Seguiments de primavera

 Sempre m'agrada fer un comentari dels resultats dels censos en  què participo a Barcelona. Aquest cop vaig tard, com també he anat tard amb els censos.

Aquests censos han vingut marcats per un aspecte positiu, la fi del confinament perimetral, i un d'ambivalent, la fi del toc de queda. La fi del confinament perimetral ha suposat que els meus conciutadans han anat a tocar allò que no sona a pagès. Així, en el primer cens SOCC, el 2 de maig, el passeig de Sant Joan i, especialment, la ciutadella, ja no estaven presos per grupúsculs de mestresses de casa amb malles i sense mascareta suposadament fent esport. És curiós com amb la mascareta s'ofeguen, però poden parlar totes a l'hora a crits sense que els falti l'aire.

Pel que fa a ocells -que és del que tracta aquest blog, encara que m'agradi divagar-, vaig trobar a faltar alguns passeriformes que solen aparèixer, encara que poques vegades en abundància, com els Mosquiter pàl·lid o el Papamosques gris. Em va alegrar, però, la reaparició del Xoriguer. Pel que fa als fringíl·lids, que em van preocupar en censos anteriors, la cosa estava més o menys normalitzada. No hem arribat a les xifres d'anys molt bons, però Déu n'hi do.

La llista completa és la següent (en ordre alfabètic):

Ànec collverd

Aratinga de cap blau

Aratinga mitrada

Ballester

Bernat pescaire

Cadernera

Colom

Cotorra de Kramer

Cotorreta de pit gris

Esplugabous

Estornell negre

Estornell vulgar

Falciot negre

Gafarró

Garsa

Gavià argentat

Gralla

Mallerenga blava

Mallerenga carbonera

Merla

Oca

Pardal

Pit-roig

Tallarol capnegre

Tudó

Tórtora turca

Verdum

Xoriguer

Pel que fa a la fi del toc de queda, si tenim en compte que el parc de la Ciutadella és a prop del Born, podeu imaginar com estava tot. Puc assegurar-vos que els locals d'oci nocturn no, però els llauners van fer el seu agost. Per sort, a l'hora d'inici del SOCC ja tothom estava degudament dispersat.

Així, enmig de les restes de la festassa de la nit anterior, vaig detectar un total de 26 espècies, dues menys que en el cens anterior. Cauen de la llista anterior l'Aratinga de cap blau, l'Estornell negre, la Gralla i l'Oca. A canvi, s'incorporen:

Oreneta vulgar

Tallarol de casquet

Pel que fa a l'altre projecte en què participo, Ocells dels jardins, va ser decebedor: només Coloms, Gavians argentats, Pardals i Becs de corall senegalesos. El Tallarol capnegre i la Merla, que hi són sempre, no es van dignar a aparèixer, com tampoc les omnipresents Tórtores turques. A més, les dues càmeres se'm van quedar sense bateria. Quines grans imatges s'ha perdut el món.

I fins aquí tot el que m'ha deparat la primavera. Fins aviat.

Orenetes al celobert (4)

 Obrim aquest post número 200 amb el desenllaç d'aquesta, fins ara, primera posta. 

Havíem acabat l'anterior amb els ous suposadament eclosionats, i realment, durant uns dies el tràfec va ser constant: entrades contínues de la parella amb reclams de contacte, piuladissa cada cop més audible,... però els pollets encara no es veien. Quan sortia al balcó, veia els progenitors volant a l'alçada de les copes dels arbres i, periòdicament, pujant per després baixar pel celobert. 

El dia 23 de maig només veig un dels adults. És la nit que plovisqueja a Barcelona i, per tant, en un principi no li dono importància; penso que s'ha aixoplugat bé.

El dia 24 em sembla endevinar el primer pollet, però no ho podria assegurar.

El dia 26 ja estic convençut que un dels progenitors ha desaparegut de l'escena. És el primer dia que veig clarament plomissol i la punta del bec de dos pollets. 

El dia 27 comencen a encadenar-se i desencadenar-se les desgràcies. Arribo de la feina, trec el nas pel celobert i veig una cosa estranya al terra que no és altra cosa que un dels pollets. És molt petit i, per l'aspecte, no penso que pugui prosperar. Tanmateix, assessorat pels agents rurals, el porto a una clínica veterinària després d'una discussió amb la recepcionista sobre quines espècies estan protegides i quines no. Poso el pollet en una caixa de sabates amb un drap de cuina i m'adreço cap al veterinari. Abans de pujar al taxi m'asseguro que encara és viu. Un cop al destí, totes les reticències queden al marge. Me'n vaig amb la sensació que he deixat la bestiola en bones mans.

