Cementiri d'Horta

 A la Guia de natura de Barcelona de Margarita Parés i Rifà s’afirma que “Els cementiris de Barcelona són espais verds interessants donat que estan enjardinats d’una forma peculiar. La tranquil·litat que s’hi respira crea un ambient especial, molt favorable a la fauna.”

Diumenge passat (dia 18 de novembre) vaig visitar el més petit de tots aquests cementiris, segons dades del mateix llibre: el d’Horta, que té una superfície de 0,4 hectàrees, que no sé exactament quant és en euros.

L’autora té raó pel que fa a la tranquil·litat, ja que malgrat trobar-se a la falda de Collserola i ser diumenge, el silenci era gairebé absolut. Al cementiri només hi havia un funcionari de manteniment i una senyora fent fotos amb trípode i tot, no com jo. I els meus fills, per descomptat.

Pel que fa a fauna, dins del recinte el més espectacular era aquest Gamarús de pedra.

També hi vaig poder observar una Garsa, una Tórtora turca, un parell de Caderneres, una Cotxa fumada i, probablement, un Tallarol de casquet.

Potser no va ajudar anar amb una nena vociferant una canço sobre una castanyera i un nen inquiet per una eventual invasió de zombis.

A fora la cosa estava més animada. Se sentien Pinsans, Estornells, Pardals, Merles, Pit-roigs, algun Mosquiter, i fins i tot sortint vam veure Coloms, Cotorretes de pit gris i, probablement, un Falcó pelegrí, encara que amb el temps en què va ser visible tampoc ho vaig poder apreciar bé.

Resumint, el cementiri es molt coquetó, però per a l’observació d’ocells millor anar al de Montjuïc en època de migració d’Abellerols. Ah, i la història de visitar un cementiri amb  nens té una explicació no reprobable, encara que no tingui interès.

Nova Icària

Divendres dia 2 volia aprofitar el pont per tornar a dedicar-me a l’ornitologia urbana. Em feia il·lusió llegir alguna medalla de Cotorreta de pit gris o alguna anella de Gavià argentat, així que vaig anar cap a la Vil·la Olímpica a veure què es veia. El meu recorregut va començar al carrer Wellington una mica passades les 7 del matí. Allà vaig recordar per què la meva primera secció de SOCC és tan emprenyadora i estimulant a la vegada: els cants i reclams d’ocells que puc comptar, com els del Pardal, el Colom, l’Estornell, la Gralla, les Cotorretes de pit gris i les Cotorres de Kramer es barregen amb el guirigai del Zoo. En aquest primer tram vaig constatar que hivernants com el Pit-roig o les Gavines vulgars tornaven a ser comuns als parcs. 

Passant pel parc de Carles I camí del Port Olímpic vaig detectar Mallerengues blaves i Carboneres, Tudons, Gafarrons i Merles mentre em sobrevolaven Esplugabous i Martinets blancs.

Des del port Olímpic vaig veure un parell de Corbs marins grossos que remuntaven el Besòs- Hi havia massa moviment; ni els Gavians s’hi aturaven, així que vaig decidir seguir endavant cap a un parc que mai havia visitat abans i que té un nom massa sonor –molt d’esperit del 92- pel que és el parc: Nova Icària.

Allà, deixant de banda els ocells ubicus, van començar a aparèixer –i en nombre força abundant- estols sencers de  Mosquiters, Tallarols capnegres i de casquet. A la gespa i a l’antena d’un McDonald’s s’hi trobaven Cueretes blanques. I picotejant entre les restes d’una hamburguesa, una Cotxa fumada.

Tornant cap al metro pel carrer Salvador Espriu encara vaig veure novetats: un Raspinell i dues Mallerengues emplomallades picotejant una palmera.

 

Però el millor encara estava per arribar, i un cop més es va complir aquella llei universal d’acord amb la qual el més espectacular arriba quan s’han guardat càmera i binocles. Entrant al metro de Ciutadella va passar un estol d’oques volant en formació en direcció, probablement, al parc de Diagonal Mar. Sempre m’impressiona veure aquestes volades a ciutat.

Per cert, de medalles i d’anelles, res de res.

Sempre ens quedarà Lutècia, però ara toca rutina. Part intrínseca d’aquesta rutina són els meus dinars al Palau Robert, on torno a presenciar indicis de migració. Un Mastegatatxes escàpol sembla que vol repetir en aquest indret tan poc oportú.

Però el que produeix sensació de rutina és el retrobament amb la B 11,

  la C 16

 

i la B 15.

Potser són les úniques afavorides per la crisi, ja que sembla que s’ha incrementat el nombre de persones amb carmanyola o entrepà, i per més que vulguin estalviar, sempre els quedaran unes molletes de pa per a cotorres i coloms.



Lutetia

De vegades, els aficionats als ocells urbans anem de vacances a altres ciutats i, encara que la nostra prioritat no sigui l'ornitologia a la ciutat de destí, no podem estar-nos de mirar una mica i comparar amb el que és nostre. El que ens distingeix de l'ornitòleg comú, però, és que nosaltres no podem anar el primer dissabte de setembre al Remolar a fer ostentació de com s'ha ampliat la nostra llista: un altre cop la modèstia de les nostres observacions ens mata.

