Estic convençut que tots aquests anys de SOCC donarien per un anecdotari ben nodrit, i penso que els que tenim un itinerari urbà podríem proporcinar-ne el gruix més gran. Ara, normalment perquè les anècdotes tinguin gràcia cal temps i distància; de vegades ni així n'arriben a tenir.
Fer un itinerari urbà a Barcelona és viure de prop l'incivisme dels barcelonins, de milers i milers de persones que es passen les ordenances municipals pels pebrots quan no els van bé. Ciutadans de pagès, us pensàveu que els pixa-pins només toquen la pera a casa vostra? Doncs no; aquí hi hem de conviure 365 dies l'any.
Tornant al SOCC; la diferència horària entre el primer cens de primavera i el segon determina la manera diferent de ser incívics dels barcelonins. El primer sol coincidir amb l'hora de la primera pixada dels gossos. Així, en el cas de la primera secció, la del parc de la Ciutadella, la zona on potencialment la riquesa ornítica hauria de ser més gran, això es tradueix en el fet que les merles i els pit-roigs en particular es mostren menys confiats. De fet, només vaig poder detectar un pit-roig. Per la resta, en el parc hi havia sobretot les espècies més generalistes: coloms, estornells, tórtores turques, les tres espècies més comunes de psitàcids (fa temps que no es creuen en el meu camí aratingues de cap blau ni Lloros del Senegal) i -per sort- Pardals.
L'ocell més notable -encara que la seva presència al parc és habitual- va ser la Cornella.
En el segon cens encara és massa d'hora per la major part de gossos, però els barcelonins rebem els reforços del turisme de borratxera. Pel que sembla, abans que arribi jo la nit ha estat llarga, així que Gavians i Coloms comparteixen en bona companyonia el que els noctàmbuls no han estat capaços de recollir. Així, vaig recórrer la secció sota la cridòria eixordadora dels Gavians, de les Aratingues mitrades -van arribar a concentrar-se'n fins a 60-, les Cotorretes de pit gris i les Cotorres de Kramer i també Papagais, Cacatues i lleons del zoo. Si hi sumem els crits d'una francesa que reclamava un cafè i que, curiosament, anava al pas propi de la metodologia SOCC, qualsevol sent el reclam de -posem- un Papamosques gris!
Em sap greu haver començat tan rondinaire i acabar igual, però el que hauria de ser un moment de voluntariat agradable de vegades es transforma en un esport de risc perquè cal esquivar ciclistes i perdulaires (de vegades fins i tot individus que són les dues coses a la vegada) o en una prova d'autocontrol per no enfrontar-se a cada amo de gos que considera que les tanques no estan fetes per a la seva mascota que mira que bonica i intel·ligent que és.
Fins la propera. Espero estar més calmat, però és que ara ho tinc molt fresc tot.