24 d’octubre 2020

Trencaones

 Aprofitant que feia un dia preciós i tots els meus conciutadans s'amuntegaven al Montseny o la Garrotxa m'he posat a caminar i, com sempre que em poso a caminar sense destí fix, les meves cames em porten cap al mar. La idea inicial era recuperar les meves passejades pel parc del Castell de l'Oreneta, però ves per on, he acabat a l'antic Trencaones. No sé quants anys feia que no m'hi deixava caure, potser des del dia que hi vaig veure l'Èider, ara fa uns dotze anys. I és que el còctel de creueristes i footingaires no és gaire agradable.

Avui no ha estat cap dia de sorpreses, però agradable sí. A banda dels Gavians argentatsGavines rialleres, Cueretes blanques i Estornells, he fet alguna observació interessant. Per començar, la meva primera Cotxa fumada posterior al confinament s'ha deixat veure a la Porta d'Europa (tela, el nom). Des d'aquesta mateixa estructura he pogut seguir les evolucions d'un parell de Xatracs bec-llargs, com també d'uns Corbs marins emplomallats.





A l'escullera, plagada de pescadors de canya, semblava que no hi trobaria res d'interessant, però al final hi he vist un altre Corb marí, i un Martinet blanc ha fet una demostració de les seves habilitats com a pescador (com a empassador no s'ha mostrat tan hàbil).








De tornada, entre les Gavines rialleres n'he vist una amb anella del Zoo, però quan l'he apuntada amb  els binocles, ha decidit asseure's a terra i m'ha tingut una bona estona esperant que s'alcés. No m'ha semblat ètic aixecar-la d'una pedrada. Despres de vint minuts ha posat el bec sota l'ala i he optat per tornar a casa.



17 d’octubre 2020

Cueretes

 Recupero un tema antic. El 2 de gener de 2013 vaig publicar aquí mateix una entrada a la qual parlava d'un dormidor de Cuereta blanca i Pinsà a avinguda del Paral·lel amb plaça Espanya. Aquest post acababa amb una profecia que dos anys després ja s'havia complert: l'Ajuntament, mogut sempre per criteris ambientals, havia eliminat les dues oliveres per fer-hi passar un carril bici. Ho explicava en un post del 17 d'abril de 2015. En aquest em preguntava què s'havia fet de les Cueretes. Avui intentaré donar resposta a aquesta pregunta.


Passant per l'embut que han deixat les obres de plaça Espanya davant de les Arenes -anava a dir "i compartint el pas amb patinets elèctrics i ciclistes a tota pastilla", però seria una imprecisió: aquests no comparteixen res amb ningú-; passant per allà, deia, fa un parell de setmanes, em va semblar veure una certa concentració de Cueretes als plàtans escarransits de davant del centre comercial. Aleshores, vaig decidir que el cap de setmana llarg m'hi deixaria caure per si veia alguna cosa. 




Dissabte 10 d'octubre al vespre m'hi vaig adreçar poc abans de la posta de sol, cap a les 18.50. La cosa, però, no es va animar fins a 10 minuts després de la posta. En un quart d'hora, entre 19.15 i 19.30, van anar arribant en grupets d'entre 4 i 10 i repartint-se entre tres dels plàtans esmentats. En vaig comptar 72, i tot Cueretes. A les 19.35 van cessar els refilets i reclams. Hi vaig tornat un matí a la sortida del sol, però era massa tard: només va sortir-ne un exemplar rerassagat.

Ahir al vespre, divendres dia 16, vaig anar-hi per comprovar que la presència dels ocells allà no havia estat una casualitat. Hi vaig tornar a la mateixa hora. De lluny em va cridar l'atenció una concentració de més de 90 Gavians argentats per damunt de la plaça. De seguida es van disgregar i em vaig concentrar en el que m'havia portat allà.  La dinàmica va ser la mateixa; només que aquest cop vaig arribar a comptar 118 Cueretes. Com a anècdota, també hi dormien un Tudó i un Estornell. Avui hi he tornat 40 minuts abans de la sortida del sol, però tot i així, quan arribava n'he vist una que ja sortia. L'èxode ja devia haver començat feia una estona perquè només n'he arribat a comptar unes 40 aproximadament. 

