Un dormidor curiós

Fa un parell d’anys, recorrent el tram de la Gran Via entre la plaça Cerdà i la plaça Espanya per aquestes dates quan es feia fosc, em va cridar l’atenció la quantitat de Cueretes blanques que volaven per sobre del meu cap seguint la mateixa direcció que jo. Em vaig proposar investigar cap on es dirigien, però em costa una mica posar-me en moviment i he tingut el “projecte” aparcat fins ara.

L’altre dia vaig trobar el seu destí per casualitat. Mentre esperava en un semàfor, vaig veure molt de moviment d’ocells petits entre dues oliveres. Allà, enmig del tràfec de cotxes i de vianants –el semàfor Paral·lel-plaça Espanya crec que és un dels pitjor sincronitzats de Barcelona- les Cueretes han establert el seu dormidor; dos arbres que amb prou feina superen els dos metres i mig  d'alçada els proporcionen la sensació de seguretat que necessiten. Probablement no s’equivoquen: la gent estava més interessada en aquell estaquirot que destorbava el seu camí cap al metro o les Arenes que en els ocells.

El dia 28 vaig voler presenciar la seva sortida, així que em vaig plantar allà a dos quarts de vuit. del matí . Semblava que, malgrat no haver sortit el sol, l’èxode ja havia començat. Com si un sergent amb plomes anés encarregant les tasques del dia als seus homes, els ocells anaven sortint individualment o en grups de fins a cinc. A les vuit semblava que la cosa ja s’havia acabat.

Comptant només els que sortien pel costat on estava jo i des del moment de la meva arribada, puc assegurar que es van envolar 112 ocells i que, com a mínim, un 75% d’ells eren Cueretes blanques. 112 ocells com a mínim és una xifra considerable, em sembla; per això fan por els plans urbanístics.

Per problemes tècnics, només puc publicar la foto d’un dels dos arbres.

Novetat editorial

Fa un parell de sermanes em va fer una il·lusió tremenda rebre a casa el llibre Els ocells silvestres del Zoo de Barcelona. Guia d’observació, publicat per Lynx i la Fundació Barcelona Zoo i signat per Josep Garcia Garcia. http://www.lynxeds.com/product/els-ocells-silvestres-del-zoo-barcelonaAl capítol 8 l’autor afirma: El primer que ha de quedar clar és que aquest llibre no és una guia d’identificació sinó una obra de consulta que ajudarà a cercar els ocells al zoo, a saber quina és l’època més adient per a cada espècie o quina és la seva probabilitat d’observació.

Tenim a les nostres mans, doncs, una obra poc comuna en el nostre país: un llibre que conté informació molt específica sobre una àrea molt concreta. Probablement, molts no s’han ni plantejat que el Zoo pot ser una bona zona per a l’observació d’ocells. Un servidor, però, ja fa temps que ha entès que l’indret dóna molt de sí i l’inclou en el seu top 5 personal de llocs preferits de la ciutat encara que darrerament no el pot visitar en les condicions idònies. Confio que aquest llibre m’ajudarà a trobar aquells ocells que se’m mostren més esquius sense necessitat d’emprenyar l’autor amb les meves consultes.

Deixant el terreny personal, Els ocells silvestres del Zoo de Barcelona. Guia d’observació val la pena. A més dels capítols centrats en el Zoo, hi ha altres seccions igualment interessants, especialment el capítol de Xavier Ferrer i Sergi Herrando dedicat a les tendències poblacionals dels ocells barcelonins, que resumeix perfectament l’estat de la qüestió. També és destacable el de Raül Aymí dedicat a l’anellament científic en el Zoo de Barcelona. I Margarita Parés s’encarrega de la part més política de l’obra, amb ball de preposicions inclòs (perdoneu, no ho puc evitar).

Però el que fa realment interessant el llibre és, d’una banda, l’itinerari ornitològic pel Zoo que Garcia proposa; ofereix informació molt interessant sobre aspectes naturalístics més enllà  dels ocells. D’altra banda, les fitxes, que conformen el gruix de l’obra, són el resultat d’anys d’observació acurada per part d’una persona que estima el Zoo i la seva feina.

