Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cotorra de pit gris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cotorra de pit gris. Mostrar tots els missatges

03 de març 2011

Represa

Provarem de ressucitar aquest bloc agonitzant. Ho farem penjant algunes fotos de les meves observacions al Palau Robert. Un "alimentador" va atraure un grupet de Coloms i Cotorres argentines que, un cop abastides, van volar a liquidar el seu botí a les branques d'un arbre proper, Tres d'elles anaven marcades.


La setmana següent un Pit-roig em demanava una imatge ben bonica. Això és el que vaig aconseguir.

I per acabar, el noticiari fenològic aquest que semblava mort. Des del 13 de febrer les Aratingues mitrades han tornat a prendre el barri de Sant Antoni causant estralls en els arbres que es troben al seu pas. El dia 23 en vaig comptar un estol de 55 com a mínim davant de casa.

Repeteixo el que ja he escrit en altres ocacions: no m'entusiasma la proliferació d'aquests ocellots, però el temps se me'n va observant-los.




24 de febrer 2010

Nou bloc i anelles

Els aficionats a l’ornitologia urbana podem celebrar que Ricardo Ramos s’hagi decidit a iniciar un bloc. Es centra especialment en el ocells del parc de Diagonal Mar, i la seva adreça és http://aves-del-parc-de-diagonal-mar.blogspot.com/ . Diria que us recomano que el visiteu, però potser seria més encertat demanar-li al Ricardo que em recomani a mi, perquè un bloc que rep tres-centes visites en cinc dies no necessita empentetes.
En canvi, aquest bloc agonitza, i no per falta de ganes, sinó de temps. He pogut comprovar que hi ha una cosa més difícil que observar ocells en companyia d’un fill: observar ocells en companyia d’un fill i una filla. Tot i això, diumenge passat, entre els ocellets habituals vaig poder anotar una medalla de cotorra i una anella de gavina. Us n’ensenyo les fotos, que tenen valor de testimoni i prou.

31 de juliol 2009

Els Psitàcids i jo (I). La Cotorreta de pit gris

No tinc intenció de parlar de Laporta, la Ciutat del Soci o com coi l’acabin anomenant ni les ZEPA del delta del Llobregat. No és estrictament tema d’un bloc sobre ocells de Barcelona, encara que, citant l’ex-president Núñez en una de les seves intervencions més glorioses, Barcelona sigui “la ciutat que porta el nom del nostre club”. Entre parèntesis, el gran mèrit d’aquestes paraules és que es van pronunciar en presència de l’aleshores alcalde Joan Clos, i no deixa de sorprendre que algú sigui capaç de superar-lo en el terreny de les declaracions afortunades. O era premeditat? Tornem a la qüestió del principi i aparquem-la. Senzillament diguem que, parcel·la a parcel·la, ens estan deixant sense espais naturals, encara que ens vulguin fer creure el contrari.


Polla del Barça engabiada.



Avui jo tenia la intenció d’escriure alguna coseta sobre la meva relació amb els psitàcids –la ciutadania s’hi sol referir com a cotorres o lloros. A diferència de la majoria d’espècies d’ocells urbans, les cotorres no passen desapercebudes. L’atracció que desperten en moltes persones és, de fet, la causa de la seva proliferació a la ciutat. L’origen de la població urbana està en els exemplars escapats i abandonats.
Jo volia començar per les Cotorretes de pit gris, també conegudes amb el nom de Cotorres argentines (Myiopsitta monachus). Aquesta és l’espècie més abundant a la ciutat, però ha aparegut més tard a les guies d’identificació per la senzilla raó que no era tan comuna als països amb més tradició de birdwatching. Com que quan jo m’iniciava en l’observació d’ocells considerava que una cotorra no mereixia cap mena d’atenció i no me les mirava dues vegades, fins i tot les apuntava com a Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri) a la llibreta d’observacions.

