Notetes fenològiques

Tres notes breus: la primera, que continuen els concerts de gavians als terrats de l'Eixample.
La segona, que l'11 d'abril vaig veure els primers Falciots de l'any volant sobre el Mercat de Sant Antoni.
La tercera, que el 19 d'abril el Mastegatatxes  va mostrar un cop més la seva fidelitat als jardins del Palau Robert; aquest cop es tractava d'un mascle.

Fins una altra ocasió.

Cum Aprilis redit

Passem de no tenir res a dir a la saturació.


Primer, el dia de març cap al tard els meus primers Ballesters sobrevolaven el barri de Sant Antoni, en nombre secas, encara.

Diumenge 30, el dia que ens robaven una hora de son, vaig tenir la pensada d’anar al Parc de Cervantes al moment aquell en què coincideixen els ciutadans que van a dormir amb els que s’acaben de despertar. És una sort que hi hagi algun parc obert en aquestes hores. El temps que m’hi vaig estar entre les 7 i les 9 va ser força fructífer.

Com és habitual, em van rebre les Garses, encara que al cap de poc el refilar dels Gafarrons omplia l’aire.

Tudons, Merles i Cueretes blanques anunciaven un matí monòton. Tanmateix, a mesura que sortia el sol se sentia i es veia una gamma d’ocells força vairada: Mallerengues carboneres, algun Pinsà i algun Raspinell, Orenetes vulgars (dues), Pit-roigs, Tallarols capnegres i de casquet, Tórtores turques...

Que em perdonin els puristes, però també em semblen dignes de menció aquest Esquirol i uns Conills encara que tinguin pèl enlloc de plomes.

No m’esperava ni el Tord que picava la gespa buscant cucs ni la Puput. De la Ronda de Dalt m’arribava la serenata de l’Estornell. I, mirant el cel, es veien Gavians argentats, un Bernat pescaire de pas i un estol d’unes 30 Aratingues mitrades.

Quan ja m’adreçava a casa vaig veure que estava obert el Roserar de Cervantes. Allà, encara vaig tenir l’ocasió de veure Pardals, Verdums, Mallerengues blaves, una Cadernera, Cotorretes de pit gris i a més Mallerengues emplomallades.

De tornada a casa, vaig obrir La Vanguardia i vaig veure que Antonio Cerrillo atacava novament el tema de l'avifauna barcelonina, a més d'un comentari sobre l'Atles d'ocells nidificants de Barcelona. Deixaré els comentaris per un moment de sequera.



Varia (III)

A falta de res més, publico algunes fotos disperses d'aquest hivern, ara que sembla que sí que vol anar-se'n.

Aquestes són de corbs marins vistos en dues ocasions al port de Barcelona.

I aquesta, del dormidor de Cueretes de plaça Espanya, la que no vaig publicar per raons tècniques.

Una de les Cueretes que s'acabava de llevar...

...i uns Gavians esperant el sol a la font màgica aquell mateix dia.

Hiems

 El fred d'aquestes setmanes ha foragitat la major part dels que utilitzem el Palau Robert com a menjador social. Com a conseqüència els ocells es mostren amb més facilitat. 

Les Gralles, que ja deuen sentir la primavera, van deixant-se veure en un intent d'arreplegar alguna cosa. En plena època de nidificació la seva presència hi serà més habitual.

 Ocells que habitualment voletegen per la copa dels arbres aquests dies s'atreveixen a baixar a nivell de terra i fins i tot es col·loquen en posició per deixar-se fotografiar. És el cas d'aquesta femella de Tallarol de casquet, que tenia ganes de sortir en el meu bloc encara que fos en una foto moguda.

 El mosquiter, tres quarts del mateix; a aquest, però, li costa més aturar-se.

 I les Cotorretes de pit gris, després de l'actuació sobre l'arbrat, que dirien els de l'Ajuntament, de la setmana passada, estan atrafegades reconstruint allò que els serveis municipals han destruït.

I la vida segueix.

Columba Palumbus

Fa un temps algú comentava que els Tudons s’estaven extenent per Barcelona ciutat. La veritat és que ja fa temps que en vaig veient cada cop més. Primer era en parcs; després, en llocs on la connectivitat era força bona. Darrerament, però, em venen a visitar fins al balcó de casa, al barri de Sant Antoni., com aquests dos que s’hi van aturar diumenge passat a picar lledons. La substitució de plàtans per lledoners pot ser un dels factors d’aquesta expansió?

Socc 2012/13

 Una altra edició del SOCC sense grans sorpreses. Vaig tenir un dia assoleiat i un d’ennuvolat amb el vent com a denominador comú. 

També, tant a l’un com a l’altre, les concentracions van ser el gran problema: d’Estornells, de Gralles, d’Aratingues Mitrades... Les imatges que segueixen suposo que són prou eloqüents.

Respecte a altres edicions, dues novetats: d’una banda, el personal de Parcs i Jardins m’ha regalat aquest seient perquè esperi el sol còmodament assegut.

De l’atra, un rècord: en els tres quilòmetres de transecte m’han demanat diners quatre vegades, la qual cosa fa una densitat d’1,3 pidolaires per quilòmetre; tal com va la cosa, potser aviat n’hi haurà més que pardals.

El que no canvia mai és aquesta imatge. 

Potser si deixessin de tocar aquest tram del passeig de Sant Joan, a més d’estalviar, veuríem algun resultat positiu pel que fa a presència d’ocells.

Des del punt de vista ornitològic, destaquen dues noves incorporacions, el Cargolet i l'Aligot, i la reaparició de la Mallerenga cuallarga.

Una supervivent

El dia 5 les Aratingues mitrades em van treure del llit. Vaig decidir seguir-les –eren unes 30-, però vaig escollir el camí equivocat perquè un Mosquiter em va distreure del meu objectiu. I després una cosa va dur a l’altra i em vaig trobar a l’avinguda Mistral fotografiant una Merla a la tanca d’un parc infantil. 

A continuació els inevitables Coloms i Cotorretes de pit gris van acudir a beure l’aigua d’un bassal. 

Com que la cosa estava animada, vaig tirar en direcció a plaça Espanya. L’única vegada que havia anat expressament aquí a veure ocells havia estat decebedora, però per alguna raó aquest cop la cosa estava més animada. Reament, l’única bèstia que un té assegurat que veurà és l’amo de gos, sovint amb l’ànimal que li fa ostentar aquest títol, campant per la gespa.

Aixi, ben aviat van aparèixer els Pardals, un parell de Garses i un altre Mosquiter. Seguint endavant, a l’alçada d’Entença, van presentar-se una Mallerenga blava i una Mallerenga carbonera. Un Gavià argentat estava posat en un fanal. En aquest punt vaig girar cua.

De tornada vaig sentir el Gafarró que se sol detectar a la cantonada amb Rocafort, i de dalt d’un edifici estant, una Cuereta blanca llençava els seus reclams.

La sorpresa més gran, però, va arribar al final. Era aquesta Cotorreta de pit gris amb uns medalla de les de primera generació incrustada al plomatge. 

En fi, una horeta de la qual no esperava res i al final va resultar agradable.