Columba Palumbus

Fa un temps algú comentava que els Tudons s’estaven extenent per Barcelona ciutat. La veritat és que ja fa temps que en vaig veient cada cop més. Primer era en parcs; després, en llocs on la connectivitat era força bona. Darrerament, però, em venen a visitar fins al balcó de casa, al barri de Sant Antoni., com aquests dos que s’hi van aturar diumenge passat a picar lledons. La substitució de plàtans per lledoners pot ser un dels factors d’aquesta expansió?

Socc 2012/13

 Una altra edició del SOCC sense grans sorpreses. Vaig tenir un dia assoleiat i un d’ennuvolat amb el vent com a denominador comú. 

També, tant a l’un com a l’altre, les concentracions van ser el gran problema: d’Estornells, de Gralles, d’Aratingues Mitrades... Les imatges que segueixen suposo que són prou eloqüents.

Respecte a altres edicions, dues novetats: d’una banda, el personal de Parcs i Jardins m’ha regalat aquest seient perquè esperi el sol còmodament assegut.

De l’atra, un rècord: en els tres quilòmetres de transecte m’han demanat diners quatre vegades, la qual cosa fa una densitat d’1,3 pidolaires per quilòmetre; tal com va la cosa, potser aviat n’hi haurà més que pardals.

El que no canvia mai és aquesta imatge. 

Potser si deixessin de tocar aquest tram del passeig de Sant Joan, a més d’estalviar, veuríem algun resultat positiu pel que fa a presència d’ocells.

Des del punt de vista ornitològic, destaquen dues noves incorporacions, el Cargolet i l'Aligot, i la reaparició de la Mallerenga cuallarga.

Una supervivent

El dia 5 les Aratingues mitrades em van treure del llit. Vaig decidir seguir-les –eren unes 30-, però vaig escollir el camí equivocat perquè un Mosquiter em va distreure del meu objectiu. I després una cosa va dur a l’altra i em vaig trobar a l’avinguda Mistral fotografiant una Merla a la tanca d’un parc infantil. 

A continuació els inevitables Coloms i Cotorretes de pit gris van acudir a beure l’aigua d’un bassal. 

Com que la cosa estava animada, vaig tirar en direcció a plaça Espanya. L’única vegada que havia anat expressament aquí a veure ocells havia estat decebedora, però per alguna raó aquest cop la cosa estava més animada. Reament, l’única bèstia que un té assegurat que veurà és l’amo de gos, sovint amb l’ànimal que li fa ostentar aquest títol, campant per la gespa.

Aixi, ben aviat van aparèixer els Pardals, un parell de Garses i un altre Mosquiter. Seguint endavant, a l’alçada d’Entença, van presentar-se una Mallerenga blava i una Mallerenga carbonera. Un Gavià argentat estava posat en un fanal. En aquest punt vaig girar cua.

De tornada vaig sentir el Gafarró que se sol detectar a la cantonada amb Rocafort, i de dalt d’un edifici estant, una Cuereta blanca llençava els seus reclams.

La sorpresa més gran, però, va arribar al final. Era aquesta Cotorreta de pit gris amb uns medalla de les de primera generació incrustada al plomatge. 

En fi, una horeta de la qual no esperava res i al final va resultar agradable.

Un dormidor curiós

Fa un parell d’anys, recorrent el tram de la Gran Via entre la plaça Cerdà i la plaça Espanya per aquestes dates quan es feia fosc, em va cridar l’atenció la quantitat de Cueretes blanques que volaven per sobre del meu cap seguint la mateixa direcció que jo. Em vaig proposar investigar cap on es dirigien, però em costa una mica posar-me en moviment i he tingut el “projecte” aparcat fins ara.