Els dies següents procuro espaiar les sortides per evitar nous accidents i només surto a la nit a comprovar que l'únic adult dorm al fil de telèfon i, excepcionalment, al niu. A partir del 30 de maig es va deixant veure un únic pollet. Em faig creus que les orenetes puguin viure amb llum a totes hores i els escàndols que armen de tant en tant els veïns.

El 5 de juny, sota els efectes de la segona dosi de la vacuna, sembla que el pollet comenci les seves pràctiques de vol, així que entro corrents no sigui cas que, com l'any anterior, entri dins de casa. També veig a terra una cosa, però acostumat que els veïns tirin de tot no hi paro esment.

El dia següent, amb el cap ja més clar, veig que la "cosa" de terra era un pollet que devia portar dies mort -tot i que només portava allà des del dia anterior- i que l'aleteig de l'altre pollet es devia a que s'havia enganxat una pota amb els cabells que havien aportat els adults com a material per al niu.

Nova trucada als agents rurals, doncs, que es presenten unes tres hores després perquè estaven fent una altra intervenció complicada. Arribades dues agents, valoren la situació i arriben a la conclusió que cal avisar els bombers perquè els seus mitjans no els permeten dur a terme el rescat. Tot i així, una d'elles s'enfila en una escala i, amb una xarxa enganxada a un pal extensor d'aquests per pintar sostres que corria per casa, sosté l'oreneta amb la intenció que no pateixi tant. Mentrestant, l'adult va fent passades intimidatòries sense gaire efecte.

Els bombers triguen una mitja hora més i la pobra agent que sosté el pollet ja no sap com posar-se. Arriben cinc bombers i el meu celobert esdevé el més semblant al camarot dels germans Marx; nova valoració de la situació i s'arriba a la conclusió que el més fàcil serà despenjar-se des del tercer pis perquè no hi ha ningú ni al primer ni al segon. Us he parlat algun cop dels veïns del tercer? Segur que no gaire perquè això és un blog d'ornitologia, però són un tema recurrent entre les meves amistats. Ens arriba el soroll de les negociacions, però mentrestant, com que l'agent que sosté la xarxa està a punt del col·lapse, la seva companya fa una maniobra per socórrer-la i... el pollet queda alliberat! L'actuació dels bombers queda suspesa.

Abans de continuar, m'agradaria deixar clares les coses. L'actuació de les dues agents rurals va ser professional i va anar més enllà del que se'ls pot exigir. El que lamento és que la manca d'efectius impedeixi actuacions més ràpides i efectives. De la mateixa manera, és inacceptable que treballin amb material poc adequat per situacions que, en realitat, tampoc són d'una gran complexitat. Així, aplaudeixo i agraeixo la seva actuació; només que hauria preferit que estiguessin més ben equipades. Elles m'imagino que també.

Tornant a les orenetes, el resultat: un pollet mort i dos a Torreferussa i un adult desaparegut. 

El dia 7 de juny comença amb l'adult restant cantant com feia temps que no es sentia. Però això, us entusiasmi o no, ja és una altra història. Tornaré amb el post 201, que no anirà d'orenetes.

Orenetes al celobert (3)

 Les orenetes han tornat a niar al meu celobert. Pensava que era força probable que ho fessin donada la fidelitat de l'espècie als nius d'anys anteriors, però pensava que l'hotel del costat de casa a ple rendiment, amb totes les molèsties que comporta, era un gran impediment.

El cas és, però, que van tornar per quedar-s'hi. Les vaig detectar per primer cop el dia 2 d'abril (l'any passat va ser el 14 de maig), primer només un exemplar, però al dia següent, una parella. 

Aquest any, entre que no m'estic tant a casa com l'anterior i que vull interferir poc, amb prou feines les veig al vespre i de matinada. Solen seguir una mateixa cerimònia per posar-se a dormir: mentre una es posa directament al niu, l'altra s'està una estona sobre un fil telefònic de davant del niu, es passen una bona estona intercanviant reclams i, finalment, es posen totes dues al niu a dormir.

