09 de desembre 2012

Novetat editorial


Fa un parell de sermanes em va fer una il·lusió tremenda rebre a casa el llibre Els ocells silvestres del Zoo de Barcelona. Guia d’observació, publicat per Lynx i la Fundació Barcelona Zoo i signat per Josep Garcia Garcia. http://www.lynxeds.com/product/els-ocells-silvestres-del-zoo-barcelonaAl capítol 8 l’autor afirma: El primer que ha de quedar clar és que aquest llibre no és una guia d’identificació sinó una obra de consulta que ajudarà a cercar els ocells al zoo, a saber quina és l’època més adient per a cada espècie o quina és la seva probabilitat d’observació.
Tenim a les nostres mans, doncs, una obra poc comuna en el nostre país: un llibre que conté informació molt específica sobre una àrea molt concreta. Probablement, molts no s’han ni plantejat que el Zoo pot ser una bona zona per a l’observació d’ocells. Un servidor, però, ja fa temps que ha entès que l’indret dóna molt de sí i l’inclou en el seu top 5 personal de llocs preferits de la ciutat encara que darrerament no el pot visitar en les condicions idònies. Confio que aquest llibre m’ajudarà a trobar aquells ocells que se’m mostren més esquius sense necessitat d’emprenyar l’autor amb les meves consultes.
Deixant el terreny personal, Els ocells silvestres del Zoo de Barcelona. Guia d’observació val la pena. A més dels capítols centrats en el Zoo, hi ha altres seccions igualment interessants, especialment el capítol de Xavier Ferrer i Sergi Herrando dedicat a les tendències poblacionals dels ocells barcelonins, que resumeix perfectament l’estat de la qüestió. També és destacable el de Raül Aymí dedicat a l’anellament científic en el Zoo de Barcelona. I Margarita Parés s’encarrega de la part més política de l’obra, amb ball de preposicions inclòs (perdoneu, no ho puc evitar).
Però el que fa realment interessant el llibre és, d’una banda, l’itinerari ornitològic pel Zoo que Garcia proposa; ofereix informació molt interessant sobre aspectes naturalístics més enllà  dels ocells. D’altra banda, les fitxes, que conformen el gruix de l’obra, són el resultat d’anys d’observació acurada per part d’una persona que estima el Zoo i la seva feina.
A tot això hi hem de sumar la qualitat d’edició que caracteritza la major part de productes de Lynx i unes fotografies, il·lustracions i gràfics impecables. No sé si l’obra tindrà una gran acollida; potser ha nascut en el païs equivocat, però alguns aplaudim la publicació d’una obra d’aquestes característiques.

24 de novembre 2012

Cementiri d'Horta

 A la Guia de natura de Barcelona de Margarita Parés i Rifà s’afirma que “Els cementiris de Barcelona són espais verds interessants donat que estan enjardinats d’una forma peculiar. La tranquil·litat que s’hi respira crea un ambient especial, molt favorable a la fauna.”
Diumenge passat (dia 18 de novembre) vaig visitar el més petit de tots aquests cementiris, segons dades del mateix llibre: el d’Horta, que té una superfície de 0,4 hectàrees, que no sé exactament quant és en euros.
L’autora té raó pel que fa a la tranquil·litat, ja que malgrat trobar-se a la falda de Collserola i ser diumenge, el silenci era gairebé absolut. Al cementiri només hi havia un funcionari de manteniment i una senyora fent fotos amb trípode i tot, no com jo. I els meus fills, per descomptat.
Pel que fa a fauna, dins del recinte el més espectacular era aquest Gamarús de pedra.


També hi vaig poder observar una Garsa, una Tórtora turca, un parell de Caderneres, una Cotxa fumada i, probablement, un Tallarol de casquet.


Potser no va ajudar anar amb una nena vociferant una canço sobre una castanyera i un nen inquiet per una eventual invasió de zombis.
A fora la cosa estava més animada. Se sentien Pinsans, Estornells, Pardals, Merles, Pit-roigs, algun Mosquiter, i fins i tot sortint vam veure Coloms, Cotorretes de pit gris i, probablement, un Falcó pelegrí, encara que amb el temps en què va ser visible tampoc ho vaig poder apreciar bé.


