Cara al sol... crepuscular

He tornat una altra vegada al Zoo, però aquesta vegada amb un alicient afegit: per primera vegada en molts mesos hi he pogut anar sense nens.

Era divendres a la tarda, a l’hora en què els grups escolars comencen a desfilar i en el recinte només hi queden el personal, quatre italians i uns altres tants russos. És a dir, un moment relativament tranquil, encara que amb poca estona de sol per endavant. Després d’un dinar interromput per una Cuereta torrentera, un Tallarol capnegre i uns quants Pit-roigs, em vaig disposar a recórrer les instal·lacions amb la il·lusió d’observar l’onada de Rossinyols bords i el grupet de Nandayus Nenday que, segons m’havia comentat el Josep Garcia, apareixia cap al tard.

Dels Rossinyols bords ni tan sols en vaig sentir el cant característic durant una bona estona. Per contra, Mosquiters i Pit-roigs es prodigaven com bolets.
Apostat en el zoo infantil, esperava esdeveniments tot observant la davallada del sol i els fenòmens que l’acompanyen. Les Gavines rialleres es retiren al mar a passar la nit; Coloms, Gralles, Cotorres de tota mena i especialment Estornells semblen situar-se de cara a l’última llum en un intent d’atrapar-ne l’escalfor per passar la nit. La cridòria és monumental.

De sobte, m’arriben els xiscles d’uns psitàcids que em resulten desconeguts. Són els Nandayus Nenday, amb la seva màscara negra inconfusible. Després d’uns moviments d’aproximació se sumen a la cerimònia d’adoració del sol. Les contemplo una bona estona –jo, d’esquena al sol, ja que puc escollir-, les afegeixo a la meva llista personal i vaig fent cap a la sortida.
Vaig aturant-me a comprovar si les Cotorres porten medalles i, en cert moment, d’entre unes canyes, a la gàbia de les mones aranya, sorgeix finalment un Rossinyol bord.
Amb la satisfacció d’haver acomplert objectius, em vaig retirant, que ja tanquen. M’aturo un moment a observar un conflicte territorial entre Cotorres de Kramer i Lloros del Senegal del que semblen sortir airosos els últims. Després ja em retiro.
Pel Parc de la Ciutadella encara tinc temps de sentir unes Aratingues mitrades, però el dia ja no dóna més de sí. Us presento el llistat.
-Corb marí gros (Phalacrocorax carbo): un exemplar sobrevola el Zoo a gran altura.
-Esplugabous (Bubulcus ibis).
-Martinet blanc (Egretta garzetta).
-Bernat pescaire (Ardea cinerea).
-Ànec collverd (Anas platyrhynchos).
-Gavina riallera (Larus ridibundus)
-Gavià argentat (Larus Michaellis)
-Colom (Columba livia)
-Tudó (Columba palumbus)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto)
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Aratinga mitrada (Aratinga mitrata).
-Lloro del Senegal (Poicephalus Senegalus).
-Nandayus Nenday.
-Cuereta torrentera (Motacilla cinerea).
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Pit-roig (Erithacus rubecula).
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros).
-Merla (Turdus merula).
-Rossinyol bord (Cettia Cetti).
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala).
-Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla): probablement; no es va deixar veure gaire.
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybyta).
-Mallerenga blava (Parus caeruleus).
-Mallerenga carbonera (Parus major).
-Raspinell (Certhia brachydactyla).
-Garsa (Pica pica).
-Gralla (Corvus monedula).
-Estornell (Sturnus vulgaris).
-Pardal (Passer domesticus).
Per cert, on són els fringíl·lids?

Ex minima magnus scintilla nascitur ignis

Aquest cop no vull escriure sobre ocells urbans, estrictament. M’ha cridat l’atenció aquesta notícia que publicava El Periódico de Catalunya. Llegim-la.

Una metàfora d’alguna cosa que se m’escapa? Una bonica lliçó sobre els límits de la ciència? O senzillament algú no ha fet bé la seva feina?
Sigui com sigui, sabem que l’ocell n’ha sortit il·lès, però en desconeixem l’espècie. Jo, després de rumiar molt sobre les dimensions que havia de tenir el tros de baguette per immovilitzar un artilugi d’aquesta envergadura, he atribuït arbitràriament la gesta a una garsa. Ha influït en la decisió el fet que en aquest moment disposés d’una foto per il·lustrar aquesta entrada.

