Ornithobalconing

Penso que, deixant de banda la presència al meu lloc de treball, l'única diferència entre vacances i treball és que estenc la roba amb llum solar i no de matinada. Per què començo el post amb una dada íntima? Perquè, a falta de nocturnes al meu barri, la gran diferència entre estendre la roba de dia o de nit és que de dia hi ha ocells; de nit, gent que donaria per obrir un altre blog.

Entrant en matèria, quins ocells alegren les meves esteses de roba, que em fan quedar com un veí atípic (de fet, sóc un dels pocs que estenen la roba i l'únic que ho fa amb la càmera penjada al coll)? 

Amb l'arribada de l'hivern, els lledoners han anat perdent les fulles, i això sembla que foragita els ocells petits habituals com Tallarols capnegres, Mallerengues o Mosquiters, però, pel que es veu, els lledons deuen estar al punt perquè se'ls disputen moltes espècies d'ocells.

Uns dels més fidels són els Estornells, Les darreres dues setmanes no han fallat cap dia, encara que uns dies ho han fet en quantitats considerables, però d'altres només hi ha hagut individus aïllats.

Els Tudons han estat més escassos, però regulars. Tres ha estat el nombre màxim d'exemplars.que han estat picotejant els lledons aquests dies.

Però no tots els ocells donen alegria; no perquè no sigui interessant observar-los, sinó perquè són un mal símptoma. La Cotorra de Kramer, que fins ara només sobrevolava l'àrea, de fa poc és habitual a la nostra superilla. Fa uns dies, una parella -probablement de la colònia de Ronda de Sant Pau, ens va visitar per tastar els deliciosos lledons.

Les Aratingues mitrades, rares la resta de l'any, a l'hivern fan l'agost i les veiem pel carrer amb freqüència. Galanthus se'n feia resò al seu compte de Facebook. Després d'unes setmanes fent razzies pel barri el dia de Reis van decidir aturar-se davant de casa quan la tenia plena de convidats i no era oportú obrir el balcó per congelar-los tots. Ara, avui han tornat. Han estat confiades, perquè les tenia a metre i mig i no s'immutaven. N'han vingut unes 24, calculo. 

A la festa s'hi han sumat les Cotorretes de pit gris, que sempre es fan notar més.

I, quan pensava que la desfilada s'havia acabat, he vist el terra ple de Coloms, que semblaven atiborrar-se amb les restes dels lledons que, probablement, són massa durs per als seus becs.

I fins aquí la crònica. No sóc biòleg ni ambientòleg ni res similar. Només m'agrada observar ocells, persones, la vida. Si arribo a qualsevol conclusió errònia agrairé els comentaris. Bon 2019.

Els psitàcids i jo (III)

Quin agost tan avorrit. Potser m’he estat massa temps tancat a casa i aquest és el problema, però la veritat és que el poc que surto sóc incapaç de veure res. Només els Ballesters animen una mica els capvespres de l’Eixample, però als interiors d’illa per on em moc, ni Pardals es veuen. Bon moment, per tant, per liquidar la qüestió dels Psitàcids.

Ja us vaig comentar que cobreixo un itinerari SOCC des de la porta del Zoo del Parc de la Ciutadella fins a Travessera de Gràcia, com també que a les seves dues primeres seccions les Cotorres em porten de cap. Les que s’enduen la palma són dues espècies d’Aratinga: la mitrada i la de màscara roja. El principal problema no és tant comptar-les com diferenciar-les, perquè s’assemblen molt entre sí. De fet totes dues són verdes amb una quantitat variable de vermell al cap i a altres parts del cos. Les diferències són ben subtils: els trets distintius més fiables, amb binocles a la mà, són les espatlles vermelles, no sempre visibles, i un dibuix de cara més definit en el cas de la de màscara roja. Així, és molt probable que en alguna ocasió les hagi confós.
Si bé a l’estiu l’Aratinga mitrada sol estar-se força quieteta en els seus terrenys de cria del Zoo-carrer Wellington, a l’hivern recorren la ciutat a la recerca de lledons i altres fruits. En aquest mateix bloc ja hi havien aparegut fotos d’aquestes cotorres a carrers de l’Eixample. En aquesta foto podeu observar les destrosses que fan en les tipuanes.