Tot fa pensar, doncs, que plaça Espanya és un indret important per a les Cueretes, i un cop més em pregunto quants llocs com aquest desapareixen cada dia. Si demà eliminessin aquests plàtans ningú aixecaria la veu perquè ni els plàtans són espectaculars ni hi ha veïns a la zona que percebin aquests arbres com a patrimoni seu. D'altra banda, el punt és molt concorregut, però em penso que poques persones s'han fixat en la presència d'un jóc. Esperem, doncs, que cap nova actuació municipal obligui les Cueretes a buscar un altre refugi.



03 d’agost 2020

Orenetes al celobert (II)

(CONTINUACIÓ)

Durant unes setmanes, cada cop que sortia veia la cua de la femella sobresortint del niu. Quan sadonava de la meva presència, treia el cap i em mirava, i el mascle, si hi era, sallunyava i em mirava de més lluny.


Els ous calculo que van eclosionar cap als últims dies de juny, el 29 o el 30. Per aquelles dates va reobrir lhotel del costat, però, per sort, la major activitat tampoc semblava que hagués afectat seriosament la conducta de les Orenetes malgrat tenir llum en hores intempestives. Seguien dormint cadascuna en el seu racó habitual i jo aprofitava la pobra claror per fer les fotografies nocturnes, que també són molt poc lluïdes.


El màxim de polls que he detectat és de tres, i he de dir que al terra no ha caigut cap closca dou ni cap poll. El meu germà, que havia tingut nius de Cuablanca al seu balcó del Poble Sec, em comentava que ell sí que havia hagut de recollir-ne algun. Al nostre celobert vam tenir cridòria constant mentre els pollets creixien. Si jo sortia, primer treien el cap encuriosits per després amagar-se.



(9.07)


(12.07)

I així va anar fins que el dia 13 de juliol em van despertar uns refilets més propers de lhabitual. Vaig mirar per una escletxa de la persiana del dormitori i els vaig  veure tots, polls i adults, a la paret que separa el nostre pati del de lhotel. La porta de la cuina estava oberta de bat a bat per combatre la calor i vaig tenir un mal pressentiment. Vaig córrer a tancar-la, però, en arribar, ja havia fet tard: una de les orenetes ja era dins. Pensava que havia sortit tal com havia entrat, però al cap duna estona la meva dona va sentir un refilet suau. Després duna recerca acurada la vaig trobar sobre la piràmide de Playmobil del meu fill. Aleshores va començar un llarg calvari, tant per a lOreneta com per a la meva família. Vaig fer tot el possible per orientar-la cap al camí per on havia entrat tancant portes dhabitacions, però no hi havia manera: estava molt espantada. Després duna trompada lleu amb el vidre duna porta -sense conseqüències, per sort- vaig desistir del projecte inicial i li vaig obrir del tot la porta del balcó per evitar mals més seriosos. En veure-ho va sortir sense pensar-sho. Penso que es va reorientar, perquè més tard seguia comptant cinc orenetes.

Tinc la sensació que les pràctiques de vol es van interrompre durant dos dies, però potser vaig ser jo qui no satrevia a obrir la porta del celobert. El cas és que el 15 van sortir i ja no van tornar fins a la nit. Precisament, aquella nit va caure una tromba daigua considerable sobre Barcelona, una tromba que em va fer patir molt però que tampoc les va afectar gaire.
I fins al dia davui, les coses segueixen així. De bon matí armen el gran escàndol abans de sortir volant i no tornen fins a quarts de nou del vespre. El mascle sinstal·la en el seu fil, la femella en un altre sota laltra finestra de la veïna i les cues dels tres joves sobresurten del niu. Ocasionalment tornen per arrecerar-se a les hores més caloroses del dia. Sembla que tindrem companyia -i porqueria- fins a la tardor.




