Tristia

Dilluns dia 31, el rotatiu 20 minutos publicava la següent noticia:
http://www.20minutos.es/noticia/722625/0/aves/barcelona/matan/

Si l’afegim a la carta sobre la mort de la femella de Falcó pelegrí de la Sagrada Familia que vaig publicar fa dues entrades, la nostra confiança en les institucions decreix per moments. Aquest cop, però, no sé si m’entristeix més aquesta nova demostració de salvatgisme dels meus conciutadans –alguns el volen anomenar incivisme- o aquesta petita mostra dels estralls que ha fet l’esperit de la LOGSE en la competència lingüística d’algunes generacions. El titular no té preu; cal estar molt avesat a l’escriptura automática per trobar la relació que té amb el redactat de la noticia. En fi. I ara, una mica de nepotisme. Un oncle meu també té un bloc, i aquest cop publica un post que ens pot interessar als aficionats a l’ornitologia. Us en passo l’enllaç.
http://centenariomanolodelarco.blogspot.com/2010/06/juan-massague-2-enero-1955.html

Diversions dominicals

Ja he comentat en un post anterior que això de tenir fills porta a fer coses que d’altra manera no es farien. Aquest diumenge tocava Festa de l’aigua. Però aquells a qui ens tiren els ocells no podem deixar de ser el que som ni quan les convencions socials ens ho exigeixen. Així, doncs, aprofitant que l’autobús ens ha deixat a l’estàtua de Colom perquè a Via Laietana hi havia una mani, he fet quatre observacions gairebé insignificants.

Per començar, les Gavines vulgars, tan abundants durant l’hivern al pont del Maremàgnum, havien desaparegut totalment. El seu lloc l’ocupava una parella d’Ànecs collverds. Potser resulta estrany, però és la primera vegada que els hi veig. I més estrany encara: ningú els tirava ni pa ni cap d’aquestes bombes de colesterol que es solen consumir els diumenges. Ara, fixem-nos en la burilla que flota al costat de la femella.

Seguint pel Moll de la Fusta, he comprovat que els Corbs marins grossos que solen assecar les seves plomes a les boies i caps de les embarcacions també havien emigrat.
Arribats a la festa i havent comprovat que el meu fill estava més interessat a fer la cabreta que als alliçonaments cívico-ecologistes o a la cantata que avui s’estrenava, també hem emigrat. I ha estat aleshores quan ha aparegut un Gavià argentat disposat a amargar el matí als més sensibles i alegrar-lo als més sàdics. L’he vist venir de lluny amb alguna cosa al bec. Ha aterrat i, davant de la mirada esglaiada d’uns i encuriosida d’altres, s’ha posat a menjar tranquil·lament la seva presa, un Colom, naturalment. Uns cops de bec, i s’ha envolat novament abandonant la seva despulla.

L’escena m’ha fet pensar quina hauria estat la reacció d’unes alumnes meves que deien que els Coloms “són fastigosos;” o la d’un senyor tip de documentals de National Geographic amb qui vam tenir la desgràcia de compartir safari a Tanzània i que va passar el viatge lamentant que no presenciàvem cap escena de cacera. No crec que el Gavià satisfés les unes ni l’altre. Si n’arribem a ser, de contradictoris.

(Gavina riallera: Larus ridibundus; Ànec collverd: Anas platyrhynchos; Corb marí gros: Phalacrocorax carbo; Gavià argentat: Larus Michaellis; Colom: Columba livia)