La de màscara roja és de distribució més restringida.
M’ha passat alguna vegada que, tot comptant individus d’Aratinga mitrada, me n’ha aparegut alguna de cap blau. Aquesta Aratinga es caracteritza per tenir el cap blau. Sóc conscient que aquesta afirmació sembla una perogrullada, però si repassem els noms dels ocells ens adonarem que les coses no són sempre tan evidents. Quin tant per cent de blau hi ha en una Mallerenga blava? I de gris en un Còlit gris? Per què les denominacions angleses Blackbird o Blackcap ignoren joves i femelles? I l’etcètera és llarg.

Però tornem a l’Aratinga de cap blau. Un cop més, la trobem a la Ciutadella i al Zoo, criant en els forats dels plàtans, i no em consta que facin desplaçaments gaire llargs.
Altres Psitàcids són menys comuns però també són presents a la nostra ciutat. Me n’he trobat algun que, de moment, no té més interès que el d’una anècdota –i entenc que una situació deixa de ser anecdòtica quan el lloro nidifica. El primer ni tan sols sé de quina espècie era perquè encara no m’interessaven especialment els ocells. Es va aturar en un arbre de davant del meu balcó davant de la desesperació d’un veí que presenciava impotent com li volaven 120.000 de les antigues pessetes. I un parell de Lloros de corona groga se’m van creuar, com no, en el transcurs d’un SOCC. No n’he tornat a veure des d’aquell dia.

Per acabar, el dia , en el Zoo, em va sorprendre una sèrie de crits desconeguts. Com que els Estornells aquell dia estaven pletòrics en un principi els vaig atribuir la rècula d’esgarips, però una veueta em deia que investigués més. Finalment, se’m va mostrar un lloro de cap gris, zona ventral groga i dors verd. Era un Yuyu o Lloro del Senegal. Tampoc li vaig parar atenció fins que uns mesos més tard, la revista del Zoo Club publicava la notícia de la seva nidificació, que en temps posteriors ha estat regular. I, de moment, això és tot. Confiem no haver d’ampliar la llista en molt de temps.

(Aratinga mitrada, Aratinga mitrata; Aratinga de màscara roja, Aratinga erythrogenys; Aratinga de cap blau, Aratinga acuticaudata; Lloro del Senegal, Poicephalus Senegalus; Lloro de corona groga, Amazona ochrocephala)

Els psitàcids i jo (II).La cotorra de Kramer

No sé si és gaire apropiat dedicar un post a la meva relació amb les Cotorres de Kramer (Psittacula Krameri) perquè, en certa manera, és gairebé nul·la. Però, si em seguiu, ja deveu haver notat que me les enginyo molt bé per escriure ratlles sobre no-res. Comencem, doncs.
Fa un parell de setmanes comentava que, en un principi, no em prenia la molèstia de considerar les cotorres. I en l’entrada anterior lamentava haver estat incapaç de trobar-ne per fer-los una fotografia mínimament decent. Ara ja en tinc unes quantes. Elles van fer tots els possibles perquè n’aconseguís una bona fotografia, però el que veieu aquí és tot el que he pogut obtenir. Com podeu observar, una d’elles té DNI. I és que la Cotorra de Kramer és la segona espècie de psitàcid més abundant a Barcelona.

La seva identificació és força senzilla, si la comparem amb les altres espècies naturalitzades de la ciutat: fixeu-vos en el collaret –el natural, no l’artificial,- el color del bec i el dels ulls. A més, els sons que emeten no es poden confondre amb els de les altres cotorres.

És una de les altres espècies que em porten de cap quan faig el SOCC del passeig de Sant Joan, perquè nidifiquen en forats de plàtans del Zoo de Barcelona i del parc de la Ciutadella i, a primera hora del matí, fan volades amunt i avall d’aquí al passeig Lluís Companys i del passeig Lluís Companys a casa, amb la qual cosa els comptatges acaben sent estimacions aproximades. El vespre també és bona hora per observar-les; l’escàndol que armen és impressionant.

Una altra zona de la ciutat on es poden veure és Montjuïc, especialment els voltants del museu d’Arqueologia. Aquí us recomano que, a menys que busqueu emocions més fortes, demostreu que les vostres intencions són purament ornitiològiques portant els binocles a la vista i mantenint la mirada alçada, sense intercanviar somriures amb els jovenets que volten per allà.