Després de la pluja

El cel de la ciutat s’ha buidat força. Costa fins i tot veure-hi Gavians i Falciots. Per això –i també per instint de supervivència, i per veure si algú em segueix encara- dimecres 27 de juliol em vaig llevar d’hora per anar a la Barceloneta sense fer-me grans il·lusions de veure ocells d’un cert interés. El plugim era una bona excusa per tornar al llit, però, com deia, la necessitat m’impel·lia a continuar.

De la mateixa manera que no m’havien dissuadit a mi, les condicions climatològiques no havien impedit que a les platges hi hagués força afluència de gent amb ganes de gresca, per dir-ho com ho dirien a TV3. Com comentava un senyor a l’autobús, “ya van mojaos por dentro”. Amb les restes dels seus “botellones” Coloms i Gavians feien el seu particular agost.
Vaig començar a la platja de Sant Sebastià. Em va portar de cap una bona estona una Gavina Capnegra que picotejava la sorra entre coloms. Més endavant en vaig veure una altra, que és aquesta.

Però, realment, el que predominava eren els Gavians argentats de l’any. La foto que segueix, que potser ofendrà els paladars més delicats, és una bona mostra de l’oportunisme de l’espècie.

Suposo que no sóc l’únic a qui, després d’una jornada discreta, se li apareix tot el que és interessant quan ha de tornar a casa. En l’últim moment, en el Port Olímpic, van començar a aparèixer les criatures més interessants, com aquest Martinet blanc confiat,

o un grupet considerable de Xatracs becllargs que feien sentir la seva serenata,

un Gavia argentat que semblava més allà que aquí

i altres làrids amb anelles del Zoo. Què hi farem.

Mare Nostrum

Divendres de l’altra setmana vaig poder gaudir d’una hora d’observació d’ocells marins a les immediacions del Port Olímpic. Això vol dir que, entre queixalada i queixalada del meu entrepà de fetge de cabrit (encara no sóc vegetaría, però m’hi estic posant), em mirava alguna Gavina o Gavià a través de l’objectiu de la meva càmera (no porto els binocles a la feina).

I sí, el que hi havia eren Gavians argentats, Gavines rialleres, Coloms i Pardals, sobretot. En un moment determinat, va passar un Corb marí gros, i en un altre –també determinat- un Xatrac que la manca d’augments em va impedir de determinar. Quan ja m’adreçava a l’autobús també vaig veure una Cotxa fumada i una Cuereta blanca.

Una jornada anodina, doncs, si no fos perquè fins i tot moments com aquest, en què em puc desentrendre de gairebé tot, són escassos en la meva vida. A més, vaig detectar dos Gavians anellats al Zoo de Barcelona: el PBKB i el PBLM. Un d’ells, no recordo quin, ha vist món: ha estat en un abocador de l’Empordà.

L’altra lliçó de la jornada té poc a veure amb els ocells. Pensava que l’última croada del nostre mai prou ben ponderat alcalde, ço és dir, l’erradicació del nudisme, era una altra de les comunicacions que li arriben d’instàncies superiors inaccesibles al comú dels mortals. Ara bé, el lapse de temps que vaig ser allà em vaig adonar que sóc un home de poca fe, perquè, malgrat les temperatures gèlides, primer una dona i després un home es van quedar tal com llurs respectives mares els havien dut al món (és un dir; quins estralls fa el temps) i es van capbussar al mar. Tot i així, la croada em seguex semblant inútil.