28 de juliol 2020

Orenetes al celobert (I)


Començaré aquest post intentant justificar les fotos, aquest cop no per la qualitat, sinó pel sol fet dhaver fet fotos. Entenc que fotografiar nius suposa una molèstia que pot resultar fatal per a ocells que nidifiquen. Tanmateix, en aquest cas es tracta duna espècie antropòfila com és lOreneta vulgar i en un entorn que no és precisament tranquil; penso que jo fent fotos era el més petit dels seus problemes. Tot i així, he intentat interferir el mínim possible, aprofitant les tasques quotidianes com posar rentadores, estendre roba i escombrar per fer les fotos, ja que, malgrat la proximitat del niu, la seva situació no permet que pugui fotografiar-lo damagat. Tampoc he utilitzat mai el flaix; he esperat que alguna font de llum il·luminés el celobert per captar alguna imatge mínimament clara.


Aclarit això, començo el relat.
A principis de maig, en ple confinament, em van cridar latenció uns refilets que se sentien en el celobert del bloc de pisos on visc. Jo anava traient el nas, però no veia res, i no vaig veure res fins al dia 14 de maig. Aquell dia vaig corroborar que els autors daquests refilets eren dues Orenetes vulgars que volaven destenedor en estenedor i de cable telefònic en cable telefònic. És cert que havia detectat presència dOrenetes vulgars des del balcó, però el que menys mesperava era trobar-me-les al celobert, i quan al dia següent les vaig sorprendre en plena còpula vaig sospitar que també hi hauria un niu.





De niu, però, no nhi havia en aquell moment; a partir daquell dia vaig veure com en el pis de dalt, per sobre duna finestra, sanava acumulant un material grisenc que el dia 1 de juny ja tenia aspecte de niu. A les nits, vaig poder observar com la femella passava les nits al niu mentre el mascle ho feia en un cable telefònic a menys que la pluja lobligués a aixoplugar-se al costat de la femella.


Un incís per ubicar-nos una mica. Els seguidors del blog ja deuen saber que el celobert de què parlem es troba al carrer Comte Borrell, a tocar del mercat de Sant Antoni. El pis on les orenetes van decidir instal·lar el niu és un primer dun bloc de sis pisos amb entresol i principal, la qual cosa vol dir que, per accedir al niu des de lexterior, les orenetes han de fer un descens de cinc pisos esquivant la bugada dels veïns. Entre el niu i el terra del celobert hi ha una alçada dun pis i mig -aquest celobert només arriba fins al principal-. Considerant que els pisos fan 3,5 m. dalçada, calculo, doncs, que el niu es troba a uns 6,5 m. del terra. Els propietaris del pis gairebé no shi estan, així que de molèsties, per aquesta part, en tenen ben poques.



El celobert es podria definir com a fosc, tètric i sorollós la major part del temps. Es tracta dun celobert compartit entre un bloc de veïns i un hotel que, al principi del procés, estava tancat i, per tant, més tranquil que de costum. Potser per això es tracta de l'únic intent de reproducció que detecto en els vint-i-cinc anys que porto aquí.


Reprenent el relat, no tinc gaire clar quan va ser la posta, probablement entre la primera i la segona setmana de juny. I precisament el dia 6 de juny vaig sentir soroll al pis de dalt i vaig sortir al celobert: era la veïna de dalt que netejava el safareig. Després dunes paraules de cortesia li vaig fer notar que tenia un niu dorenetes a sobre de la seva finestra. Ella ni se nhavia adonat. Després de mirar-se'l i rumiar una estona em va dir:
-Però el deixem estar, oi?
Aquesta reacció, doncs, em va donar tranquil·litat, perquè jo ja em veia fent-li una llarga explicació sobre la necessitat de protegir les Orenetes. Almenys un front quedava tancat.



(CONTINUARÀ)

03 de juliol 2020

La ciència ciutadana en temps de la COVID-19

Aquest any ha estat ben estrany, i això s'ha notat en tots els projectes en què participo, fins al punt que en vaig concentrar quatre en dos dies: el SOCC de Ciutadella-passeig de Sant Joan i Ocells dels jardins el 31 de maig i el SOCC de Bellaterra (que no s'escapa de la matèria d'aquest blog) i el NOCTUA el 28 de juny.



