte inicial i li vaig obrir del tot la porta del balcó per evitar mals més seriosos. En veure-ho va sortir sense pensar-s’ho. Penso que es va reorientar, perquè més tard seguia comptant cinc orenetes.

Tinc la sensació que les pràctiques de vol es van interrompre durant dos dies, però potser vaig ser jo qui no s’atrevia a obrir la porta del celobert. El cas és que el 15 van sortir i ja no van tornar fins a la nit. Precisament, aquella nit va caure una tromba d’aigua considerable sobre Barcelona, una tromba que em va fer patir molt però que tampoc les va afectar gaire.

I fins al dia d’avui, les coses segueixen així. De bon matí armen el gran escàndol abans de sortir volant i no tornen fins a quarts de nou del vespre. El mascle s’instal·la en el seu fil, la femella en un altre sota l’altra finestra de la veïna i les cues dels tres joves sobresurten del niu. Ocasionalment tornen per arrecerar-se a les hores més caloroses del dia. Sembla que tindrem companyia -i porqueria- fins a la tardor.