Després de la pluja

 Dimarts al migdia va caure una d'aquelles trombes d'aigua tan habituals a finals d'estiu i principis de tardor a la nostra ciutat. Això va deixar els jardins del Palau Robert sense gent i, així, quan va sortir el sol els ocells es van deixar veure, confiats per l'absència de molèsties. No és que es veiessin espècies rares; tampoc han arribat els hivernants i de migrants no en vaig veure. Hi havia els habituals Coloms, Tudons i Tórtores turques.

Els Pardals, tan cars de veure en aquest parc de vegades, es van mostrar en zones que no els són habituals.

Pel que fa als altres passeriformes, els habituals Tallarol capnegre, Pit-roig, Verdum, Mallerengues blava i carbonera i també el Tallarol de casquet, més discret habitualment. Fugaçment em va semblar veure un Tallarol de garriga de pas, però no hi posaria les mans al foc. Seria la primera vegada que n'hi veig un.

Però pel que més em va servir que el parc estigués desert va ser per comptar les Merles. Ja em semblava que que n'hi havia força, però vaig poder comprovar que en són vuit com a mínim. La nota trista és que no sembla que gaudeixin d'una salut admirable, almenys no totes elles.

El dia següent, amb tots els bancs del parc ja ocupats, va ser més difícil trobar les Merles i només vaig poder afegir a la llista la Cotorreta de pit gris, els Becs de corall senegalesos (sentits però no vistos), la Gralla i el Gavià argentat.

Epílog al 2020

 Només unes ratlles i unes fotos per tancar alguns temes.

Aquest any tan estrany m'ha fet trencar amb dinàmiques antigues i entrar en algunes de noves; com tothom, m'imagino.

Probablement el més destacable és que fa mesos que ja no em deixo caure pel parc del Castell de l'Oreneta. Com que ja no estic obligat a anar-hi cada dissabte he deixat de fer-ho, ja que em resulta una mica desavinent desplaçar-m'hi. En època de nidificació potser hi tornaré a veure què fan les Puputs.

D'ençà que els restaurants han tornat a obrir -i que duri- els jardins del Palau Robert estan força tranquils i és un goig veure-hi els ocells sedentaris habituals més els hivernants, La sorpresa més agradable que m'he endut aquest cop ha estat un Tord. Mai n'hi havia vist cap.

D'altra banda, si alguna cosa m'ha quedat dels dies de confinament dur ha estat el sortir a prendre el cafè al balcó amb els binocles. L'11 de maig vaig publicar el llistat d'ocells observats fins la data; a aquella llista només en puc afegir dos: el Verdum i la Cotxa fumada, que s'han deixat veure però no fotografiar.Amb ells la llista arriba als 38.

 Aquests dies, els lledoners resulten molt atractius per a molts ocells: per a les Cotorres de Kramer, que sembla que s'expandeixen pel barri...

...els estornells...

...els tudons...

...les tórtores turques...

... els coloms...

També és constant el pas de Mosquiters.

Un cop més, disculpeu la qualitat d'algunes fotos; aquesta última és un repte.

Ben aviat comentaré com han anat els censos hivernals. Fins aleshores, us desitjo un bon 2021. 

Per cert, ja he netejat el merder que van deixar les Orenetes al celobert; res comparat amb el que llencen els veïns.

Migració i primers hivernants

 La represa del curs escolar m'ha fet retornar al jardins del Palau Robert un cop per setmana en el que ha estat una il·lusió de retorn a la normalitat. La segona quinzena de setembre els jardins estaven relativament tranquils, però ha estat tancar els establiments de restauració i tornar a haver-hi bofetades per trobar un lloc en un banc respectant les distàncies de seguretat. Tot i així, els tres quarts d'hora aproximats que m'hi estic donen per alguna observació interessant. 

Com que les dates de la rentrée coïncideixen amb les de la migració de tardor, va haver-hi un dia, el 7 de setembre, en què el pas va ser considerable; s'hi van veure Mosquiter comú i Mosquiter de Passa i un clàssic com el Mastegatatxes.

El dia 22 -de setembre també- van sobrevolar el jardí a gran alçària el que gairebé tothom que he consultat ha identificat com a dues Arpelles.

I no es tracta d'un migrant, però el dia 8 de setembre també hi va fer acte de presència un Gaig. Es tracta d'una espècie força comuna als parcs barcelonins que llinden amb Collserola, però mai l'havia vist en un jardí tan allunyat.

Per la resta, cap sorpresa; les espècies habituals: els inevitables Coloms, algun Tudó i Tórtores turques.

Els primers dies a estones encara se sentien els Ballesters per sobre del tràfic de la Diagonal.

Tampoc podien faltar les Cotorretes de pit gris, tot i que abans eren habituals les marcades amb medalla del Museu de Ciències Naturals i, des que torno a visitar el Palau Robert, ja no n'hi veig.

La Cotorra de Kramer, abans quasi absent, darrerament no hi falla.

De tant en tant se sent una volada d'Aratingues mitrades.

Així com el Gaig va ser una excepció, la Garsa i la Gralla s'hi fan notar.

Darrerament estem molt pobres de Mallerengues; tan sols la Mallerenga Carbonera es fa notar.

Els Tallarols capnegres també són tot un clàssic del lloc.

Ara, els amos són els Pit-roigs i les Merles, que s'acostumen a mostrar molt confiats. A més, amb l'arribada de migrants i hivernants la cosa a estones es posa molt tensa.

Els Pardals i els Gafarrons són ben escassos darrerament. En canvi els Verdums, tot i que més silenciosos que a la primavera, es fan notar força.

Pel que fa a mamífers, el gat que solia voltar per la zona ja no l'he tornat a veure; potser per això han proliferat els rosegadors.

Uns anys després

Recordeu allò que en el seu moment van anomenar "ligera desaceleración" i a què ara ens referim com "LA Crisi"com si avui estiguéssim nedant en l'abundància? Doncs bé, aquell fenòmen em va foragitar dels jardinets del Palau Robert perquè hi havia bofetades per asseure's en un dels seus bancs. Uns anys després hi he tornat; pel que sembla, amb la bonança la gent torna a dinar de menú i resulta més fàcil trobar un lloc per obrir la carmanyola sense posar el colze a l'ull del company de banc.

Però com que les quatre persones que em seguiu probablement esteu més interessats en els ocells que en la meva vida o en la sociologia aplicada, entrarem en matèria. Parlarem del panorama ornitològic que m'he trobat a la tornada.

Per començar, un dels meus entreteniments era apuntar les medalles de les Cotorretes de pit gris que campaven per allà. Ara, però, gairebé ni se n'hi veuen, i els nius tradicionals han desaparegut. Per contra, la cotorra de Kramer, abans absent, es deixa sentir.

Els Verdums, que no recordo haver detectat en aquella època, els dos últims cops que hi he anat eren eixordadors.Tampoc recordo haver-hi vist cap Mallerenga emplomallada, i aquests dies no ha faltat a la cita.

He trobat a faltar les Gralles i els Tallarols de casquet, però els reis segueixen sent Pit-roig i Merla. A més, Mallerengues blava i carbonera, Tallarol capnegre -un clàssic-, Tórtora turca, Colom Mosquiter i, ara que és hivern, Tudó. El Gavià argentat sobrevola, però no s'atura.

Ara és el moment d'esperar el primer Mastegatatxes, el primer Ballester, el primer Falciot.
Esperem.