Dies avium MMIX

Els Coloms domèstics són com una metàfora de la vida d’observador d’ocells urbans, sobretot quan només sortim de casa per anar a la feina: els nostres dies són grisos amb moments negres; els colors vius solen acabar en monyons, com les potes d’aquest ocell tan vilipendiat.

En aquestes dues setmanes que porto sense actualitzar el bloc, doncs, hi ha hagut algun d’aquests moments de color. El dia 22 de setembre, per exemple, un Falcó pelegrí va sobrevolar l’interior d’illa dels Tres Tombs. I el dia 25 em va semblar veure la primera Gavina riallera sobre la teulada del Mercat de Sant Antoni. El 29 el seu lament inconfusible (insisteixo: per què l’anomenen riallera?) em va corroborar la seva presència. Ja veurem si hi serà per gaire temps: el dia 12 d’octubre ja serà tancat fins que s'acabi la reforma de l'edifici.
Els Ballesters encara es deixen sentir al vespre, però ja no es veuen, gairebé. I avui, al Zoo, que he visitat amb motiu del Dia mundial dels ocells, he sentit finalment el Rossinyol bord.

Parlant de Dia dels ocells, he pogut tenir la criatura entretinguda una estona pintant pingüins mentre escoltava un Pit-roig, sentia les Aratingues mitrades i llegia alguna medalleta de Cotorreta de pit gris. Poca cosa, com de costum.

Larus vespertinus

Aquesta setmana no hi ha hagut novetats destacables. Només he pogut comprovar que el Poble Sec segueix sent un dels llocs preferits de l’Oreneta cuablanca, encara que sembla més difícil veure’n exemplars que fa uns anys. Un grupet d’unes cinc volava aquests dies per la mena d’abocador en què s’ha convertit la plaça de les Naves.
D’altra banda, dijous dia 16 uns 60 Ballesters –potser hi havia algun Falciot entre ells- es van deixar sentir i veure cap a les 8 del vespre per sobre de l’interior d’illa dels Tres Tombs. Sens dubte aquest fenòmen està relacionat amb la migració. El dia següent els podia comptar amb els dits d’una mà.

I l’altre, dissabte, no hi era per comprovar com anava la cosa. Al vespre em trobava pel port, i duia la càmera per fer alguna foto amb què il·lustrar aquesta entrada, encara que no tinguin res a veure amb el que he explicat. Tampoc és que expliqui gaire cosa.

(Oreneta cuablanca, Delichon urbicum; Ballester, Apus melba; Falciot, Apus sp.; Gavià argentat, Larus Michaellis)

Els psitàcids i jo (III)

Quin agost tan avorrit. Potser m’he estat massa temps tancat a casa i aquest és el problema, però la veritat és que el poc que surto sóc incapaç de veure res. Només els Ballesters animen una mica els capvespres de l’Eixample, però als interiors d’illa per on em moc, ni Pardals es veuen. Bon moment, per tant, per liquidar la qüestió dels Psitàcids.

Ja us vaig comentar que cobreixo un itinerari SOCC des de la porta del Zoo del Parc de la Ciutadella fins a Travessera de Gràcia, com també que a les seves dues primeres seccions les Cotorres em porten de cap. Les que s’enduen la palma són dues espècies d’Aratinga: la mitrada i la de màscara roja. El principal problema no és tant comptar-les com diferenciar-les, perquè s’assemblen molt entre sí. De fet totes dues són verdes amb una quantitat variable de vermell al cap i a altres parts del cos. Les diferències són ben subtils: els trets distintius més fiables, amb binocles a la mà, són les espatlles vermelles, no sempre visibles, i un dibuix de cara més definit en el cas de la de màscara roja. Així, és molt probable que en alguna ocasió les hagi confós.
Si bé a l’estiu l’Aratinga mitrada sol estar-se força quieteta en els seus terrenys de cria del Zoo-carrer Wellington, a l’hivern recorren la ciutat a la recerca de lledons i altres fruits. En aquest mateix bloc ja hi havien aparegut fotos d’aquestes cotorres a carrers de l’Eixample. En aquesta foto podeu observar les destrosses que fan en les tipuanes.