Resumint, el cementiri es molt coquetó, però per a l’observació d’ocells millor anar al de Montjuïc en època de migració d’Abellerols. Ah, i la història de visitar un cementiri amb  nens té una explicació no reprobable, encara que no tingui interès.

10 de novembre 2012

Nova Icària



Divendres dia 2 volia aprofitar el pont per tornar a dedicar-me a l’ornitologia urbana. Em feia il·lusió llegir alguna medalla de Cotorreta de pit gris o alguna anella de Gavià argentat, així que vaig anar cap a la Vil·la Olímpica a veure què es veia. El meu recorregut va començar al carrer Wellington una mica passades les 7 del matí. Allà vaig recordar per què la meva primera secció de SOCC és tan emprenyadora i estimulant a la vegada: els cants i reclams d’ocells que puc comptar, com els del Pardal, el Colom, l’Estornell, la Gralla, les Cotorretes de pit gris i les Cotorres de Kramer es barregen amb el guirigai del Zoo. En aquest primer tram vaig constatar que hivernants com el Pit-roig o les Gavines vulgars tornaven a ser comuns als parcs. 



Passant pel parc de Carles I camí del Port Olímpic vaig detectar Mallerengues blaves i Carboneres, Tudons, Gafarrons i Merles mentre em sobrevolaven Esplugabous i Martinets blancs.
Des del port Olímpic vaig veure un parell de Corbs marins grossos que remuntaven el Besòs- Hi havia massa moviment; ni els Gavians s’hi aturaven, així que vaig decidir seguir endavant cap a un parc que mai havia visitat abans i que té un nom massa sonor –molt d’esperit del 92- pel que és el parc: Nova Icària.


Allà, deixant de banda els ocells ubicus, van començar a aparèixer –i en nombre força abundant- estols sencers de  Mosquiters, Tallarols capnegres i de casquet. A la gespa i a l’antena d’un McDonald’s s’hi trobaven Cueretes blanques. I picotejant entre les restes d’una hamburguesa, una Cotxa fumada.
Tornant cap al metro pel carrer Salvador Espriu encara vaig veure novetats: un Raspinell i dues Mallerengues emplomallades picotejant una palmera.

Però el millor encara estava per arribar, i un cop més es va complir aquella llei universal d’acord amb la qual el més espectacular arriba quan s’han guardat càmera i binocles. Entrant al metro de Ciutadella va passar un estol d’oques volant en formació en direcció, probablement, al parc de Diagonal Mar. Sempre m’impressiona veure aquestes volades a ciutat.
Per cert, de medalles i d’anelles, res de res.

27 de setembre 2012

Sempre ens quedarà Lutècia, però ara toca rutina. Part intrínseca d’aquesta rutina són els meus dinars al Palau Robert, on torno a presenciar indicis de migració. Un Mastegatatxes escàpol sembla que vol repetir en aquest indret tan poc oportú.


Però el que produeix sensació de rutina és el retrobament amb la B 11,


  la C 16

 
i la B 15.


Potser són les úniques afavorides per la crisi, ja que sembla que s’ha incrementat el nombre de persones amb carmanyola o entrepà, i per més que vulguin estalviar, sempre els quedaran unes molletes de pa per a cotorres i coloms.


03 de setembre 2012

Lutetia

De vegades, els aficionats als ocells urbans anem de vacances a altres ciutats i, encara que la nostra prioritat no sigui l'ornitologia a la ciutat de destí, no podem estar-nos de mirar una mica i comparar amb el que és nostre. El que ens distingeix de l'ornitòleg comú, però, és que nosaltres no podem anar el primer dissabte de setembre al Remolar a fer ostentació de com s'ha ampliat la nostra llista: un altre cop la modèstia de les nostres observacions ens mata.
Aquest estiu he tingut l'ocasió d'anar a París i, per no perdre el costum, he fet una llisteta del que he vist sense utilitzar els binocles ni l'oïda. L'obrirem amb aquests Ànecs col-verds dels Jardins de Luxemburg.
Pel que fa a làrids, s'hi veia algun Gavià argentat i algunes Gavines rialleres al Sena.
No podien faltar-hi tampoc els Coloms, encara que ens crida l'atenció l'abundància de Tudons, com aquests que feien la seva serenata cada matí i cada vespre a la teulada de l'ediici del davant del meu apartament.