El pas a la fase 3 va ser el que va permetre els mostratges del 31 de maig. Tradicionalment, el gran problema d'aquest mostratge ha estat la presència de nosctàmbuls a qui el dia sorprèn al parc de la Ciutadella, amb totes les molèsties que això comporta i que no repetiré per no fer-me pesat. Aquest cop, amb les discoteques tancades encara, sembla que la gent té necessitat de córrer i anar amb bicicleta en massa, i que ho han de fer a l'hora dels ocellaires. Per aquest motiu, en cas que fos veritat que la vida salvatge s'hagués obert camí en aquests dies de confinament, jo no vaig notar res absolutament; tots devien estar amagats acollonidets davant la riuada de gent que se'ls havia vingut a sobre.

Com a sensació general, em va semblar que hi havia menys diversitat i quantitat, especialment al parc de la Ciutadella. Ara bé, de fringíl·lids, tot i que la situació tampoc era per tirar coets, en vaig veure exemplars de les tres espècies habituals: Gafarró, Verdum i Cadernera.
Una altra particularitat d'aquest SOCC tardà ha estat la presència de volantons. Es van fer notar els de Tórtora turca, Garsa, Mallerenga carbonera i Cadernera.




Acabat aquest mostratge,em vaig adreçar a l'interior d'illa Laura Albéniz on potser sí que es va notar la tranquil·litat que comporta tenir tancades les atraccions infantils, perquè no recordo una primavera amb tants contactes. Vaig poder constatar que la colònia de Becs de corall senegalesos està consolidada. No hi ha un augment de la població -si més no, no és notable, però sí que el nombre d'individus es manté.







Pel que fa al NOCTUA, el vaig fer ja en aquest període que els agrada anomenar "Nova normalitat", expressió que m'anirà molt bé el curs vinent per explicar què és un oxímoron. Tres de les cinc estacions del mostratge són en el terme municipal de Barcelona; per això en parlo aquí. Realment en aquestes tres estacions (carretera de Cerdanyola, Vista Rica i pantà de Vallvidrera) no vaig tenir sort; només es va mostrar un Gamarús a la segona estació. En canvi, al terme de Sant Feliu de Llobregat es van fer notar l'Enganyapastors i el Siboc respectivament a les dues estacions que quedaven.

13 de juny 2020

Temporada de caigudes

M'acabava d'estirar per fer la migdiada quan ha vingut el meu fill a dir-me que les Orenetes que s'estan al meu celobert des de fa unes setmanes feien coses rares, que semblava que volguessin entrar a casa per la finestra del lavabo. El meu fill té el curiós costum de recordar-se que existeixo precisament quan m'estiro. però, com que aquest cop m'interrompia per una història d'ocells, no li he tirat la cavalleria per sobre i he sortit al celobert a veure què passava.


La sorpresa ha estat que la cosa no anava d'Orenetes, sinó de Falciots. Un pobre Falciot s'arrapava, efectivament, a la finestra del lavabo. La pobra bestiola semblava espantada i amb prou feines es movia. Ja sé que la saviesa popular diu que quan trobes un falciot a terra només has de llençar-lo cap amunt i ell s'envolarà tot sol gràcies al teu impuls. A mi m'ha semblat que el meu celobert era una mica difícil de remuntar, així que,com que sóc neòfit en aquests afers, hem trucat els agents rurals a veure què podíem fer, i ells m'han adreçat a la clínica veterinària Animalia del carrer Creu Coberta.



He de dir que el meu curset d'introducció a l'anellament no ha fet més fàcil l'operació. L'ocell, que estava tot arraulit, ha recobrat vida de cop i fins i tot semblava que aconseguiria envolar-se. Al final, res de res; ha derivat tot en una persecució ridícula -sense testimonis, per sort- que ha acabat amb el Falciot dins d'una caixa de sabates amb una tovallola i unes esgarrapades a la mà. 


He pensat que era important no allargar l'agonia de la bèstia, així que he agafat un taxi i, sis euros amb vint-i-cinc m'es tard, he arribat a la clínica veterinària, on m'han fet emplenar un petit informe sobre les circumstàncies de la captura. Mentre el redactava he sentit, a part de "que mono"-referint-se al Falciot-, que algú feia una trucada a algú demanat que passessin a recollir... dos Falciots! Pel que sembla, ha començat la temporada de les caigudes.