A tot això hi hem de sumar la qualitat d’edició que caracteritza la major part de productes de Lynx i unes fotografies, il·lustracions i gràfics impecables. No sé si l’obra tindrà una gran acollida; potser ha nascut en el païs equivocat, però alguns aplaudim la publicació d’una obra d’aquestes característiques.

Cementiri d'Horta

 A la Guia de natura de Barcelona de Margarita Parés i Rifà s’afirma que “Els cementiris de Barcelona són espais verds interessants donat que estan enjardinats d’una forma peculiar. La tranquil·litat que s’hi respira crea un ambient especial, molt favorable a la fauna.”

Diumenge passat (dia 18 de novembre) vaig visitar el més petit de tots aquests cementiris, segons dades del mateix llibre: el d’Horta, que té una superfície de 0,4 hectàrees, que no sé exactament quant és en euros.

L’autora té raó pel que fa a la tranquil·litat, ja que malgrat trobar-se a la falda de Collserola i ser diumenge, el silenci era gairebé absolut. Al cementiri només hi havia un funcionari de manteniment i una senyora fent fotos amb trípode i tot, no com jo. I els meus fills, per descomptat.

Pel que fa a fauna, dins del recinte el més espectacular era aquest Gamarús de pedra.

També hi vaig poder observar una Garsa, una Tórtora turca, un parell de Caderneres, una Cotxa fumada i, probablement, un Tallarol de casquet.

Potser no va ajudar anar amb una nena vociferant una canço sobre una castanyera i un nen inquiet per una eventual invasió de zombis.

A fora la cosa estava més animada. Se sentien Pinsans, Estornells, Pardals, Merles, Pit-roigs, algun Mosquiter, i fins i tot sortint vam veure Coloms, Cotorretes de pit gris i, probablement, un Falcó pelegrí, encara que amb el temps en què va ser visible tampoc ho vaig poder apreciar bé.

Resumint, el cementiri es molt coquetó, però per a l’observació d’ocells millor anar al de Montjuïc en època de migració d’Abellerols. Ah, i la història de visitar un cementiri amb  nens té una explicació no reprobable, encara que no tingui interès.

Nova Icària

Divendres dia 2 volia aprofitar el pont per tornar a dedicar-me a l’ornitologia urbana. Em feia il·lusió llegir alguna medalla de Cotorreta de pit gris o alguna anella de Gavià argentat, així que vaig anar cap a la Vil·la Olímpica a veure què es veia. El meu recorregut va començar al carrer Wellington una mica passades les 7 del matí. Allà vaig recordar per què la meva primera secció de SOCC és tan emprenyadora i estimulant a la vegada: els cants i reclams d’ocells que puc comptar, com els del Pardal, el Colom, l’Estornell, la Gralla, les Cotorretes de pit gris i les Cotorres de Kramer es barregen amb el guirigai del Zoo. En aquest primer tram vaig constatar que hivernants com el Pit-roig o les Gavines vulgars tornaven a ser comuns als parcs. 

Passant pel parc de Carles I camí del Port Olímpic vaig detectar Mallerengues blaves i Carboneres, Tudons, Gafarrons i Merles mentre em sobrevolaven Esplugabous i Martinets blancs.

Des del port Olímpic vaig veure un parell de Corbs marins grossos que remuntaven el Besòs- Hi havia massa moviment; ni els Gavians s’hi aturaven, així que vaig decidir seguir endavant cap a un parc que mai havia visitat abans i que té un nom massa sonor –molt d’esperit del 92- pel que és el parc: Nova Icària.

Allà, deixant de banda els ocells ubicus, van començar a aparèixer –i en nombre força abundant- estols sencers de  Mosquiters, Tallarols capnegres i de casquet. A la gespa i a l’antena d’un McDonald’s s’hi trobaven Cueretes blanques. I picotejant entre les restes d’una hamburguesa, una Cotxa fumada.