Aquest estiu he tingut l'ocasió d'anar a París i, per no perdre el costum, he fet una llisteta del que he vist sense utilitzar els binocles ni l'oïda. L'obrirem amb aquests Ànecs col-verds dels Jardins de Luxemburg.

Pel que fa a làrids, s'hi veia algun Gavià argentat i algunes Gavines rialleres al Sena.

No podien faltar-hi tampoc els Coloms, encara que ens crida l'atenció l'abundància de Tudons, com aquests que feien la seva serenata cada matí i cada vespre a la teulada de l'ediici del davant del meu apartament.

De Pardals també se'n trobaven, però em va semblar que n'hi havia poquets, com aquest dels voltants de Notre Dame.

El còrvid més abundant era la Cornella, seguida de la Gralla i, en nombre més escàs, de la Garsa. Aquesta del Louvre...

...o aquesta de sota la Torre Eiffel em va semblar que feien una estampa ben peculiar.

També vaig sentir o veure alguna Merla o Mallerengues (Blava, Cuallarga, Carbonera), però la veritat és que ocells més petits no es feien sentir gaire.

Fins que no vaig tornar a Barcelona no em vaig adonar que allò que m'havia faltat durant aquella setmana eren els xiscles de les Cotorretes de pit gris.

Esquizofrènia institucional (II)

Fa uns mesos vaig publicar una entrada on narrava el rescat d'un gavià argentat que havia quedat atrapat en una xemeneia. Recupero el tema perquè uns mesos després es va repetir la incidència. Aquest cop no em vaig quedar a presenciar el desenllaç; vaig marxar quan arribava la Guàrdia Urbana.

Al cap d'uns dies algú va buscar una solució al problema i se li va acudir això: tapiar l'obertura.

Ara plantegem: el problema, exactament, quin era? Probablement que la gent molestava les forces de seguretat per nimietats com un gavià argentat atrapat en una xemeneia. Així, el problema està resolt perquè ja ningú les tornarà a destorbar per aquest motiu.

Ara, dubto que l'Ajuntament hagi contractat una empresa de treballs verticals per tapar la sortida de fums. No conec estadístiques de caiguda de làrids dins de xemeneies, però seria interessant obrir de nou el forat d'aqui uns anys per veure quin és el panorama.

Un nou atles

Per obligar-me a sortir de casa i fer alguna cosa de profit i que surti bé de preu, m'he obligat a participar en un nou projecte impulsat per l'Ajuntament i desenvolupat per l'ICO i la UB: l'Atles dels ocells nidificants de Barcelona (http://www.ornitologia.org/ca/quefem/monitoratge/atles/atles_barcelona/index.html). Vaig pensar que un projecte com aquest no podia prescindir de la meva valuosa col·laboració. Així, em vaig oferir per cobrir una quadrícula que ningú volgués i vaig acabar en un barri on els noms dels carrers són tan poètics com 3, 4, F, G...

No m'agrada fer públics resultats abans que ho facin les entitats impulsores, així que només mostraré algunes fotografies de les espècies menys interessants per als bimberos, evidentment; les altres no es deixen fotografiar amb tanta facilitat.

Aquí tenim la foto d'un resident marcant territori:

 Aquí, les d'uns visitants intentant arreplegar alguna cosa del mercat del peix:

I aquí els membres de seguretat del Consorci de la Zona Franca van interrompre el meu plàcid mostratge per demanar-me explicacions -amb tota la correcció del món, cal destacar-ho, i amb tota justícia. És el problema de sempre: com explicar al veí del balcó del davant que miraves el seu balcó amb binocles perquè s'hi havia aturat un pardalet? Com explicar que et passeges per un lloc al qual només un guillat hi aniria a passar l'estona?

Així, per al segon dia vaig informar a les oficines del propdit consorci de la meva presència , em van  expedir un permís i el segon mostratge va ser una bassa d'oli.

Doncs ja veieu, Alguna sorpresa?

Rara avis

Diumenge, sota el títol de "La fauna indòmita del Zoo", El Periódico de Catalunya tornava a tocar, de la mà de Carles Cols, el tema de la fauna oportunista del Zoo (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/fauna-indomita-del-zoo-2041681). Per si el títol fos poc, també s'al·ludia a un grup de persones denominades Equip Verd que vetllen per les poblacions d'aquests animalons que viuen a costa dels seus congèneres captius. L'estrella eren els eriçons, però un cop més es tractaven les difícils relacions entre Bernats pescaires i Cotorretes de pit gris citant Josep Garcia, probablement la persona més entesa en la matèria.

El que em va fer més gràcia, però, va ser que es recuperés la història de l'ocellot misteriós que sobrevolava el cel barceloní a finals de la dècada dels 80, si no em falla la memòria. En el moment jo feia el que feia la meitat dels barcelonins, fotre-me'n tant com podia. Quan em vaig aficionar als ocells, però, em va  tornar l'interès pel tema i, després d'algunes consideracions, consultes amb criptozoòlegs  i antropòlegs especialitzats en llegendes urbanes, vaig concloure que es podia tractar d'avistaments de Bernats pescaires de la colònia del Zoo. Em consola veure que hi ha qui comparteix l'opinió.