Varia (III)

A falta de res més, publico algunes fotos disperses d'aquest hivern, ara que sembla que sí que vol anar-se'n.

Aquestes són de corbs marins vistos en dues ocasions al port de Barcelona.

I aquesta, del dormidor de Cueretes de plaça Espanya, la que no vaig publicar per raons tècniques.

Una de les Cueretes que s'acabava de llevar...

...i uns Gavians esperant el sol a la font màgica aquell mateix dia.

Hiems

 El fred d'aquestes setmanes ha foragitat la major part dels que utilitzem el Palau Robert com a menjador social. Com a conseqüència els ocells es mostren amb més facilitat. 

Les Gralles, que ja deuen sentir la primavera, van deixant-se veure en un intent d'arreplegar alguna cosa. En plena època de nidificació la seva presència hi serà més habitual.

 Ocells que habitualment voletegen per la copa dels arbres aquests dies s'atreveixen a baixar a nivell de terra i fins i tot es col·loquen en posició per deixar-se fotografiar. És el cas d'aquesta femella de Tallarol de casquet, que tenia ganes de sortir en el meu bloc encara que fos en una foto moguda.

 El mosquiter, tres quarts del mateix; a aquest, però, li costa més aturar-se.

 I les Cotorretes de pit gris, després de l'actuació sobre l'arbrat, que dirien els de l'Ajuntament, de la setmana passada, estan atrafegades reconstruint allò que els serveis municipals han destruït.

I la vida segueix.

Columba Palumbus

Fa un temps algú comentava que els Tudons s’estaven extenent per Barcelona ciutat. La veritat és que ja fa temps que en vaig veient cada cop més. Primer era en parcs; després, en llocs on la connectivitat era força bona. Darrerament, però, em venen a visitar fins al balcó de casa, al barri de Sant Antoni., com aquests dos que s’hi van aturar diumenge passat a picar lledons. La substitució de plàtans per lledoners pot ser un dels factors d’aquesta expansió?

Socc 2012/13

 Una altra edició del SOCC sense grans sorpreses. Vaig tenir un dia assoleiat i un d’ennuvolat amb el vent com a denominador comú. 

També, tant a l’un com a l’altre, les concentracions van ser el gran problema: d’Estornells, de Gralles, d’Aratingues Mitrades... Les imatges que segueixen suposo que són prou eloqüents.

Respecte a altres edicions, dues novetats: d’una banda, el personal de Parcs i Jardins m’ha regalat aquest seient perquè esperi el sol còmodament assegut.

De l’atra, un rècord: en els tres quilòmetres de transecte m’han demanat diners quatre vegades, la qual cosa fa una densitat d’1,3 pidolaires per quilòmetre; tal com va la cosa, potser aviat n’hi haurà més que pardals.

El que no canvia mai és aquesta imatge. 

Potser si deixessin de tocar aquest tram del passeig de Sant Joan, a més d’estalviar, veuríem algun resultat positiu pel que fa a presència d’ocells.

Des del punt de vista ornitològic, destaquen dues noves incorporacions, el Cargolet i l'Aligot, i la reaparició de la Mallerenga cuallarga.

Una supervivent

El dia 5 les Aratingues mitrades em van treure del llit. Vaig decidir seguir-les –eren unes 30-, però vaig escollir el camí equivocat perquè un Mosquiter em va distreure del meu objectiu. I després una cosa va dur a l’altra i em vaig trobar a l’avinguda Mistral fotografiant una Merla a la tanca d’un parc infantil. 

A continuació els inevitables Coloms i Cotorretes de pit gris van acudir a beure l’aigua d’un bassal. 

Com que la cosa estava animada, vaig tirar en direcció a plaça Espanya. L’única vegada que havia anat expressament aquí a veure ocells havia estat decebedora, però per alguna raó aquest cop la cosa estava més animada. Reament, l’única bèstia que un té assegurat que veurà és l’amo de gos, sovint amb l’ànimal que li fa ostentar aquest títol, campant per la gespa.

Aixi, ben aviat van aparèixer els Pardals, un parell de Garses i un altre Mosquiter. Seguint endavant, a l’alçada d’Entença, van presentar-se una Mallerenga blava i una Mallerenga carbonera. Un Gavià argentat estava posat en un fanal. En aquest punt vaig girar cua.

De tornada vaig sentir el Gafarró que se sol detectar a la cantonada amb Rocafort, i de dalt d’un edifici estant, una Cuereta blanca llençava els seus reclams.

La sorpresa més gran, però, va arribar al final. Era aquesta Cotorreta de pit gris amb uns medalla de les de primera generació incrustada al plomatge. 

