Diversions dominicals

Ja he comentat en un post anterior que això de tenir fills porta a fer coses que d’altra manera no es farien. Aquest diumenge tocava Festa de l’aigua. Però aquells a qui ens tiren els ocells no podem deixar de ser el que som ni quan les convencions socials ens ho exigeixen. Així, doncs, aprofitant que l’autobús ens ha deixat a l’estàtua de Colom perquè a Via Laietana hi havia una mani, he fet quatre observacions gairebé insignificants.

Per començar, les Gavines vulgars, tan abundants durant l’hivern al pont del Maremàgnum, havien desaparegut totalment. El seu lloc l’ocupava una parella d’Ànecs collverds. Potser resulta estrany, però és la primera vegada que els hi veig. I més estrany encara: ningú els tirava ni pa ni cap d’aquestes bombes de colesterol que es solen consumir els diumenges. Ara, fixem-nos en la burilla que flota al costat de la femella.

Seguint pel Moll de la Fusta, he comprovat que els Corbs marins grossos que solen assecar les seves plomes a les boies i caps de les embarcacions també havien emigrat.
Arribats a la festa i havent comprovat que el meu fill estava més interessat a fer la cabreta que als alliçonaments cívico-ecologistes o a la cantata que avui s’estrenava, també hem emigrat. I ha estat aleshores quan ha aparegut un Gavià argentat disposat a amargar el matí als més sensibles i alegrar-lo als més sàdics. L’he vist venir de lluny amb alguna cosa al bec. Ha aterrat i, davant de la mirada esglaiada d’uns i encuriosida d’altres, s’ha posat a menjar tranquil·lament la seva presa, un Colom, naturalment. Uns cops de bec, i s’ha envolat novament abandonant la seva despulla.

L’escena m’ha fet pensar quina hauria estat la reacció d’unes alumnes meves que deien que els Coloms “són fastigosos;” o la d’un senyor tip de documentals de National Geographic amb qui vam tenir la desgràcia de compartir safari a Tanzània i que va passar el viatge lamentant que no presenciàvem cap escena de cacera. No crec que el Gavià satisfés les unes ni l’altre. Si n’arribem a ser, de contradictoris.

(Gavina riallera: Larus ridibundus; Ànec collverd: Anas platyrhynchos; Corb marí gros: Phalacrocorax carbo; Gavià argentat: Larus Michaellis; Colom: Columba livia)

Un dia a les “Golondrinas”

Fa més d’un any que em preguntava si un viatge amb les “Golondrinas” que van al Fòrum seria interessant des del punt de vista ornitològic. Avui m’he decidit i he anat a comprovar-ho. He escollit la sortida de les 12.30 i un dimarts perquè he pensat que estaria prou tranquil, i no m’he equivocat gaire. L’èxit de l’expedició, però, és relatiu.
Comencem pel principi. L’espera ha estat agradable. Com que sóc més auster que el Gerald Durrell no m’he pres un whisky ni m’he fumat un puro; m’he conformat amb un cafè mentre m’anava mirant les Gavines rialleres, els Gavians argentats i els Coloms. Tot i així, que agradable és l’observació en aquestes condicions, perquè, a més, estava sol: tota la turistada era a la coberta de dalt.
Només he sortit a veure ocells amb vaixell dues vegades i no sé gaire bé quina velocitat és la que porta una embarcació, però ben aviat em sembla que va massa ràpid. De tant en tant va passant algun Corb marí gros. Als espigons, força deserts, a més de les espècies ementades es deixen veure algun Gavià fosc i alguna Gavina capnegra.
Un cop sortits del port, el panorama predominant és el que veieu aquí sota.

Suposo que quan parlen de mar arrissada es refereixen a l’estat d’avui. Però el que deia: ni Gavots, ni Cabussons emplomallats, ni Baldrigues... A punt d’arribar al Fòrum distreuen la meva atenció els picats de quatre o cinc Mascarells. I això és el que dóna de si la sortida.