L'any anterior el terra estava sempre ple de plomes; en canvi, enguany sembla que estan folrant el niu amb cabells. 

Durant uns dies, la cosa va seguir sense grans variacions: recitals matinals des dels estenedors dels pisos més elevats, alguna visita al llarg del dia i la cerimònia vespertina. Però el 28 d'abril la cosa es va fer més dramàtica. A quarts de vuit del matí, les vaig sentir refilant des dels estenedors del cinquè d'una manera més escandalosa de l'habitual, i és que havia aparegut un segon mascle. Ignorant la meva presència, van arremetre contra ell i va acabar estampat contra el sostre del cobert de la rentadora.

Aleshores, la parella es va aturar silenciosa a la finestra del davant, com valorant la situació. 

Vaig haver de sortir cap a la feina i em vaig perdre el desenllaç, però em van explicar els de casa que el que va seguir va ser un escàndol considerable. Jo vaig arribar a la tarda i el primer que vaig mirar és si seguia l'oreneta sobre el sostre. Afortunadament, havia pogut marxar per mitjans propis.

Els dos dies següents sembla que el mascle canti amb més ganes. També em sembla endevinar indicis que han començat a incubar.

Fins al 7 de maig segueixen dormint en una posició semblant a la de la foto que segueix, de vegades amb una llum infernal com aquesta.

A partir del 8, però, una d'elles comença a dormir als fils telefònics mentre l'altra ho fa al niu.

Passen uns dies en què, aleatòriament, segurament, dormen bé juntes al niu, bé una al niu i l'altra al fil. Fins i tot hi ha nits en què no en detecto una o la detecto més amunt. Així ens plantem en el dia 17, en què sembla que els refilets es fan més discrets i hi hà tràfec al niu. Indicis de l'eclosió dels ous? Probablement. L'any passat això es va produir el 29-30 de juny.

Seguirem.

Canvi d'estació

Fins i tot per a un militant de l'ornitologia urbana com jo suposarà un alleujament l'aixecament de les restriccions a la mobilitat, especialment perquè amb l'èxode de barcelonins que pot haver-hi el proper cap de setmana alguns racons de la ciutat i de la perifèria recuperaran una calma relativa. Dubto, però, que el lloc que vaig escollir ahir per a la meva sortida setmanal, el Trencaones, estigui gaire més tranquil, ja que és un dels passeigs clàssics de cap de setmana dels barcelonins. 

He de reconèixer  que abans de la pandèmia l'havia abandonat per complet perquè als meus conciutadans havia d'afegir-hi les hordes de creueristes que convertien la sortida en una tortura. Era una llàstima, perquè sempre hi salta alguna sorpresa; de fet, la meva primera entrada en aquest blog anava d'un Èider que vaig veure des de l'espigó.

Ahir no hi havia Èiders ni rareses ni ocells en quantitat, però era el primer cap de setmana assolellat en setmanes, la qual cosa no deixa de ser una alegria. Amb aquest sol, davant de les estacions de transbordadors Gafarrons i Caderneres cantaven com si no hi hagués un demà. Les Tórtores turques, els Estornells i les inevitables Cotorretes de pit gris feien de contrapunt dels fringíl·lids. Per allà també es deixen veure els Coloms, la Cotxa fumada i la Garsa.

Travessant la porta d'Europa es comencen a veure els ocells específicament marins -encara que presents en tota mena d'hàbitats actualment: Gavians argentats i algun Corb marí gros. Un Esplugabous es va aturar un moment sobre un tràiler aparcat.

Ja a l'espigó seguia la tònica de Corbs marins i Gavians, però també un indici de l'arribada de la primavera: un mínim de tres Gavines corses. També es va deixar sentir una Cuereta blanca. El Martinet blanc pescant entre les roques és un altre clàssic del Trencaones, i aquest cop tampoc va fallar, canviant de lloc cada vegada que algú el molestava. Van passar volant a ran de costa un parell de Bernats pescaires.

En l'apartat d'absències, ja no quedava ni una sola Gavina vulgar; en aquesta època comença a escassejar a l'entorn del port. Tampoc hi havia cap Xatrac bec-llarg ni cap Pardal.

En total, catorze espècies en poc menys de dues hores. No és gaire. Ni gaire espectacular, però suficient per endur-se la sensació de temps aprofitat.