Dies avium II

Diumenge passat vam anar amb tota la parentela a Can Coll (Collserola) amb motiu de la celebració del Dia de les Aus amb la intenció d'assistir a l'alliberament d'ocells. Com que som així, vam arribar allà cap a la una, amb el temps just d'aparcar el cotxe com bonament vam poder i arrossegar les criatures al lloc de l'acte.

Que què hi pinta Can Coll en un bloc sobre ocells de Barcelona? Doncs bé, si ens havíem fet il·lusions de veure algun ocell fora del comú, ens vam trobar que aquests any els protagonistes eren d'allò més urbà. Si no em falla la memòria, dues merles, tres garses, una tórtora turca i dos xoriguers. Per sort, a casa som fàcils d'entusiasmar.

Aprofito per demanar excuses a la senyoreta que porta el xoriguer. Em creia que m'estalviaria problemes no penjant fotos de nens identificables, però em sembla que, malgrat no veure-se-li la cara, algú reconeixerà aquesta persona. Em sap greu; no domino l'art de retallar sense tisores.

Noctua

Una manera que tinc d’obligar-me a sortir és implicar-me en algun projecte. Així va començar la meva col·laboració amb el programa Noctua de seguiment de rapinyaires nocturns. La quadrícula que prospecto no es troba estrictament a Barcelona ciutat, i no per falta de ganes o de matèria estudiable. El problema és la impossibilitat de cobrir les cinc estacions en un període de dues hores en una ciutat amb aquest trànsit. Vaig escollir, doncs, cinc punts de la serra de Collserola.

Això fa que aquest post sigui atípic dins d’aquest bloc, ja que només una de les estacions es troba en el terme municipal de Barcelona, si es pot considerar Barcelona el nucli secessionista de Vallvidrera. També m’agradaria pensar que, a causa de la foscor, les fotos són atípicament pitjors del que és habitual.

Entrant en matèria, el cens té els mateixos inconvenients que un cens urbà: cotxes, gossos, gent i, en conseqüència, soroll. Tot i així, de tant en tant es deixa sentir l’udol d’algun gamarús per damunt dels lladrucs dels gossos o el xiscle d’un mussol entre guitarres flamenques dels que fan botellón a Sant Feliu de Llobregat.
En les últimes edicions, de les quatre espècies que han tingut a bé manifestar-me la seva presència (el Gamarús Strix aluco, el Mussol Athene noctua, el Xot Otus scops i l’Enganyapastors Caprimulgus europaeus) només el primer ha estat regular, i no amb profusió. Concretament, a l’última, només he sentit un màxim de dos exemplars al pantà de Vallvidrera en les dues últimes sortides.

Tot i l’escassedat d’ocells nocturns, mentre espero la posta del sol a la primera estació tinc l’ocasió de sentir l’últim concert del dia. La setmana passada aquest concert anava a càrrec de Tallarols capnegres (Sylvia melanocephala), Pit-roigs (Erithacus rubecula), Rossinyols (Luscinia Megarrynchos), Tudons (Columba palumbus), Merles (Turdus merula), Mallerengues carboneres (Parus major) i un Picot verd (Picus viridis).

Per estrany que sembli, el gran espectacle l’ofereixen els Falciots (Apus apus). Jo em situo en un punt elevat, i aquests ocells passen de la vessant del Vallès a la barcelonina a ran de terra, fins al punt que és perfectament audible el soroll de les seves ales tallant l’aire.

A més, darrerament un Xoriguer (Falco tinnunculus) s’instal·la en els cables d’alta tensió per valorar la situació ignorant la meva presència.

I aquesta vegada també va acudir a la cita un Gaig (Garrulus glandarius). Per tancar l’espera, dos Bernats pescaires (Ardea cinerea) van passar volant cap a ponent (cap al Delta del Llobregat o el pantà de Vallvidrera?).

Ja em perdonareu, però m’incomoda menys aquesta companyia que la dels que emulen el Cadillac solitario del Loquillo.

Una de freda i una de calenta

Aquesta setmana ens han arribat dues notícies que seria interessant comentar. La primera, la freda, només té una relació llunyana amb el tema d’aquest bloc. Em refereixo al rebuig de la ILP contra els transgènics per part del Parlament de Catalunya. Tampoc vull dir gaire cosa, perquè tot s’ha dit ja. Només que, per a les coses realment importants, no és una coalició tripartita d’esquerres, el que ens governa.
La calenta potser no ho és tant; de moment és tèbia, que ja és molt donades les circumstàncies. Es tracta del propòsit de declarar Reserva Natural Parcial el penya-segat de Montjuïc situat entre el Cementiri del Sud-Oest i Miramar que anomenen el Morrot. Això seria l’any 2011, dos anys abans del tancament de Garoña si no canvia la truita. Per tant, encara no ho tenim al sac i ben lligat. I, si seguim tenint un alcalde tan enginyós com Jordi Hereu, el concepte de Reserva Natural pot ser molt diferent del que qualsevol imagina quan pensa en aquesta figura de protecció.
No, no exagero. Penseu només en el pas del Tour de França per Barcelona i la idea d’aconseguir “l’onada groga més llarga del món.” Com que no deu haver aconseguit que l’etapa sigui en cap de setmana, ja ha fet una crida als ciutadans perquè hi anem en massa. Probablement, amb la cartolina groga ens regalarà un llonguet. I si ens dura gaire al capdavant del consistori, ben aviat entrarem al Guinness amb un rècord que els resumirà tots: serem la ciutat del món amb més rècords idiotes.
Però tornem al Morrot. Si aquestes mesures de protecció haguessin arribat abans, amb un Pla Delta menys salvatge i una Ronda Litoral més racional, ara podríem tenir una de les colònies de Xoriguers més nombroses d’Europa. No ha estat així i, com que ja ens hem acostumat a agrair les escorrialles, celebrem la notícia. I suposo que devem aquest gest de l’Ajuntament als llargs anys d’estudis i esforços de Sergi Garcia, Marina Miró i Eduard Durany entre d’altres.
Conservo un bon record de les tres visites que he fet a l’indret, malgrat les condicions deplorables en què es trobava i que, paradoxalment, han afavorit la conservació de certes espècies: sembla que tres ionquis són ambientalment més sostenibles que una família de pícnic. He après més en aquestes sortides ornitològiques amb el Sergi que en totes les hores de curset que he fet en la meva curta vida d’ocellaire. El seu convenciment que allò que defensa és el correcte i la seva capacitat de connectar amb la gent probablement han estat claus perquè ben aviat puguem gaudir de l’observació de Xoriguers, Falcons pelegrins, Mussols i Merles blaves sense por de clavar-nos una xeringa infectada.
(Xoriguer comú, Falco tinnunculus; Falcó pelegrí, Falco peregrinus; Mussol comú, Athene noctua; Merla blava, Monticola solitarius)