De Pardals també se'n trobaven, però em va semblar que n'hi havia poquets, com aquest dels voltants de Notre Dame.
El còrvid més abundant era la Cornella, seguida de la Gralla i, en nombre més escàs, de la Garsa. Aquesta del Louvre...

...o aquesta de sota la Torre Eiffel em va semblar que feien una estampa ben peculiar.

També vaig sentir o veure alguna Merla o Mallerengues (Blava, Cuallarga, Carbonera), però la veritat és que ocells més petits no es feien sentir gaire.
Fins que no vaig tornar a Barcelona no em vaig adonar que allò que m'havia faltat durant aquella setmana eren els xiscles de les Cotorretes de pit gris.

07 d’agost 2012

Esquizofrènia institucional (II)

Fa uns mesos vaig publicar una entrada on narrava el rescat d'un gavià argentat que havia quedat atrapat en una xemeneia. Recupero el tema perquè uns mesos després es va repetir la incidència. Aquest cop no em vaig quedar a presenciar el desenllaç; vaig marxar quan arribava la Guàrdia Urbana.
Al cap d'uns dies algú va buscar una solució al problema i se li va acudir això: tapiar l'obertura.
Ara plantegem: el problema, exactament, quin era? Probablement que la gent molestava les forces de seguretat per nimietats com un gavià argentat atrapat en una xemeneia. Així, el problema està resolt perquè ja ningú les tornarà a destorbar per aquest motiu.
Ara, dubto que l'Ajuntament hagi contractat una empresa de treballs verticals per tapar la sortida de fums. No conec estadístiques de caiguda de làrids dins de xemeneies, però seria interessant obrir de nou el forat d'aqui uns anys per veure quin és el panorama.

18 de juliol 2012

Un nou atles

Per obligar-me a sortir de casa i fer alguna cosa de profit i que surti bé de preu, m'he obligat a participar en un nou projecte impulsat per l'Ajuntament i desenvolupat per l'ICO i la UB: l'Atles dels ocells nidificants de Barcelona (http://www.ornitologia.org/ca/quefem/monitoratge/atles/atles_barcelona/index.html). Vaig pensar que un projecte com aquest no podia prescindir de la meva valuosa col·laboració. Així, em vaig oferir per cobrir una quadrícula que ningú volgués i vaig acabar en un barri on els noms dels carrers són tan poètics com 3, 4, F, G...
No m'agrada fer públics resultats abans que ho facin les entitats impulsores, així que només mostraré algunes fotografies de les espècies menys interessants per als bimberos, evidentment; les altres no es deixen fotografiar amb tanta facilitat.
Aquí tenim la foto d'un resident marcant territori:


 Aquí, les d'uns visitants intentant arreplegar alguna cosa del mercat del peix:




I aquí els membres de seguretat del Consorci de la Zona Franca van interrompre el meu plàcid mostratge per demanar-me explicacions -amb tota la correcció del món, cal destacar-ho, i amb tota justícia. És el problema de sempre: com explicar al veí del balcó del davant que miraves el seu balcó amb binocles perquè s'hi havia aturat un pardalet? Com explicar que et passeges per un lloc al qual només un guillat hi aniria a passar l'estona?

Així, per al segon dia vaig informar a les oficines del propdit consorci de la meva presència , em van  expedir un permís i el segon mostratge va ser una bassa d'oli.






Doncs ja veieu, Alguna sorpresa?

11 de juliol 2012

Rara avis

Diumenge, sota el títol de "La fauna indòmita del Zoo", El Periódico de Catalunya tornava a tocar, de la mà de Carles Cols, el tema de la fauna oportunista del Zoo (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/barcelona/fauna-indomita-del-zoo-2041681). Per si el títol fos poc, també s'al·ludia a un grup de persones denominades Equip Verd que vetllen per les poblacions d'aquests animalons que viuen a costa dels seus congèneres captius. L'estrella eren els eriçons, però un cop més es tractaven les difícils relacions entre Bernats pescaires i Cotorretes de pit gris citant Josep Garcia, probablement la persona més entesa en la matèria.
El que em va fer més gràcia, però, va ser que es recuperés la història de l'ocellot misteriós que sobrevolava el cel barceloní a finals de la dècada dels 80, si no em falla la memòria. En el moment jo feia el que feia la meitat dels barcelonins, fotre-me'n tant com podia. Quan em vaig aficionar als ocells, però, em va  tornar l'interès pel tema i, després d'algunes consideracions, consultes amb criptozoòlegs  i antropòlegs especialitzats en llegendes urbanes, vaig concloure que es podia tractar d'avistaments de Bernats pescaires de la colònia del Zoo. Em consola veure que hi ha qui comparteix l'opinió.