Notes fenològiques

Fa tant de temps que no surto expressament a observar ocells que fins i tot he perdut la meva llibreta d’anotacions. Suposo que deu ser sota alguna pila de llibres; només em cal saber sota quina d’elles. Així, publicaré les anotacions en el bloc directament. Ben mirat, és un sistema de recordar les observacions tan vàlid com qualsevol altre. Ara bé, això de no sortir en aquesta època de l’any llinda la tragèdia.
Reprenent temàtiques de l’últim post, la Gavina riallera del Mercat de Sant Antoni ja no està sola. Els efectius, sense arribar a les quantitats de ple hivern, han augmentat malgrat el tancament de l’edifici històric. Les parades ja no hi són, però aquella fortor que sembla venir de la botiga d’Esautomàtix i Yelosubmarin costarà de marxar.
Continuant, afegiré que vaig sentir els Ballesters per última vegada diumenge 18 d’octubre. Ja veurem què troben els que tornin, si les fantasies del senyor Laporta prosperen.
Passant a altres coses, divendres 23 un Xoriguer sobrevolava la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb passeig de Gràcia.

A més, diumenge 25 em vaig retrobar amb la meva estimada 387 al Parc Joan Miró. És tota una supervivent! I el mateix diumenge al mateix lloc també se’m va mostrar la primera Cotxa fumada de l’any. Un parell d’hores més tard un altre exemplar picotejava entre les plantes d’un test en un balcó de l’Eixample.

Per acabar, si bé la meva última visita al Zoo no em va deparar gaires sorpreses –el retorn de les Cotxes fumades, l’arribada de Pit-roigs hivernants, la presència d’una bona munió de Gavines rialleres- almenys sí que vaig poder presenciar una estampa prou bonica: el vol en formació laxa d’un estol de Corbs marins.

Eheu!

Encara hauré d’esperar per anar a observar ocells a la ciutat. Em refereixo a sortides ad hoc i en solitari. Els contactes més interessants han estat amb un grup de Ballesters que els dies 6 i 7 cap a les 10 del matí volaven a poca alçada pels jardins de la Maternitat –i probablement continuen fent-ho. Segurament pertanyen a la colònia del Camp Nou. Mal assumpte, si el vostre futur depèn del Senyor dels Reguerons!

Aquesta vegada publicar una foto de pèssima qualitat no em fa vergonya. En part és perquè el costum ja me l’ha feta perdre, però sobretot perquè a La Vanguardia titllaven l’espècie de “impossible de fotografiar.” Consegüentment, aquesta foto, presa en condicions poc favorables a través de la finestra tancada d’una habitació de la Maternitat, podria ser pitjor.

Dies avium MMIX

Els Coloms domèstics són com una metàfora de la vida d’observador d’ocells urbans, sobretot quan només sortim de casa per anar a la feina: els nostres dies són grisos amb moments negres; els colors vius solen acabar en monyons, com les potes d’aquest ocell tan vilipendiat.

En aquestes dues setmanes que porto sense actualitzar el bloc, doncs, hi ha hagut algun d’aquests moments de color. El dia 22 de setembre, per exemple, un Falcó pelegrí va sobrevolar l’interior d’illa dels Tres Tombs. I el dia 25 em va semblar veure la primera Gavina riallera sobre la teulada del Mercat de Sant Antoni. El 29 el seu lament inconfusible (insisteixo: per què l’anomenen riallera?) em va corroborar la seva presència. Ja veurem si hi serà per gaire temps: el dia 12 d’octubre ja serà tancat fins que s'acabi la reforma de l'edifici.
Els Ballesters encara es deixen sentir al vespre, però ja no es veuen, gairebé. I avui, al Zoo, que he visitat amb motiu del Dia mundial dels ocells, he sentit finalment el Rossinyol bord.

Parlant de Dia dels ocells, he pogut tenir la criatura entretinguda una estona pintant pingüins mentre escoltava un Pit-roig, sentia les Aratingues mitrades i llegia alguna medalleta de Cotorreta de pit gris. Poca cosa, com de costum.

Larus vespertinus

Aquesta setmana no hi ha hagut novetats destacables. Només he pogut comprovar que el Poble Sec segueix sent un dels llocs preferits de l’Oreneta cuablanca, encara que sembla més difícil veure’n exemplars que fa uns anys. Un grupet d’unes cinc volava aquests dies per la mena d’abocador en què s’ha convertit la plaça de les Naves.
D’altra banda, dijous dia 16 uns 60 Ballesters –potser hi havia algun Falciot entre ells- es van deixar sentir i veure cap a les 8 del vespre per sobre de l’interior d’illa dels Tres Tombs. Sens dubte aquest fenòmen està relacionat amb la migració. El dia següent els podia comptar amb els dits d’una mà.

