Gavots i anelles

 Un dia, no recordo qui va declarar a la Radio del Somormujo que algú que no anava a veure els Mussols nivals apareguts fa un any a Astúries no era un veritable ornitòleg.

I fa un parell de dies algú que sí recordo afirmava que ell era l'únic català que no havia vist cap Gavot aquests dies.

Si bé no m'ofen que no em considerin ornitòleg -no passo d'aficionadet-, que es dubti de la meva catalanitat... per aquí no hi passo! Així, aprofitant que feia un dia agradable, jo, que tampoc els havia vist,  ahir em vaig plantar al port de la nostra ciutat. Objectiu: els Gavots que ens ha portat el temporal.

A la Rambla de Mar, Gavines vulgars i Gavians argentats, com sol passar, feien les delícies de turistes i locals. És curiós com la gent arriba aquí i s'oblida de l'aversió que en altres llocs li provoquen els làrids.

Travessada la passarel·la, vaig veure uns puntets negres. Vaig arribar a l'extrem del Maremagnum i d'allà estant, a ull nu es van veure per un moment fins a deu Gavots. 

És trist pensar que un fenomen meteorològic extrem i que ha provocat una mortandat considerable hagi propiciat la bona estona que vaig passar. Ara s'aplegaven, ara es disgregaven, se submergien, sortien a la superfície pel lloc on menys t'ho esperaves,... No sé per què, però em fascinen els seus aleteigs.

En una ocasió una embarcació va anar directament vers ells -mai saps si perquè no els havien vist o per estupidesa; amb els humans sempre et quedes amb el dubte-. Es van submergir per reaparèixer una bona estona més tard separats.

Em va reconfortar veure un noi d'uns 15 anys que, en notar la presència dels Gavots, va explicar als seus avis, que l'acompanyaven, allò que havia llegit dos dies abans a El Periódico: l'entusiasme que hi posava, malgrat les imprecisions, ens dóna esperança.

De tornada, i vistos uns quants moixons no aquàtics, em vaig aturar a llegir unes quantes anelles, totes ells de Gavines vulgars anellades al Zoo. 

I així es passa un bon diumenge al matí, amb dos viatges de metro, uns binocles atrotinats i la càmera que em queda operativa.

Benvinguts, creuers (i, de passada, creueristes)

De vegades m'entra una necessitat imperiosa d'olorar mar. Se'm sol passar... anant al mar. Així que, mentre la major part de vosaltres estava penjant les seves fotografies del Global Bird Day o entrant les seves llistes de rareses a les diferents plataformes, jo vaig anar a l'escullera del nostre port a veure com s'hi manifestava la migració. La darrera vegada que hi havia anat havia estat el mes de març, en temps de confinament perimetral, així que el paisatge que m'hi vaig trobar era ben diferent del d'aquell dia.

Per començar, entre l'estació marítima i aquest pont que anomenen Porta d'Europa la pobresa ornítica era exasperant: només els habituals Estornells, Tórtores turques, Coloms i algun Gavià argentat despistat. 

Arribat a la Porta d'Europa, ja es veia algun grupet de Gavina rialllera, que sempre fa una mica de tardor, però també quatre d'aquells Bellvitges flotants que anomenen creuers. "Oloraràs poc mar," vaig dir-me, i sí, tenia raó. 

Malgrat tot, l'espigó estava menys concorregut. En aquests moments ja havia vist la meitat de les espècies que m'havia de trobar en la resta de la jornada. En tota la passejada només vaig veure aquest Gavià argentat que no es devia trobar gaire bé, perquè no es va moure en tota l'estona, i algun altre va sobrevolar-me, però poca cosa. Sembla que els clubs nàutics també estaven a ple rendiment.

Ja de tornada, un Corb marí emplomallat va treure el cap entre unes roques a l'alçada de l'heliport. 

A l'estació de ferrys, un Bernat pescaire solitari es passejava entre els contenidors.

I enmig de tota la grisor, una Cadernera va voler posar la nota de color, tot i que no li va donar la gana deixar-se fotografiar.

Finalment, unes Cotorretes de pit gris van posar punt i final a una jornada que no passarà als annals de l'ornitologia per haver estat estimulant.