El recorregut pel port, de tornada, permet veure làrids i corbs marins reposant als molls. El penya-segats de Montjuïc queden massa lluny per discernir Xoriguers, en cas que en quedi algun. I l’última observació és una Garsa a l’edifici de la duana.
Tornant al plantejament inicial: ha valgut la pena? No n’estic segur. De fet, no he vist res que no es pugui veure des de la costa. Potser em va engrescar massa veure un Èider a inici de temporada i el que hauria de fer és tornar a terra ferma. Passo la llista completa.
Corb marí gros (Phalacrocorax carbo).
Mascarell (Morus bassanus).
Gavina capnegra (Larus melanocephalus).
Gavina riallera (Larus ridibundus).
Gavià argentat (Larus Michaellis).
Gavià fosc (Larus fuscus).
Colom (Columba livia).
Garsa (Pica pica)

À la recherche de la Rissa perdue

No sé si està bé o malament, però avui he anat al port de Barcelona a buscar Gavinetes de tres dits (Rissa tridactyla). Que hi hagi Gavinetes de tres dits a casa, com diu la Lila del Súper 3, no m’encanta ni molt ni gens. De fet, preferiria anar-les a veure a St. Abbs Head, però resulta que aquests dies, per sort o per desgràcia, les tenim aquí. Pel que fa a l’èxit del propòsit, la foto que segueix és prou eloqüent.

El llistat d’espècies detectades, encara més.
-Corb marí gros (Phalacrocorax carbo).
-Gavina riallera (Larus ridibundus).
-Gavià argentat de potes grogues (Larus Michaellis).
-Colom roquer (Columba livia).
-Cotorra de pit gris (Myiopsitta monachus).
-Cuereta blanca (Motacilla alba).
-Estornell vulgar (Sturnus vulgaris).
-Pardal comú (Passer domesticus).
A favor meu he de dir que només m’hi he estat uns tres quarts d’hora, i per la zona més transitada del port. Per inflar això una mica, comentaré que de Corb marí gros només n’he vist un amb el cap completament blanc, que les Cueretes eren jovenetes i que, com algú afirmava fa alguns dies a l’Auscat, predominaven els Gavians immaturs.
Però sempre s’aprèn alguna cosa. No m’he quedat per veure si una Gavina riallera menjava el fuet que li oferien unes adolescents –ja he constatat que els Gavians argentats mengen donuts de xocolata. M’ha cridat més l’atenció el que segueix. Mireu les fotos.

Aquesta vegada tinc excusa per penjar fotos tan dolentes: no tinc clar si estic fotografiant una posició estratègica. Hauríeu d'haver llegit -i en la foto original es llegia- el nom de l'embarcació: “Paíño”. Per què? Un altre intent de l’administració d’emmascarar la lletja realitat amb metàfores evocadores? Com que per culpa de l’ociositat em trenco la closca amb futeses, se’m va acudir que convindria canviar-li el nom. El traspàs de competències en matèria d’Hisenda va per llarg, per tant no havia pensat en “Ocell de tempesta.” Ja que l’Agència Tributària té tanta afició a les metàfores i als ocells marins, hauria estat més explícit “Págalo”, i a sobre els surt una dilogia. I posats a especificar, “Págalo parásito” seria d’allò més encertat.

Sobre l’exotisme

En un dels molts llibres de bestioles que em van instruir durant la meva infantesa hi havia una pàgina memorable. Sota el títol “Cormorán” hi havia la il·lustració d’un ocellot negre de coll llarg i potes encongides. Sota aquest dibuix gran n’hi apareixien altres de més petits que il·lustraven en què era útil per a l’home. Caques a part (no recordo com les mostraven), un d’ells representava un pescador “xino”, dèiem aleshores. Aquest treia un peix intacte de la gola d’un d’aquests ocells, degudament lligat pel coll (l’ocell, no el peix). En definitiva, una escena carregada d’exotisme, tant pel personatge humà com per l’animal.
Tot això em va venir a la memòria l’altre dia passant pel port de Barcelona. Gairebé quaranta anys més tard no em semblen exòtics ni els orientals ni els Corbs marins, encara que per raons diferents i que no acaben de venir al cas, pel que fa als primers. Fins i tot l’adjectiu “exòtic” ha adquirit unes connotacions negatives per als ornitòlegs.

De petit no vaig veure un sol Corb marí gros (Phalacrocorax carbo), ni al port de Barcelona ni enlloc més que en llibres. Potser és que no m’hi fixava, però més aviat el que devia passar és que no n’hi havia. Si consultem la Història natural dels Països Catalans, veiem que les xifres de Corbs marins grossos que calcula han quedat totalment desfasades. Fem referència a un llibre de l’any 1986; la meva infantesa queda més enllà. Des d’aleshores el creixement de la població ha estat impressionant, alarmant per a alguns. Per a mi, és bonic veure imatges com aquesta, encara que les capti una càmera mediocre.