La de màscara roja és de distribució més restringida.
M’ha passat alguna vegada que, tot comptant individus d’Aratinga mitrada, me n’ha aparegut alguna de cap blau. Aquesta Aratinga es caracteritza per tenir el cap blau. Sóc conscient que aquesta afirmació sembla una perogrullada, però si repassem els noms dels ocells ens adonarem que les coses no són sempre tan evidents. Quin tant per cent de blau hi ha en una Mallerenga blava? I de gris en un Còlit gris? Per què les denominacions angleses Blackbird o Blackcap ignoren joves i femelles? I l’etcètera és llarg.

Però tornem a l’Aratinga de cap blau. Un cop més, la trobem a la Ciutadella i al Zoo, criant en els forats dels plàtans, i no em consta que facin desplaçaments gaire llargs.
Altres Psitàcids són menys comuns però també són presents a la nostra ciutat. Me n’he trobat algun que, de moment, no té més interès que el d’una anècdota –i entenc que una situació deixa de ser anecdòtica quan el lloro nidifica. El primer ni tan sols sé de quina espècie era perquè encara no m’interessaven especialment els ocells. Es va aturar en un arbre de davant del meu balcó davant de la desesperació d’un veí que presenciava impotent com li volaven 120.000 de les antigues pessetes. I un parell de Lloros de corona groga se’m van creuar, com no, en el transcurs d’un SOCC. No n’he tornat a veure des d’aquell dia.

Per acabar, el dia , en el Zoo, em va sorprendre una sèrie de crits desconeguts. Com que els Estornells aquell dia estaven pletòrics en un principi els vaig atribuir la rècula d’esgarips, però una veueta em deia que investigués més. Finalment, se’m va mostrar un lloro de cap gris, zona ventral groga i dors verd. Era un Yuyu o Lloro del Senegal. Tampoc li vaig parar atenció fins que uns mesos més tard, la revista del Zoo Club publicava la notícia de la seva nidificació, que en temps posteriors ha estat regular. I, de moment, això és tot. Confiem no haver d’ampliar la llista en molt de temps.

(Aratinga mitrada, Aratinga mitrata; Aratinga de màscara roja, Aratinga erythrogenys; Aratinga de cap blau, Aratinga acuticaudata; Lloro del Senegal, Poicephalus Senegalus; Lloro de corona groga, Amazona ochrocephala)

Jovenalla

La setmana ha portat poques sorpreses. El més curiós, des del punt de vista d’un ocellaire, s’ha vist des del balcó de casa. La vintena aproximada de Ballesters es segueix deixant veure o sentir cap al vespre. Vaja, com que no fallen, m’imagino que sempre són els mateixos. Les Cotorretes de pit gris s’han proposat no deixar una sola fulla al lledoner de davant de casa, i alguna fins i tot gosa presentar-se amb la medalla a la vista perquè després la puguin identificar. El més sorprenent, però, va ser una Oreneta vulgar que va passar resseguint els edificis d’anada i, per si no l’havia vista bé, de tornada.
I com que el mes d’agost ja s’acaba, no hi ha ocellet nascut aquest any que no voli.

D’aquest Pardal que volava pels Jardins de la Maternitat se n’hauria pogut fer una bona foto. Per cert, la resta de l’any és un bon lloc per observar-hi ocells.

El Bernat pescaire, la Gralla i la Merla s’estaven pel Zoo el dia 19.