L’altre dia vaig trobar el seu destí per casualitat. Mentre esperava en un semàfor, vaig veure molt de moviment d’ocells petits entre dues oliveres. Allà, enmig del tràfec de cotxes i de vianants –el semàfor Paral·lel-plaça Espanya crec que és un dels pitjor sincronitzats de Barcelona- les Cueretes han establert el seu dormidor; dos arbres que amb prou feina superen els dos metres i mig  d'alçada els proporcionen la sensació de seguretat que necessiten. Probablement no s’equivoquen: la gent estava més interessada en aquell estaquirot que destorbava el seu camí cap al metro o les Arenes que en els ocells.

El dia 28 vaig voler presenciar la seva sortida, així que em vaig plantar allà a dos quarts de vuit. del matí . Semblava que, malgrat no haver sortit el sol, l’èxode ja havia començat. Com si un sergent amb plomes anés encarregant les tasques del dia als seus homes, els ocells anaven sortint individualment o en grups de fins a cinc. A les vuit semblava que la cosa ja s’havia acabat.

Comptant només els que sortien pel costat on estava jo i des del moment de la meva arribada, puc assegurar que es van envolar 112 ocells i que, com a mínim, un 75% d’ells eren Cueretes blanques. 112 ocells com a mínim és una xifra considerable, em sembla; per això fan por els plans urbanístics.

Per problemes tècnics, només puc publicar la foto d’un dels dos arbres.

Novetat editorial

Fa un parell de sermanes em va fer una il·lusió tremenda rebre a casa el llibre Els ocells silvestres del Zoo de Barcelona. Guia d’observació, publicat per Lynx i la Fundació Barcelona Zoo i signat per Josep Garcia Garcia. http://www.lynxeds.com/product/els-ocells-silvestres-del-zoo-barcelonaAl capítol 8 l’autor afirma: El primer que ha de quedar clar és que aquest llibre no és una guia d’identificació sinó una obra de consulta que ajudarà a cercar els ocells al zoo, a saber quina és l’època més adient per a cada espècie o quina és la seva probabilitat d’observació.

Tenim a les nostres mans, doncs, una obra poc comuna en el nostre país: un llibre que conté informació molt específica sobre una àrea molt concreta. Probablement, molts no s’han ni plantejat que el Zoo pot ser una bona zona per a l’observació d’ocells. Un servidor, però, ja fa temps que ha entès que l’indret dóna molt de sí i l’inclou en el seu top 5 personal de llocs preferits de la ciutat encara que darrerament no el pot visitar en les condicions idònies. Confio que aquest llibre m’ajudarà a trobar aquells ocells que se’m mostren més esquius sense necessitat d’emprenyar l’autor amb les meves consultes.

Deixant el terreny personal, Els ocells silvestres del Zoo de Barcelona. Guia d’observació val la pena. A més dels capítols centrats en el Zoo, hi ha altres seccions igualment interessants, especialment el capítol de Xavier Ferrer i Sergi Herrando dedicat a les tendències poblacionals dels ocells barcelonins, que resumeix perfectament l’estat de la qüestió. També és destacable el de Raül Aymí dedicat a l’anellament científic en el Zoo de Barcelona. I Margarita Parés s’encarrega de la part més política de l’obra, amb ball de preposicions inclòs (perdoneu, no ho puc evitar).

Però el que fa realment interessant el llibre és, d’una banda, l’itinerari ornitològic pel Zoo que Garcia proposa; ofereix informació molt interessant sobre aspectes naturalístics més enllà  dels ocells. D’altra banda, les fitxes, que conformen el gruix de l’obra, són el resultat d’anys d’observació acurada per part d’una persona que estima el Zoo i la seva feina.

A tot això hi hem de sumar la qualitat d’edició que caracteritza la major part de productes de Lynx i unes fotografies, il·lustracions i gràfics impecables. No sé si l’obra tindrà una gran acollida; potser ha nascut en el païs equivocat, però alguns aplaudim la publicació d’una obra d’aquestes característiques.

Cementiri d'Horta

 A la Guia de natura de Barcelona de Margarita Parés i Rifà s’afirma que “Els cementiris de Barcelona són espais verds interessants donat que estan enjardinats d’una forma peculiar. La tranquil·litat que s’hi respira crea un ambient especial, molt favorable a la fauna.”