I l’altre, dissabte, no hi era per comprovar com anava la cosa. Al vespre em trobava pel port, i duia la càmera per fer alguna foto amb què il·lustrar aquesta entrada, encara que no tinguin res a veure amb el que he explicat. Tampoc és que expliqui gaire cosa.

(Oreneta cuablanca, Delichon urbicum; Ballester, Apus melba; Falciot, Apus sp.; Gavià argentat, Larus Michaellis)

Els psitàcids i jo (III)

Quin agost tan avorrit. Potser m’he estat massa temps tancat a casa i aquest és el problema, però la veritat és que el poc que surto sóc incapaç de veure res. Només els Ballesters animen una mica els capvespres de l’Eixample, però als interiors d’illa per on em moc, ni Pardals es veuen. Bon moment, per tant, per liquidar la qüestió dels Psitàcids.

Ja us vaig comentar que cobreixo un itinerari SOCC des de la porta del Zoo del Parc de la Ciutadella fins a Travessera de Gràcia, com també que a les seves dues primeres seccions les Cotorres em porten de cap. Les que s’enduen la palma són dues espècies d’Aratinga: la mitrada i la de màscara roja. El principal problema no és tant comptar-les com diferenciar-les, perquè s’assemblen molt entre sí. De fet totes dues són verdes amb una quantitat variable de vermell al cap i a altres parts del cos. Les diferències són ben subtils: els trets distintius més fiables, amb binocles a la mà, són les espatlles vermelles, no sempre visibles, i un dibuix de cara més definit en el cas de la de màscara roja. Així, és molt probable que en alguna ocasió les hagi confós.
Si bé a l’estiu l’Aratinga mitrada sol estar-se força quieteta en els seus terrenys de cria del Zoo-carrer Wellington, a l’hivern recorren la ciutat a la recerca de lledons i altres fruits. En aquest mateix bloc ja hi havien aparegut fotos d’aquestes cotorres a carrers de l’Eixample. En aquesta foto podeu observar les destrosses que fan en les tipuanes.

La de màscara roja és de distribució més restringida.
M’ha passat alguna vegada que, tot comptant individus d’Aratinga mitrada, me n’ha aparegut alguna de cap blau. Aquesta Aratinga es caracteritza per tenir el cap blau. Sóc conscient que aquesta afirmació sembla una perogrullada, però si repassem els noms dels ocells ens adonarem que les coses no són sempre tan evidents. Quin tant per cent de blau hi ha en una Mallerenga blava? I de gris en un Còlit gris? Per què les denominacions angleses Blackbird o Blackcap ignoren joves i femelles? I l’etcètera és llarg.

Però tornem a l’Aratinga de cap blau. Un cop més, la trobem a la Ciutadella i al Zoo, criant en els forats dels plàtans, i no em consta que facin desplaçaments gaire llargs.
Altres Psitàcids són menys comuns però també són presents a la nostra ciutat. Me n’he trobat algun que, de moment, no té més interès que el d’una anècdota –i entenc que una situació deixa de ser anecdòtica quan el lloro nidifica. El primer ni tan sols sé de quina espècie era perquè encara no m’interessaven especialment els ocells. Es va aturar en un arbre de davant del meu balcó davant de la desesperació d’un veí que presenciava impotent com li volaven 120.000 de les antigues pessetes. I un parell de Lloros de corona groga se’m van creuar, com no, en el transcurs d’un SOCC. No n’he tornat a veure des d’aquell dia.

Per acabar, el dia , en el Zoo, em va sorprendre una sèrie de crits desconeguts. Com que els Estornells aquell dia estaven pletòrics en un principi els vaig atribuir la rècula d’esgarips, però una veueta em deia que investigués més. Finalment, se’m va mostrar un lloro de cap gris, zona ventral groga i dors verd. Era un Yuyu o Lloro del Senegal. Tampoc li vaig parar atenció fins que uns mesos més tard, la revista del Zoo Club publicava la notícia de la seva nidificació, que en temps posteriors ha estat regular. I, de moment, això és tot. Confiem no haver d’ampliar la llista en molt de temps.

(Aratinga mitrada, Aratinga mitrata; Aratinga de màscara roja, Aratinga erythrogenys; Aratinga de cap blau, Aratinga acuticaudata; Lloro del Senegal, Poicephalus Senegalus; Lloro de corona groga, Amazona ochrocephala)