El cant d’un parell de Tallarols capnegres, encara que apaivagat pels reclams de Cotorretes de pit gris i Cotorres de Kramer, augurava un bon dia.
En realitat, la sortida no va estar malament, però a mesura que m’apropava a la recta de l’Estadi anava veient més i més moviment. No havia pensat que per al vespre estava programada la Nit de Montjuïc. Així vaig fer la meva passejada acompanyat dels soroll que es fa quan es munten tres escenaris com a mínim: cop de martells, ordres i contraordres, generadors d’electricitat,... En definitiva, res que inquieti un ocellaire avesat als recorreguts urbans; als ocells no m’atreviria a dir si els inquieta gaire tot plegat.
El que no m’havia trobat mai, però, era gent que es reunís a les 8 del matí per cantar conjuntament cançons com una que, si no em falla la memòria, deia “open-the-eyes-of-my-heart-so-I-can-see-You”. Ara ja no ho podré dir.
Anant –o tornant- a la qüestió ocells, us presento una llista completa d’observacions:
-Gavià argentat (Larus Michaellis).
-Colom (Columba livia)
-Tudó (Columba palumbus)
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto). Em va cridar l’atenció la seva abundància.
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri)
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus)
-Falciot comú (Apus apus)
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica)
-Oreneta cuablanca (Delichon urbicum).
-Cuereta blanca (Motacilla alba)
-Pit-roig (Erithacus rubecula)
-Merla (Turdus merula)
-Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala)
-Bruel (Regulus ignicapilla). Era la primera vegada que el detectava a Monjuïc.
-Mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus)
-Mallerenga petita (Parus ater)
-Mallerenga blava (Parus caeruleus)
-Mallerenga carbonera (Parus major). Es tractava d’adults que treien els jovenets a passejar.
-Mallerenga emplomallada (Parus cristatus)
-Garsa (Pica pica). Em van cridar l’atenció els moviments d’aquest exemplar per foragitar els coloms.
-Estornell (Sturnus vulgaris)
-Pardal comú (Passer domesticus)
-Gafarró (Serinus serinus)
-Cadernera (Carduelis carduelis)
O aquests Ànecs collverds, que nedaven als meus peus sense timidesa. 
Els polls d’oca que comentava fa unes setmanes el Ricardo Ramos al seu bloc, com es pot apreciar, ja estan força crescuts. 
I aquest “pajarito sin cola” devia estar molt escarmentat, perquè no va haver-hi manera de fer-li una foto mínimament digna. 
Això fa que aquest post sigui atípic dins d’aquest bloc, ja que només una de les estacions es troba en el terme municipal de Barcelona, si es pot considerar Barcelona el nucli secessionista de Vallvidrera. També m’agradaria pensar que, a causa de la foscor, les fotos són atípicament pitjors del que és habitual. 
Entrant en matèria, el cens té els mateixos inconvenients que un cens urbà: cotxes, gossos, gent i, en conseqüència, soroll. Tot i així, de tant en tant es deixa sentir l’udol d’algun gamarús per damunt dels lladrucs dels gossos o el xiscle d’un mussol entre guitarres flamenques dels que fan botellón a Sant Feliu de Llobregat.
Tot i l’escassedat d’ocells nocturns, mentre espero la posta del sol a la primera estació tinc l’ocasió de sentir l’últim concert del dia. La setmana passada aquest concert anava a càrrec de Tallarols capnegres (Sylvia melanocephala), Pit-roigs (Erithacus rubecula), Rossinyols (Luscinia Megarrynchos), Tudons (Columba palumbus), Merles (Turdus merula), Mallerengues carboneres (Parus major) i un Picot verd (Picus viridis). 
Per estrany que sembli, el gran espectacle l’ofereixen els Falciots (Apus apus). Jo em situo en un punt elevat, i aquests ocells passen de la vessant del Vallès a la barcelonina a ran de terra, fins al punt que és perfectament audible el soroll de les seves ales tallant l’aire. 
A més, darrerament un Xoriguer (Falco tinnunculus) s’instal·la en els cables d’alta tensió per valorar la situació ignorant la meva presència. 
I aquesta vegada també va acudir a la cita un Gaig (Garrulus glandarius). Per tancar l’espera, dos Bernats pescaires (Ardea cinerea) van passar volant cap a ponent (cap al Delta del Llobregat o el pantà de Vallvidrera?). 
Ja em perdonareu, però m’incomoda menys aquesta companyia que la dels que emulen el Cadillac solitario del Loquillo.
Si l’afegim a la carta sobre la mort de la femella de Falcó pelegrí de la Sagrada Familia que vaig publicar fa dues entrades, la nostra confiança en les institucions decreix per moments. Aquest cop, però, no sé si m’entristeix més aquesta nova demostració de salvatgisme dels meus conciutadans –alguns el volen anomenar incivisme- o aquesta petita mostra dels estralls que ha fet l’esperit de la LOGSE en la competència lingüística d’algunes generacions. El titular no té preu; cal estar molt avesat a l’escriptura automática per trobar la relació que té amb el redactat de la noticia. En fi. 
I ara, una mica de nepotisme. Un oncle meu també té un bloc, i aquest cop publica un post que ens pot interessar als aficionats a l’ornitologia. Us en passo l’enllaç.
fins que es va interposar una Mallerenga blava, un ocell que sempre és bonic de veure, 
i perquè el dubte no m’inquietés massa va aparèixer un Gafarró que em va alegrar els últims minuts al jardí amb la seva dringadissa impertitnent i autosuficient;