Dies avium II

Diumenge passat vam anar amb tota la parentela a Can Coll (Collserola) amb motiu de la celebració del Dia de les Aus amb la intenció d'assistir a l'alliberament d'ocells. Com que som així, vam arribar allà cap a la una, amb el temps just d'aparcar el cotxe com bonament vam poder i arrossegar les criatures al lloc de l'acte.

Que què hi pinta Can Coll en un bloc sobre ocells de Barcelona? Doncs bé, si ens havíem fet il·lusions de veure algun ocell fora del comú, ens vam trobar que aquests any els protagonistes eren d'allò més urbà. Si no em falla la memòria, dues merles, tres garses, una tórtora turca i dos xoriguers. Per sort, a casa som fàcils d'entusiasmar.

Aprofito per demanar excuses a la senyoreta que porta el xoriguer. Em creia que m'estalviaria problemes no penjant fotos de nens identificables, però em sembla que, malgrat no veure-se-li la cara, algú reconeixerà aquesta persona. Em sap greu; no domino l'art de retallar sense tisores.

Després de la pluja

El cel de la ciutat s’ha buidat força. Costa fins i tot veure-hi Gavians i Falciots. Per això –i també per instint de supervivència, i per veure si algú em segueix encara- dimecres 27 de juliol em vaig llevar d’hora per anar a la Barceloneta sense fer-me grans il·lusions de veure ocells d’un cert interés. El plugim era una bona excusa per tornar al llit, però, com deia, la necessitat m’impel·lia a continuar.

De la mateixa manera que no m’havien dissuadit a mi, les condicions climatològiques no havien impedit que a les platges hi hagués força afluència de gent amb ganes de gresca, per dir-ho com ho dirien a TV3. Com comentava un senyor a l’autobús, “ya van mojaos por dentro”. Amb les restes dels seus “botellones” Coloms i Gavians feien el seu particular agost.
Vaig començar a la platja de Sant Sebastià. Em va portar de cap una bona estona una Gavina Capnegra que picotejava la sorra entre coloms. Més endavant en vaig veure una altra, que és aquesta.

Però, realment, el que predominava eren els Gavians argentats de l’any. La foto que segueix, que potser ofendrà els paladars més delicats, és una bona mostra de l’oportunisme de l’espècie.

Suposo que no sóc l’únic a qui, després d’una jornada discreta, se li apareix tot el que és interessant quan ha de tornar a casa. En l’últim moment, en el Port Olímpic, van començar a aparèixer les criatures més interessants, com aquest Martinet blanc confiat,

o un grupet considerable de Xatracs becllargs que feien sentir la seva serenata,

un Gavia argentat que semblava més allà que aquí

i altres làrids amb anelles del Zoo. Què hi farem.

Represa

Provarem de ressucitar aquest bloc agonitzant. Ho farem penjant algunes fotos de les meves observacions al Palau Robert. Un "alimentador" va atraure un grupet de Coloms i Cotorres argentines que, un cop abastides, van volar a liquidar el seu botí a les branques d'un arbre proper, Tres d'elles anaven marcades.


La setmana següent un Pit-roig em demanava una imatge ben bonica. Això és el que vaig aconseguir.

I per acabar, el noticiari fenològic aquest que semblava mort. Des del 13 de febrer les Aratingues mitrades han tornat a prendre el barri de Sant Antoni causant estralls en els arbres que es troben al seu pas. El dia 23 en vaig comptar un estol de 55 com a mínim davant de casa.

Repeteixo el que ja he escrit en altres ocacions: no m'entusiasma la proliferació d'aquests ocellots, però el temps se me'n va observant-los.

Traditur... Ferunt... Dicunt...

L’escassedat de notícies pròpia de les vacances nadalenques ha fet que els diaris s’hagin recordat que existeixen els ocells i que alguns fins i tot viuen a Barcelona. Així, dimarts 3 de gener, a La Vanguardia, Antonio Cerillo signava un nou escrit sobre avifauna urbana. Parlava de l’èxit del projecte de reintroducció del Falcó pelegrí a Barcelona, i, com a expert, consultaven Eduard Durany. Gràcies a Déu, no tenia gaire relació amb el titular, un d’aquells que encenen els ànims de colombòfils i canarieros. Segons aquest, els falcons “mantenen a ratlla” les poblacions de coloms i cotorres de Barcelona.