21 de juny 2012

Aetherias cupis volitare per auras

Quan vaig començar aquest bloc ja fa uns anys, em vaig imposar quatre normes de supervivència:
1. No respondre a amenaces ni provocacions.
2. No respondre a les peticions de cita per aparentment innocents que fossin.
3. No no respondre als meus alumnes.
4. La quarta devia ser poc important perquè l’he oblidada.
Fins avui he respectat les quatre normes, fins i tot la que he oblidat, però avui em saltaré la tercera, (que té una mica de primera, també, la veritat).
A risc d’avorrir més encara els meus tres seguidors amb assumptes que ni els incumbeixen ni els interessen, respondré en obert l’últim comentari dels meus alumnes de 4t d’ESO redactat durant la classe d’informàtica:

BON DIAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!! Com va, Daviddd!!!! Bé,he observat que no has publicat el meu superrrcomentari!!! No es que estigui enfadat, imagino que no l'has acceptat encara , de manera que no es mostra al blog... Volia dir-te que es per mi tot un honor ser partícip del blog més interesant de tot el mon electrònic!! En fi, que m'he llegit tots els teus articles i penso que ets un gran coneixedor de la ornitologia, tema que, com he dit, em sembla d'allò més interessant... Ets el millor i sempre estaras al nostre cor!!!! GRÀCIES PEL TEU TREBALL I DEDICACIÓ!! Salutacions cordials, d' un gran fan(àtic)teu. A SU MADRE!!!!!!

En aquests moments estic molt content de no ser ni el seu professor de català ni el d’ètica; ja tinc prous fracassos cotidians com per responsabilitzar-me d’un altre.
Doncs bé, noies i nois, ja teniu el vostre raconet al meu bloc i, per emprenyadors que sigueu, també en el meu cor. De vegades som així d’irracionals. Dos cursos fent-me la vida impossible i encara tinc bones paraules per a vosaltres, els que us quedeu i els que no. M'acomiado amb uns versos de Marcial descontextualitzats. No espereu que us els tradueixi; no us ho puc donar tot mastegat.
Aetherias, lascive, cupis volitare per auras:
I, fuge; sed poteras tutior esse domi.
I perquè l'entrada tingui alguna relació amb ornitologia urbana, un enllaç amb la notícia anual de La Vanguardia sobre els falcons de la Sagrada Família: http://www.lavanguardia.com/fotos/20120616/54312897186/los-halcones-nacidos-esta-primavera-en-la-sagrada-familia-han-empezado-a-sobrevolar-las-inmediacione.html

25 d’abril 2012

The Lazy Post

Avui em limitaré a enllaçar el meu bloc amb l’escrit que vaig fer per a l’informe del SOCC sobre l’itinerari del passeig de Sant Joan.
www.ornitologia.org/ca/quefem/monitoratge/seguiment/socc/reportsocc10.pdf 
Per si a algú li sap a poc, també penjaré una foto de la penúltima visita.
I, per si segueix sabent a poc, també diré que diumenge 8 d’abril vaig veure els primers Falciots sobre Barcelona i dimecres 18, el primer Ballester sobrevolant el Mercat de Sant Antoni.
That’s All, Folks!

16 de març 2012

Un bon espectacle

Com va dir el poeta,
Que la crisis iba en serio
 uno lo empieza a comprender más tarde


Així, en aquest estat de semiinconsciència i eufòria consumista vaig acompanyar al centre comercial de Diagonal Mar a part de la meva família. Era el 27 de desembre de l'any passat. Notícies fresques, per tant. Com que les audiències amb Ses Majestats els Reis d’Orient s’han de portar amb el màxim de discreció vaig suggerir al meu fill de fer un tomb pels dominis del Ricardo Ramos, és a dir, el Parc de Diagonal Mar. Això em va refermar en l’opinió que ornitologia i criatures estan renyides. La visita llampec només em va fer dentetes.