Diumenge passat (dia 18 de novembre) vaig visitar el més petit de tots aquests cementiris, segons dades del mateix llibre: el d’Horta, que té una superfície de 0,4 hectàrees, que no sé exactament quant és en euros.

L’autora té raó pel que fa a la tranquil·litat, ja que malgrat trobar-se a la falda de Collserola i ser diumenge, el silenci era gairebé absolut. Al cementiri només hi havia un funcionari de manteniment i una senyora fent fotos amb trípode i tot, no com jo. I els meus fills, per descomptat.

Pel que fa a fauna, dins del recinte el més espectacular era aquest Gamarús de pedra.

També hi vaig poder observar una Garsa, una Tórtora turca, un parell de Caderneres, una Cotxa fumada i, probablement, un Tallarol de casquet.

Potser no va ajudar anar amb una nena vociferant una canço sobre una castanyera i un nen inquiet per una eventual invasió de zombis.

A fora la cosa estava més animada. Se sentien Pinsans, Estornells, Pardals, Merles, Pit-roigs, algun Mosquiter, i fins i tot sortint vam veure Coloms, Cotorretes de pit gris i, probablement, un Falcó pelegrí, encara que amb el temps en què va ser visible tampoc ho vaig poder apreciar bé.

Resumint, el cementiri es molt coquetó, però per a l’observació d’ocells millor anar al de Montjuïc en època de migració d’Abellerols. Ah, i la història de visitar un cementiri amb  nens té una explicació no reprobable, encara que no tingui interès.

Nova Icària

Divendres dia 2 volia aprofitar el pont per tornar a dedicar-me a l’ornitologia urbana. Em feia il·lusió llegir alguna medalla de Cotorreta de pit gris o alguna anella de Gavià argentat, així que vaig anar cap a la Vil·la Olímpica a veure què es veia. El meu recorregut va començar al carrer Wellington una mica passades les 7 del matí. Allà vaig recordar per què la meva primera secció de SOCC és tan emprenyadora i estimulant a la vegada: els cants i reclams d’ocells que puc comptar, com els del Pardal, el Colom, l’Estornell, la Gralla, les Cotorretes de pit gris i les Cotorres de Kramer es barregen amb el guirigai del Zoo. En aquest primer tram vaig constatar que hivernants com el Pit-roig o les Gavines vulgars tornaven a ser comuns als parcs. 

Passant pel parc de Carles I camí del Port Olímpic vaig detectar Mallerengues blaves i Carboneres, Tudons, Gafarrons i Merles mentre em sobrevolaven Esplugabous i Martinets blancs.

Des del port Olímpic vaig veure un parell de Corbs marins grossos que remuntaven el Besòs- Hi havia massa moviment; ni els Gavians s’hi aturaven, així que vaig decidir seguir endavant cap a un parc que mai havia visitat abans i que té un nom massa sonor –molt d’esperit del 92- pel que és el parc: Nova Icària.

Allà, deixant de banda els ocells ubicus, van començar a aparèixer –i en nombre força abundant- estols sencers de  Mosquiters, Tallarols capnegres i de casquet. A la gespa i a l’antena d’un McDonald’s s’hi trobaven Cueretes blanques. I picotejant entre les restes d’una hamburguesa, una Cotxa fumada.

Tornant cap al metro pel carrer Salvador Espriu encara vaig veure novetats: un Raspinell i dues Mallerengues emplomallades picotejant una palmera.

 

Però el millor encara estava per arribar, i un cop més es va complir aquella llei universal d’acord amb la qual el més espectacular arriba quan s’han guardat càmera i binocles. Entrant al metro de Ciutadella va passar un estol d’oques volant en formació en direcció, probablement, al parc de Diagonal Mar. Sempre m’impressiona veure aquestes volades a ciutat.

Per cert, de medalles i d’anelles, res de res.