En fi, una horeta de la qual no esperava res i al final va resultar agradable.

Un dormidor curiós

Fa un parell d’anys, recorrent el tram de la Gran Via entre la plaça Cerdà i la plaça Espanya per aquestes dates quan es feia fosc, em va cridar l’atenció la quantitat de Cueretes blanques que volaven per sobre del meu cap seguint la mateixa direcció que jo. Em vaig proposar investigar cap on es dirigien, però em costa una mica posar-me en moviment i he tingut el “projecte” aparcat fins ara.

L’altre dia vaig trobar el seu destí per casualitat. Mentre esperava en un semàfor, vaig veure molt de moviment d’ocells petits entre dues oliveres. Allà, enmig del tràfec de cotxes i de vianants –el semàfor Paral·lel-plaça Espanya crec que és un dels pitjor sincronitzats de Barcelona- les Cueretes han establert el seu dormidor; dos arbres que amb prou feina superen els dos metres i mig  d'alçada els proporcionen la sensació de seguretat que necessiten. Probablement no s’equivoquen: la gent estava més interessada en aquell estaquirot que destorbava el seu camí cap al metro o les Arenes que en els ocells.

El dia 28 vaig voler presenciar la seva sortida, així que em vaig plantar allà a dos quarts de vuit. del matí . Semblava que, malgrat no haver sortit el sol, l’èxode ja havia començat. Com si un sergent amb plomes anés encarregant les tasques del dia als seus homes, els ocells anaven sortint individualment o en grups de fins a cinc. A les vuit semblava que la cosa ja s’havia acabat.

Comptant només els que sortien pel costat on estava jo i des del moment de la meva arribada, puc assegurar que es van envolar 112 ocells i que, com a mínim, un 75% d’ells eren Cueretes blanques. 112 ocells com a mínim és una xifra considerable, em sembla; per això fan por els plans urbanístics.

Per problemes tècnics, només puc publicar la foto d’un dels dos arbres.

Novetat editorial

Fa un parell de sermanes em va fer una il·lusió tremenda rebre a casa el llibre Els ocells silvestres del Zoo de Barcelona. Guia d’observació, publicat per Lynx i la Fundació Barcelona Zoo i signat per Josep Garcia Garcia. http://www.lynxeds.com/product/els-ocells-silvestres-del-zoo-barcelonaAl capítol 8 l’autor afirma: El primer que ha de quedar clar és que aquest llibre no és una guia d’identificació sinó una obra de consulta que ajudarà a cercar els ocells al zoo, a saber quina és l’època més adient per a cada espècie o quina és la seva probabilitat d’observació.

Tenim a les nostres mans, doncs, una obra poc comuna en el nostre país: un llibre que conté informació molt específica sobre una àrea molt concreta. Probablement, molts no s’han ni plantejat que el Zoo pot ser una bona zona per a l’observació d’ocells. Un servidor, però, ja fa temps que ha entès que l’indret dóna molt de sí i l’inclou en el seu top 5 personal de llocs preferits de la ciutat encara que darrerament no el pot visitar en les condicions idònies. Confio que aquest llibre m’ajudarà a trobar aquells ocells que se’m mostren més esquius sense necessitat d’emprenyar l’autor amb les meves consultes.

Deixant el terreny personal, Els ocells silvestres del Zoo de Barcelona. Guia d’observació val la pena. A més dels capítols centrats en el Zoo, hi ha altres seccions igualment interessants, especialment el capítol de Xavier Ferrer i Sergi Herrando dedicat a les tendències poblacionals dels ocells barcelonins, que resumeix perfectament l’estat de la qüestió. També és destacable el de Raül Aymí dedicat a l’anellament científic en el Zoo de Barcelona. I Margarita Parés s’encarrega de la part més política de l’obra, amb ball de preposicions inclòs (perdoneu, no ho puc evitar).

Però el que fa realment interessant el llibre és, d’una banda, l’itinerari ornitològic pel Zoo que Garcia proposa; ofereix informació molt interessant sobre aspectes naturalístics més enllà  dels ocells. D’altra banda, les fitxes, que conformen el gruix de l’obra, són el resultat d’anys d’observació acurada per part d’una persona que estima el Zoo i la seva feina.

A tot això hi hem de sumar la qualitat d’edició que caracteritza la major part de productes de Lynx i unes fotografies, il·lustracions i gràfics impecables. No sé si l’obra tindrà una gran acollida; potser ha nascut en el païs equivocat, però alguns aplaudim la publicació d’una obra d’aquestes característiques.