Canvi d'estació

Fins i tot per a un militant de l'ornitologia urbana com jo suposarà un alleujament l'aixecament de les restriccions a la mobilitat, especialment perquè amb l'èxode de barcelonins que pot haver-hi el proper cap de setmana alguns racons de la ciutat i de la perifèria recuperaran una calma relativa. Dubto, però, que el lloc que vaig escollir ahir per a la meva sortida setmanal, el Trencaones, estigui gaire més tranquil, ja que és un dels passeigs clàssics de cap de setmana dels barcelonins. 

He de reconèixer  que abans de la pandèmia l'havia abandonat per complet perquè als meus conciutadans havia d'afegir-hi les hordes de creueristes que convertien la sortida en una tortura. Era una llàstima, perquè sempre hi salta alguna sorpresa; de fet, la meva primera entrada en aquest blog anava d'un Èider que vaig veure des de l'espigó.

Ahir no hi havia Èiders ni rareses ni ocells en quantitat, però era el primer cap de setmana assolellat en setmanes, la qual cosa no deixa de ser una alegria. Amb aquest sol, davant de les estacions de transbordadors Gafarrons i Caderneres cantaven com si no hi hagués un demà. Les Tórtores turques, els Estornells i les inevitables Cotorretes de pit gris feien de contrapunt dels fringíl·lids. Per allà també es deixen veure els Coloms, la Cotxa fumada i la Garsa.

Travessant la porta d'Europa es comencen a veure els ocells específicament marins -encara que presents en tota mena d'hàbitats actualment: Gavians argentats i algun Corb marí gros. Un Esplugabous es va aturar un moment sobre un tràiler aparcat.

Ja a l'espigó seguia la tònica de Corbs marins i Gavians, però també un indici de l'arribada de la primavera: un mínim de tres Gavines corses. També es va deixar sentir una Cuereta blanca. El Martinet blanc pescant entre les roques és un altre clàssic del Trencaones, i aquest cop tampoc va fallar, canviant de lloc cada vegada que algú el molestava. Van passar volant a ran de costa un parell de Bernats pescaires.

En l'apartat d'absències, ja no quedava ni una sola Gavina vulgar; en aquesta època comença a escassejar a l'entorn del port. Tampoc hi havia cap Xatrac bec-llarg ni cap Pardal.

En total, catorze espècies en poc menys de dues hores. No és gaire. Ni gaire espectacular, però suficient per endur-se la sensació de temps aprofitat.

Temporal

 Diumenge tenia intenció de tornar al Trencaones, però va resultar que estava tancat degut al temporal. De totes maneres, el trajecte cap allà té el seu interès. De camí, davant del port de ferries cap a Itàlia i el Marroc, a les palmeres, s'hi solen veure Estornells, Gafarrons, Cotxes fumades i Tórtores turques.

Una certa activitat va fer que no hi hagués concentracions de làrids.

A la Porta d'Europa -insisteixo, quin nom- m'hi vaig aturar una bona estona buscant sense èxit Gavians argentats i Gavines rialleres amb anelles. A banda, és un bon lloc per observar les capbussades dels Xatracs becllargs. Aquest cop n'hi havia un mínim de cinc. També s'hi solen veure Corbs marins grossos.

Al trosset d'escullera que es podia veure, abans de girar cua, una Garsa i quatre Pardals.

Després de girar cua, em vaig adreçar al Port Vell amb la intenció fer un tomb per Maremagnum i el Moll de la Fusta. En aquest recorregut circular vaig poder veure i sentir cinc Mosquiters vulgars. A l'edifici de Duanes, també una Garsa i Pardals.

Al Maremagnum, a part dels inevitables làrids de sempre, dues Cueretes blanques suposo que desplaçades de la gespa per la presència dels gossos i els seus amos, com sempre fent cas omís de les prohibicions.

A qui no molesten els gossos és a les Cotorretes de pit gris i Cotorres de Kramer.

Al moll de la fusta, fidel a la cita anual, el Corb marí gros fent la toilette a la boia de sempre.

I després d'esquivar manades i manades de bicicletaires, tornant a l'inici de Rambla de Mar, entre Gavines rialleres i Gavians argentats atrets pel menjar que els tirava una família malgrat les prohibicions, un Gavià fosc que em va alegrar el matí, ja que feia un parell d'anys que no me'n trobava cap.

I aquí s'acaba la meva passejada dominical. En realitat, el confinament perimetral ha reactivat les meves sortides urbanes.