Tornant cap al metro pel carrer Salvador Espriu encara vaig veure novetats: un Raspinell i dues Mallerengues emplomallades picotejant una palmera.

 

Però el millor encara estava per arribar, i un cop més es va complir aquella llei universal d’acord amb la qual el més espectacular arriba quan s’han guardat càmera i binocles. Entrant al metro de Ciutadella va passar un estol d’oques volant en formació en direcció, probablement, al parc de Diagonal Mar. Sempre m’impressiona veure aquestes volades a ciutat.

Per cert, de medalles i d’anelles, res de res.

Sempre ens quedarà Lutècia, però ara toca rutina. Part intrínseca d’aquesta rutina són els meus dinars al Palau Robert, on torno a presenciar indicis de migració. Un Mastegatatxes escàpol sembla que vol repetir en aquest indret tan poc oportú.

Però el que produeix sensació de rutina és el retrobament amb la B 11,

  la C 16

 

i la B 15.

Potser són les úniques afavorides per la crisi, ja que sembla que s’ha incrementat el nombre de persones amb carmanyola o entrepà, i per més que vulguin estalviar, sempre els quedaran unes molletes de pa per a cotorres i coloms.



Lutetia

De vegades, els aficionats als ocells urbans anem de vacances a altres ciutats i, encara que la nostra prioritat no sigui l'ornitologia a la ciutat de destí, no podem estar-nos de mirar una mica i comparar amb el que és nostre. El que ens distingeix de l'ornitòleg comú, però, és que nosaltres no podem anar el primer dissabte de setembre al Remolar a fer ostentació de com s'ha ampliat la nostra llista: un altre cop la modèstia de les nostres observacions ens mata.

Aquest estiu he tingut l'ocasió d'anar a París i, per no perdre el costum, he fet una llisteta del que he vist sense utilitzar els binocles ni l'oïda. L'obrirem amb aquests Ànecs col-verds dels Jardins de Luxemburg.

Pel que fa a làrids, s'hi veia algun Gavià argentat i algunes Gavines rialleres al Sena.

No podien faltar-hi tampoc els Coloms, encara que ens crida l'atenció l'abundància de Tudons, com aquests que feien la seva serenata cada matí i cada vespre a la teulada de l'ediici del davant del meu apartament.

De Pardals també se'n trobaven, però em va semblar que n'hi havia poquets, com aquest dels voltants de Notre Dame.

El còrvid més abundant era la Cornella, seguida de la Gralla i, en nombre més escàs, de la Garsa. Aquesta del Louvre...

...o aquesta de sota la Torre Eiffel em va semblar que feien una estampa ben peculiar.

També vaig sentir o veure alguna Merla o Mallerengues (Blava, Cuallarga, Carbonera), però la veritat és que ocells més petits no es feien sentir gaire.

Fins que no vaig tornar a Barcelona no em vaig adonar que allò que m'havia faltat durant aquella setmana eren els xiscles de les Cotorretes de pit gris.

Esquizofrènia institucional (II)

Fa uns mesos vaig publicar una entrada on narrava el rescat d'un gavià argentat que havia quedat atrapat en una xemeneia. Recupero el tema perquè uns mesos després es va repetir la incidència. Aquest cop no em vaig quedar a presenciar el desenllaç; vaig marxar quan arribava la Guàrdia Urbana.

Al cap d'uns dies algú va buscar una solució al problema i se li va acudir això: tapiar l'obertura.

Ara plantegem: el problema, exactament, quin era? Probablement que la gent molestava les forces de seguretat per nimietats com un gavià argentat atrapat en una xemeneia. Així, el problema està resolt perquè ja ningú les tornarà a destorbar per aquest motiu.

Ara, dubto que l'Ajuntament hagi contractat una empresa de treballs verticals per tapar la sortida de fums. No conec estadístiques de caiguda de làrids dins de xemeneies, però seria interessant obrir de nou el forat d'aqui uns anys per veure quin és el panorama.