Res inopinatae

He decidit que, d'ara en endavant, penjaré les meves observacions del parc del Castell de l'Oreneta a l'Ornithocat per no cansar els meus seguidors. Aquest bloc començava a semblar només un recull de llistes i fotos cutres. Provarem que torni a ser el que sempre ha estat: un desplegament de pedanteria i fotos cutres. Així, només comentaré el més destacable. I és que en aquesta setmana i mitja m'he endut sorpreses. 

Per començar, dissabte 5 els problemes d'aparcament em van portar a una secció del parc més oberta, menys arbrada. Allà em va sorprendre la presència de Puputs. 

Aquest ocell, en altre temps estival, cada cop és més freqüent a l'hivern. El que no esperava era veure'n cinc individus junts. Seguiré atent, a veure si es queden o marxen.

Si la sorpresa va ser considerable, més gran va ser la que em vaig endur dimarts al pati de l'escola. Amb ocasió de la Setmana de la Ciència, vaig treure alguns alumnes a pasturar per així col·laborar una mica amb el projecte Ocells dels jardins. Doncs bé, el primer ocell que vam veure va ser un Bec de corall cuanegre (primer vaig pensar que era senegalès). A més, anava acompanyat de dos congèneres més. 

Divendres vam repetir l'experiència i encara hi eren.

Avui hi he anat sol, però no els he vist. Com que em cau a prop, seguiré vigilant i informant. Diuen que ara és època de nidificació.

Que bé. Acabo el post amb una història inacabada. To be continued...

Més parc de l'Oreneta

Abans de començar, he d'agrair a un comentarista anònim la meva patinada en una entrada en què anomenava Cuereta groga una Torrentera. La meva integritat mental ja fa aigua per totes bandes.

Bé, comencem. Aquest pot ser un dels meus últims posts amb accents diacrítics, eles geminades i pronoms febles a la manera tradicional. Potser per al proper m'ha vagat de llegir la nova normativa. 

Cada dissabte vaig puntualment al Parc del Castell de l'Oreneta, i la veritat és que un s'endú poques sorpreses. El llistat de fa dues setmanes és gairebé igual que els de les dues setmanes següents, però he notat el canvi d'estació, em sembla. Per exemple, encara que a ca meva, al barri de Sant Antoni, s'hagin sentit fins la setmana passada, aquí els Ballesters ja han desaparegut. Les Orenetes tampoc no hi eren avui. 

Per contra, la presència de Pit-roig es reforça setmana a setmana. I avui, allò que els britànics anomenen el pas del Willow-Chaff, estava en el seu punt àlgid. També es van veient més Estornells i algun Pinsà.

Ara, si el pas d'una estació a una altra és apassionant no es pot dir el mateix de les meves fotos. Només tinc fotos raonablement acceptables d'espècies antipàtiques. Els macos no són fàcils de caçar i només la meva manca de dignitat em permet publicar-ne (adeu, -ne!) les fotos. Apasiau!.

Aquí hi ha una Mallerenga cuallarga.

Aquí, un Pit-roig.

I aquest porta pèl, i no ploma.

Parc de l'Oreneta

Jo estava contentíssim perquè al Nil no li agradaven els esports d'equip i, per tant, em veia els dissabtes al matí tranquil a casa, sense insultar àrbitres aficionats ni congeniant amb individus que anteposaven els resultats del futbol als acadèmics. Però ja deia Eurípides que no pots considerar afortunat cap home fins que no ha creuat l'últim dia de la seva existència. 

I heus aquí que a la Júlia li ha donat per la natació sincronitzada, i ara l'he de portar cada cap de setmana ala seva activitat. El punt positiu: és al costat del Parc del Castell de l'Oreneta. Així que avui m'hi he passat una horeta i mitja mirant ocellets. La meva celebració del dia mundial dels ocells ha estat una mica onanista, però... ha estat!

Les fotos són totes dolentes, però un post no val res si no hi ha cap foto per dolenta que sigui. Així que us deixo amb la llista i amb fotos mogudes.

Lallista completaés aquesta:

-Tudó.

-Mallerena petita.

-Garsa.

-Bruel.

Colom

-Mallerenga emplomallada.

-Mallerenga cuallarga.

-Ballester (en migració, volant molt alt).

-Mallerenga blava.

-Orenetes.

-Tallarol capnegre.

-Picot garser gros.

-Gaig.

-Merla.

-Pardal.

-Picot verd.

-Mallerenga carbonera..