Així, al cap d'uns dies hi vaig tornar sol (3/1/12). Tinc el mal costum de no fixar-me en els horaris, pel qual entre les 8 i les 9 vaig haver de fer un tomb per la platja, on em va sorprendre veure un Mascarell a una distància relativament curta, tot i que no suficient per captar-lo amb la càmera. L'altre ocell destacable va ser un xoriguer que feia servir un pal d'electricitat com a talaia.

Per sort, van obrir les portes del parc més d'hora de l'anunciat i m'hi vaig poder passejar amb una certa calma, envoltat només de personal de Parcs i Jardins molt amables i correctes. Així vaig tenir l'ocasió de veure un espectacle dels més bonics que es deuen poder veure a la ciutat: un estol d'oques fent unes voltes de reconeixement abans de baixar al llac. En definitiva, una de les poques satisfaccions que dóna el matinar.





El llistat complet dels dos dies és el següent:
-Oca vulgar.
-Ànec coll-verd.
-Martinet blanc.


-Polla d'aigua.
-Gavina riallera.
-Gavià argentat.
-Gavià fosc.
-Colom.
-Cuereta blanca.
-Pit-roig.
-Cotxa blava (o, almenys, això em va semblar; va volar massa ràpid).
-Rossinyol bord.
-Garsa.
-Pardal (com aquest que es banyava malgrat el fred).


-Estornell.
-Cotorreta de pit gris.
-Gafarró.
-Merla.
-Tallarol capnegre.
-Mosquiter.
-Estornell negre.
-Cotxa fumada.
-Tudó.
A més, a la platja:
-Xoriguer.
-Bernat pescaire.
-Mascarell.
-Corb marí gros.

20 de gener 2012

Esquizofrènia institucional

Fa un parell de setmanes vaig presenciar un incident que podríem titllar, com a mínim, de curiós. Estava a la Biblioteca Joan Oliver quan em van cridar l'atenció dos camions de bombers aturats a l'entrada de l'interior d'illa. He dit camions, però veus més autoritzades que la meva asseguren que es tractava de dotacions. Sigui com sigui, vaig preguntar a la senyoreta del servei de préstec i, no sense ironia, em va explicar el cas. Jo, malgrat tenir matèria per una altra entrada, em vaig adreçar cap a l'interior de l'illa sense més equip que la càmera del mòbil, cosa que em permet baixar uns quants graons en el rànking de qualitat fotogràfica del meu bloc. Aquest és el panorama que em vaig trobar:


La dotació o dotacions, amb la caixa d'eines oberta, maldava per obrir una reixa que tancava el que en temps més gloriosos per a la indústria era una xemeneia i avui és una andròmina que impedeix als pares veure què fan els seus fills quan es troben darrera d'ella. I doncs, què té a veure aixo amb l'ornitologia urbana? Paciència, que ara ho sabrem.
Els bombers van aconseguir descollar la reixa, van ordenar que la gent es fés enrera i, si teniu bona vista, a la part superior de la cavitat podreu apreciar el responsable de tot l'enrenou.

 
 
Es tractava d'un gavià argentat que, ves a saber com, havia caigut pel forat de la xemeneia i no s'havia pogut envolar després. A algú se li havia acudit tancar el forat de baix, però no la sortida de fums.
Sigui perquè entre tots intimidàvem la bestiola, sigui perquè s'hi trobava bé, no es decidia a sortir, així que els bombers van recórrer a una xarxa per treure'l.


El van dipositar a terra per gran goig de vailets i grans i, després d'unes passes tentinejants, el gavià va alçar el vol.


I aquest és el reportatge. Si volem extreure una moralina, ens podem preguntar per què d'una banda les institucions s'esforcen a erradicar gavians i, a la vegada, mobilitzen bombers per salvar-ne un individu.
Setmana i mitja més tard, la xemeneia oferia aquest aspecte. Es veu que la missió de salvament s'acabava amb un informe que m'encantaria llegir, però no incloïa la recol·locació de la reixa. Què hi farem. Allunyeu les criatures d'aquest punt, no sigui que acabeu fent cua a l'ambulatori pidolant una antitetànica.