Dues coses m’han impedit aquests dies ocupar-me del bloc. La primera, que m’he posat a fer seguiment de Falcons, i no precisament dels de Barcelona. Aquests serien matèria del bloc i n’hauria parlat, però com que estan més observats que un regidor del PP madrileny, he anat a altres contrades. La segona és la de sempre: malalties i metges de la criatura.
Encara que sembli mentida, això té més a veure amb el tema d’avui. Si no fos pel nen, mai no m’hauria aturat en un tram de l’avinguda de Roma situat entre Comte d’Urgell i Viladomat que ni el nom de jardinet té, malgrat els seus gronxadors, pista de petanca (es diu així?) i pipi-can (pel servei que fa, se l’haurien pogut estalviar). Bé, doncs aquí, envoltat d’un tràfic intens a totes hores, les obres de l’AVE, jubilats, criatures i gossos hi sobreviuen unes quantes espècies d’ocells.
Evidentment hi trobem Coloms (Columba livia) i Gavians argentats (Larus Michaellis), que s’atreveixen a entrar al pati del CEIP Els Llorers (abans Colegio Nacional Reyes Catòlicos) a la cacera de coloms o entrepans abandonats. Tampoc hi falten els Pardals (Passer domesticus) ni les Merles (Turdus merula), que ja han après de nosaltres a explotar immigrants i fan d’okupes, s’alimenten a costa seva, o bé els roben materials de construcció a les Cotorretes de pit gris (Myiopsitta monachus). De tant en tant, atalaiada en una antena de televisió, es deixa veure una Garsa (Pica pica) en els edificis adjacents i un Estornell (Sturnus vulgaris) emet el seu xiulet estrident. El Gafarró (Serinus serinus) també es fa sentir amb l’arribada de la primavera. Avui, una Mallerenga blava (Parus Caeruleus) i, especialment, una Cuereta blanca (Motacilla alba), m’han alegrat el dia, més que res perquè han allargat la meva llista per a aquest lloc.
Però els que realment em donen alegria són els Verdums (Carduelis chloris). Potser fa un més lamentava a l’Auscat la seva absència o disminució en els itineraris SOCC que cobreixo. Avui per segon dia consecutiu he sentit el seu cant discordant. És probable que portin més dies. Confiats però alerta, donen indicis d’estar nidificant. I no són pocs. M’agradaria ser més pedant i tòpic del que sóc per parlar de com la vida s’obre camí enmig de l’asfalt i com els refilets s’alcen per sobre del soroll dels cotxes. Però dir-ho d’aquesta manera em fa recança. Ara bé, avui no sé fer-ho d’una altra manera i tinc pressa per acabar.