Convalescència

Aquests dies de convalescència m'instal·lo al balcó amb el llibre i la càmera per aprofitar una mica el temps, a veure què pesco. Si les meves expectatives fossin massa altes aniria a decepció diària, però la veritat és que tampoc espero grans sorpreses en un balcó de l'Eixample. 

Els visitants més fidels, com no, són els Coloms, que fan equilibris sobre els branquillons dels lledoners, massa fines per soportar el seu pes. 

Els segueixen les Cotorretes de pit gris, que aquests dies han aprofitat que els lledons eren verds per atipar-se a plaer. No n'ha passat cap amb medalla; ni aquest alicient em donen.

No puc incloure la foto dels més freqüents, que són els Ballesters, que s'apleguen cap al vespre per iniciar la migració. 

He caçat un Tudó despistat que s'ha avançat a la data habitual.

També he sentit una Garsa, un Estornell i, potser, el reclam d'un Mosquiter, i algun Gavià ha sobrevolat l'edifici, però de passeriformes ni rastre, ni tan sols Pardals. N'ha quedat algun després d'aquestes calorades? 

Vacances

Ja arriba l'habitual post de vacances. En aquesta ocasió, però, no he tirat mà de la càmera, gairebé. La veritat és que no m'entusiasma fer fotos mentre m'empenyen per totes bandes. Queden, doncs, les que he fet en moments de calma.

TRIESTE

Gavià argentat al port.

Corb marí gros al gran canal.

Cornella emmantellada al Colle di San Giusto.

PULA

Oreneta borrosa en un pàrking.

Gralla a les arenes.

Gavians argentats -que mai falten- a les arenes de Pula.

SARAJEVO

Gavià argentat al Miljacka.

Cuereta blanca en el mateix riu.

Cornelles emmantellades.

Ànecs coll-verds en eclipsi en el Miljacka.

Tornen els gavians

La restauració del mercat de Sant Antoni sembla que no s'ha d'acabat mai, però almenys el que és la teulada ja fa temps que està enllestida. Això ha propiciat que... sí, no s'enfadin amb mi: els Gavians argentats hi han tornat a niar. Ho dic sense cap emoció. Només constato el fet, d'acord? No cal que m'insultin ni em desitgin desgràcies que potser mereixo, però no per deixar constància d'un fet empíric.

Les molèsties del darrer any, en què les tasques de substitució de l'antic teulat per un de nou estaven en el seu moment àlgid, van impedir la nidificació. Enguany, encara que les obres no s'han acabat, la parelleta ha decidit tornar-ho a provar i ha tingut èxit. Fa un temps que veia conductes d'aparellament, de foragitar intrusos i altres indicis de reproducció, i fa un parell de setmanes amb la càmera vaig comprovar que, efectivament, hi havia pollets ja crescudets. Al llarg del dia van fent evolucions al voltant de la cúpula buscant l'ombra mentre els pares es situen més avall, on l'ombra és més generosa.

L'altre dia em va semblar que ja començaven a menjar sòlid, i.e., un colom que havia portat algun dels progenitors. Prometen, les bestioletes. 

SOCC amb més pena que glòria

Com que un servidor és molt voluntariós, he fet aquesta edició del SOCC de nidificants del passeig de Sant Joan i tal malgrat tenir el braç dret gairebé inutilitzat; he hagut de renunciar, però, a fer el de Bellaterra. Resumint, he de dir que ha estat l'edició més surrealista de totes. Ja estic acostumat a trobar-me la fauna humana que torna de matinada, però mai havia estat tant a punt de rebre perquè sí. Afortunadament, tinc bona mà amb els borratxos. I encomanar-se a Sant Noé, patró dels bebedors, abans de sortir sol funcionar.

Però deixem de divagar. Quid multa? Les fotos denotaran que, a part que les espècies més vistoses rarament es deixen fotografiar, les sorpreses són cada cop més escasses. Ara, sempre hi ha el moment en què un pensa: "Ha valgut la pena llevar-se a les cinc." El primer, quan vaig veure aquest parell d'Aratingues mitrades posant-se en aquesta cavitat de... sabeu on?

Doncs sí, de l'Arc de Triomf. Un niu? Ni idea, però sembla que s'hi troben com a casa.

I els còrvids, siguin de la mena que siguin, comuns o no, sempre em fascinen. Em vaig aturar una bona estona amb aquesta Garsa assedegada.

Ja tocant a travessera de Gràcia, se'm va creuar per primera vegada una Mallerenga emplomallada. Sabia que n'hi havia, però mai s'havien dignat a donar senyals de vida fent aquest cens. 

Una abraçada als meus seguidors i lectors ocasionals.