(Ballester, Apus melba; Cotorreta de pit gris, Myiopsitta monachus; Oreneta vulgar, Hirundo rustica; Pardal comú, Passer domesticus; Bernat pescaire, Ardea cinerea; Gralla, Corvus monedula; Merla, Turdus merula)

Els psitàcids i jo (II).La cotorra de Kramer

No sé si és gaire apropiat dedicar un post a la meva relació amb les Cotorres de Kramer (Psittacula Krameri) perquè, en certa manera, és gairebé nul·la. Però, si em seguiu, ja deveu haver notat que me les enginyo molt bé per escriure ratlles sobre no-res. Comencem, doncs.
Fa un parell de setmanes comentava que, en un principi, no em prenia la molèstia de considerar les cotorres. I en l’entrada anterior lamentava haver estat incapaç de trobar-ne per fer-los una fotografia mínimament decent. Ara ja en tinc unes quantes. Elles van fer tots els possibles perquè n’aconseguís una bona fotografia, però el que veieu aquí és tot el que he pogut obtenir. Com podeu observar, una d’elles té DNI. I és que la Cotorra de Kramer és la segona espècie de psitàcid més abundant a Barcelona.

La seva identificació és força senzilla, si la comparem amb les altres espècies naturalitzades de la ciutat: fixeu-vos en el collaret –el natural, no l’artificial,- el color del bec i el dels ulls. A més, els sons que emeten no es poden confondre amb els de les altres cotorres.

És una de les altres espècies que em porten de cap quan faig el SOCC del passeig de Sant Joan, perquè nidifiquen en forats de plàtans del Zoo de Barcelona i del parc de la Ciutadella i, a primera hora del matí, fan volades amunt i avall d’aquí al passeig Lluís Companys i del passeig Lluís Companys a casa, amb la qual cosa els comptatges acaben sent estimacions aproximades. El vespre també és bona hora per observar-les; l’escàndol que armen és impressionant.

Una altra zona de la ciutat on es poden veure és Montjuïc, especialment els voltants del museu d’Arqueologia. Aquí us recomano que, a menys que busqueu emocions més fortes, demostreu que les vostres intencions són purament ornitiològiques portant els binocles a la vista i mantenint la mirada alçada, sense intercanviar somriures amb els jovenets que volten per allà.

Varia (III)

Com que no he aconseguit una foto mínimament decent de Cotorres de Kramer, endarreriré una miqueta la segona divagació sobre psitàcids. En el seu lloc faré una cosa que em costa una mica definir.
En primer lloc, a principis de setmana uns quants medis de comunicació –no oblidem que ens trobem a ple agost- tornaven a un tema que ja comença a avorrir una mica: el de les plagues urbanes. Com sempre, els Coloms, amb la complicitat dels “alimentadors” (tenen nom i tot), s’enduen la palma. Per cert, totes les plagues urbanes, segons les fonts consultades, són animals.

Passant a un altre tema, Quique Carballal reproduïa al seu bloc, Ocells del Barcelonès i rodalies, un article molt interessant de Xavier Larruy (L'Independent, 24/7/09) sobre la situació de la desembocadura del Besòs. Us recomano que cliqueu sobre l’enllaç.
I divendres 14, El Periódico de Catalunya atorgava a Imma Mayol una fletxeta verda cap amunt per haver recuperat els jardins del Teatre Grec. No recordo que en cap moment se li atorgués una de vermella per haver-ne tolerat el deteriorament.

Pel que fa a mi, no he estat del tot inactiu. No us marejaré amb més històries sobre el que és l’ornitologia amb fills. Senzillament us passo un llistat d’observacions realitzades en diferents parcs barcelonins –a mig rendiment, evidentment. El número indicarà el parc o àrea en què s’han observat les espècies.
1. Interiors d’illa de l’Eixample/Mercat de St. Antoni.
2. Parc Joan Miró. (11/8/09)
3. Jardins de Joan Brossa (Montjuïc) (13/8/09)
4. Zoo de Barcelona (15/8/09)
Heus aquí les espècies:
-Bernat pescaire (Ardea cinerea). (4)
-Martinet blanc (Egretta garzetta). (4)
-Esplugabous (Bubulcus ibis). (4)
-Ànec collverd (Anas platyrhynchos). (4) Aquí mai sé si em trobo davant d’un exemplar domèstic o no.
-Gavià argentat de potes grogues (Larus Michaellis). A totes bandes; a l’Eixample sobretot hi ha hagut exemplars d’aquest any.
-Gavina riallera (Larus ridibundus). (4) Potser fa massa que no vaig al zoo, però és la primera que veig un cop passada l’època de nidificació.