Més endavant em van començar a interessar. No és que em faci gràcia que s’hagi convertit en un veí massa comú i sorollós, però he de reconèixer que no em cansa contemplar-les. Fins i tot fa uns anys vaig respondre a una crida del Jordi Domènech demanant voluntaris per col·laborar en un estudi. La meva aportació va consistir a passar unes horetes assegut en un banc del Parc de la Ciutadella observant un forat –una galeria d’un niu- controlant entrades i sortides. El resultat va ser cap entrada i cap sortida. La vida del naturalista aficionat és així. Les conclusions, però, estan publicades al volum 20 de la Revista catalana d’ornitologia (“Population size of the Monk Parakeet Myiopsitta Monachus in Catalonia”), i hi apareix el meu nom mal escrit en els agraïments –anomenaven el que vaig fer “field assistance”-. De fet, m’ha costat molt que el meu nom s’escrigués correctament en les publicacions del mundillo.
Després, m’he anat mirant les seves volades, observant els llocs cada vegada més capritxosos on instal·len els seus voluminosos nius, i vaig arribar a fer un plànol de la seva ubicació en el Zoo.
Finalment, en el decurs del darrer SOCC d’hivernants se’m va acudir llegir les medalletes que porten alguns exemplars de Cotorreta de pit gris -algunes Cotorres de Kramer també- per enviar-les a l’ICO. Allà em van adreçar al Museu de Ciències Naturals, i des d’aleshores vaig pel món llegint medalletes. Gairebé sempre les trobo pels mateixos llocs –Parc de la Ciutadella, Zoo, Passeig Lluís Companys-, i de vegades m’envien historials més llargs que el del Vaquilla, encara que poc estimulants, gairebé humans: neixen, es deixen marcar, mengen sense allunyar-se gaire de casa i... bé, encara no he recuperat cap medalleta d’un exemplar mort.
Però els dos últims contactes han estat pel meu barri, l’Esquerra de l’Eixample, fet que resulta més estimulant. Per exemple, una de les cotorres havia estat marcada quan criava en una palmera de la Diagonal, i jo la vaig detectar en tres ocasions al Parc Joan Miró. No sé per quins tràngols ha passat, però caminava coixa amb una ala caiguda. Potser serà el primer cadàver que aixecaré. Ara bé, de moment pot ser un indici més de l’adaptabilitat i l’expansió de l’espècie.

20 de juliol 2009

Audentes fortuna iuvat



Encara que estiguem en període vacacional no em puc queixar gaire. L’estiu no sol ser massa bona època per sortir a observar ocells, i si a això se li afegeix un marrec donant guerra constantment, els dies poden ser ben poc fructífers. Però insisteixo, la cosa no ha anat malament del tot.
Dimecres dia 15 vam assistir amb el meu fill a una activitat al Jardí Botànic, que sempre és un dels llocs bons per als ocells. Encara que no em pogués concentrar en els ocells, sí que anava parant l’orella i llençant mirades al meu voltant per si hi havia alguna cosa interessant, i aquesta és la llista:



-Gavià argentat (Larus Michaellis). Cap al tard, volaven en estols prou abundants cap als penya-segats de Montjuïc.
-Colom (Columba livia).
-Tudó (Columba palumbus).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorra de Kramer (Psittacula Krameri). Dos exemplars van sobrevolar el jardí a gran alçària.
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus). En aquest jardí se les sent més que no se les veu.
-Puput (Upupa epops).
-Oreneta vulgar (Hirundo rustica). Unes quantes es remullaven a l’estany. Premi per a qui les trobi a la foto.



-Oreneta cuablanca (Delichon urbicum). Vaig estar content de retrobar-les; cada dia en veig menys.
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla). Abundant; suposo que les niuades d’aquest any han estat generoses.
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Garsa (Pica pica).
-Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Pardal xarrec (Passer montanus).
-Cadernera (Carduelis carduelis).
Ben segur que la llista queda curta, però insisteixo, l’objectiu de la sortida era un altre.


Pel que fa a dijous 16, vaig aprofitar dues horetes lliures per anar al Parc Joan Miró a veure si trobava la Cotorreta de pit gris amb medalla que citava en el post anterior i que se’m mostrava esquiva. Aquest cop, malgrat tractar-se d’hores intempestives (les quatre de la tarda conviden més a fer una migdiada que a passejar-se sota el sol estival), la sort em va ser propícia, i sense haver d’esperar-me gaire. Ben aviat va passar volant per sobre del meu cap. Vaig seguir-la cap al lloc on considerava que s’aturaria i allà era, coixejant i arrosegant la seva ala dreta enmig d’uns coloms que picotejaven el terra. M’hi vaig apropar amb els binocles i, finalment, després d’una setmana de persecució, em va permetre que li llegís el número de la medalla; que em permetés que la fotografiés ja hauria estat massa deferència. Després fins i tot em va permetre fer un tomb pel parc buscant altres ocells que detallo aquí sota.
-Gavià argentat (Larus Michaellis).
-Colom (Columba livia).
-Tórtora turca (Streptopelia decaocto).
-Cotorreta de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Ballester (Apus melba)
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Merla (Turdus merula).
-Tallarol capnegre (Sylvia atricapilla).
-Mosquiter comú (Phylloscopus collybita).
-Mallerenga emplomallada (Parus cristatus).


-Raspinell (Certhia brachydactyla). La foto està moguda, però del dret; es tracta d’una branca.
-Garsa (Pica pica).
-Pardal comú (Passer domesticus).
-Gafarró (Serinus serinus). Un altre premi per a qui el vegi.


Ens hauria de cridar l’atenció un detall: a cap de les dues llistes hi apareix el Falciot negre (Apus apus). Bé, és molt fàcil determinar la data en què es veu el primer ocell d’un any després de la migració, però l’últim ja és més pelut. M’he adonat que, aquesta última setmana, només he vist falciots al vespre, i avui només un. És clar que encara se’n deixaran veure molts, però la seva cridòria ja no forma part dels sons que ens acompanyen durant uns mesos a la ciutat.