El dia següent, El Periódico de Catalunya deixava constància de l’adaptació de set espècies de psitàcids a la nostra ciutat. En aquest, l’autoritat era Ricardo Ramos, i a part de dir quatre cosetes sobre elles -més d’unes que d’altres- s’insisteix que la població de Falcons no pot regular de cap manera el nombre de Coloms o de Cotorres, donada la quantitat d’exemplars. Una pataleta perquè Durany, habitual de El Periódico, ha col·laborat amb la competència?

Finalment, tota la premsa oral, visual i escrita va fer ressò de la misteriosa mortandat d’ocells a Arkansas i estats adjacents. La perla, però, corre a càrrec de TVE, que traduïa “blackbirds” com a “pájaros negros”.
Com a posdata, la noticia va adquirint un caire apocalíptic per moments. Se li ha sumat la de la mort de quatre-centes tórtores turques a Itàlia i “La contra” de La Vanguardia, en què Victor Amela entrevista un pastor arañes alarmat per l’absència d’ocells. Quina por.

Pas o hivernada

Aquest és el resum d'un trimestre d'observacions als jardins del Palau Robert. Malgrat que ara hi vaig un dia més a la setmana, les estades mai superen una hora que, a més a més, inverteixo en dinar i solucionar assumptes personals per telèfon.

Aquesta circumstància, afegida a les dimensions reduïdes del jardí, fa que la llista sigui curta.

La tardor i l'hivern són bones èpoques per als ocells del jardí, entre altres raons per una menor pressió humana: el fred no convida a estar-se en un banc a la intempèrie. Així, s'hi poden arribar a sentir gairebé simultàniament quatre pit-roigs.

A la meva llista personal, aquest trimestre hi puc sumar el Tallarol de casquet (aquesta és la raó per ìncorporar una foto tan així), el Mosquiter, la Garsa, i l'Aratinga mitrada. Un petit estol s'hi va voler aturar fa unes setmanes.

I pel que fa a la Tórtora turca, sembla que sobreviu bé a l'epidèmia que, segons sembla, les delma en altres indrets. Viure en una illa té els seus avantatges.

Trap Happiness

Amb aquest terme es refereixen els anelladors al fet que alguns ocells considerin que caure en mans de membres d’aquest col·lectiu compensa.
I les dues cotorres de la foto podrien ser un mostra d’aquest fenòmen. O d’una estulticia amb pocs prececdents en l’espècie. M’inclino per la primera opció; una bestiola que es pot enorgullir de dur la medalla B52 no es deu rebregar fàcilment.

Per cert, us passo l’enllaç d’un capítol de El medi ambient (TV3) força interessant.

http://www.tv3.cat/videos/3260550/Barcelona-2030-deu-mil-cotorres

Off the record: ahir dia 15 de desembre un aligot (Buteo buteo) va sobrevolar la Diagonal a l’alçada de Roger de Llúria a mitja altura.t.

Off the record: ahir dia 15 de desembre un aligot (Buteo buteo) va sobrevolar la Diagonal a l’alçada de Roger de Llúria a mitja altura.

Mare Nostrum

Divendres de l’altra setmana vaig poder gaudir d’una hora d’observació d’ocells marins a les immediacions del Port Olímpic. Això vol dir que, entre queixalada i queixalada del meu entrepà de fetge de cabrit (encara no sóc vegetaría, però m’hi estic posant), em mirava alguna Gavina o Gavià a través de l’objectiu de la meva càmera (no porto els binocles a la feina).

I sí, el que hi havia eren Gavians argentats, Gavines rialleres, Coloms i Pardals, sobretot. En un moment determinat, va passar un Corb marí gros, i en un altre –també determinat- un Xatrac que la manca d’augments em va impedir de determinar. Quan ja m’adreçava a l’autobús també vaig veure una Cotxa fumada i una Cuereta blanca.

Una jornada anodina, doncs, si no fos perquè fins i tot moments com aquest, en què em puc desentrendre de gairebé tot, són escassos en la meva vida. A més, vaig detectar dos Gavians anellats al Zoo de Barcelona: el PBKB i el PBLM. Un d’ells, no recordo quin, ha vist món: ha estat en un abocador de l’Empordà.

L’altra lliçó de la jornada té poc a veure amb els ocells. Pensava que l’última croada del nostre mai prou ben ponderat alcalde, ço és dir, l’erradicació del nudisme, era una altra de les comunicacions que li arriben d’instàncies superiors inaccesibles al comú dels mortals. Ara bé, el lapse de temps que vaig ser allà em vaig adonar que sóc un home de poca fe, perquè, malgrat les temperatures gèlides, primer una dona i després un home es van quedar tal com llurs respectives mares els havien dut al món (és un dir; quins estralls fa el temps) i es van capbussar al mar. Tot i així, la croada em seguex semblant inútil.