-Colom (Columba livia) (Arreu)
-Tudó (Columba palumbus) (3, 4)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto) (2, 3, 4)
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata) (4)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) (4)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus) (Arreu; he anotat una medalla)
-Ballester (Apus melba) El dia 10, un grup de 20 sobrevolava el mercat de St. Antoni; el dia 15, un exemplar solitari.
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica) (3,4)
-Oreneta cuablanca (Delichon urbica). (3)
-Pit-roig (Erithacus rubecula) (4)
-Merla (Turdus merula) (2, 3, 4)
-Raspinell (Certhia brachydactyla) (2, 3, 4)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) (2)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus) (3)
-Mallerenga carbonera (Parus major) (3)



-Garsa (Pica pica) (2, 3, 4)
-Gralla (Corvus monedula) (4)
-Pardal comú (Passer domesticus) (Arreu)

Varia (II) In memoriam

És obligat començar la pàgina d’aquesta setmana recordant Jordi Sabater Pi. Com tothom ja sap, la primatologia és el camp en què més ha destacat i pel qual més se’l coneix, és a dir, una matèria que no té res a veure amb aquest bloc. Ara bé, curiosament la primera notícia que vaig tenir de l’expansió del Gavià argentat per Barcelona la dec a ell, encara que indirectament. Tot i així, m’agradaria fer-li un petit homenatge; els qui hem rebut la notícia de la seva mort per TV3 ens hem endut la sensació que, amb alguna excepció, els qui haurien d’haver entonat un panegíric mínimament decent o bé estan de vacances, o bé consultaven la Wikipèdia per esbrinar qui era aquest personatge. El cas és que fins i tot han considerat innecessari interrompre les vacances dels funcionaris que gestionen les claus dels salons i salonets del Palau de la Generalitat o de l’Ajuntament. En conseqüència, s’ha hagut d’instal·lar la seva capella ardent a Sancho de Ávila; aquí no tanquen mai. Saben els apòstols de la “Marca Barcelona” el que, sense voler-ho, Sabater Pi va fer per la ciutat? Per la ciència, m’imagino que els importa un rave –picant, que és més exòtic.

Passem a un altre tema sense sortir del Zoo. A l'Auscat, el Joan Carles Fernández-Ordóñez feia referència a un reportatge sobre la colònia de Bernats pescaires del Zoo de Barcelona. És una bona mostra de com es pot fer bon periodisme en un mitjà no especialitzat quan les fonts consultades són bones. En aquest cas, el periodista ha acudit a Josep García, i es nota. Aquí teniu l'enllaç.

http://www.europapress.es/catalunya/noticia-barcelona-alberga-125-nidos-garza-real-mayor-colonia-urbana-europa-20090805123850.html

Per acabar, com que a alguns encara els queden unes setmanetes de vacances, recomanaré una lectura de dues tardes. Es tracta de Guia dels ocells de l’Àfrica Oriental, de Nicholas Drayson. De la resta de la traducció no en puc dir res, però el títol català és més fidel a l’original –i, al meu parer, més encertat- que el castellà, Un baile en Nairobi. L’argument de la novel·la no el podia concebre ningú més que un anglès, encara que en totes les biografies s’insisteix en el fet que viu a Austràlia des de fa anys: dos antics companys d’estudis es retroben quan acaben de deixar enrere la mitjana edat. Tots dos pretenen la mateixa dona i volen convidar-la al ball d’un prestigiós club, així que decideixen que l’acompanyarà aquell que en un termini determinat compti més espècies d’ocells diferents.

En un principi sembla una novel·la d’humor carregada de tòpics, però a mesura que l’anem llegint adquireix profunditat –tampoc massa, no us penseu. En resum, quan acabem hem passat una bona estona; la novel·la no té més pretensions. I com que no disposo de cap foto d’ocells africans –o sí, però la tinc en diapositiva i em fa mandra escanejar-la- us regalo un Milà negre fotografiat a la Sentiu de Sió; a la novel·la es cita.