22 de febrer 2009

Poca cosa

Segueixen els dies poc estimulants. El dia 16 de febrer faig un nou intent de trobar alguna cosa memorable al port, però només puc sumar tres espècies a les anotades el dia 13:
-Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros).
-Gavià fosc (Larus fuscus).
-Gavina capnegra (Larus melanocephalus).
Però és que els llocs a priori més interessants –Trencaones, Moll del Rellotge- estan tancats al públic.



La resta de la setmana passa sense pena ni glòria, si exceptuem el Mosquiter vulgar (Phylloscopus collybyta) de l’Hospital de Sant Pau ja citat. El dia següent (19), les Aratingues mitrades (Aratinga mitrata) fan una nova razzia pel meu barri.

A la tarda, en els jardins de davant de l’Hospital Clínic, m’he d’alegrar que segueixi havent-hi Coloms (Columba livia), Gavians argentats (Larus Michaellis), algun Pardal (Passer domesticus) i un parell de Cotorres de pit gris (Myiopsitta monachus). Només em distreuen una mica els Coloms, més que res perquè el meu fill els persegueix incansable, i una Cotorra que ha pujat a una branca un tros de pa gairebé tan gran com ella.

El 20, aprofitant que he de fer un encàrrec, passo per l’avinguda Mistral. Un diari de distribució gratuita anunciava que els arbres de Barcelona ja estaven en flor; les pruneres vermelles, efectivament, ho estan. I els massissos de gespa ja estan encerclats amb tanques amb vista a una nova replantació. Són indicis que la primavera s’apropa. Quan aquesta gespa hagi sucumbit a les potes del darrere dels voraços cans de l’Eixample i una nova replantació sigui necessària, serà que la primavera ja és definitivament aquí. Però de replantació, ni parlar-ne fins a l’any que ve. Gairebé aliens a les qüesions humanes i botàniques, Coloms, Pardals i Gavians fan acte de presència. També avui es deixen veure –i sentir- dues Cotorres i un parell d’Estornells (Sturnus vulgaris). Però ni rastre de Merles, Pàrids o Fringíl·lids no engabiats.
Avui no hi ha ni premi de consolació: a la plaça d’Espanya una manifestació m’ha espantat els Estornells i les Cueretes blanques (Motacilla alba). L’observació d’ocells urbans és així. L’avantatge és que no calen ni grans preparatius ni gaire temps per practicar-la.

14 de febrer 2009

À la recherche de la Rissa perdue

No sé si està bé o malament, però avui he anat al port de Barcelona a buscar Gavinetes de tres dits (Rissa tridactyla). Que hi hagi Gavinetes de tres dits a casa, com diu la Lila del Súper 3, no m’encanta ni molt ni gens. De fet, preferiria anar-les a veure a St. Abbs Head, però resulta que aquests dies, per sort o per desgràcia, les tenim aquí. Pel que fa a l’èxit del propòsit, la foto que segueix és prou eloqüent.

El llistat d’espècies detectades, encara més.
-Corb marí gros (Phalacrocorax carbo).
-Gavina riallera (Larus ridibundus).
-Gavià argentat de potes grogues (Larus Michaellis).
-Colom roquer (Columba livia).
-Cotorra de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).
A favor meu he de dir que només m’hi he estat uns tres quarts d’hora, i per la zona més transitada del port. Per inflar això una mica, comentaré que de Corb marí gros només n’he vist un amb el cap completament blanc, que les Cueretes eren jovenetes i que, com algú afirmava fa alguns dies a l’Auscat, predominaven els Gavians immaturs.
Però sempre s’aprèn alguna cosa. No m’he quedat per veure si una Gavina riallera menjava el fuet que li oferien unes adolescents –ja he constatat que els Gavians argentats mengen donuts de xocolata. M’ha cridat més l’atenció el que segueix. Mireu les fotos.


Aquesta vegada tinc excusa per penjar fotos tan dolentes: no tinc clar si estic fotografiant una posició estratègica. Hauríeu d'haver llegit -i en la foto original es llegia- el nom de l'embarcació: “Paíño”. Per què? Un altre intent de l’administració d’emmascarar la lletja realitat amb metàfores evocadores? Com que per culpa de l’ociositat em trenco la closca amb futeses, se’m va acudir que convindria canviar-li el nom. El traspàs de competències en matèria d’Hisenda va per llarg, per tant no havia pensat en “Ocell de tempesta.” Ja que l’Agència Tributària té tanta afició a les metàfores i als ocells marins, hauria estat més explícit “Págalo”, i a sobre els surt una dilogia. I posats a especificar, “Págalo parásito” seria d’allò més encertat.